30 de gen. 2012

EL SILENCI D'UN BES




Un bes es passió, passió d’amor
Un bes es dolçor, dolçor de mare
Un bes es estimació, estimació fraternal, amistosa
Un bes es fredor, falsedat, engany
Un bes...  ja no es res, ni tan sols tristesa
Un bes es silenci, el teu cor no el sent
Un bes ja no es res, et deixa indiferent...


20 de gen. 2012

APUNTS BIO-BIOGRÀFICS DEL MESTRE AURELI CAPMANY


            
Son tantes les coses que podríem dir d’aquest gran mestre, que repassant documents m’ha semblat oportú basar-me en aquest escrit seu, en el que explica i reflexa molta part de la seva vida, així és que el transcrit tal i com el va redactar ell mateix en primera persona. Va sortir editat el dia 6 de juny del 1948, data commemorativa del seu 80e. Aniversari.

  “Prèviament escaurà que faci constar que vaig néixer el 26 de febrer del 1868, al carrer de Sant Joan de Montjuïc, i els primers vint anys de la meva vida els vaig passar en companyia dels meus pares. Passada aquesta edat i après l’ofici de cisteller que exercien el pare, la mare, l’avia i una tia, germana de la mare, em va ser concedida una controlada llibertat; llavors em vaig sentir inclinat a possessionar-me de coneixements d’arts en les seves varietats, i a aquest efecte vaig ingressar a l’Escola de Belles Arts instal·lada a Llotja, a la qual vaig assistir nou cursos seguits. Si no en vaig treure un profit material per haver seguit fent de cisteller, em vaig possessionar en canvi d’uns coneixements que varen ampliar la meva modesta instrucció. Sentia també amor vers a la música. Havent estat un dels primers que contribuïren a la creació de l’Orfeó Català, vaig adquirir coneixements d’aquest art, els quals m’han permès de poder interpretar música vocal gregoriana, polifònica i popular, com a cantaire.

Al propi temps, vaig ingressar soci del Centre Excursionista de Catalunya i encara, després, de l’Ateneu Barcelonès, en les Biblioteques de les quals Corporacions vaig trobar la font que m’ha sadollat de coneixements que els humils estudis pretèrits no m’havien proporcionat.

Amb tot, la vida casolana no em privà, junt amb els amics conveïns, de fundar una societat destinada a fer comèdia i altres divertiments aprofitant l’obrador de casa, on vaig encetar la meva actuació d’actor que més endavant vaig practicar esporàdicament.

Arribada ja la primera dècada del segle XX vaig establir instintivament el meu pla de treball fonamentant la meva actuació vers el folklore de Catalunya i la Història de Barcelona, com de llavors fins ara, he seguit mantenint i seguiré mentre Déu em doni força per a fer-ho, laborant per escrit o de paraula amb aquesta finalitat.

L’any 1901 havia ja començat la publicació del “Cançoner Popular” per ajudar a la vulgarització i conservació de les nostres cançons populars catalanes. Després d’escrits i publicats alguns articles periodístics vaig ésser nomenat, l’any 1902, redactor de folklore del diari “La Renaixensa”. L’any 1903 vaig ésser sol·licitat per a dirigir un periòdic destinat a la infantesa al qual vaig donar nom i vida: “En Patufet”, que aparegué en començar l’any 1904, servint-me d’aquest pseudònim per a redactar els articles de presentació de cada número. Transcorregut aquest any, la publicació passà a altres mans, col·laborant-hi encara l’any següent.

Entenent que la dansa popular, igual que les cançons, era convenient que fos conservada, l’any 1907 em va ésser possible poder acoblar vuit parelles que aprenguessin els nostres balls tradicionals, dels quals vaig fer la presentació el 25 de gener del 1908, i per assessorar-me de si aquesta tasca era estimable, dos anys després, el 1910, vaig presentar-los a l’Ateneu Barcelonès, acompanyats d’una conferència que fos aprovada i aplaudida la seva restauració i conservació. El mateix any, l’Ajuntament de Barcelona organitzava al Palau de Belles Arts una festa dedicada a la cançó i a la dansa popular catalana, en la qual, mentre l’Orfeó Català cantava la tonada, els meus deixebles de l’Esbart Català de Dansaires interpretaven les danses.

Sembrada la llavor, ha anat germinant i donant una abundor de fruits que fan albirar que les nostres cançons i danses populars, que el poble oblidava i tenia abandonades, no desapareixeran.
Entre tant i des de l’any 1899, he explicat rondalles populars en públic; aquesta actuació m’ha obligat a seguir Catalunya, gairebé d’un cap a l’altre, tasca que encara dura a l’hora present i perdurarà mentre no em manquin les facultats per a donar-hi compliment.

Junt amb el plorat Adrià Gual, amb l’íntima amistat del qual m’honorava, vaig col·laborar en la direcció de danses i ballets presentades en diverses sèries de funcions del Teatre  Íntim, especialment en obres de Molière; així com en festivals de danses hel·lèniques que s’han donat al Palau de la Música.

La meva natural propensió vers aquestes actuacions ha estat estimulada per la amistat i la constant relació personal amb diverses personalitats com Cases-Carbó, Massó i Torrents, Angel Guimerà, Joan Maragall, Santiago Rusiñol i tants d’altres, com també el mestre folklorista Sebastià Farnés, amb la filla del qual, Maria Farnés i Pagès em vaig casar l’any 1916: fou Apel·les Mestres el nostre padrí de boda.

La Direcció de l’  Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona m’encomanà, l’any 1914, les classes de jocs populars propis per a les nenes i a la vegada l’ensenyament, a les de més edat, de les nostres danses, que assoliren un veritable èxit per la cura amb què l’ Institut procurà que fossin interpretades amb esplendidesa.

A la vegada, l’any 1916, el President de la Diputació de Barcelona i de la Mancomunitat de Catalunya, disposà que m’encarregués d’unes classes folklòriques apropiades al infants acollits a la Casa de Maternitat. Mercès a aquesta actuació esdevingué que en el curs que la il·lustre pedagoga doctora Montessori donà a Barcelona, em fos concedit de concórrer-hi, essent-me
atorgat el títol de mestre d’aquesta especialitat aplicat a l’escola de pàrvuls, i essent a la vegada acceptats per la doctora en el seu sistema, els nostres ballets populars, per a l’educació dels infants.

Aquesta obra era completada, demés, amb la creació del grup de petits ballaires, compost de nens i nenes, que començà a actuar l’any 1919, les quals actuacions no solament foren presentades en diversos indrets de la Ciutat, sinó en diverses poblacions importants de Catalunya. Per virtut de les esmentades actuacions, la dansa catalana ha arribat a convertir-se en un dels elements pedagògics de l’escola primària i a la vegada com a element educatiu de la joventut.

Vaig col·laborar també a l’establiment i direcció del teatre de Titelles i Marionetes instal·lat a la “Sala Reig” l’any 1922, espectacle que s’havia vulgaritzar tant que semblava únicament propi d’un públic poc selecte.

Finalment, l’Ajuntament de Barcelona em nomenà Auxiliar de Biblioteca en Folklore, adscrit a l’Arxiu Històric de la Ciutat.

Heus ací el més destacat dintre el període d’una seixantena d’anys que m’ha estat possible de realitzar”
  
Aureli Capmany, ens deixà el dia 9 d’octubre del 1954.

Catalunya sempre seguirà admirant i respectant la gran tasca feta al llarg de tota la seva vida.

4 de gen. 2012

ES CERT QUE NO HI HA UN DEMÀ?


            
els meus ulls veuen,
el meu cor batega,
la resta d’òrgans treballa.

Només m’he canviat el vestit...




Relataire: Gemma Matas Gustems

3 de gen. 2012

2 acudits


                                                             
Mare, he escrit la carta als Reis, diu el més petit de la casa.
Ai fill meu! I a quin Rei l’has enviat?
Al nou que s’hi ha afegit mare, al de la Crisis. Deu de ser el que porta més coses, tothom el coneix, no sents que tothom en parla?
6-11-11

Entra el pare al menjador i veu al seu nano mirant la tele amb molta atenció.
Fill meu, li pregunta, com es que estàs tan interessat en els discursos polítics?
Es que vull saber com s’ho fan per poder dir tantes mentides i que ningú els castigui!
6-11-11

REIS ENTRANYABLES


                                                              
La Marta està asseguda en el saló de casa seva contemplant als seus fills amb un somriure. Era el dia de Reis, acabaven de desembolicar tots els regals i jugaven entre ells fent comparacions de que havia rebut cada un dels tres germans.

Es sentia feliç. El seu home estava prop d’ella fullejant el llibre que li havien portat, una novel·la per la que estava molt interessat feia temps, mentre ella acariciava amb la ma l’anell de brillants que acabava de rebre.

Estaven tots plegats allà davant la llar de foc, rebent el seu caliu, cadascú interessat amb les seves pròpies coses, amb la despreocupació que provoca la satisfacció personal després d’acabar de rebre els regals demanats i d’altres que encara omplien més la il·lusió d’aquell dia.  La Marta es va recolzà al respatller de la butaca mirant com anava movent-se el foc. Sense ni  adonar-se’n,  començà a recordar com havia viscut ella els Reis quan tenia l’edat dels seus fills.

-Es veia ella mateixa quan tenia cinc, sis, set anys... anava passant-ne un darrera l’altra i s’anava convertint en una noieta de quinze o setze anys.

Recordava al seu germà en aquella època. Es portaven vuit anys de diferència, ell era el gran.
La seva mare també era una mica gran. Quan ella va néixer, ja havia complert els quaranta cinc. Era una persona molt treballadora, ella sempre l’havia vist fent una cosa o altra, no la recordava  asseguda sense res a les mans. La Marta només tenia tres anys quan va morir el seu pare i des llavors, la mare només rebia la pensió de viduïtat i un ajut minse degut a que els seus fills eren petits.

El pare havia sigut un gran treballador. Era mecànic d’ofici i l’encarregat  del personal d’un taller de reparacions de cotxes que l’apreciaven molt i el tenien en alta estima.

La seva mare, tot i essent una persona activa, pràcticament no havia treballat mai. Quan eren joves, encara existia el criteri de que una parella al casar-se, ja n’hi havia prou amb que treballés el marit, sobretot en el cas d’ells que ja no es consideraven tan joves, tant l’un com l’altre havien complert els trenta set, per tal, ella era la mestressa de casa i a més a més ja tenia prou feina cuidant al seu fill.  Els estudis mai havien sigut el seu fort, el que volia dir que, com seguia sense preocupar-se’n, encara havia baixat més el seu nivell cultural.

La parella s’estimava molt i monetàriament no tenien problema. Apart d’això, al cap de vuit anys d’haver tingut en Ferran, el seu germà, va néixer ella. 

Més o menys un any després, el seu pare va a començar a tenir problemes de salut, cada vegada més greus, i al cap d’un parell d’anys, li va arribar el final del sofriment i de la vida. Ella quasi bé no el recordava.

Quan va passar aquesta desgràcia, la mare es va trobar amb un nen de onze anys i una nena de tres per enfrontar-se a la vida futura que li esperava, amb el greu problema de que estava sola, els seus pares ja no hi eren i no tenia germans.

Al no tenir pràcticament estudis, es va veure obligada a treballar del que fos per poder passar els mesos. La pensió que cobrava era totalment insuficient, així és que es va posar de planxadora en un parell de tintoreries, per aquesta feina no tenia problema, la seva  experiència era  sobrada.

En Ferran, el seu germà, era molt intel·ligent i amb gran capacitat pels estudis, el que el va portar al cap dels anys, a poder aconseguir una beca i acabar la carrera d’enginyeria amb un nivell molt alt.

Retornant a la seva primera infància, ella, una nena de tres anys, no es podia fer càrrec de quina era la situació de casa seva, el seu germà en canvi, ja la vivia intensament tot i la seva curta edat. No havia vist mai treballar fora de casa a la seva mare i li donava la sensació de que era molt fràgil per fer-ho. Era una persona de baixa estatura, molt prima i amb la pell de color blanquinós. Mai havia descuidat el procés de la malaltia del seu pare. Havia sigut un temps molt dur, per ell com a malalt i per ella com a cuidadora, apart de les altres feines quotidianes i dels seus dos fills. La seva salut se’n havia ressentit molt.

En Ferran, quan tornava de l’escola procurava ajudar en tot el que podia, sobretot ocupant-se de la nena i així treure-l’hi el pes a la seva mare. Per la Marta era el seu ídol, sempre el trobava apunt quan el necessitava. La seva mare no la desatenia però el tracte no era el mateix, la superava el cansament i la tristesa, li havia representat un cop molt fort la malaltia i la mort del seu marit, l’estimava amb bogeria-

Mentre pensava en tot això, seguia mirant als seus nens com jugaven. Veia al petit, només tenia quatre anys, com feia anar un cotxe amunt i avall fent “ressonar” amb la boca el soroll del motor. Va observar a les dos nenes, no gaire més grans i va somriure al sentir com parlaven  l’una oferint productes del supermercat i l’altre comprant mentre li explicava la vida i els miracles del “seu fill”, un nadó Nenuco que portava en braços ben abrigat, amb el cotxet al davant. Els veia feliços a tots tres com quan ella era petita i somreia al recordar-ho.

-El seu pensament havia tornat enrere. Havia de reconèixer que gràcies al seu germà, no havia viscut masses moments durs, tot i que a mida que anava creixent s’anava adonant de que la situació a casa seva no era de color de rosa.

Mirant les joguines dels seus fills, pensava que a casa d’ella, tot i que tenien problemes econòmics greus, mai n’hi havien faltat quan arribaven els Reis. La preocupació del seu germà era tal, que sempre se les havia enginyat perquè podés rebre un peluix, una cuineta, un nino i fins i tot una vegada li van portar un cotxet!

L’estimació que sentia per en Ferran era enorme. Recordava amb quina il·lusió rebia les seves joguines... joguines que el seu germà es dedicava a recollir del carrer quan trobava alguna cosa que veia que estava prou bé per arreglar-la una mica i deixar-la ben presentable per posar-la a la sabata de la seva petita Marta, fins i tot, intentava trobar alguna coseta que podés fer il·lusió a la seva mare, el seu convenciment era que no es mereixien quedar-se sense res. Apart, si trobava alguna cosa que també li fes gràcia a ell, no la deixava abandonada al carrer, també anava a parar a casa seva-

Retornà al present, com havien canviat les coses amb els anys! La mare ja no hi era però el seu germà seguia sent el seu ídol. Avui en dia era enginyer d’una important empresa americana.  Es tornà a mirar a la seva família i el seu somriure encara va ser més gran.  Per ella, sempre havien sigut els seus REIS ENTRANYABLES... el únic punt trist, era que el seu ídol no era allà.

                                                                                                                            
                                                                                                          Gemma Matas – Nadal 2011

QUAN SE'N VA UN SER ESTIMAT...




El nostre amic a perdut la mare, el pare, ja fa molts anys que no el té.
És molt trist quan veus que han acabat el seu camí i se'n van.
Mentre vivim, anem passant per moltes etapes, unes bones i d'altres no tant, es comparable a un llibre quan acabes un capítol: aquell ja l'has llegit, anem pel següent.
Normalment tots hem tingut moltes alegries i moltes discrepàncies amb els nostres pares però l'estimació mútua sempre va per davant.
Quan s'acaba la vida del pare o de la mare, surten els teus sentiments més sincers i més profunds. Quants records, quantes vivències, quants moments, quantes coses li voldries dir, però saps que ja has fet tard... 
Ets el seu fill, ets sang de la seva sang, el teu cor plora, plora amb llàgrimes que no arriben als ulls. La pena que sents està en el teu interior, l'amor que li has tingut sorgeix espontàniament.

                                                                                              Gemma Matas
        

TENIM PROU CALIU DE LLAR?




Quan penso amb la meva infantesa, recordo les vetllades tant agradables viscudes amb els meus pares. En acabar el sopar, asseguts tots tres al voltant de la taula (jo era filla única), parlàvem de com ens havia anat el dia i comentàvem les diverses coses que ens havien anat succeint. No tenien preu aquelles estones de conversa. Tan li feia el tema que es toqués, el més important era aquell caliu que es respirava.
Malauradament, avui en dia qui més qui menys té connectat el televisor i mengem mig mirant el que anem buidant del plat, mig seguint el que estan dient amb tota atenció i en alguns casos, molt penosos però, tota la conversa que es desenvolupa és: “posem una mica d’aigua, sisplau” – “em passes un trosset de pa? – gràcies” (si és que ens recordem de donar-les sinó, ni això).
On ha quedat aquell caliu de llar? – tenim moltes comoditats, fins i tot potser massa, esperem que ens ho donin tot fet, aparells per això, per allò i per lo altre, és igual, la qüestió és treballar poc i viure bé però, certament i amb tota sinceritat, ara ja no som a la dècada dels cinquanta-seixanta, som al segle XXI i el que volem és viure com a reis. Som massa materialistes? – Aquesta valoració és pròpia d’uns i altres. Vet aquí la famosa frase “cada casa és un món i cada persona un misteri”.

                                      
                                                                           Gemma Matas

QUAN NO CALEN LES PARAULES...




Estàvem a la dècada dels cinquanta. Jo tenia vuit anys. Anava agafada de la ma del meu pare camí de l’estació de la nostra ciutat, Figueres, on vivíem. A aquella època, quan es necessitava  enviar una carta urgent, el més pràctic era anar directament a tirar-la al vagó de correus del tren exprés, quan hi feia la seva aturada, camí de Barcelona.
Vivíem al Carrer Nou i acostumàvem a fer quasi sempre el mateix trajecte. Tot i que hi haguéssim anat més directe baixant pel Carrer Sant Llàtzer, preferíem anar pel Carrer Castelló, que eren paral·lels. Semblava que la tramuntana no hi bufava tant fort, quedava més tancat. En arribar a la Plaça del Grà, giràvem a la dreta, entrant al Carrer Méndez Núñez i un cop passat l’estació d’autocars de la SARFA, que eren els que llavors feien el trajecte de Roses i Cadaqués, seguíem endavant. En acabar el carrer, tombàvem a la esquerra i ja havíem arribat a la Plaça de la Estació.
Tot i que només tenia vuit anys, amb el pare hi havia un lligam molt fort. M’agradava escoltar les seves explicacions i veure com ell escoltava les meves, fent comentaris l’un i l’altre d’això i d’allò, tots dos pendents de la conversa que teníem.
Acabàvem d’arribar al tros de acera del Carrer Méndez Núñez que sempre havia sigut un punt de curiositat per mi, mai satisfeta pel pare.
Em deixava anar de la ma i mentre em deia “ves caminant ben acostada a la paret”, ell baixava de la acera fins que passats un parell o tres de metres, abans de girar cap a l’altre carrer, tornava a pujar i em tornava a agafar la ma de la manera més natural del món, seguint la conversa com si res no hagués passat.
Aquest fet no arribava a comprendre’l, tot i que tampoc m’havia preocupat gaire d’esbrinar-ho. Ja era normal per mi sempre que passàvem per allà i no li donava més importància, fins i tot ja ho feia inconscientment, ell baixava i jo seguia caminant.
El meu pare era empordanès, igual que tota la seva família, però ell, de molt jove, es va traslladar a viure a Barcelona, on va entrar a treballar en una farmàcia de la Rambla molt coneguda i encara existent avui en dia. La meva mare era barcelonina. Es van casar a l’any 1935 a Montserrat, un any abans d’esclatar la guerra, i residiren a Barcelona, on també hi vivien la família directa de la meva mare.
Just a l’any 1950 vaig arribar jo al món, quan ja feia molts anys que havien passat a viure a Figueres. Tot i que vaig néixer en una clínica de Barcelona, la meva infància i adolescència les vaig passar allà, a la capital del “meu” Empordà.
També era normal, com suposo que passa a totes les famílies, sentir sempre els mateixos comentaris de coses que havien passat anys enrere: els meus pares es van tenir de traslladar a viure a Figueres des de Barcelona per motius de la guerra. Apart d’això el pare sempre havia tingut una intensa vida folklòrica des de l’any 1921, pràcticament des de va anar a viure a Barcelona. Portava la direcció de l’Esbart de Figueres així com també la del Esbart Barcino de la Ciutat Comtal i s’havia de traslladar regularment a Barcelona, per poder anar controlant els assajos que anava fent el subdirector.
Jo, a la meva àvia paterna no la coneixia perquè l’havia matat una bomba a Figueres durant la guerra, la meva iaia materna vivia a Barcelona, l’avi de Figueres havia tingut una embòlia i no podia fer vida normal, el meu avi matern ja no hi era des de feia molts anys, etc. etc.
La meva mare era una modista d’alta costura reconeguda a la ciutat i tot i que teníem una bona sabateria al centre mateix, ella contribuïa a les despeses de casa amb el seu ofici.
Però quant jo ja tenia onze anys, va morir la iaia Àngela, la de Barcelona i llavors vaig sentir molta curiositat per saber que havia passat exactament amb l’àvia Valeria, la de Figueres. Per tal, un dia, parlant amb els meus cosins germans d’una edat molt més avançada que la meva, mentre em comentàvem records i m’explicaven anècdotes i vivències d’ells i de la nostra avia, els hi vaig demanar que m’expliquessin amb detall el fet de que “la va matar una bomba durant la guerra” i així ho van fer.
Va morir al mateix any 1936 al iniciar-se un bombardeig alemany, no va tenir temps d’entrar al refugi...
Em van explicar que va ser quan anava a portar el dinar a l’avi, que treballava a Can Fita, una fàbrica que hi havia cap avall del carrer Sant Llàtzer. Els hi vaig preguntar si el refugi estava en el carrar Méndez Núñez i em van contestar que sí. De fet es van estranyar del perquè tenia tant d’interès en voler saber tantes coses sobre aquest tema i de perquè demanava referències tant concretes.
-Bé, els hi vaig contestar -volia saber que havia passat, sempre havia sentit el comentari de que “a l’avia la va matar una bomba durant la guerra” però no sabia com havia anat tot plegat-
No vaig comentar res de tot això a casa meva però, quan vam tornar a passar per aquell tros de acera amb el pare, vaig baixar amb ell sense deixar de donar-li la ma. Em va mirar amb sorpresa però no em va dir res, només me la va apretar molt fort amb els ulls una mica plorosos, era una persona molt emotiva.
Jo, acabava de comprendre que no volia trepitjar la sang de la seva mare!


                                                                                                   Gemma Matas




Amb el meu agraïment a tota la informació que m’han anat passant els meus cosins. De no ser així, no hauria pogut escriure aquest relat.
Una biografia requereix dates, llocs i moments concrets.

PREDICAR? - si... PRACTICAR???


       


Cada dia hi ha menys feina.
Cada dia hi ha més gana
Cada dia hi ha més gent que perd la vivenda
Cada dia hi ha més pobresa...

Em poso a reflexionar...

Déu ens va ensenyar a ser humils
A ajudar-nos uns als altres
Això diu la fe cristiana
La que Jesús complia i practicava

I em poso a pensar...

A que treu cap la opulència?
Com viuen les altes jerarquies de la església catòlica?
Passen gana? Tenen sostre? Viuen be?
Senyors... que fàcil és predicar!


                                                              
Gemma Matas

LA NATURA JA HA DIT PROU (microrelat)



Sigui amb fe cristiana o totalment materialista, la sensació és de que el món s’acaba, li estem esgotant la vida, està explotant per tot arreu, la natura no pot més, la natura ja ha dit prou!!!

                                                                                                  Gemma Matas
                                                                                                                                                                                                                                                                 

EL PREU DE GUANYAR 10 MINUTS


                                            
  La Gisela, retornava  a casa després de la jornada de treball. Eren mitjans de maig i el dia ja començava a ser bastant llarg. S ’havia acostumat a fer aquell camí perquè guanyava uns deu minuts de temps , així que preferia tirar pel dret. Sabia que de vegades trobava asseguts per allà aquell grup de joves mal educats, bruts, fumadors i “botellons”, però mai li havien dirigit la paraula ni fet cap moviment que la pogués molestar, apart de que al ser nois i noies plegats, tampoc se’n malfiava, tot i que sempre procurava passar de pressa per aquell tros.
   En Tomàs, un de la colla, s’havia fixat en ella. Va suposar que vivia a la vora o que no treballava gaire lluny d’allà perquè ja la havia vist passar moltes vegades. Se’n va començar a sentir atret, fins que arribà a desitjar-la, cada vegada amb més força.
   Un capvespre, degut a la feina, la noia tornava a casa més tard de lo habitual. Decidí agafar igualment el camí més ràpid, procurant anar ben de pressa i no trigar gaire a arribar a casa.
   Tot i que normalment en Tomàs a aquella hora no era mai allà perquè ja feia estona que s’havia reunit amb els altres, aquell dia havien quedat en trobar-se més tard i casualment estava allà assegut, fumant una cigarreta i prenent-se una cervesa, fent temps, esperant que arribessin.
   La Gisela, distreta amb els seus pensaments, ni es va fixà en que hi era. Ell,  quan la va veure que anava a fer el camí acostumat i que per allà no s’hi veia ni una ànima, va decidir que era el millor moment per assetjar-la.
   Deixà la cigarreta i la cervesa, s’aixecà i se l’hi va plantar al davant amb amenaces, agafant-la  fortament pel braç i obligant-la a anar amb ell. La noia sorpresa pel comportament d’aquell individu, mirà al seu voltant i es quedà glaçada al veure que no hi havia ningú a prop. El seguí atemorida pensant que era el millor que podia fer i que intentaria córrer tant de pressa com pogués en el primer descuit d’aquell desgraciat.
     La portà al petit descampat on acostumaven a anar amb les xicotes i sense més l’obligà a despullar-se. La noia cridava molt espantada. No veia a ningú que la podés sentir i es va trobar totalment sola i desemparada davant d’un animal ferotge que cridava com un boig que o es despullava, o l’ompliria de cops. La Gisela va veure que anava molt en serio i decidí obeir sense més.
   En Tomàs no podia aguantar la força del desig que l’embargava. Es tragué el pantalon i se’l hi tirà a sobre penetrant-la bestialment, fent cas omís dels crits de dolor de la noia. Va notar que era verge i això encara el va posà més frenètic.
     Quan va acabà, la noia estava totalment quieta. Tenia les cames obertes i li baixava sang per l’entrecuix. No cridava, no es movia, només plorava, plorava silenciosament, sense gemegar siquiera.
     En Tomàs, incapaç de comprendre en quin estat l’havia deixat, decidí que tenia de repetir. Al veure-la  allà estirada i pensar que en aquell moment només depenia d’ell, el tornava boig de desig i de plaer. La tornà a penetrar sense cap mirament i acabà amb un crit de bogeria pensant que allò sí que havia sigut una violació complerta. Allò sí que era un gran triomf!!!
   S’aixecà, es posà el pantalon sense dir ni paraula, només amb mirada complaguda.
   Se’n tornà a seure al lloc on estava. Encara no havia arribat ningú.  Agafà una altra cigarreta, l’encengué i assaborint-la pausadament decidí que no comentaria el fet. El goig d’aquells moments, se’l guardaria només per ell.
   Quan va marxar, la Gisela era incapaç de moure’s després del dolor físic i la humiliació que acabava de rebre.
   S’anava fent fosc.  Amb molta por, s’aixecà com va poder i es vestí només amb la roba de sobre, va agafar el sostenidors i les calces d’un grapat  i decidí que ho llençaria a la primera paperera que trobés. Seria incapaç de tornar-s’ho a posar.
   Es sentia bruta, fastigosament bruta.  Es notava la pudor del semen i de la seva pròpia sang amb tal intensitat, que es va anar marejant, vomità i sense poder aguantar-se, es pixà a sobre. No va intentar frenar ni el vòmit ni el pixat, inconscientment li donava la sensació de que l’ajudaria a treure la porqueria que li havia ficat al cos aquell mal nascut, que no tenia perdó de Deu.
   S’ajupí amb dificultat, agafà la bossa amb la ma que tenia lliure i poc a poc anar marxant cap a casa seva. Només volia arribar, trobar-se amb la seva mare, deixar-se caure al seu costat i explicar-li l’ infern que acabava de viure. Necessitava plorar, plorar i plorar,  sense parar,  fins que el cor li digués prou.
      Era conscient de que la mare li recriminaria el fet de que passés per aquell camí, tot i que podia arribar abans a la feina. Era un mal lloc. La gent que hi paraven no eren de fiar i ella mateixa, desgraciadament, ho havia pogut comprovar en la seva pròpia carn.
   Havia pagat  un preu molt alt només per “guanyar deu minuts”.
    

                                                                                  Gemma Matas

DESENCÍS


               

Soc vell, estic sol, que puc esperar de la vida
la meva dona, ja no hi és,
els meus fills m’ignoren, soc vell, faig nosa
que em queda en aquest món?
Solitud, tristesa, desencís...
quans anys he de seguir així
serà molt llarga l’agonia?
Vull acabar amb tot, aquí no hi tinc cap lligam.
Ve el tren, només faré un pas endavant...


                                                                      Gemma Matas

ELS DOS BESSONS


  En Jan i en Pol eren dos germans bessons molt iguals i ben plantats. Tenien nou anys. Tots dos eren intel·ligents, però, en Pol tenia un defecte al parlar que el feia semblar menys llest als ulls d’altres persones, TARTAMUDEJAVA.  Degut a això, el que sempre despuntava era en Jan.

  En Pol era molt alegre, igual que en Jan, però al patir aquest problema li provocava haver de suportar les burles dels seus companys i això l’entristia. En Jan mai se’n havia rigut, al contrari, sempre el defensava. No li agradava gens que se’n mofessin del seu germà.

   L’un i l’altre eren molt espavilats però tenien una diferència notable: la seriositat a l’hora de fer la feina d’en Pol i la vagància d’en Jan. S’estimaven molt, entre ells dos hi havia un lligam molt fort en tots els aspectes, millor dit, en tots menys amb “la barra” d’en Jan. En Pol agraïa plenament al seu germà que li tingués aquesta consideració de comportament fraternal i mai tenia un no per tot el que li demanava. Així és que en Jan no deixava de treure’n benefici propi.

   Aprofitant la bona disposició d’en Pol, va decidir demanar-li que s’encarregués de fer-li els deures que els hi anaven posant diàriament a l’escola, ja que a ell se l’hi feia molt feixuc. El tema estudi era diferent, no li calia gaire temps per aprendre la lliçó de qualsevol tema, amb un cop d’ull en tenia prou. Es refiava de la seva gran memòria.

   El seu germà acceptà fer-ho, fins i tot procurava canviar una mica les respostes perquè no es pensessin que era copiat. Entre una cosa i l’altre no li quedava gaire temps per poder estudiar però això no li impedia posar-hi els cinc sentits i procurar entendre i recordar bé el contingut de cada lliçó que tenia d’aprendre.

  Per altra banda, en Jan no era gaire noble envers el seu germà. Sempre que el professor o professora de l’assignatura que toqués en aquell moment, demanava un voluntari per contestar qualsevol pregunta del tema que estiguessin fent, procurava anar més de pressa  que en Pol en aixecar el dit per respondre i així prendre-li l’oportunitat de demostrar que ell també s’ho sabia i ho portava ben estudiat, per poder aconseguir sobradament el petit avantatge de que qui contestava amb més rapidesa, rebia millor qualificació.
 
  Els professor ja estaven acostumats a que sempre fos en Jan el que portés “la veu cantant” davant de tots els altres i ja donaven per fet que seria ell el que contestaria correctament qualsevol pregunta que li fessin.
 
  Els pares dels dos nens, estaven contents de les notes que portaven els dos germans, tot i que les d’en Jan sempre eren una miqueta més altes.

  Les coses van anar continuant igual fins que un dia la professora de literatura decidí fer un canvi. S’havia adonat de que moltes vegades en Pol havia fet el intent de respondre de seguida però en Jan sempre li havia pres l’iniciativa.
 
   Tal i com havia decidit, obrí el llibre per començar el tema que tocava i cridà directament en Pol i així va poder fer-li les preguntes que tenia previstes per aquell dia. Es quedà sorpresa al veure que, apart de que no n’havia fallat ni una, les explicacions que donava eren més amples que les del seu germà en quan a vocabulari i fins i tot, que també responia d’una manera més àgil, encara que tingués el  problema de la parla. Aquell dia la nota que li va posar va ser un 10. Era el que es mereixia.
 
  Quan acabà la classe, estava pensarosa. Ella mateixa es feia reflexions sobre el tema. No sabia perquè, però li donava la impressió de que potser havien infravalorat la capacitat d’en Pol.
   
  En Jan no estava massa content al veure que la profe havia fet aixecar en Pol per preguntar-li la lliçó que tocava aquell dia. De totes maneres, pensà, “bah, total, era molt fàcil, ho haurà fet per donar-li una oportunitat a ell, ja sap bé prou que jo no hi tinc mai cap problema”.  En Pol no li havia donat cap importància, ara, això si, estava molt content d’haver pogut demostrar que havia estudiat!!!

  Arribava Sant Jordi i en el concurs literari, l’Abacus era qui donava els premis als guanyadors, premis molt apreciats pels nens:  jocs de sobretaula “d’allò més guay”.

  La profe de literatura tingué una idea per fer més interessant el concurs. Decidí fer escriure la narrativa a classe. Els hi donaria un parell d’horetes per pensar i per presentar-ho, de fet, a casa seva tampoc necessitarien gaire més temps “sempre i quan no fessin trampa i busquessin ajut per part d’algun voluntari que es prestés a fer-ho”.
 
  Hi hauria nens que ho farien prou bé, d’altres, no tant, això ja depenia de la imaginació de cada un, però per altra banda, també l’ajudaria a ella per veure com anaven de vocabulari i d’ortografia en un espai de temps limitat i que a més a més, ja els hi portaria prou feina l’haver d’imaginar-se l’historia. Estava contenta de la decisió que havia pres.

  Quan en acabar li entregaren els treballs. Com que tots anaven signats,  instintivament buscà el foli d’en Pol.  Començà a llegir i sense ni adonar-se’n acabà l’historia. Era interessant, quasi no hi havia faltes d’ortografia, ocupava tota la plana i era fluida de vocabulari.
 
  Llavors, ja amb intenció de veure com era, va buscar el d’en Jan. Suposava que al menys seria tan interessant com la del seu germà si més no, encara més i per descomptat amb molt pocs errors.
 
  També començà a llegir i llavors sí que va tenir una bona sorpresa. Amb prou feines hi havia escrites vuit ratlles. El que deia, no tenia cap sentit i apart d’haver-hi molts errors també era molt repetitiva.
 
  Decidí parlar amb els altres professors i veure quina conclusió en treien. Els hi va proposar que durant una setmana més o menys es dirigissin directament a en Pol per preguntar la lliçó i també que tots plegats fessin els deures a classe. Tenia una certa sospita de que no era en Jan el que feia els seus. Tots els seus companys hi varen estar d’acord.

  L’endemà mateix començaren l’experiment. Era obvi que estaven molt ben fets però també es va adonar de que moltes paraules, frases i expressions, en Jan no les feia servir quasi bé mai quan s’explicava. Tot i saben molt bé les lliçons, repetia moltes vegades les mateixes paraules, tal hi com havia fet en el seu escrit i en canvi, quan era en Pol qui contestava, l’estil que feia servir, era el mateix que havia llegit a la seva historia. 
 
En Pol, de cop i volta es va trobar sent el protagonista de totes les classes, tant en la part oral com en els temes que sortien a la pissarra. No hi cabia de content i com a cosa curiosa, cada vegada parlava amb més seguretat i tartamudejava menys. Al comentar-ho estranyats amb el psicòleg de l’escola, els hi va dir que el més probable era que al sentir-se segur d’ell mateix i adonar-se de que no es quedava en un segon terme, l’ajudava a parlar més normal, tot i que això no volia dir que estès recuperat.
  El professors havien acordat que l’alumne que no hagués acabat  els deures  a l’hora de sortir del cole, s’hauria de quedar una hora més i si tot i així no acabava, hauria de fer una redacció personal com a penalització.

  En Jan, com que cada dia s’havia de quedar, al necessitar tot el temps pels deures i la corresponent redacció personal, mai havia acabat del tot un cop passada l’hora de més, l’hi era impossible estudiar. Quasi bé no podia ni mirar-se per sobre les lliçons orals i a l’hora de la veritat, quan el professor aixecava el cap per demanar un voluntari, s’anava encongint a la cadira, procurant que no se’l veiés gaire i així no haver de fer el ridícul.
 
  A cap professor li havia passat per alt aquest canvi radical d’actitud. Només veient els deures, ja en tenien prou però per acabar-ho de confirmar, passada la setmana  d’haver experimentat amb en Pol, decidiren que l’esculli’t  per contestar fos en Jan.
 
  El noi es volia fondre però després de dos dies d’haver-se trobat amb el problema, demanà per parlar amb el director del cole i dir-li la veritat de com havia fet els deures fins llavors.
 
  El director, quedà sorprès de que un nen d’aquella edat hagués sigut capaç de prendre aquella decisió. Després d’escoltar-lo, no el renyà però sí que li va fer veure el que havia perjudicat el seu comportament, tant a ell com al seu germà.
 
  Ell, no havia fet més que enganyar-se. Per aprendre bé necessitava fer els deures cada dia, no ni havia prou en tenir molta memòria. Igual que el seu germà, la seva capacitat en aprendre era notòria ara, la falta de ganes de treballar no l’ajudaria gens cara al futur a l’hora de fer una bona carrera universitària i poder-se llaurar un bon camí per treure’n un bon profit el dia de demà...

   Es va mirar en Jan i li va aconsellar que aquesta conversa quedés entre ells dos però que li servis d’escarment perquè reaccionés i canviés radicalment de norma a l’hora d’estudiar.
 
   De totes maneres, li va dir que aquesta vegada les notes anirien al revés, i que els “excel·lents” serien pel seu germà i ell s’hauria de conformar amb algun “notable”, la majoria “bé”, això en la part oral i en tot el que eren deures, hi hauria més d’un insuficient.
 
  En Pol, per la seva banda, estava molt amoïnat per com li anaven les coses al seu germà al veure que no podia fer rés per ajudar-lo.
 
  Quan va arribar el moment de presentar les notes als seus pares, la sorpresa que van tenir era immensa. Eren incapaços de comprendre que havia pogut passar. En Jan, es va limitar a acotar el cap i en Pol, tot i que no volia mostrar-se massa alegre veient com estava el seu germà, interiorment no hi cabia de felicitat.
 
  En Jan, es sentia molt avergonyit, no pel sol fet de les notes que portava sinó pel veritable motiu que l’havia ajudat a poder treure unes qualificacions tan excel·lents, i el que encara el feia sentir pitjor, era veure que el seu germà no havia fet el més mínim comentari respecte al tema en qüestió, ni aquesta vegada, que tot li anava a favor, ni quan veia la petita indiferència dels seus pares cada cop que rebien les notes de tots dos.
 
  Decidí ser noble amb en Pol i explicar la veritat. Els hi demanà que el perdonessin i els hi va fer la seriosa promesa de que canviaria i es comportaria correctament a partir d’aquell mateix dia.
 
  En Pol es mirà al seu germà i li va dir molt convençut que si treballaven plegats, podrien aconseguir ser uns grans estudiants.
 
  Els pares, es sentiren molt emocionats amb aquella confessió d’en Jan i la humilitat que havia demostrat en Pol al no haver volgut perjudicar mai al Jan.
 
  Abraçaren molt orgullosos als seus bessons i els hi digueren que si continuaven pel camí que havien de seguir, podrien sentir una felicitat immensa quan fossin grans, aconseguint un nivell d’estudis que els hi permetés trobar la porta oberta per poder treballar en qualsevol especialitat que decidissin escollir.




  La filosofia del conte ens diu que les coses s’aconsegueixen a base d’esforç i ganes de treballar, mai esperant que se’ns resolguin sols els problemes que moltes vegades son una preocupació important al llarg de la nostra vida.
 

                                                                                                                                                                                                                                                                                                         
                                                                                                              Gemma Matas
                                                              
                              

FIL I AGULLA





Fil i agulla
dos coses tan senzilles
però imprescindibles l’una i l’altre
a l’hora d’unir un teixit.

Si no hi ha agulla o no hi ha fil
mai podrem fer una costura,
son tots dos qui fan el fet
son tots dos que en tenen cura.

Poc a poc i punt per punt
vas ensamblant  el cosit,
procurant no trencar el fil
però amb decisió i comedid.

Aquesta metàfora exposada
és com jo entenc l’amistat.
Mai serà ben valorada
sinó hi ha estimació i lleialtat.



                                                   
                                                  Gemma Matas

                                                   Nadal 2011