De l'opulència a la
pobresa
En Pol ha acabat
l'escola. Ha dinat al menjador amb els seus companys i va marxant cap a casa
seva. Fa poc que ha fet deu anys, però com ha canviat la seva vida des d'un
temps cap aquí.
Venia de família rica, ni als seus pares ni a ell
se'ls hi havia ocorregut que algun dia haurien de conèixer la pobresa. Pecaven
bastant d'orgull, ells estaven ben servits, no calia amoïnar-se, de pobres
sempre ni havia hagut, era normal que hi hagués gent necessitada, llavors on
era el problema? –per això existien Càritas i altres associacions que els
ajudaven.
En Pol era un nen molt mal criat, capritxos,
egoista i “foteta”. Era el primer en prendre el pèl a qualsevol company
d'escola que no estigués en la mateixa situació de benestar que ell i s'hagués
d'abstenir de poder tenir alguna cosa, fos un caprici o fos una necessitat.
Aquesta manera de ser el convertia en cruel i dèspota i mai havia conegut
l'amistat.
Però la vida fa molts viratges i no sempre
favorables. L'empresa que regentava el seu pare havia anat de mal en pitjor i
amb poc més d'un any és va veure obligat a tancar la porta. Va anar acomiadant
als treballadors i al final amb prou feines va poder acabar de pagar el sou als
dos o tres que li quedaven.
Els creditors se l'hi van quedar tots els seus
béns i encara va tenir la sort que un familiar els va deixar viure en un pis
que tenia moblat i sense llogaters en un barri perifèric de la ciutat on hi
vivien gent treballadora i honrada, i veient la situació en què es trobaven, va
decidir no cobrar cap mena de lloguer, només s'haurien de preocupar de les
seves pròpies despeses de llum, aigua i gas que ja en tenia el pis.
Es van instal·lar el millor que van poder, però
se'ls hi feia insuportable haver hagut de passar de l'opulència a la pobresa
total. Amb prou feines en tenien per menjar. La seva mare no havia treballat
mai i el seu pare, tot i haver estat un gran empresari, en aquests moments no
sabia on podria trobar una feina, ni que fos com a mosso d'algun magatzem.
En Pol no acabava d'entendre el perquè d'aquesta
situació per molt que el seu pare intentés explicar-li amb paraules fàcils però
incomprensibles per ell. Seguia sentint-se superior als seus companys. De
moment la seva vida era bastant solitària, rebutjava l'amistat que li volgués
oferir qualsevol d'aquella escola. Pensava que no trigaria a tornar al seu
col·legi habitual i que perquè s'havia de molestar en tenir massa contacte amb
ells.
Mentre esperava que canviés el semàfor, mirava al
seu entorn i només veia edificis senzills amb uns balcons petits i plens de
roba estesa penjant al carrer, fins i tot alguns no tenien ni balcó. El seu
pensament era que sort que marxaria aviat d'aquell lloc tan desagradable i
tornaria cap a casa seva. No podia entendre el perquè havien hagut d'anar a
parar a un barri com aquell, aceres estretes, quasi bé no hi havia places ni
bancs. La gent semblava que anés en processó, no hi havia manera de poder anar
més de pressa entre els cotxets, els carros de la compra, la gent gran caminant
poc a poc amb l'ajut d'un bastó, altres que estaven fent corro davant d'alguna
porta parlant a crits uns i altres, nens jugant pel carrer mentre berenaven...
Aquí en Pol va notar una mica de pinçament a
l'estómac, seguit d'un “rau rau” que moltes vegades quasi bé l'acompanyava al
llit.
Ja feia dies que la seva mare s'oblidava de
posar-li berenar i a l'hora de sopar, menjaven un trosset de pa cada un amb una
miqueta d'embotit, segons com, ell era l'únic de tots tres que en tenia, el
pare i la mare es menjaven el pa sol. Al matí, menjava un altre trosset de pa i
a vegades es bevia un got de llet, no sempre. S'estranyava de veure que més
d'un cop el pare cedia a la mare el seu pa i ell anava cap al carrer sense
menjar res.
Malauradament cada cop eren més les famílies
d'aquests barris tan necessitats que havien arribat al límit. Menjaven un plat
calent al migdia que els hi servien a Càritas o a alguna altra entitat benèfica
però la resta de les menjades les havien de solucionar amb una barra de pa
comprada al forn que els hi fes més barat.
Ell amb el dinar no tenia problema, menjava a la
mateixa escola, tot i que el menjador estava massa ple de nens i normalment
sempre feia pudor de cigrons cuits. Quan arribava a casa es queixava que sempre
menjaven el mateix: cigrons, arròs o patates, pasta molt rarament i tot i així
només anava acompanyat d'alguna salsa perquè hi suquessin un bon tros de pa,
mai els hi donaven carn, només peix i a sobre congelat!
Que poc es podia imaginar en Pol el patiment dels
seus pares! Va ser molt dolorós veure que ho van perdre tot i que encara havien
d'estar contents de tenir un bon sostre. De roba els hi va quedar el més
justet, tot el que tenia cara i ulls, vestuari d'alta costura, vestits de nit,
parells de sabates de les més cares, abrics de pells i moltes altres coses,
apart del munt de joies que tenia la seva mare, van quedar en l'oblit. Portaven
un parell de maletes amb roba d'ells dos i una altra plena de roba d'ell, apart
d'un parell de bosses amb el més indispensable per la higiene personal i poca
cosa més.
Quan van haver de marxar de casa seva, era com si
no s'ho acabessin de creure. Com podien abandonar aquell benestar, aquell luxe,
els seus cotxes, el seu servei, la seva vida? –El pare estava molt trist i
desitjós de marxar ràpid, intentar oblidar-ho tot i recomençar la vida en
aquell nou barri i en aquell nou habitatge, al menys allà no els coneixeria
ningú. La mare, anava feta un bany de llàgrimes. Sentia pena, ràbia i
humiliació. Ja se'n havien cuidat be prou les seves “amigues” d'ajudar-la a
superar aquell mal tràngol. La societat on es movien estava plena de males
llengües, de falsedat i d'hipocresia. Tant ella com el seu fill, eren tallats
pel mateix patró, el seu orgull els havia privat de conèixer l'amistat i l'ajut
als altres.
Era la primera vegada que agafava el metro. No
se'n sabia avenir que hi hagués tanta gent corrent, forçant els moviments uns
contra els altres per veure qui entrava primer al vagó, rebent cops d'aquí i
d'allà, com ho podien aguantar els que ho havien de fer cada dia, pensava...
Quan per fi van arribar a la seva destinació, van
baixar, van anar cap a les escales i en sortir al carrer els hi va caure
l'ànima als peus. A quin barri havien anat a parar, com era possible que els hi
toqués viure en un pis de qualsevol d'aquelles escales mig fosques i brutes
d'algun d'aquells carrers empinats, mal asfaltats i amb tant poca llum?
El pare hi havia anat un parell de dies abans per
saber on era i recollir les claus que li va passar el seu familiar però tot i
així, en pensar que ja no tenia res mes i si havia de quedar el va deixar fora
de combat, havent de fer un gran esforç per no posar-se a plorar igual que la
seva dona.
En Pol, anava seguint, mirant-ho tot amb ulls de
sorpresa i de no entendre res del que estava passant.
En arribar a la porta de l'escala, la mare va fer
intenció de buscar l'ascensor. El pare li va dir que no n'hi havia i que havien
de pujar caminant fins al quart pis.
El pare, clau en ma va obrir la porta, va prémer
l'interruptor i amb la llum d'una bombeta de pocs watts, van poder veure que
acabaven d'entrar a un rebedor que comunicava amb un menjador molt petit. Van
prémer els diversos interruptors que hi havia davant de cada porta i es van
trobar dintre d'un pis de dos habitacions, un petit bany, amb la pica, el wc i
una dutxa al fons del passadís, a l'altra banda del menjador i havia una cuina
molt estreta sense quasi bé armaris, una nevera vella, però que suposaven que
funcionaria i una petita galeria amb una rentadora també molt vella i uns
estenedors penjats. La finestra del menjador i la de l'habitació més gran,
donaven al carrer, la de l'altre i la de la cuina, al pati de llums on hi havia
totes les galeries. El bany quedava a les fosques.
La mare es va desfogar sanglotant abraçada al
pare. I ell es va trobar allà al mig sense entendre res per molt que li
expliquessin. El pare es va fer càrrec de la situació i els hi va dir que
dintre de tot, encara podien donar gràcies a Déu de tenir aquell refugi.
No van tenir problema per posar en Pol a l'escola
i ells es van ambientar una mica amb el barri per poder situar-se i començar a
emprendre la nova vida.
La mare no havia treballat mai ni s'havia
preocupat d'aprendre a fer res que li podés servir per guanyar algun diner,
sempre li havien donat tot fet, i en quant als estudis, no s'hi havia esforçat gaire
i tampoc estava massa preparada.
El pare, no tenia problema per poder trobar
qualsevol feina, però ja tenia 45 anys i de moment no hi havia manera. La crisi
ho arrasava tot, tant li feia tenir uns bons estudis, un bon CV, o el que fos,
el “ja li direm alguna cosa” era l'habitual. Se'n feia càrrec del calvari que
estaven passant moltes famílies de gent que ell havia acomiadat des del seu
magnífic despatx i entenia la mirada plorosa del treballador que rebia la
noticia juntament amb la carta i el que li tocava de diners per llei. Tot i
així, encara podrien viure un temps de l'atur, ell, degut a la situació tan
extrema a la que havia arribat no ho tindria gaire fàcil.
A través de Càritas van resoldre el tema dels
dinars, el nen ja ho tenia solucionat a la mateixa escola i apart els hi van
dir que de tant en tant podrien passar a recollir una mica de menjar de les
donacions que anava fent la gent que encara s'ho podia permetre i es feia
càrrec d'aquests tipus de situacions.
A la mare, li va costar molt haver d'anar a fer
cua per rebre una bossa amb menjar, però quan la tenia a les mans, s'oblidava
dels seus perjudicis i se'n anava contenta cap a casa pensant que durant uns
dies tindrien sopar calent.
Entre una cosa i l'altra, la seva salut es va
anar minvant i va caure malalta. Una veïna de l'escala d'una edat aproximada a
la seva es va brindar a ajudar-la mentre havia de fer llit. Ella, tot i que no
ho acabava d'entendre-ho, va comprendre el que era l'amistat desinteressada.
Veia aquella dona cuidant-la i ajudant-la mentre atenia a la seva pròpia
família i sense deixar per rés la feina que havia trobat i de la que n'estava
tan orgullosa ja que amb aquells diners podia posar el plat a taula i amb el
poc que cobrava el seu home, pagaven el lloguer i les despeses de casa.
Quan ja es trobava millor, li va agrair amb tot
el cor, li va sortir de dins, com si una força interior li anés dictant tot el
que havia de dir i fer i en preguntar-li de què treballava, li va contestar que
estava en una empresa de neteja i sempre hi havia feina en un lloc o altra per
anar a fregar. Li va comentar que se n'adonava que entre elles dos hi havia una
gran diferencia en tot però si necessitava diners per poder tirar endavant,
parlaria amb l'amo i possiblement li trobaria alguna feina.
La mare li va donar les gràcies i li va contestar
que ja s'ho pensaria. Era com una bufetada pensar que hauria d'acabar com les
persones que feien el servei més baix de casa seva.
Va arribar el pare deprimit i sense ànim, no hi
havia manera de trobar feina i cada vegada anaven de mal en pitjor. Ella li va
comentar la proposta de la seva veïna i amiga. Se la va mirar amb sorpresa i li
va preguntar si es veuria en cor de fer-ho. Mig plorant li va dir que quan hi
havia gana, no valien els perjudicis.
En Pol per la seva banda, un dia va acceptar una
mica de berenar que li va oferir un company i poc a poc es va anar integrant a
la colla i va anar fent amistat sincera amb tots. Entre uns i altres berenaven
plegats i ningú es quedava amb gana. La seva solitud va anar desapareixent.
El pare, rumiava amb tot això mentre seguia fent
cua per intentar trobar alguna feina, de moment, anaven una mica millor, no
estaven tan necessitats, la mare es guanyava el seu sou.
Sense voler va esclatar en llàgrimes, quin futur
estava oferint a la seva família! –un guàrdia jurat el va fer apartar de la
cua, el va fer seure i li va portar una mica d'aigua. Aquella imatge era
bastant freqüent en aquella oficina, eren molts els desesperats que
necessitaven fer córrer les llàgrimes per calmar-se un moment i continuar
buscant i esperant...
Referència:
Matas Gustems, Gemma.
«De l'opulència a la pobresa»
Lo Càntich. N.14. Símil, 2012.
Març - Abril, 2012.
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Ulls que es tanquen,
ulls que s'obren
La Maria ha obert els ulls
-què és això?, no és tot fosc!, són els colors?
és potser allò que li expliquen i que ella no ha vist mai?
sent la veu de la seva mare, sent que li acaricia el cabell...
-“Mare, això vol dir veure? això és el color?
això és la llum?, et veig a tu?”
-Mare, tinc por... però, no vull tornar a la foscor!
Poemes per a la Marató 2011
és una iniciativa pictòrica-poètica de l'Associació de Relataires en Català
(ARC) per col·laborar amb la recaptació de donatius per a la Marató de TV3 del
present any 2011 (dedicada a la regeneració i trasplantament d'òrgans i
teixits).
Referència:
Matas Gustems, Gemma
«Ulls que es tanquen, ulls que s'obren»
Lo Càntich. N.14. Símil, 2012.
Març - Abril, 2012.
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
És cert que no hi ha
demà?
els meus ulls veuen,
el meu cor batega,
la resta d'òrgans treballa.
Només m’he canviat el vestit...
Poemes per a la Marató 2011
és una iniciativa pictòrica-poètica de l'Associació de Relataires en Català
(ARC) per col·laborar amb la recaptació de donatius per a la Marató de TV3 del
present any 2011 (dedicada a la regeneració i trasplantament d'òrgans i
teixits).
Referència:
Matas Gustems, Gemma
«És cert que no hi ha demà?»
Lo Càntich. N.14. Símil, 2012.
Març - Abril, 2012.
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036