10 de febr. 2013

El petit país i el país veí





Principatus Catalonia et Comitatuum Ruscinonis et Cerretaniae (Frederik de Wit)
El petit país i el país veí

     Hi havia una vegada un Petit País -en dimensió, tot i que no sempre havia sigut així- Amb el temps, de fet, a base de segles, un va retallar per aquí, l'altre per allà, l'altre per més amunt i l'altre per més avall. El fet és que un país veí, necessitava espai per poder "respirar" millor i satisfer la seva pròpia vanitat i poc a poc i sempre utilitzant la "valentia" de les armes i l'engany, va anar fent-se amb el territori del Petit País, fins a incloure'l dintre de la seva geografia. 

     Però vet aquí que el Petit País, havia sigut molt important, abans de que comencessin les maquinacions d'uns i d'altres, per tal, tenia una llarga història dintre de la humanitat, unes arrels molt profundes i era molt ric en saviesa, amb cultura i amb molt més i per descomptat, també tenia la seva pròpia llengua.
 

     El Petit País, ha passat molts anys de submissió al país veí i en conseqüència, el citat Petit País, encara no s'ha pogut lliurar de l'ambició de poder del ja comentat país veí.
 

     Així va ser com el país veí, va anar creixent i creixent, fins inflar-se com un globus i per tal, igual que un globus ple d'aire, poc a poc s'anava desinflant i necessitava anar bufant a mida que anava perdent força, per mantenir-se enlaire i llavors, va necessitar aplicar una altra estratègia: res d'armes, atacaria la cultura, ja que la història no la podia canviar.
 

     I vet aquí que el país veí, mogut per l'arrogància i altres dèries, decidí atacar al Petit País en un punt que sabia que li faria molt de mal: intentar trobar un impediment de caire major, aconseguir que no arribés a saber utilitzar correctament la seva pròpia llengua i decidí que la millor manera era fer-ho a partir de l'escola. El país veí, només volia que es parlés amb el seu idioma.
 

     Fins aquí arribava la seva pretensió, però no la del Petit País, que tot i que li havien anat arrencant part de les seves entranyes territorials, sempre havia sigut un lluitador i no pensava cedir en el fet de perdre les seves pròpies lleis, la seva cultura i la seva llengua. Decidí obtenir la seva independència i mantenir la seva pròpia identitat!
 

     L'enveja segueix corrompent al país veí i enlloc de voler adonar-se de l'important que és dominar bé els diversos idiomes peninsulars, apart d'altres llengües estrangeres, enlloc de voler ampliar la seva cultura i no haver d'anar sempre amb traductors, fins i tot dintre "del seu territori", es tanquen en banda i intenten construir un mur de contenció que encercli al Petit País, petit sí, però com ja hem dit, gran lluitador.
 

     I vet aquí un gos, vet aquí un gat, el país veí, potser no en sortirà escaldat, per què? Home... IMPOSARÀ AUTORITAT!!!


Gemma Matas Gustems 
(Barcelona, 1950)
 
«El petit país i el país veí» 

Il·lustració: 
'Principatus Catalonia et Comitatuum Ruscinonis et Cerretaniae (Frederik de Wit)' 
"Principatus Catalonia et Comitatuum Ruscinonis et Cerretaniae (1660)" 
Frederik de Wit 
(Gouda, Països Baixos, 1630 - Amsterdam, Països Baixos, 1706)
 

Referència:
Matas Gustems, Gemma.
«El petit país i el país veí» 
Lo Càntich. N.18. Antítesi, 2013
 
Gener - Març, 2013
 
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 18>
 
EAN: 9772014303002 18>
ISSN 2014-3036-N.18

1 de febr. 2013

PASSEJANT PER LA HISTÒRIA PERSA



                               
Els orígens de les guerres mèdiques van ser durant la gran expansió de la Pèrsia dels aquemènides. Sobre els 540 a.C., els perses van derrotar a Lidia (va ser el final de Creso, del que es diu que havia provocat l’àtac per una interpretació imprudent de les paraules de l’oracle de Delfos, que va pronosticar que si feia la guerra a Pèrsia, destruiria un gran imperi, però no va dir quin). Això va fer que grecs i perses s’enfrontessin cara a cara; en altres llocs, la marea de la conquista persa va continuar arrasant-ho tot al seu pas. Quan els perses van prendre Egipte, van perjudicar els interessos comercials grecs en aquest país. Desprès, els perses van passar a Europa i van ocupar les ciutats de la costa fins a Macedònia. Van creuar el Danubi, on van ser derrotats i es van retirar de seguida de Escitia i hi va haver una espècie de pausa. Més tard, a la primera dècada del segle V a.C., les ciutats gregues de Àsia és van aixecar contra la sobirania persa, encoratjades, potser, pel fracàs de Darío contra els escites, i les ciutats del continent i van decidir ajudar-les. Atenes i Erètria van enviar una flota a Jònia. En les operacions subsegüents, els grecs van incendiar Sardes, l’antiga capital de Lidia i seu de la satrapia occidental de l’imperi persa. Però finalment, la rebel·lió va fracassar, deixant a les ciutats del continent enfrontant-se a un oponent enfurismat.
En general, les coses no anaven amb massa rapidesa en el món antic, i per preparar expedicions a gran escala, feia falta molt de temps. Tot i així, al poc d’esclafar la rebel·lió jònia, els perses van enviar una flota contra els grecs, que va naufragar davant del mon Atos. En el segon intent, en el 490 a.C., els perses van saquejar Eretria, però van caure derrotats en mans dels atenencs en una batalla que el seu nom llegendari és: Marató.

                                                                                      Gemma Matas

Relat presentat al Concurs ARC de Microrelats ARC A LA RÀDIO 2012-2013 “PECATS CAPITALS (7+1)” – Tema febrer: IRA