19 de febr. 2011

PODRÉ ESTALVIAR?




S’acosta Nadal, el nen està assegut al sofà del menjador al costat del seu avi. Tots dos estan interessats mirant una peli que donen per la televisió.

Com sempre, en un dels punts més interessants, tallen i es posen a fer anuncis. L’avi s’aixeca i passant la ma carinyosament pels cabells del petit, aprofita el moment per anar al lavabo i quedar tranquil.

El noiet comença a perdre la paciència veient una i altra vegada les mateixes imatges, que si perfums, que si bombons quan venen els amics, que si roba molt elegant, que si joguines, joguines... es queda seriós i meditatiu. Tot d’una els seus ulls miren fixament el televisor i per l’expressió de la seva cara, sembla talment que estes en un altre món.

Torna l’avi del lavabo i al veure’l tan concentrar mirant la pantalla, es diu interiorment “millor que no el molesti, si jo tingués vuit anys com ell, segur que també estaria així, ja parlarem després”.

Per fi s’han acabat els anuncis i torna a començar la pel·lícula. L’expressió del nen torna a ser normal i segueix l’argument amb tot interès, es de ciència-ficció, qualsevol es posa a badar en moments i experiències com les que estan vivint els protagonistes!!!

En una altra banda de la casa es sent la veu de la seva germaneta, que no para de xerrar amb la seva iaia. Segur que en un altre moment hauria pensat “mira que n’és de pesada, no callarà no” però està tan ensimismat amb el que està veient, que ni se’n adona de que hi es.

Després d’una bona estona, tornen a començar amb els anuncis. Aquesta vegada l’avi no s’aixeca. Agafa un llibret de passatemps que hi ha a la vora seu, agafa també el boli i decideix passar l’estona entretingut fins que tornin a començar.

Sembla que cada cop facin els mateixos. Interiorment riu i pensa “nois, estem en crisis, només poden anunciar els que encara poden anar remenant l’olla amb bon foc, i que duri”. Veu al seu net amb cara de avorriment i amb tota la intenció d’aixecar-se però quan ja casi està apunt de posar-se dret, tornen a començar els anuncis de les joguines. S’asseu bé i es torna a mirar la pantalla amb tot interès.

En aquest moment apareix la “xarrapeta”. Acaba de sentir alguna cosa d’un joc que a ella li interessa molt i no es qüestió de perdre-s’ho.

S’asseu molt a la bora del seu avi i segueix mirant i escoltant, calladeta, i pendent del que ensenyen i del que diuen, no sigui que hi hagi alguna altra joguina que també valgui la pena i se’l hi hagi passat per alt.

L’avi els contempla a tots dos i diu en veu alta “vuit anys i quatre anys, que us duri l’ innocència i la felicitat que porta”.

La iaia, que s’ho ha estat mirant des de la porta, no pot evitar comentar “apa, per la cara que feu tots dos, deu ni do la carta com serà de llarga”.

Arribant aquí, s’acaba el silenci de la petita i comença a parlar altre vegada. Ara encara més alt i més ràpid que abans, té d’explicar tot el que acaba de veure sense perdre temps.

Aquesta vegada sí que es tomba el seu germà “xist” li diu, però ella ja es a mig passadís i ni el sent.

S’ha acabat la pel·lícula, l’avi li pregunta: que nano, t’agrada’t?  – molt, contesta el seu net.

S’ha anat fent tard i arriba l’hora de marxar. No passen ni cinc minuts quan sona el timbre de la porta. Es el seu pare que els ve a buscar.

Un cop ha saludat, espera que s’acabin d’abrigar bé amb l’ajut de la iaia tot dient “fa molt fred eh, sortiu ben tapats”.

Quan ja estan llestos, s’acomiaden fins a l’endemà i retornen cap a casa seva.

El pare obre la porta, entre tots dos corrent a fer un petó a la mare que està acabant de posar el sopar a taula.

Els abraça a tots dos a l’hora, un per cada banda i els hi fa un bon petó, tot dient “sort que us he fet una sopa ben calentona i ben bona perquè esteu gelats”.

Es renten les mans, s’asseuen a taula i comencen a menjar. De cop i volta se sent la veu del nen amb un to pensatiu, com si fes estona que està pensant en alguna cosa i ara ho seguis dient en veu alta “ mare, si ens has trobat freds a nosaltres, tots aquells nens que en el cole els hi aneu donant roba, com deuen estar? – tots reben anoracs i bufandes?” – la petita, seguint la conversa, sigui per casualitat o sigui perquè pensa en el complement que falta del conjunt hi afegeix “i guants i gorra?”

Tant el pare com la mare, deixen de menjar per un moment, es miren sorpresos i instintivament es miren als seus fills. La mare, es dirigeix al nen i li diu: “Com es que em preguntes això? – el nen se la mira seriós i li respon: “mira, no sé, he pensat que si nosaltres tot i anant abrigats hem passat fred, com s’ho deuen fer aquells nens? – “saps que, continua, jo tinc dos anoracs i una jaqueta, perquè no els en passes un? I referint-se a la seva germana hi afegeix, “i ella també en té de sobres, no necessitem tanta roba”.

La mare no sap que dir, es sent emocionada per la reacció del nen i el pare intenta ajudar-la mirant de comentar alguna cosa relacionada amb el tema fins que ella estigui en condicions de poder donar-li la resposta adequada. Per fi li respon, “som molts que els intentem ajudar”, el nen, sembla que queda convençut i segueix sopant.

Van passant els dies i arriba la Nit de Nadal.

Es reuneixen a casa dels avis i la “iaia de tots”, juntament amb els seus tiets i el seu cosinet, que es la primera vegada que celebra la festa amb ells. L’any passat encara no hi era.

L’avi té preparat el TIÓ, fa acostar als nets, tot dient, “au, primer el més petit, apa, la seva mare que el porti cap aquí i piquin el tió plegats, ara això sí, tots a cantar eh, sinó no cagarà res”.

No els hi ha repetir dos vegades, tota una colla de veus entonen el

                                               CAGA TIÓ,
CAGA TURRÓ
SI NO CAGUES BEN FORT
ET DONARÉ UN COP DE BASTÓ!!!

Quan el TIÓ ja ha cagat prou, tots deixen el regalets rebuts a un lloc que no facin nosa i s’entaulen per fer el sopar de Nadal.

En acabar, la “iaia de tots” agafa la bossa, l’obre i treu tres sobres. Dona el que correspon a cada un i els hi diu “aquest és un regalet que us vull fer a tots tres” cadascú agafa el seu sobre, el del petit l’agafa la seva mare però això no treu que la curiositat sigui la mateixa dels seus dos nebots. Tots tres s’hi troben un bitllet de 50€.

Els dos grans s’aixequen molt contents a fer un petó a la iaia, i el petitó li tira amb la maneta,  ajudat per la seva mare.

Ja es molt tard però tots plegats s’ho han passat tan bé, que ni se’n adonat de l’hora que era.
Decideixen marxar cap a casa, s’acomiaden el uns dels altres i queden per retrobar-se l’endemà per celebrar el Nadal altre vegada la familia junta.

Fa estona que els dos germans i els seus pares ja son al llit dormint plàcidament però tot d’una, el nen es desperta i es queda mirant expectat al seu voltant. Es fosc i no hi veu res. Es queda quiet i es nota que es va desvetllant.

Té la sensació d’haver somiat alguna cosa que no sap explicar però que l’ha deixat inquiet i no aconsegueix tornar a agafar el son.

Tot d’una, recorda el bitllet de 50€ que li ha regalat la iaia i pensa en quina cosa es podrà comprar primer, en hi ha tantes que li agraden que li serà difícil de triar, segueix pensant i nota una sensació com de fred. S’adona de que està una mica desabrigat, la roba no el cobreix bé. La tira ben amunt i segueix pensant.

No sap com però al notar al fred, el seu pensament ha canviat totalment. Se’n recorda de la conversa que va tenir dies enrere amb la seva mare referent a aquells nens que passaven fred i també li ve a la memòria el comentari que hi va afegir “molt no tenen ni roba ni tan siquiera joguines” – això a ell li era difícil d’entendre i li va contestar “t’equivoques mare, joguines sí, el reis passen per tot arreu” – la mare, en sentir això respongué “sempre i quan els nens escriguin una carta demanant-ne però com que el que tenen és fred i fins i tot alguns també gana, i veuen que els seus pares també, prefereixen demanar una roba que els abrigui o alguna cosa per menjar”.

Aquest comentari li va quedar tan gravat, que ha aconseguit treure-l’hi el son.

Torna a recordar el bitllet de 50€ i es diu a si mateix: “PODRÉ ESTALVIAR i no gastar-me’ls?”.
“Si la mare em pregunta com és que no em compro res, li diré que m’esperaré a veure que em porten els reis i llavors ja decidiré, no sé si s’ho creurà o si seré capaç de fer-ho. Soc molt mal gastador”.

Sen se ni adonar-se’n va tornar a agafar el son i va dormir d’una tirada fins al matí següent.

Van anar passant els dies i en arribar el cinc de gener, abans d’anar a veure la cavalcada com feien cada any, el nen va cridar a la mare perquè anés un moment a la seva habitació.

Ella, mentre hi puja, li va donant preses tot dient “apa, afanyat, a veure si arribarem tard”
Al entrar, va veure que el nen ja estava arreglat i que inclús portava la jaqueta ja posada.

Es va fixar amb un sobre que portava a la ma i li va semblar llegir el nom, semblava el sobre que li havia donat la iaia la Nit de Nadal.

Quan li anava a preguntar que era allò, el nen se’l hi acostà, el va obrir i li va donar el bitllet de 50€ dient, “es perquè els donis a algun dels tres Reis, potser al negre que és el que porta més coses i li diguis que son perquè si encara hi son a temps, portin joguines per aquells nens que demà no en podran tenir cap. Si els hi dic jo segurament que no em farien ni cas però tu sabràs com convèncer-los, expliques molt bé les coses”.

La mare, abraçà al seu fill molt fort i plorant d’emoció li digué “no dubtis que els sabré convèncer, no caldran gaires explicacions, ho entendran de seguida”.



                                                                                                                       Gemma Matas





3 comentaris:

  1. Publicat per TRIBUNA-GUIMERÀ

    http://www.valldelcorb.info/blogs/contesnadal/?p=312

    el dia 28-XI-2010

    ResponElimina
  2. Dedicat a la Esther Fernàndez and family!!!

    ResponElimina
  3. Hola Gemma ![Ofensiu]
    Nonna_Carme | 09-04-2012
    Els bons sentiments que atresora aquesta criatura´són el friut de l'exemple que hli han donat els seus pares i que li han ensenyat una escala de valors molt important. He trigat una mica a llegir-lo perquè sóc més partidaria del relats o poesies més curtes.
    D'altra banda als i a les relataires que sou tan prolífics m'és imposible comentar sempre.
    Un relat tendre i entranyable.
    Una abraçada , Gemma.

    ResponElimina