9 de març 2013

I JO QUE T’ENVEJAVA


                                          

La Claudia està asseguda en una petita butaca al costat de la finestra de la seva habitació. Des de darrera la cortina, observa a la Laura, la veïna del davant. Ho fa sovint, però sempre amagada, no vol que sàpiga l’enveja que li provoca.
Té setze anys, com ella. És molt rossa i té uns ulls blaus maquíssims, no és pot negar que crida l’atenció. És alta i esvelta, ben diferent de la Claudia, que és baixeta i molt rodona. Com enveja a aquella noia, tothom que la veu es fixa en ella.
Per altra banda, la Claudia està molt malalta. Després de diverses proves, han vist que te un problema molt greu al cor i que necessita un transplantament urgent per poder seguir vivint. Estan destrossats davant d’aquest diagnòstic. El nom de la Claudia ja està en llista d’espera.
A ella li sembla impossible que això pugui ser veritat i encara sent més enveja quan pensa amb  la Laura -no hi ha dret de ser tan vistosa i a sobre estar sana- es diu a sí mateixa.
Sona el telèfon, la mare contesta i amb veu tremolosa li diu a la Claudia que es vesteixi de seguida que truquen de l’hospital. Li van a fer el trasplantament.
Només arribar, la porten directament al quiròfan. Els avisen que serà una operació molt llarga i complicada, però que els atendrà un metge per fer-los-hi saber com han pogut disposar d’un cor. Acabava de morir d’accident una noia de setze anys, com la Claudia i creien que no hi hauria problema de rebuig.
Va passant la tarda i surten a fer un tom. Sorpresos, veuen als pares de la Laura plorant amb desconsol. Si apropen i s’assabenten de que la seva filla ha mort d’accident fa poques hores...
Fa quasi dos anys que la Claudia va ser operada i va seguint un bon procés.
Està asseguda a la petita butaca al costat de la finestra de la seva habitació. Des de darrera la cortina observa la mare de la Laura, no s’ha refet de la mort de la seva filla. La Claudia plorosa, diu en veu alta:  i jo que t’envejava...
                                                                    

                                                                               Gemma Matas

4 de març 2013

ARRIBAR AL MÓN


                                    
En Roger, angoixat, es mira la cara de la Berta. Està apunt de tenir la criatura, la primera, i tot i que procura no cridar i controlar el gran dolor que sent, el sofriment la supera. 
-Ho fas molt bé, una mica més, apreta fort, només una mica més, au, una mica més-
La llevadora va insistint i tot de cop es sent un crit esglaiador i un plor fort i seguit: acaba de néixer la Marta!
En Roger s’ha quedat com petrificat. Com si fos una pel•lícula, veu unes mans posant una figureta minúscula sobre el pit de la mare. Contempla l’escena sense poder reaccionar. Veu un caparró ple de cabells foscos, veu que s’arrup sobre la mare i para el seu plor.
La Berta l’acarona, la mira amb un somriure dolç i la seva cara s’ha transformat. No s’hi veu dolor, s´hi veu amor i felicitat.
Ell comença a reaccionar, durant un bon espai de temps ha viscut l’intens dolor de la seva dona. Es sentia impotent davant del seu sofriment, la mirava amb un amor intens, els seus ulls clamaven a uns i altres que no la deixessin patir d’aquella manera i tot d’una, sent com es barreja el crit i el plor i veu aquell ser tant petitó que des de aquell moment li ha canviat la vida: és pare. 
Contempla la mare i la filla amb una mirada plena d’amor. Li va baixant una llàgrima, desitjaria poder omplir de petons a la seva dona i agafar als seus braços aquella petitona.
La llevadora, l’observa i li diu, prepara’t Roger, ara et donarem a la nena perquè la puguis vestir. Seràs el primer en cobrir el seu cos només arribar al món.
S’acosta un moment, besa a la Berta amb tot l’amor i quan li posen la nena als braços, esclata en un plor mentre li diuen:
-té aquí tens la teva filla-
En Roger l’agafa amb molt de compte, no té experiència, però quan té aquella petitona als seus braços, sent una dolçor especial que no sap desxifrar, sent que només veure-la, l’amor que l’inspira no té preu ni es comparable amb res, és la seva nina!

                                                                           Gemma Matas