28 de nov. 2012

S'APROPA NADAL


    
Nadal és alegria,
-Per a tothom?
Nadal és caliu de llar,
-I el que no en té?
Nadal uneix als pobles,
-És cert això?

-Observem el voltant
-Observem la ciutat
-Observem el país
-Observem el món

Som realment feliços, veient l’entorn?
-Interiorment, ho dubtem!
Procurem gaudir d’aquests moments.
-Vivim al dia, vivim i no patim.

No ens turmentem.
-Sentim tristesa, això si,
Però no ens deixem vèncer,
-Ara per ara, anem vivint.

Però fem proposta pel proper any,
-Pensem realment com cal.
No caiguem en el parany,
-De l’egoisme personal.
Ara és el moment cabdal,
-Ara ve Nadal...


                                    Gemma Matas

                                      -Nadal 2012-


14 de nov. 2012

LA MAGNITUD DE LA INNOCÈNCIA


L’Oriol, molt convençut, em diu: àvia, em regalaràs la lluna?

Inconscientment, somric. Aquell “homenet” de tres anys me la demana seriosament i no només una vegada, sinó en diverses ocasions.

Aquest desig, repetit més d’un cop, no em deixa buida, al contrari, em fa pensar i molt!

A ell li encanta la lluna, quan la veu, te l’ensenya content, dient: mira, la lluna. El seu interès, en aquell moment, només és per aquell satèl·lit admirat.

I ara ve la reflexió. No va mancat de joguines, en té moltes, sobretot cotxes que són els seus preferits, però continua demanant la lluna, la demana a l’àvia, en qui confia i creu que no el decebrà: li regalarà la lluna!

Ens hem parat a valorar el món de la innocència? Ens hem parat a mesurar el valor que té per a un infant demanar quelcom?

El primer que ens ve al cap és pensar “ho volen tot, tenen tantes coses que ja no saben què demanar”.  De fet, és cert, el pensament normal i general és aquest. Ara, quan sents al teu nét demanar-te una cosa com aquesta, una cosa que ell contempla i admira però que en el seu interior ho deu veure llunyà, i que a la seva manera deu pensar que no serà fàcil poder-la tenir,  però que s’imagina que li podràs fer arribar, és quan se’ns presenta la incògnita de fins on arriba la importància de les coses en el seu món.

Tots hem estat nens i tots hem tingut desitjos, desitjos d’alguna cosa molt concreta o capricis de moltes, sobretot si s’apropa alguna data adient per rebre-ho.

La veu del meu nét demanant-me “la lluna”, m’ha fet vibrar, sobretot el fet que hagi escollit a un ésser concret per fer-ho i mantenir-ho, en aquest cas la seva àvia, ell hi confia!

L’Oriol tindrà la lluna; no és fàcil trobar aquesta joguina, quan ho demanes a qualsevol botiga d’articles infantils, només cal veure la cara de la persona que t’atén, no cal esperar la resposta, ara, a la seva àvia no li manquen recursos ni imaginació, no el decebrà!
              
                                                        Gemma Matas
                                                           
                                                                                                     
Aquest petit relat, el dedico a l’Oriol, el meu nét mitjà. És un escrit molt especial per a  mi, ja que commemora el meu primer aniversari com a Relataire.

12 de nov. 2012

ENS IMPORTA CASA NOSTRA?




Cau el sostre,
es desglaça l’Àrtic.
Onades de calor,
falta de pluja.
Temps rebel,
protesta  la natura.
Pol·lució a raig,
anem acabant l’oxigen.
Tones de brutícia,
la Terra no té clavegueres.
Residus químics,
els rep el riu.
Se’n van a para al mar,
ens mengem els peixos.
Anem matant animals,
acabem especies protegides.
L’home segueix matant,
armes, bombes, destrucció.
Cremem els boscos,
esgotem la font de la vida.
Anem destrossant el planeta,
estem esmicolant la Terra.
Ens importa casa nostra?
l’estem fent malbé mica en mica!




                                                              Gemma Matas









La meva visió de com anem destruint la Terra!

VIUREU EN PRÒPIA PELL !


                                                    
-Que fort mare, saps que ha fet en Jan?  - s’ha menjat un tros de pa que hi havia a la paperera del pati!
-A lo millor tenia gana, no creus?
-Apa mare, per molta gana que tingués això és fastigós!
-Has pensat que a lo millor a casa seva no els hi arriben els diners per poder comprar esmorzar i que potser en prou feines poden dinar?
-Si home, em faràs creure que tampoc sopa, apa mare, quins pensaments tens!
-Per cert Àlex – li diu la mare  -demà al matí et posaré pa per esmorzar.
-Pa? mare, perquè m’ho dius això? – si me’l poses, no me’l menjaré, ja saps que vull una pasta!
-Dons si no te’l menges, t’hauràs d’esperar fins al migdia, que per cert, a partir de demà, vindràs a dinar a casa, ja no dinaràs al col·le.
-Ah, millor, m’agrada molt més el que fas tu, que no pas el que em donen allà.
Arriba l’endemà i a l’hora del pati l’Àlex busca l’esmorzar a la motxilla. Confia trobar la pasta que cada dia porta però, no és així, només hi troba un tros de pa, com li havia dit la mare, un tros de pa i un tallet petit de xocolata, res més.
Amb ràbia es queda la xocolata i llença enfurismat el pa. No triga a veure en Jan que, amb una mica de vergonya, el recull i se’l posa a la boca.
-Que n’ets de fastigós! Pensa interiorment.
Va passant el matí i comença a sentir gana, cada cop més gana. Arriba l’hora de plegar i se’n va corrent cap a casa, necessita dinar, no pot més.
Arriba a casa i veu tres plats a taula. Sorprès pregunta:
-Mare, que dinarà amb nosaltres el pare?, que té festa avui?
-Avui i cada dia Àlex, ja no té feina.
-Com que no té feina? Vols dir que no anirà a treballar?
-No, la seva empresa a tancat i tant ell com els seus companys s’han quedat al carrer.
La resposta de la mare el deixa atònit, no ho acaba d’entendre bé, com és possible que no tingui feina? – segueix pensant i es pregunta, i com portarà diners a casa?
Mentrestant la mare va servint el dinar. Al veure un plat amb un caldo una mica espès i cap tipus de tall d’acompanyament, pregunta:
-Mare, que dinarem això avui?
-Si Àlex, això és el dinar, darrera et faré una truiteta.
Menja devorant-ho tot  i en acabar, veu un plat amb la truita que li ha comentat la seva mare, tot i que veu que només en hi ha una, la que li serveix a ell. Apart, hi ha mitja barra de pa que els seus pares van sucant a la sopa.
-Mare, que no mengeu res més vosaltres?
-No Àlex, avui ja hem dinat.
-Però que passa mare, que vol dir tot això? ni que fóssim pobres demanant caritat!
-De moment, encara podem posar el plat a taula fill, li respon el seu pare –això no vol dir que aviat fins i tot també tinguem problema per fer-ho.
-I com és que de cop i volta hem de viure d’aquesta manera?
-De cop i volta no fill, ja fa temps que ho anem passant malament però ara, ja és definitiu, se’ns ha acabat el benestar i ja ens podem oblidar que qualsevol tipus de luxe. Encara donem gràcies de poder atendre les nostres primeres necessitats.
L’Àlex es nega a voler entendre el perquè d’aquella situació però interiorment, molt interiorment, pensa que no tornarà a llençar el pa de l’esmorzar i no sap perquè, però deixa de considerar fastigós al Jan...

                                                                                                       Gemma Matas

El MERAVELLÓS MÓN POC CONEGUT I APRECIAT DE LES MANUALITATS


Sóc  al balcó de casa meva, mirant distretament el carrer, ja quasi em disposo a entrar al menjador quan  la meva mirada topa amb la finestra de la Núria, ja il·luminada. El dia s’ha escurçat i la llum del carrer no li és suficient per anar fent les seves manualitats.

És una noia molt treballadora. Sempre la veus amb petits retalls de roba a les mans, donant diferents formes a dissenys imaginats per ella mateixa. Aixeca el cap i al veure que l’estic mirant, em saluda i em fa senyal de comiat: decideix baixar la persiana i quedar en més intimitat.

Jo també decideixo entrar. Passo al menjador, tanco la porta del balcó i baixo la persiana. Faig com la Núria, prefereixo quedar també en l’ intimitat, un cop encesa la llum.

Segueixo pensant en ella i en la seva feina. La conec bé ja que tenim amistat i més d’una vegada he estat a casa seva, això sí, procurant no entretenir-la: el seu temps és or!

Sento la veu de la mare que em crida,

-Roser, ja has anat a comprar el paquet de folis que et falten per poder imprimir el treball que has de presentar?

-No mare, responc amb poca decisió, ara hi aniré.

-No triguis gaire, es va fent fosc i comença a fresquejar, apart de que et veuràs obligada a quedar-te fins tard a la nit, si vols acabar la feina i poder-ho presentar tot demà al matí.

-Cert, ara mateix hi vaig!

Agafo diners, les claus i el mòbil i me’n vaig cap a la llibreria amb desgana.

Travesso el carrer i quan passo per davant de casa la Núria, decideixo picar el timbre i entrar un momentet, si no li es inconvenient.

Em rep contenta i després de saludar-nos i parlar un momentet, m’ensenya tot el reguitzell de mostretes que està preparant cara les festes de Nadal. Em quedo sorpresa al veure fins on arriba la seva imaginació!

Va posant les cosetes damunt la seva taula de treball. Hi pots trobar de tot i si hi trobes a faltar alguna cosa concreta que t’interessi, no cal amoïnar-se, ella ho farà al teu gust i apart ho afegirà al gran sortit de manualitats que no para d’inventar-se.

Em criden l’atenció les bossetes d’olor petitones i desconegudes per mi fins llavors. Em diu que l’any anterior les havia fet d’una mida més gran però que en aquest nou mostrari, prefereix que serveixin com a clauers i per això tenen aquell format.

A partir d’aquí, m’ensenya agulles de pit de feltre, cosides de moltes maneres diferents i decorades en concordança, se les veu informals i molt originals, crec que en compraré alguna.

En veig unes altres, de dissenys més acurats, en color negre i plenes de brillantets, que són una passada, vesteixen moltíssim, és qüestió de pensar, em venen tots els regalets de Nadal i té coses precioses. El meu capital és limitat però la Nuria, apart de treballar molt bé, fa uns preus veritablement sorprenents.

He vist samarretes decorades a ma, partint de dibuixos de tot tipus i pintades finament amb pinzell. Fins i tot, alguna bossa de ma de disseny original, molt complerta i ben acabada per dins, feta amb roba setinada i decorada amb flors, amb papallones, amb el que sigui, colorejats en tonalitats molt vives o delicades, segons el motiu, es fantàstic!

La Núria somriu, com sempre, apart de treballadora és molt simpàtica i em diu que no tot es fet d’ella. En aquest moment té molta feina i l’ajuda la seva mare, ella no dóna l’abast per tot. Està passant un bona temporada d’encàrrecs i la seva butxaca comença a sonar una mica, per això la seva mare li aporta el seu ajut.

Veig que també va ampliant diversos models de coses infantils: bossetes decorades amb aplicats per portar el berenar, motxilles, bossetes pels llapis i d’altres, així com també bossetes per maquillatge, bossetes de diverses formes, per complement de les bosses de ma de les senyores, molt pràctiques a l’hora de portar coses útils però no necessariament visibles, etc. He perdut el compte de tot el que hi arriba a haver estès.

M’acomiado pensant que es va fent tard i me’n vaig cap a la porta, tot i que li dic que ja quedarem perquè he de fer molts detallets a amics i familiars i no tinc gaire capital.

La Núria m’assegura que em podrà ajudar a complir amb tots els compromisos per poc preu, però que sobretot li demani amb temps. La seva feina cada cop és més coneguda al barri i el boca a boca fa que molta gent en parli i se li acumulin les comandes. Ella és molt complidora i el seu primer manament és no fallar a ningú.

Surto al carrer i vaig a buscar el meu paquet de folis. Sense ni adonar-me’n, hi vaig amb un altre ànim, l’energia que desprèn aquella noia, es encomanadissa. Miraré d’arribar a casa de seguida i així que hagi sopat, començaré la llista de les persones a les que vull fer regal. Si li dono aviat, encara podré escollir al meu gust. Fet això, procuraré complir amb els deures de l’ Institut!


                                                                                    
Gemma Matas

                                                                     7-11-2012