La infermera cap
entra a la sala gran del centre de malalts neurològics, la majoria estan
afectats per l’Alzheimer, en una fase ja bastant avançada.
La sala està solejada
i la temperatura que hi fa és agradable. Mira al jardí, on donen les finestres
i pensa que seria bona cosa treure’ls fora i asseure’ls una estona sota els
arbres, procurant fer caminar una mica als que encara poden valdre’s per sí
mateixos. S’està acabant el mes de maig i sembla que el temps ja es vulgui
començar a arreglar, com correspon a la primavera, fins ara no se’n ha pogut
gaudir massa, degut a la pluja i al vent.
Va passant pel costat
de totes les cadires i butaques parlant amb l’un i amb l’altre, dirigint-se a
cadascú pel seu nom. Quan arriba a la part de les cadires de rodes, apropades a
la paret de la part més càlida de la sala, segueix parlant amb ells com si la
poguessin entendre, acariciant els cabells d’uns, les mans d’uns altres i amb gestos
espontanis que li surten de molt endins. Sent una pena molt gran al veure a
gent de totes les edats, la majoria passant els 60, que tenen la trista
perspectiva d’un futur com aquell: arribar a seure en una cadira de rodes i
perdre coneixença de tot el que els envolta, caient en la desgràcia d’anar de
mal en pitjor, sense cap mena de cura que els pugui fer millorar i tornar a ser
les persones d’abans.
Entra una companya
seva, i quan la veu li diu que busqui ajuda per anar traient-los a tots cap al
jardí. La noia surt de la sala i se’n va diligent a fer el que li ha demanat.
La infermera cap està
apunt de sortir per anar a ajudar però es para un moment davant la Joana. Fa
molt temps que és allà i poc a poc ha anat empitjorant, fins arribar a estar en
una fase molt avançada. Dintre la malaltia es podria considerar en un tercer
grau d’evolució.
Ha anat perdent la
coneixença amb tothom, la seva memòria s’ha deteriorat completament fins a
l’extrem d’arribar a no poder caminar ni realitzar cap activitat, no es mou, no
parla i pateix d’una gran incontinència. Comencen a tenir molta feina per
fer-la menjar i beure i ni tan sols es queixa de cap tipus de dolor, s’ha anat
convertint en un dels pitjors casos dels malalts d’Alzheimer que hi ha en el
centre.
La noia s’ajup davant
d’ella, li agafa les mans i li explica que la trauran a fora perquè pugui
gaudir una mica del bon temps. Sap que no l’entén però ha agafat per costum
estar una estoneta parlant-li i explicant-li coses de la manera més natural del
món. Dintre seu té l’esperança de que hi hagi la possibilitat de que d’una
manera o altra es puguin comunicar.
A la Joana se’l hi va
iniciar la malaltia feia més de tres anys, quan va complir els 60. Va començar
a tenir petites pèrdues de memòria de coses acabades de fer, però no li va donar
cap tipus d’importància, ja que no destorbava massa la seva feina.
Era una gran
escriptora, novel·lista i guionista de diverses obres de teatre. Havia fet
carrera universitària de literatura catalana, apart de filologia. També havia
adquirit coneixements d’art dramàtic per poder desenvolupar bé els guions que
li anaven proposant.
La seva intel·ligència
era privilegiada. Sempre havia aconseguit notes excel·lents que li permetien
tenir un gran rendiment a l’hora de fer qualsevol narrativa que es proposés.
Per contrapartida,
era molt independent i no acceptava els consells que rebia cara al seu tarannà
ni a la seva manera d’anar pujant. Venia d’una família benestant i mai li
havien negat diners quan els necessitava, Era inconcebible que una persona
d’una intel·ligència com la seva i que tenia tant d’interès en rebre
coneixements intel·lectuals cara al futur, caigués en el error de fer un tipus
de vida més aviat deixat en tot el que es referia al seu físic, a la seva
alimentació i a les seves amistats.
S’havia ajuntat a un
grupet d’estudiants, companys de la seva mateixa universitat. Tots ells tenien
el coeficient d’intel·ligència alt, però el comportament general i habitual que
seguien, deixava molt que desitjar. Tots
plegats eren grans fumadors i més d’un també gran bevedor. La Joana no acostumava
a beure però fumava moltíssim. Més d’un cop també hi havia afegit algun que
altre porro, ara, sense passar mai a cap altre tipus de droga.
Les relacions íntimes
eren abundants entre ells, tot i que procuraven prendre precaucions. No volien
caure en cap tipus de compromís que no passés del sexe, Apart de tot, també hi
comptaven els seus estudis.
Quan els hi faltava
molt poc per acabar la part final del curs, al voltant dels 23-24 anys, la
Joana es va començar a trobar malament. No entenia el perquè d’aquells marejos
i del malestar que sovint sentia fins que es va adonar de que no li venia el
període en el moment que li tocava. Es va alarmar, sense dir res es va anar a
fer la prova de maternitat i li va sortir positiva!
No entenia que havia
pogut passar, sempre havia pres precaucions però alguna cosa havia fallat.
Normalment no anaven sempre amb una parella concreta. Com que només anaven cara
al sexe com a diversió, acostumaven a trobar-se uns i altres segons els hi venia
de gust en aquell moment.
El seu primer
pensament va ser avortar però va decidir que calia reflexionar molt abans de
prendre una decisió com aquella i rumiar-ho detingudament.
Es plantejava com
s’ho faria per poder cuidar d’una criatura, la seva experiència era nul·la.
Apart d’això, també influiria en la seva vida professional, havia estudiat per tenir
un bon futur com escriptora, inclús fins i tot brillant i tenir un fill la
lligaria molt de mans.
Ja era guanyadora
d’un concurs molt reconegut. Hi havia presentat una narrativa que havia anat
preparant durant el curs. La perfecció de l’escrit, tant de l’argument com de
la redacció, no havien posat en dubte l’opinió del Jurat. En aquells moments ho
tenia en mans d’una editorial que es feia càrrec de la seva publicació.
Per poder-ho
escriure, havia buscat moments que li permetessin alta concentració, fos l’hora
que fos. - Ho podria fer això amb una criatura? – fins ara estava convençuda de
que no tindria gaires problemes en anar aconseguint èxits i anar-se guanyant bé
la vida i el nom però... podria seguir per aquest camí?
Després de donar-hi
moltes voltes pensà en parlar amb els seus pares i amb la seva àvia. Si entre
uns i altres es poguessin fer càrrec del petit, seria molt diferent i ella
podria continuar amb la seva carrera sense massa problema. Va considerar que la
part més difícil seria fer-los entendre com s’havia quedat embarassada i decidí
fer veure que se’n hauria de fer càrrec tota sola, ja que el pare no en volia
saber rés de l’entrebanc.
Convençuda totalment
per mirar de resoldre-ho d’aquella manera, ho va parlar amb la seva família, que
ho van acceptar, tot i que no varen deixar de recriminar-li el fet.
Acabà els seus
estudis quan ja estava de més de quatre mesos. Començava a notar-se lleugerament el canvi en el seu cos però no
es va preocupar de donar gaires explicacions del fet.
Al cap d’uns cinc
mesos va néixer la seva filla. Era una nena molt bonica que la va fer
reaccionar d’una manera molt positiva. Va decidí anomenar-la Silvia. Tant ella,
com els pares i l’àvia, se’n van enamorar només veure-la i l’estimaren i la
cuidaren des del primer moment.
Al cap de poc temps,
la Joana tornà a viure en el seu apartament. El va comprar al deixar la
universitat i era el seu refugi més apreciat. Cada dia anava a veure la seva
petita, tot i que quan la va tenir, ja havia decidit que el tema de la alimentació
seria a base de llet artificial.. Sabia sobradament que era millor amamantar-la
amb la seva pròpia llet però no es va voler comprometre a fer-ho perquè la
feina cada cop la lligava més i li era impossible mantenir horaris regulars.
Va anar passant el
temps i va anar editant llibres amb molts èxits. Fins i tot un dia li van fer
la proposta de fer el guió d’una obra teatral, ho va acceptar i a partir d’aquí
no li varen faltar ofertes.
A mida que anaven
passant els anys, la Silvia s’anava convertint en una noieta veritablement
bonica. L’educació rebuda havia influït molt en el seu comportament i no havia
donat mai cap problema a la seva mare. De tota manera, la Joana sempre estava
pendent de que no caigués en el seu mateix error. Ella havia canviat de manera
radical quan la va tenir i a partir de llavors havia deixat totalment la vida
poc recomanable que portava. Els seus estudis per això, mai se’n havien ressentit.
La Silvia sempre
havia sigut una nena d’una intel·ligència normal, mai havia destacat en res en
particular però s’esforçava en tot el que anava aprenent, fossin estudis escolars,
culturals o esportius. Havia fet magisteri musical i donava classes en un
parell d’escoles. Econòmicament estava molt ben situada sota la tutela de la
seva família.
Retornant als 60 anys
de la Joana, poc a poc s’adonà de que cada vegada li era més difícil recordar
coses puntuals i quotidianes. No tenia cap problema en poder repassar
mentalment obres fetes temps enrere però sí en relats acabats de posar a
l’ordinador. Començà per perdre la noció de on els havia de col·locar, apart
d’oblidar el text que acabava d’escriure. Es va anar alarmant quan va veure que
li demanaven obres amb certa urgència i era incapaç de poder-les presentar.
Va començar a perdre
el sentit de l’orientació, fins a l’extrem de que li costava arribar bé a un teatre concret, confonent-ne
la ubicació i també desorientant-se per agafar el servei públic correcte a
l’hora de retornar a casa.
No va comentar res a
la seva família però decidí anar a veure al seu metge de capçalera. Quan li va
acabar d’explicar els sintomes que tenia, el metge li va omplir una sol·licitud
perquè anés a veure a un especialista en
neurologia.
L’especialista que la
va visitar la va enviar a fer diverses probes i el resultat va ser el temut:
havia començat a patir els primers sintomes de l’Alzheimer.
Va sortir de la
consulta en un estat de forta depressió però va decidir que de moment no diria
res a la seva filla, no creia que encara hi hagués motiu per alarmar-la, podia
trigar anys en agreujar-se la malaltia.
Tot i que ella no ho
notava, el seu caràcter va anar canviant fins arribar a tenir una irritabilitat
tal, que quasi bé era impossible poder-li dirigir la paraula.
En un principi la
Silvia estava convençuda de que era degut a la gran quantitat de feina
acumulada que tenia sobre la taula i no li va donar gaires voltes, però al
veure que no millorava, es va començar a preocupar i va decidí anar a veure al
metge de capçalera.
Quan la va rebre en
consulta, es va quedar molt sorprès al adonar-se de que no sabia res de la
malaltia que li havien diagnosticat a la seva mare i la noia, al rebre la
notícia es va quedar blanca com el paper i sense paraules per poder continuar
la conversa.
El metge la va posar
sobre avís de tots els sintomes que ja tenia i de tot el que li aniria passant
en un termini de temps no massa llunyà i li va recomanar que anés a parlar
directament amb l’especialista.
Va ser un cop molt
fort, tan per ella com pel seu marit, feia uns anys que s’havia casat i tenia
un parell de criatures. L’única família que li quedava a la seva mare, eren
ells dos i els petits. L’àvia feia molts anys que no hi era, igual que els seus
pares.
Quan va començar a
tornar-se agressiva i difícil de poder connectar amb ella d’una manera
racional, fou quan la parella va decidir internar-la a un centre, aconsellats
molt seriosament pel especialista, que en el seu moment ja els hi havia concretat
que malauradament havia caigut en el pou de l’Alzheimer, pou sense fons que
cada vegada l’aniria engolint més avall i ja no en tindria sortida.
A la Silvia li va
costar molt decidir-se, estimava moltíssim a la seva mare, però ho va haver d’acceptar
veient la perspectiva que tenia al davant.
Buscaren un lloc
adequat, sense mirar el preu, volien que li fos el més còmode possible i que
rebés un tractament òptim. El van trobar una mica lluny de Barcelona, però era
l’únic que els hi va semblar adequat per tot els que ells pretenien.
La Silvia anava
sovint a veure-la i precisament aquell matí decidí agafar el cotxe i arribar-s’hi.
Va aparcar, entrà i va anar cap al jardí on la va trobar asseguda a la seva
cadira com sempre. Li va fer un petó i acariciant-la lentament, li explicava
com estaven els petits, com anaven a l’escola, com preguntaven sempre per ella
i tot el que se’l hi anava ocorreguent.
Li va parlar de quan
ella era una nena i l’anava a veure a casa dels seus avis, de com l’agafava i
l’omplia de petons, de com l’abraçava... mentre ella també li anava fent perquè
li semblava que així potser ho entendria una mica.
De cop i volta, la
Silvia es va notar la galta mullada, si va passar la ma i va veure que estava
humida. Va mirar amb sorpresa a la seva mare i tot i que la cara de la Joana no
demostrava cap tipus de canvi, els seus ulls estaven plorosos...
Gemma Matas
