9 de març 2013

I JO QUE T’ENVEJAVA


                                          

La Claudia està asseguda en una petita butaca al costat de la finestra de la seva habitació. Des de darrera la cortina, observa a la Laura, la veïna del davant. Ho fa sovint, però sempre amagada, no vol que sàpiga l’enveja que li provoca.
Té setze anys, com ella. És molt rossa i té uns ulls blaus maquíssims, no és pot negar que crida l’atenció. És alta i esvelta, ben diferent de la Claudia, que és baixeta i molt rodona. Com enveja a aquella noia, tothom que la veu es fixa en ella.
Per altra banda, la Claudia està molt malalta. Després de diverses proves, han vist que te un problema molt greu al cor i que necessita un transplantament urgent per poder seguir vivint. Estan destrossats davant d’aquest diagnòstic. El nom de la Claudia ja està en llista d’espera.
A ella li sembla impossible que això pugui ser veritat i encara sent més enveja quan pensa amb  la Laura -no hi ha dret de ser tan vistosa i a sobre estar sana- es diu a sí mateixa.
Sona el telèfon, la mare contesta i amb veu tremolosa li diu a la Claudia que es vesteixi de seguida que truquen de l’hospital. Li van a fer el trasplantament.
Només arribar, la porten directament al quiròfan. Els avisen que serà una operació molt llarga i complicada, però que els atendrà un metge per fer-los-hi saber com han pogut disposar d’un cor. Acabava de morir d’accident una noia de setze anys, com la Claudia i creien que no hi hauria problema de rebuig.
Va passant la tarda i surten a fer un tom. Sorpresos, veuen als pares de la Laura plorant amb desconsol. Si apropen i s’assabenten de que la seva filla ha mort d’accident fa poques hores...
Fa quasi dos anys que la Claudia va ser operada i va seguint un bon procés.
Està asseguda a la petita butaca al costat de la finestra de la seva habitació. Des de darrera la cortina observa la mare de la Laura, no s’ha refet de la mort de la seva filla. La Claudia plorosa, diu en veu alta:  i jo que t’envejava...
                                                                    

                                                                               Gemma Matas

4 de març 2013

ARRIBAR AL MÓN


                                    
En Roger, angoixat, es mira la cara de la Berta. Està apunt de tenir la criatura, la primera, i tot i que procura no cridar i controlar el gran dolor que sent, el sofriment la supera. 
-Ho fas molt bé, una mica més, apreta fort, només una mica més, au, una mica més-
La llevadora va insistint i tot de cop es sent un crit esglaiador i un plor fort i seguit: acaba de néixer la Marta!
En Roger s’ha quedat com petrificat. Com si fos una pel•lícula, veu unes mans posant una figureta minúscula sobre el pit de la mare. Contempla l’escena sense poder reaccionar. Veu un caparró ple de cabells foscos, veu que s’arrup sobre la mare i para el seu plor.
La Berta l’acarona, la mira amb un somriure dolç i la seva cara s’ha transformat. No s’hi veu dolor, s´hi veu amor i felicitat.
Ell comença a reaccionar, durant un bon espai de temps ha viscut l’intens dolor de la seva dona. Es sentia impotent davant del seu sofriment, la mirava amb un amor intens, els seus ulls clamaven a uns i altres que no la deixessin patir d’aquella manera i tot d’una, sent com es barreja el crit i el plor i veu aquell ser tant petitó que des de aquell moment li ha canviat la vida: és pare. 
Contempla la mare i la filla amb una mirada plena d’amor. Li va baixant una llàgrima, desitjaria poder omplir de petons a la seva dona i agafar als seus braços aquella petitona.
La llevadora, l’observa i li diu, prepara’t Roger, ara et donarem a la nena perquè la puguis vestir. Seràs el primer en cobrir el seu cos només arribar al món.
S’acosta un moment, besa a la Berta amb tot l’amor i quan li posen la nena als braços, esclata en un plor mentre li diuen:
-té aquí tens la teva filla-
En Roger l’agafa amb molt de compte, no té experiència, però quan té aquella petitona als seus braços, sent una dolçor especial que no sap desxifrar, sent que només veure-la, l’amor que l’inspira no té preu ni es comparable amb res, és la seva nina!

                                                                           Gemma Matas

10 de febr. 2013

El petit país i el país veí





Principatus Catalonia et Comitatuum Ruscinonis et Cerretaniae (Frederik de Wit)
El petit país i el país veí

     Hi havia una vegada un Petit País -en dimensió, tot i que no sempre havia sigut així- Amb el temps, de fet, a base de segles, un va retallar per aquí, l'altre per allà, l'altre per més amunt i l'altre per més avall. El fet és que un país veí, necessitava espai per poder "respirar" millor i satisfer la seva pròpia vanitat i poc a poc i sempre utilitzant la "valentia" de les armes i l'engany, va anar fent-se amb el territori del Petit País, fins a incloure'l dintre de la seva geografia. 

     Però vet aquí que el Petit País, havia sigut molt important, abans de que comencessin les maquinacions d'uns i d'altres, per tal, tenia una llarga història dintre de la humanitat, unes arrels molt profundes i era molt ric en saviesa, amb cultura i amb molt més i per descomptat, també tenia la seva pròpia llengua.
 

     El Petit País, ha passat molts anys de submissió al país veí i en conseqüència, el citat Petit País, encara no s'ha pogut lliurar de l'ambició de poder del ja comentat país veí.
 

     Així va ser com el país veí, va anar creixent i creixent, fins inflar-se com un globus i per tal, igual que un globus ple d'aire, poc a poc s'anava desinflant i necessitava anar bufant a mida que anava perdent força, per mantenir-se enlaire i llavors, va necessitar aplicar una altra estratègia: res d'armes, atacaria la cultura, ja que la història no la podia canviar.
 

     I vet aquí que el país veí, mogut per l'arrogància i altres dèries, decidí atacar al Petit País en un punt que sabia que li faria molt de mal: intentar trobar un impediment de caire major, aconseguir que no arribés a saber utilitzar correctament la seva pròpia llengua i decidí que la millor manera era fer-ho a partir de l'escola. El país veí, només volia que es parlés amb el seu idioma.
 

     Fins aquí arribava la seva pretensió, però no la del Petit País, que tot i que li havien anat arrencant part de les seves entranyes territorials, sempre havia sigut un lluitador i no pensava cedir en el fet de perdre les seves pròpies lleis, la seva cultura i la seva llengua. Decidí obtenir la seva independència i mantenir la seva pròpia identitat!
 

     L'enveja segueix corrompent al país veí i enlloc de voler adonar-se de l'important que és dominar bé els diversos idiomes peninsulars, apart d'altres llengües estrangeres, enlloc de voler ampliar la seva cultura i no haver d'anar sempre amb traductors, fins i tot dintre "del seu territori", es tanquen en banda i intenten construir un mur de contenció que encercli al Petit País, petit sí, però com ja hem dit, gran lluitador.
 

     I vet aquí un gos, vet aquí un gat, el país veí, potser no en sortirà escaldat, per què? Home... IMPOSARÀ AUTORITAT!!!


Gemma Matas Gustems 
(Barcelona, 1950)
 
«El petit país i el país veí» 

Il·lustració: 
'Principatus Catalonia et Comitatuum Ruscinonis et Cerretaniae (Frederik de Wit)' 
"Principatus Catalonia et Comitatuum Ruscinonis et Cerretaniae (1660)" 
Frederik de Wit 
(Gouda, Països Baixos, 1630 - Amsterdam, Països Baixos, 1706)
 

Referència:
Matas Gustems, Gemma.
«El petit país i el país veí» 
Lo Càntich. N.18. Antítesi, 2013
 
Gener - Març, 2013
 
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 18>
 
EAN: 9772014303002 18>
ISSN 2014-3036-N.18

1 de febr. 2013

PASSEJANT PER LA HISTÒRIA PERSA



                               
Els orígens de les guerres mèdiques van ser durant la gran expansió de la Pèrsia dels aquemènides. Sobre els 540 a.C., els perses van derrotar a Lidia (va ser el final de Creso, del que es diu que havia provocat l’àtac per una interpretació imprudent de les paraules de l’oracle de Delfos, que va pronosticar que si feia la guerra a Pèrsia, destruiria un gran imperi, però no va dir quin). Això va fer que grecs i perses s’enfrontessin cara a cara; en altres llocs, la marea de la conquista persa va continuar arrasant-ho tot al seu pas. Quan els perses van prendre Egipte, van perjudicar els interessos comercials grecs en aquest país. Desprès, els perses van passar a Europa i van ocupar les ciutats de la costa fins a Macedònia. Van creuar el Danubi, on van ser derrotats i es van retirar de seguida de Escitia i hi va haver una espècie de pausa. Més tard, a la primera dècada del segle V a.C., les ciutats gregues de Àsia és van aixecar contra la sobirania persa, encoratjades, potser, pel fracàs de Darío contra els escites, i les ciutats del continent i van decidir ajudar-les. Atenes i Erètria van enviar una flota a Jònia. En les operacions subsegüents, els grecs van incendiar Sardes, l’antiga capital de Lidia i seu de la satrapia occidental de l’imperi persa. Però finalment, la rebel·lió va fracassar, deixant a les ciutats del continent enfrontant-se a un oponent enfurismat.
En general, les coses no anaven amb massa rapidesa en el món antic, i per preparar expedicions a gran escala, feia falta molt de temps. Tot i així, al poc d’esclafar la rebel·lió jònia, els perses van enviar una flota contra els grecs, que va naufragar davant del mon Atos. En el segon intent, en el 490 a.C., els perses van saquejar Eretria, però van caure derrotats en mans dels atenencs en una batalla que el seu nom llegendari és: Marató.

                                                                                      Gemma Matas

Relat presentat al Concurs ARC de Microrelats ARC A LA RÀDIO 2012-2013 “PECATS CAPITALS (7+1)” – Tema febrer: IRA

27 de gen. 2013

ARRIBAR AL LÍMIT


                                                                  
 AUTOBIOGRÀFIC D’AQUEST MATEIX MATÍ

El contenidor d’escombreries és buit,
acaba de passar el camió de recollida.
Cadascú ha llençat les seves deixalles,
no hi ha brutícia a casa.
Jo també porto la bossa,
tot i que és de casa meva,
no deixa de ser fastigosa,
és brutícia, porqueria, fa pudor!
Arribo al contenidor i obro la tapa
I... em retiro esglaiada!
M’enfoquen uns ulls, veig una cara,
veig un noi jove, prim i atlètic,
un noi de pell fosca, no desconegut.
L’he vist moltes vegades rondant per allà,
sempre a l’aguait de l’última bossa que es llença.
Em diu unes paraules: “tire, tire”
i jo, encara plena d’ensurt,
aixeco la ma i faig el que em diu,
llenço la bossa plena de brutícia, pudorosa...
Aquell noi es torna a amagar,
suposo que regirarà, a veure que hi troba.
Recuperada de l’ensurt, segueixo caminant,
vaig a comprar, vaig a comprar menjar,
en quedaran les deixalles... i les tornaré a llençar.
Si torno a trobar aquell noi altra vegada dintre,
no crec que tingui un ensurt,
tindré una gran tristesa...
Com es pot viure així?
fins on arriba la gana, fins on arriba el sentit?
HA ARRIBAT AL LÍMIT!
Jo... llenço brutícia amb fàstic,
no vull pudor a casa.
Ell... recull les deixalles,
no té escrúpols,
la seva fam els supera!



Gemma Matas

Experiència totalment real, viscuda per mi mateixa.
Un fet molt trist i inoblidable.
25 gener 2013 

4 de gen. 2013

MARE, QUE SIGUI FELIÇ!


                                      
Son quasi bé les onze de la nit. L’Adrià ja ha acabat els deures, tot i que avui li ha portat molta feina poder resoldre un problema de mates. Està cansat i té son. Decideix posar-se a dormir, però abans ha de passar pel lavabo.
Obra la porta de la habitació, sense fer cap soroll i el sorprèn veure la llum de peu del menjador encara encesa. Hi va caminant poc a poc i veu a la seva mare asseguda al sofà amb la mirada fixa a terra. Sense ni pensar-s’ho un moment, va a seure al seu costat, li passa el braç per sobre l’espatlla, fent una mica de pressió cap a ell i l’abraça dolçament.
 -Que et passa mare, com és que encara estàs llevada? és molt tard.
-Ja ho sé fill -li respon- Però no puc dormir, estic una mica nerviosa.
-Et faig una til·la? T’ajudarà a tranquil·litzar-te.
-D’acord Adrià, a veure si aconsegueixo agafar el son.
El noi, fa poc que ha complert catorze anys però la responsabilitat que porta a sobre, el fa semblar que en tingui més de vint. Fa tres anys que se li va morir el pare d’un accident laboral, al caure a terra des de dalt d’una bastida mal posada. Ell, només tenia onze anys i la seva germaneta tres.
La seva mare, va entrar en un estat de tristesa profunda. Va fer molts esforços per no arribar a la depressió i sortosament ho va aconseguir, tot i que se li feia molt difícil anar tirant endavant, tant emocionalment com en la part econòmica.
Treballava en una empresa de neteja i quan va quedar viuda, va demanar per fer més hores. Havia cobrat una petita paga de l’empresa del seu home al tenir l’accident, però no sufragava les despeses que li portava poder tirar endavant amb la vivenda, el menjar i sobretot en tot el que es referia a la educació dels seus dos fills.
El pis on vivien, era petit, no arribava als 70 m2, però per ella era com un palau. Era de lloguer i estava agraïda als amos de que no li haguessin apujat només que el mínim des de que faltava el seu marit. Tot i així, tenia de fer molts números per arribar a final de mes.
L’Adrià, sempre havia sigut un noiet seriós i quan va passar lo del seu pare, semblava que s’hagués fet gran de cop. Va ser un tràngol molt fort per la mare i per ell i tant l’un com l’altre, van procurar que la Txell, la nena, es podés mantenir al marge de tot plegat.
Aquest any, la mare tornava a estar molt trista. Degut a la crisi li havia baixat la feina i entraven menys diners a casa, no li era possible fer cap estalvi i part del seu malestar, es que veia que s’estava acostant Nadal i Reis i no podria fer cap regal als seus fills. L’Adrià ho entendria però i la Txell?, només tenia sis anys i el seu cap estava ple d’il·lusions. Aquest any, li seria molt difícil poder-la complaure.
L’Adrià retorna al costat de la seva mare, deixa la tassa amb la infusió damunt la tauleta i s’hi apropa dient-li:
-Que et passa mare, com és que estàs cada cop més trista?
La mare, dubta en contestar la veritat, però pensa que d’una manera o d’una altra, li ha de fer saber. El problema hi és i no hi veu cap solució.
-Cada vegada tinc menys feina Adrià. Degut a la crisi, moltes senyores han decidit prescindir dels serveis de la persona que els hi fa la neteja i cuidar-se’n elles mateixes. Tot està molt malament.
-No siguis tan pessimista mare. Amb tots els números que arribes a fer, podem anar tirant.
-Fins ara si -li diu la mare- Però els números han baixat i no sé com ho podrem fer per arribar a final de mes.
L’Adrià es recolza al respatller del sofà en actitud pensativa. Entén molt bé el patiment de la seva mare, se’n adona que estan vivint uns moments molt durs i el pitjor de tot, es que no veu la manera de poder ajudar a alleugerir el pes que els hi ha tocat arrossegar.
Mentalment pensa que la solució seria buscar alguna feina per fer, al plegar del institut, però llavors no podria atendre a la seva germaneta, mentre la mare tornava a fer un parell o tres d’hores més de neteja en unes oficines.
-Mare, -li pregunta- La feina de la tarda, quan jo torno del institut, encara la tens?
-Si, al menys aquesta encara la conservo. Perquè m’ho preguntes això?
-Perquè havia pensat en buscar alguna coseta per fer jo, però no tinc cap més hora que aquella.
-Ni en tens ni voldria que ho fessis. Has d’estudiar Adrià, mal aniria que no et preparessis a consciencia pel dia de demà. Ets bon estudiant i al menys sé que podràs tenir un bon futur. No t’hauràs de limitar a feines com la que tenia el teu pare o com jo mateixa, que no puc aspirar a gaire més. Ni ell ni jo vam posar cap mena d’interès ens els estudis i així ens ha anat a la vida.
-Si mare, però alguna cosa hauré d’intentar fer per ajudar!
La mare, mig plorosa, se’l hi acosta i abraçant-lo li diu:
-Ve Nadal i venen Reis, tot i que no voldria que fos així, tu no podràs tenir res, però la nena és diferent, no sé com ho faré.
L’Adrià s’aixeca decidit i li diu:
-Mare, crec que jo si sé com ho podrem fer perquè pugui tenir els seus regals, no t’amoïnis, deixarem QUE SIGUI FELIÇ. Ara, anem a dormir, tot s’arreglarà.
Veient la resolució del seu fill, es tranquil·litza una mica i decideix anar a dormir.
L’Adrià és un expert dibuixant i té molta imaginació. Per la Nit de Nadal, ha preparat un joc de taula a base de cartolines de colors, unes amb dibuixos i les altres amb figures, el cas es que va ser un èxit, la seva germana estava encantada. La mare, li havia afegit un conte de princeses, que havia vist en un basar dels que actualment omplen les ciutats i que només li havia costat 2€.
Aquella diada va ser un èxit. El dinar, tot i que molt senzill, també va ser de celebració. La mare va fer unes patates al forn amb salsa beixamel i formatge, fins i tot,  guarnides amb unes salsitxes.  Ho van poder combinar per menjar-ne l’endemà i tot. Pels postres, van tenir els típics torrons i neules, que li havien donat  a la mateixa empresa on treballava.
Ara s’apropava Reis i la mare, no estava tan segura de que la nena estes gaire contenta amb el que li podrien fer arribar.
A l’Adrià, en canvi, se’l veia més decidit que mai i ella va pensar que el millor que podia fer era preguntar-li com és que estava tan animat.
-Tinc la solució mare, la nena tindrà joguines, no et preocupis, la Txell encara és petita, deixem-la QUE SIGUI FELIÇ!
-Bé però, que has pensat fer per aconseguir-ho?
-No t’ho vull dir mare, així serà sorpresa. També tu tindràs la inquietud de la Nit de Reis, no perquè et caigui res si no només per veure la cara de la Txell quan vegi les joguines!
-Sé que no t’ho hauria de preguntar ni m’hauria de passar pel cap però, no faràs res que te’n hagis de penedir oi?
-Estigues tranquil·la mare, HO TINC TOT CONTROLAT! -Li respon rient-
Arriba el dia de Reis i la Txell fa salts d’alegria. Sobre la seva sabata hi ha un ós de peluix petit, amb un cartró a la mà que li diu:
AQUESTA CUINETA D’AQUÍ ÉS PERQUÈ EM FACIS EL MENJAR, EL CARRET DE LA COMPRA, ÉS PERQUÈ VAGIS A COMPRAR AL SUPER AQUELL D’ALLÀ BAIX I AQUELL LLITET, ÉS PERQUÈ EM POSIS A DORMIR. FINS I TOT, HI HA UNA MANTETA PERQUÈ EM PUGUIS TAPAR I NO PASSI FRED.
La mare, incrèdula, veu que dins la seva sabata també hi ha un paquetet, el desembolica i hi troba un collaret molt vistós.
Es mira l’Adrià i pregunta:
-Que és tot això?
-Han vingut els Reis, mare.
-Però, que ha passat?
-Durant la nit, he anat voltant per recollir cosetes deixades per llençar al costat dels contenidors. M’han ajudat els meus amics, en Manel i l’Eduard. Hem fet una mica de tria, després hem anat a casa d’en Manel i el seu pare ens ha ajudat a netejar-ho i repassar-ho una mica amb algun clauet. Un cop ens ha semblat que estava tot bé, m’han ajudat a portar-ho a casa i ja veus quins Reis! Molta gent desaprofita les coses sense cap necessitat de llençar-ho encara. Fins i tot, el teu collaret, tot i que és de fantasia, el trobo molt bonic.
La mare, veu la cara de felicitat de la Txell i plorosa, li dona les gràcies al noi per haver tingut aquella idea.
-I a tu Adrià, no t’han portat res aquests Reis tan generosos?
-I tant mare, una bossa d’esport. Pràcticament nova, només s’ha de rentar.
La mare l’abraça. Els seus ulls es dirigeixen a la finestra i mira al cel. Calladament diu: et sents orgullós del nostre fill?

                                                                            GEMMA MATAS


24 de des. 2012

EL PETIT PAÍS i el país veí


Hi havia una vegada un Petit País -en dimensió, tot i que no sempre havia sigut així- Amb el temps, de fet, a base de segles, un va retallar per aquí, l’altre per allà, l’altre per més amunt i l’altre per més avall. El fet és que un país veí, necessitava espai per poder “respirar”  millor i satisfer la seva pròpia vanitat i poc a poc i sempre utilitzant la “valentia” de les armes i l’engany, va anar fent-se amb el territori del Petit País, fins a incloure’l dintre de la seva geografia.
Però vet aquí que el Petit País, havia sigut molt important, abans de que comencessin les maquinacions d’uns i d’altres, per tal, tenia una llarga història dintre de la humanitat, unes arrels molt profundes i era molt ric en saviesa, amb cultura i amb molt més i per descomptat, també tenia la seva pròpia llengua.
El Petit País, ha passat molts anys de submissió al país veí i en conseqüència, el citat Petit País,  encara no s’ha pogut lliurar de l’ambició de poder del ja comentat país veí.
Així va ser com el país veí, va anar creixent i creixent, fins inflar-se com un globus i per tal, igual que un globus ple d’aire, poc a poc s’anava desinflant i necessitava anar bufant a mida que anava perdent força, per mantenir-se enlaire i llavors, va necessitar aplicar una altra estratègia: res d’armes, atacaria la cultura, ja que la història no la podia canviar.
I vet aquí que el país veí, mogut per l’arrogància i altres dèries, decidí atacar al Petit País en un punt que sabia que li faria molt de mal: intentar trobar un impediment de caire major,  aconseguir que no arribés a saber utilitzar correctament la seva pròpia llengua i decidí que la millor manera era fer-ho a partir de l’escola.  El país veí, només volia que es parlés amb el seu idioma.
Fins aquí arribava la seva pretensió, però no la del Petit País, que tot i que li havien anat arrencant part de les seves entranyes territorials, sempre havia sigut un lluitador i no pensava cedir en el fet de perdre les seves pròpies lleis, la seva  cultura i la seva llengua. Decidí  obtenir la seva independència i mantenir la seva pròpia identitat!
L’enveja segueix corrompent al país veí i enlloc de voler adonar-se de l’important que és dominar bé els diversos idiomes peninsulars, apart d’altres llengües estrangeres, enlloc de voler ampliar la seva cultura i no haver d’anar sempre amb traductors, fins i tot dintre “del seu territori”, es tanquen en banda i intenten construir un mur de contenció que encercli al Petit País, petit sí, però com ja hem dit, gran lluitador.
I vet aquí un gos, vet aquí un gat, el país veí, potser no en sortirà escaldat,  perquè? Home...  IMPOSARÀ AUTORITAT!!!
                                                                                            

                                                                                          Gemma Matas