QUAN NO CALEN LES PARAULES...

Estàvem a la dècada dels cinquanta. Jo tenia vuit anys. Anava agafada de la ma del meu pare camí de l’estació de la nostra ciutat, Figueres, on vivíem. A aquella època, quan es necessitava  enviar una carta urgent, el més pràctic era anar directament a tirar-la al vagó de correus del tren exprés, quan hi feia la seva aturada, camí de Barcelona.

Vivíem al Carrer Nou i acostumàvem a fer quasi sempre el mateix trajecte. Tot i que hi haguéssim anat més directe baixant pel Carrer Sant Llàtzer, preferíem anar pel Carrer Castelló, que eren paral·lels. Semblava que la tramuntana no hi bufava tant fort, quedava més tancat. En arribar a la Plaça del Grà, giràvem a la dreta, entrant al Carrer Méndez Núñez i un cop passat l’estació d’autocars de la SARFA, que eren els que llavors feien el trajecte de Roses i Cadaqués, seguíem endavant. En acabar el carrer, tombàvem a la esquerra i ja havíem arribat a la Plaça de la Estació.

Tot i que només tenia vuit anys, amb el pare hi havia un lligam molt fort. M’agradava escoltar les seves explicacions i veure com ell escoltava les meves, fent comentaris l’un i l’altre d’això i d’allò, tots dos pendents de la conversa que teníem.

Acabàvem d’arribar al tros de acera del Carrer Méndez Núñez que sempre havia sigut un punt de curiositat per mi, mai satisfeta pel pare.

Em deixava anar de la ma i mentre em deia “ves caminant ben acostada a la paret”, ell baixava de la acera fins que passats un parell o tres de metres, abans de girar cap a l’altre carrer, tornava a pujar i em tornava a agafar la ma de la manera més natural del món, seguint la conversa com si res no hagués passat.

Aquest fet no arribava a comprendre’l, tot i que tampoc m’havia preocupat gaire d’esbrinar-ho. Ja era normal per mi sempre que passàvem per allà i no li donava més importància, fins i tot ja ho feia inconscientment, ell baixava i jo seguia caminant.

El meu pare era empordanès, igual que tota la seva família, però ell, de molt jove, es va traslladar a viure a Barcelona, on va entrar a treballar en una farmàcia de la Rambla molt coneguda i encara existent avui en dia. La meva mare era barcelonina. Es van casar a l’any 1935 a Montserrat, un any abans d’esclatar la guerra, i residiren a Barcelona, on també hi vivien la família directa de la meva mare.

Just a l’any 1950 vaig arribar jo al món, quan ja feia molts anys que havien passat a viure a Figueres. Tot i que vaig néixer en una clínica de Barcelona, la meva infància i adolescència les vaig passar allà, a la capital del “meu” Empordà.

També era normal, com suposo que passa a totes les famílies, sentir sempre els mateixos comentaris de coses que havien passat anys enrere: els meus pares es van tenir de traslladar a viure a Figueres des de Barcelona per motius de la guerra. Apart d’això el pare sempre havia tingut una intensa vida folklòrica des de l’any 1921, pràcticament des de va anar a viure a Barcelona. Portava la direcció de l’Esbart de Figueres així com també la del Esbart Barcino de la Ciutat Comtal i s’havia de traslladar regularment a Barcelona, per poder anar controlant els assajos que anava fent el subdirector.

Jo, a la meva àvia paterna no la coneixia perquè l’havia matat una bomba a Figueres durant la guerra, la meva iaia materna vivia a Barcelona, l’avi de Figueres havia tingut una embòlia i no podia fer vida normal, el meu avi matern ja no hi era des de feia molts anys, etc. etc.

La meva mare era una modista d’alta costura reconeguda a la ciutat i tot i que teníem una bona sabateria al centre mateix, ella contribuïa a les despeses de casa amb el seu ofici.

Però quant jo ja tenia onze anys, va morir la iaia Àngela, la de Barcelona i llavors vaig sentir molta curiositat per saber que havia passat exactament amb l’àvia Valeria, la de Figueres. Per tal, un dia, parlant amb els meus cosins germans d’una edat molt més avançada que la meva, mentre em comentàvem records i m’explicaven anècdotes i vivències d’ells i de la nostra avia, els hi vaig demanar que m’expliquessin amb detall el fet de que “la va matar una bomba durant la guerra” i així ho van fer.

Va morir al mateix any 1936 al iniciar-se un bombardeig alemany, no va tenir temps d’entrar al refugi...

Em van explicar que va ser quan anava a portar el dinar a l’avi, que treballava a Can Fita, una fàbrica que hi havia cap avall del carrer Sant Llàtzer. Els hi vaig preguntar si el refugi estava en el carrar Méndez Núñez i em van contestar que sí. De fet es van estranyar del perquè tenia tant d’interès en voler saber tantes coses sobre aquest tema i de perquè demanava referències tant concretes.

-Bé, els hi vaig contestar -volia saber que havia passat, sempre havia sentit el comentari de que “a l’avia la va matar una bomba durant la guerra” però no sabia com havia anat tot plegat-

No vaig comentar res de tot això a casa meva però, quan vam tornar a passar per aquell tros de acera amb el pare, vaig baixar amb ell sense deixar de donar-li la ma. Em va mirar amb sorpresa però no em va dir res, només me la va apretar molt fort amb els ulls una mica plorosos, era una persona molt emotiva.

Jo, acabava de comprendre que no volia trepitjar la sang de la seva mare!

                                                                                                   Gemma Matas

Amb el meu agraïment a tota la informació que m’han anat passant els meus cosins. De no ser així, no hauria pogut escriure aquest relat.

Una biografia requereix dates, llocs i moments concrets.