15 d’oct. 2013

EL MEU PRIMER DIARI

                                                   
Diumenge, 5 de maig de 2013
He decidit confiar-te totes les meves coses. Vull trobar en tu el fidel amic que escolta pacientment totes les meves confidències.
Necessito desfogar-me amb algú i crec que ningú millor que a tu podria expressar les meves preocupacions, tristeses, alegries i desenganys.
Em trobo en un estat d’ànim de depressió i d’inapetència que tinc veritable necessitat de superar. Van passant els dies i sento que vaig de mal en pitjor.
Aquest estat em provoca una fàcil irritabilitat en qualsevol petit obstacle que se’m presenti, apart de que crec que ja estic començant a cansar a tothom i no sé com acabaré si vaig continuant així.
Em dic Mar, tinc onze anys i tot un dia de festa per davant. És diumenge i no tenim cole.
En aquest moment, estic a la meva habitació i em sento molt sola. Són al voltant de les deu del matí i fa una estona que hem acabat d’esmorzar.
Visc amb els meus pares i els meus dos germans en una casa molt maca. El meu germà gran té 14 anys, es diu Xavi. La meva germaneta en té 2 i es diu Cris.
Desitjo ser completament sincera amb tu, per tal, procuraré explicar-te tots els meus fets i pensaments tal hi com vagin passant.
Estic fent sisè de bàsica i francament no entenc res del que em passa en aquest curs ja que vaig totalment despistada en els meus estudis. No és normal amb mi. Sempre m’ha agradat estudiar i he intentat posar-hi interès, però aquest any, sembla que veritablement tots els temes es neguin a entrar dins del meu cap, tot i que no em puc queixar perquè sempre trobo ajut amb els meus pares davant de qualsevol dificultat de dubte que se’m presenti, així com també amb els meus professors, però... no hi ha res a fer, no em puc concentrar de cap manera.
En canvi, en les classes de ballet és molt diferent. Quan ballo sembla com si em traslladés a un món apart, on només hi té cabuda la música i la meva dansa. La professora em diu que cada cop vaig millor.
Aquest any, en el festival de fi de curs que estem preparant, m’han escollit per representar “LA MORT DEL CIGNE” és fantàstic! No puc negar que estic entusiasmada i que intento per sobre de tot realitzar com es mereix una creació com aquesta.
No crec que els meus problemes escolars es deguin a això. Des de petita sempre he fet i compaginat les dues coses i sempre n’he sortit endavant. El que passa, és que d’un temps cap aquí, millor dit, crec que des de que va néixer la Cris (t’he promès que seria sincera), ha canviat el meu estat d’ànim i quasi m’atreviria a dir que també el meu caràcter.
Veig els estudis com una cosa difícil i mancat d’interès i en canvi, sembla que el ballet sigui tota la meva vida, la meva concentració és total. No dec ser jo sola qui ho pensa, la meva professora també ho ha notat i últimament, sempre elogia els progressos que diu que vaig fent. Quasi gosaria a dir que el ballet és el meu refugi.
Et preguntaràs perquè penso així i que és el que m’impulsa a tenir el caràcter tan retret. Dons... no ho sé! Crec que els meus pares m’estimen igual que sempre i en Xavi també, tot i que segons ell sóc “massa petita” per poder compartir tots els seus jocs i pensaments; no sé qui s’ha pensat que és “el gran senyor”, total perquè té catorze anys. I en el que es refereix a la Cris, no és més que una nineta, tot i que moltes vegades “molt pesadeta”.
Fa dos anys, abans de que nasqués, desitjava de tot cor que fos un nen, crec que llavors tot hauria sigut diferent. Tinc la impressió de que m’han deixat una mica de banda. Dius que perquè penso això? – dons molt senzill. En Xavi és un noi, segons diu el pare, el segon home de casa. La Cris, fa gràcia a tothom. Fins i tot alguna vegada quan fa una trapelleria. Sé que no faig bé quan li vull fer veure a la mare tot el que fa malament segons el meu criteri, com cridar, embrutar-se, trencar coses, collir el que no hauria de collir, etc. i ella sempre em surt amb la mateix galimaties “apa Mar, saps prou que la renyem i que intentem corregir-la, però t’has de fer càrrec de que només te dos anyets, pretens que es porti com tu o com el teu germà? Jo sempre replico, ja que a casa no es pot cridar, ni tocar segons que i per descomptat, anar amb molt de compte a embrutar-se, la mare s’enfada o el que és pitjor, el pare et deixa anar un discurs que et quedes clavada a la cadira!
Si intento parlar algun cop d’això amb en Xavi, em diu que a ell no li afecta i que té altres coses en que pensar.
En fi, com pots suposar, d’aquí venen les meves dissorts. No sé que pensar de tot això
També hi ha alguna altra cosa: deixant apart que tant per en Xavi com per mi, primer és el cole i les nostres ocupacions, sempre em “toca la xina” de tenir d’ajudar a la mare en qualsevol tasca de la casa. En Xavi, amb fer-se el seu llit i preparar el seu esmorzar, si és que algun cop arriba a fer-ho, ja està servit. Però jo, a més a més, tinc d’ajudar a treure la pols, o bé assecar la vaixella o també parar la taula o el que es presenti. És una llauna, n’estic fins a la coronil·la!
Segons afirma la mare, no m’ho fa fer per fastiguejar-me, sinó perquè aprengui a portar una casa del dia de demà.
De fet, tinc de reconèixer que ella no para mai i que poques vegades és queixa. Apart de portar la casa, cuidar-se del pare i de nosaltres tres, per les tardes treballa tres o quatre hores en una oficina com a secretària. Ha d’ajudar una mica a mantenir el pressupost familiar!
El pare també treballa molt. Quan acaba la seva feina habitual a l’oficina, fa el famós “pluri-empleo” en una altra i arriba molt tard a casa. Ni l’un ni l’altre tenen gaire temps per descansar, s’aixequen molt d’hora i se’n van a dormir molt tard. Diuen que gràcies a això podem viure còmodament i a nosaltres no ens falta res.
Molts dies, per no dir quasi a diari, sopem nosaltres tres sols per poder anar a dormir a una hora raonable, la Cris abans, clar. La mare, sempre presideix la taula acompanyant-nos però per sopar,espera que arribi el pare i poder sopar tots dos junts.
De fet, podríem dir que, per poder estar amb el pare, hem d’esperar els caps de setmana i tot i que li agrada estar amb nosaltres i s’interessa per tots els nostres problemes, sempre sembla tenir pressa per poder quedar-se tranquil amb la mare i parlar de les seves coses, jugar a escacs, llegir, veure la televisió, etc.
Per mi, el diumenge és un dia una mica trist. Ells, sembla que visquin en un altre món. La mare és qui sempre atent la Cris. En Xavi se’n va amb algun amic o també està en un altre món. Jo, no tinc gaires amigues. El meu gran amic és el ballet y precisament els diumenges no hi ha classe, apart de que la meva germaneta de tant en tant també em destorba tant com pot.
La tele no m’agrada gaire, per tal, no hem queda rés millor per fer que llegir. Ja sóc massa gran per jugar a nines!
Bé, em criden per dinar, per avui et deixo. No et pensis que podré escriure i explicar-te coses cada dia, durant la setmana tinc massa feina, però ho faré sempre que pugui!

Diumenge, 19 de maig del 2013
Fa dos setmanes que no hem tingut cap contacte. Creu-me que m’ha sigut totalment impossible.
El cap de setmana passat, varem anar tots cinc d’excursió. Per cert, ens vam divertir moltíssim. Ho hauríem de fer més sovint!
El pare semblava un altre, com si de cop i volta estes encantat de la vida i de la seva família. La mare, s’esforçava perquè tot anés bé i tots ens sentíssim a gust i contents. En Xavi i jo, vam jugar molt, quant de temps feia que no ho havíem fet! Fins i tot, em vaig oferir voluntària per donar el dinar a la Cris. És molt carinyosa i sé que m’estima, de fet... jo a ella també.
De tornada cap a casa, vam cantar, explicar acudits i històries divertides. Fins i tot les meves van interessar al pare i a la mare, crec que en Xavi també n’escoltava alguna amb atenció. Va ser un dia meravellós que mai oblidaré.
Avui no estic tan trista com el dia que vaig començar a explicar-te coses. La mare ja té el model del vestit que portaré pel festival i també la roba comprada. És un tutú blanc meravellós... a més a més, la professora li ha dit que quedaria molt millor amb ornaments de pallet brodat en el tul de la faldilla superior. Portaré també les sabatilles de punta blanques i en el cap, una diadema de plomes. Els assajos surten molt i molt bé i estic boja d’alegria.
La nota trista, és que el cole continua anant malament!

Diumenge 26 de maig del 2013
La mare està fent el tutú. Amb tantes ocupacions que té, disposa de molt poc temps lliure. Diu que no sap si hi podrà afegir el pallet perquè és molt entretingut i no queda gaire temps fins el dia del festival. M’agradaria que el pogués deixar ben acabat, encara que sigui com sigui, em conformaré.
Hi ha una altra cosa que m’ha sorprès molt: dedica quasi tot el seu temps lliure al meu vestit. La Cris, durant el cap de setmana, és atesa pel pare. Vull dir que sembla com si haguessin baixat del seu món apart per mi.

Diumenge, 2 de juny del 2013
Falten només vuit dies pel festival, el meu tutú està pràcticament acaba, tot i que sense el pallet. Em cau molt bé i el pare m’ha dit “estàs preciosa”. Aquest comentari m’ha posat molt contenta.

Dimecres 5 de juny del 2013
Sí, ja sé que et sorprèn que t’escrigui en dimecres, no es cert? Però és que no en hi ha per menys!
Em trobo davant d’una situació molt estranya. Són les tres de la matinada. Resulta que degut a la inquietud d’aquests dies que falta tan poc pel festival, el meu son és intranquil.
M’he despertat sobresaltada y m’ha sorprès veure llum per sota la porta. He mirat l’hora en el meu rellotge i he sortit sigil·losament de l’habitació.
Quina seria la meva sorpresa al veure tot mirant amb molt de compte a través de la porta entreoberta del salonet, a la mare, asseguda d’esquena, amb el tutú a la seva falda, fil, agulla tisores i un munt de pallet en una caixeta...
Un cop passada la primera impressió de sorpresa, volia córrer i abraçar-la, però he pensat que si ella preferia no dir res, era millor tornar cap el llit i aparentar una total ignorància del fet.

Dijous 6 de juny del 2013
Ahir, després del descobriment, em va ser impossible poder tornar a agafar el son; fou una nit d’intensos pensaments i reflexions. Vaig arribar a la conclusió de que no era més que una estúpida. Tot un curs perdut per culpa de la ditxosa idea que m’havia ficat jo mateixa al cap i que m’ha estat turmentant sense saber-ho fins ara.
Per fi se m’ha aclarit la incògnita que tenia davant meu i torno a mirar la vida de front i no des de un recó en el que creia que em tenien els pares en el seu pensament.
Sens anar més lluny, aquest matí mentre esmorzàvem abans d’anar a l’escola, no saps bé prou el nus que se’m ha fet a la gola quan la mare ha comentat que em veia molt pàl·lida i desmillorada, interessant-se pel meu estat de salut. Quasi no li podia contestar per por a traïcionar-me i arrancar a plorar, però al respondre-li negativament i dir-li que em trobava molt bé, ha tornat a insistir dient-me -has descansat bé?, has dormit bé aquesta nit?, de veritat Mar,si no et sents bé queda’t i fica’t al llit, no sigui que caiguessis malalta- Pobre mare, si ella s’hagués vist la seva cara...
Me’n vaig a dormir, els meus ulls es tanquen de son i cansament. La mare segueix desperta, altra vegada torno a veure llum per sota la porta. I pensar que demà a dos quarts de set ja té d’estar llevada... Com he pogut imaginar que em deixava de banda? Se’m omplen els ulls de llàgrimes de penediment i gratitud i fervorosament, tal com ella m’ha ensenyat, demano a Deu que em perdoni aquest mal pensament!

Dissabte, 8 de juny del 2013
Avui hem tingut assaig general. Aquesta tarda, després de dinar, la mare, molt orgullosa m’ha entregat el meu vestit. És una meravella, Com broda la mare!
La meva reacció al veure’l, crec que ha sigut bastant infantil. No se m’ha ocorregut una altra cosa que córrer a abraçar-la i plorar fins que el cor m’ha dit prou.
La mare m’ha abraçat molt fort, sense intentar parar el meu plor, com si volgués donar-me a entendre que sabia perfectament quin era el meu estat d’ansietat i intranquil·litat interior Quan per fi m’he calmat, m’ha dit lo molt que m’estima i que és mor de ganes de veure’m demà, ballant davant de tothom amb aquell tutú que, segons ella, em feia una figura molt bonica i estilitzada.

Diumenge, 9 de juny del 2013
Avui ha sigut el gran dia! La professora està entusiasmada i m’ha omplert de felicitacions, dient que m’ha sortit “brodat”.
Des de l’escenari, al saludar, he vist als pares i als meus germans aplaudint frenèticament. Que orgullosa m’he arribat a sentir!
Al acabar el festival, el pare m’ha entregat un ram de roses, com si fos una gran ballarina. M’ha fet un petó molt fort i m’ha dit que esperava molt de mi i que tenia gran confiança amb el meu porvindre. La mare també m’ha besat i aquesta vegada a sigut ella la que ha plorat, segons ha dit, d’alegria al veure com havia ballat, assegura que mai ho havia fet tan bé.
En Xavi m’ha regalat una gran caixa de bombons, comprada amb els seus estalvis segons m’han dit els pares i m’ha felicitat carinyosament.
I la Cris, la petitona, mirava embadalida el meu tutú blanc i somrient m’ha dit –que guapa estàs, Mar-
Aquest dia d’avui, ha sigut el més feliç de la meva vida!
I en el que es refereix a l’escola, de cop i volta m’ha entrat un vigor extraordinari per estudiar i crec que en aquests últims dies que queden fins a finals de curs, aprofitaré tot el temps que pugui i estudiaré fins el límit de les meves forces per poder aprovar, encara que, com la mare, em tingui de quedar fins a altes hores de la nit.
Vull poder ensenyar als pares les meves notes de final de curs, perquè es sentin satisfets de mi. No desitjaria el més mínim defraudar al pare amb l’opinió que li vaig merèixer. Vull veure a la mare tornar a plorar d’alegria, vull que en Xavi es senti content de la seva germana i vull que la Cris pugui participar de l’aldarull general fent algun dels seus graciosos comentaris, com fa tantes vegades quan veu a tothom feliç. I en quant a mi, vull tornar a sentir en el meu cor la mateixa sensació d’orgull que em va omplir a l’acabar “La mort del cigne”.
Així dons, fidel amic, m’acomiado de tu fins que arribi el començament de les meves vacances!


                                                                                            Gemma Matas





















6 comentaris:

  1. Un relat entretingut[Ofensiu]
    Nonna_Carme | 16-10-2013
    amb totes les cabòries d'una joveneta.
    És normal que, al principi, estigués gelosa de la seva germaneta però després del èxit , també és normal que les coses no siguin igual.
    Tot i que ja saps que no acostumo a llegir relats tan llargs, ja veus que aquest cop ho he fet.
    Envejo la teva facilitat per expressar-te, Gemma!
    Una abraçada.

    ResponElimina
  2. Slutació i agraiment[Ofensiu]
    Gemma Matas Gustems | 16-10-2013
    Moltes gràcies Nonna, t'agraeixo molt que l'hagis llegit de dalt a baix i que me'l hagis comentat de la manera especial que tu saps!

    Una abraçada.

    Gemma

    ResponElimina
  3. Món brodat[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 17-10-2013 | Valoració: 10
    Magnífic Gemma! T'has ficat perfectament a la pell d'una nena d'onze anys i ens has transmès les sensacions pròpies d'aquesta edat. Ens has retornat a la nostra in`fancia per uns minuts i m'has emocionat com si jo mateix fós la Mar. He comprès tan rebé els seus nervis! Un relat magnífic, un diari que sembla l'inici d'alguna cosa més que un relat, m'equivoco? Una abraçada.

    Aleix

    ResponElimina
  4. Molt bon diari[Ofensiu]
    Joan G. Pons | 19-10-2013 | Valoració: 10
    Enhorabona ! Per mi un diari és comunicació..... és compartir per un-a mateix-a.

    ResponElimina
  5. Llàgrimes[Ofensiu]
    Sergi Elias Bandres | 13-11-2013 | Valoració: 10
    Déu meu, he acabat plorant ja no sé si d'emoció o tristor del que ha d'aguantar una nena d'onze anys... he plorat al final doncs jo trobo que el principi del teu meravellós relat és un retrat de moltes nenes i nens que es senten despersonalitzats per els anys d'infantesa. De fet, m'has omplert l'ànima per avui. Em sento fracassat sovint i no sé com desfer-me de l'atordiment que em cau sovint a sobre... però els infants... jo tinc trenta-cinc anys... són el millor que hi ha a la vida. Sense més discurs, et felicito enormement, veig que compartim sentiments, i el relat m'ha ajudat a millorar una mica la meva trista soledat.


    P.D. Sempre lluitador,

    Sergi

    ResponElimina
  6. Ja fa dies que mandrejava...[Ofensiu]
    Annalls | 14-11-2013 | Valoració: 10
    ... i em deia: Ja el llegiré, ara no tinc temps, és molt llarg!! L'he llegit o més ben dit me l'he begut d'un glop... Ni llarg ni punyetes, quan un relat es bo i t'agrada, el temps no existeix !!
    La Mar es una nena molt afortunada, té una família magnifica, com tots hauriem de tenir o haver tingut, en aquests anys que tindran tant a veure amb la resta de la nostra vida!
    En la realitat vull creure que aquests dos anys on la seva percepció del mon, li fa una mala jugada, algun dels seus progenitors, professor@s, psicòleg del col·legi etc.. haurien parlat amb ella per ajudar-la. Si el fet fos ara, cincuanta anys enrere, era altra cosa.
    Anna

    ResponElimina