L’Agnès està asseguda a la seva butaca.
S’ha retirat una estona a la habitació, per descansar de l’enrenou que es sent
dins la vivenda, provocat pel soroll que fan les eines que en aquest moment estan
utilitzant operaris de la companyia de Gas Natural.
Fins ara, tots els aparells de la casa
anaven amb subministrament elèctric, de fet, no perquè els hi posessin ells
expressament, sinó perquè era el que hi havia quan la van comprar, però quan
arribava el rebut que els hi corresponia pagar, era de quantitats astronòmiques
i després d’informar-se amplament i estudiar la possibilitat d’estalviar una
bona quantitat de diners, van decidir canviar tota la instal·lació i passar a
posar gas natural.
Es sent cansada i s’ha endormiscat. Poc a
poc va entrant en un son profund, acompanyat de bells somnis.
Es veu a ella mateixa contemplant el seu
jardí i les boniques flors que el decoren, i més enllà, aquells camps plens de gira-sols que hi ha al
davant de la casa. Fa un dia preciós, el sol il·lumina el paisatge talment com
si fos una postal. No hi ha núvols al cel i és un privilegi poder gaudir d’un
espectacle natural semblant. L’aire que es respira és tan pur, que els pulmons
s’omplen d’oxigen net i sa. Es sent feliç.
La nena s’acaba de posar al piano. Li
arriben les notes d’una melodia molt estimada i coneguda per ella: MINUET EN
SOL de BEETHOVEN. La seva filla la interpreta d’una manera magistral. Ha heretat
el do que la seva àvia!
Els operaris van avançant la feina i cada
cop estan més a la vora de les habitacions. La casa es gran, ja han acabat tota
la planta baixa i ara van per l’escala i el pis on hi ha les habitacions.
Desprès només faltarà l’altell.
Els tres treballadors que s’encarreguen de
tot, són àgils i eficients. Tal com els
hi va prometre la Companyia, apart de que aquest era el seu sistema de
treballar: fer-ho bé i ràpid, procurant no haver de fer durar gaire el
rebombori que s’organitzava, fins que ho acabaven i ho deixaven tot lo més net
possible.
Al iniciar el soroll a dalt, l’Agnès es desperta
sobresaltada però la venç la son i decideix continuar dormint una mica més. El
que no s’esperava era que li desapareixeria la placidesa que l’havia acompanyat
fins ara i patiria un mal son, que no deixava de ser la realitat viscuda durant
molta part de la seva existència.
De petita, havia tingut una vida agradable
amb els seus pares. Tots dos treballaven, el pare en una oficina, com
administratiu i la mare, era professora de piano d’una escola de música. No
tenia germans.
Ella anava a una escola privada que oferia
un ensenyament molt ample i complert, fins acabar el Cou, per anar a la
universitat.
Va començar a estudiar filologia catalana
però quan estava en el segon trimestre del primer curs, el seu pare va
emmalaltí. Se l’hi va desenvolupar un tumor cancerigen a l’estomac i quan van
intentar extirpar-li, el tenia tan escampat, que ja no hi van poder fer res i si
va quedar a la mateixa operació.
Després de la desgràcia, la mare va
continuar treballant, però van haver de
canviar els hàbits de la vida que havien pogut gaudir fins llavors.
L’Agnès va deixar la universitat i es va
posar a treballar com a professora interina de català a una escola. El sou no
era gaire alt i el de la mare, tampoc era lo suficientment elevat com per poder
seguir amb gaires luxes. Tot i que de moment van cobrar una bona quantitat de
diners de l’assegurança mèdica que tenien,
la pensió de viudedat que els hi quedava era baixa i entre una cosa i
l’altra, arribaven justet a final de mes.
Vivien en un pis molt gran i maco prop del
centre de la ciutat. Era de propietat però el manteniment, començant per les
despeses indispensables de la llar, llum, aigua, gas, telèfon, despeses d’
escala, gestors, etc, tot el tema oficial de tributs, l’aparcament llogat dels
dos cotxes que tenien, pagament d’assegurances i la manutenció diària del
menjar, vestir i d’altres necessitats personals, las va portar a prendre la
determinació de intentar vendre el pis i buscar alguna cosa més senzilla en un
barri perifèric de la ciutat.
El van posar en venda, però no trobaven
comprador. Alguna immobiliària els hi havia fet oferta de quedar-se’l, però a
un preu que de cap manera era acceptable, per tal, van decidir esperar.
Tampoc els hi va ser fàcil trobar rés que
els hi agradés. De fet, hi tenia molt que veure el nivell de vida que havien
portat fins llavors i haver-se de traslladar a una barriada allunyada del
centre i a un pis de mides molt diferents al que tenien, els hi provocava un gran
pessimisme, tant a l’una com a l’altra.
Van continuar amb la feina però no hi
havia manera de vendre el pis i com a toc final, al iniciar el següent curs
escolar, l’Agnès va ser traslladada a una escola bastant llunyana de la ciutat
i el desplaçament diari, li representava una despesa extra, que encara feia
ressentir més l’economia mensual de casa.
Al no poder vendre el pis, tenien de
seguir pagant tot el que eren mínims, més els tributs i despeses d’escala, apart d’algun
altre extra. La mare i ella van decidir que com no ho podien aguantar
monetàriament, se’l haurien de malvendre a l’agencia immobiliària que els hi
oferís millors condicions.
Van anar tirant fins que la mare, va
començar a caure en una depressió i en poc temps va anar decaient. Tot i que
tenia la companyia de la seva filla, no es va saber sobreposar al nou sistema
de vida que ara seguien i anava de mal en pitjor a passos agegantats. Al final,
l’Agnès es va veure obligada a ingressar-la a un centre, no la podia deixar
sola a casa de cap manera mentre anava a treballar, el metge la va avisar de
que podia fer alguna bogeria.
Allò va ser una altra despesa afegida i
molt elevada, tot i que no va durar més d’uns quatre mesos. Un matí, al anar a
despertar-la, la infermera la va trobar morta al llit, van veure que s’havia
pres un tub quasi bé sencer de pastilles d’un dels medicaments que li donaven.
No entenien com l’havia pogut agafar!
L’Agnès es va trobar sola, desemparada i
cada cop més trista. Tenia per davant el cas de la seva mare i va intentar de
totes per totes no caure en el mateix error.
S’apropava el mes de juliol, estaven apunt
de tancar curs i va decidir mirar de trobar alguna altra feina que li
proporcionés un sou més elevat. Va aconseguir poder entrar en una empresa com
administrativa. Tot i que no era per lo que havia preparat la seva formació
estudiantil, era molt intel·ligent i no va tenir cap dificultat en poder-s’hi
adaptar de seguida, a més a més, apart del català, dominava bé el castellà, el
francès i l’anglès.
Al cap de poc temps, va començar a simpatitzar
amb un company, també administratiu, es van enamorar i van decidir viure junts.
Tot i que amb els dos sous es podien permetre una millor vida, desprès de
plantejar-s’ho van creure que el més convenient era mirar d’estalviar al màxim
i intentar reunir una bona quantitat, per comprar una caseta en algun lloc
proper on poder-hi viure amb tota comoditat.
El pis d’en Francesc, era més gran i més
cèntric, però el preu del lloguer era bastant més elevat, així és que van
preferir seguir vivint en el de l’Agnès. També hi va influir molt saber que
l’amo de l’edifici, havia dit als veïns que volia fer la instal·lació de gas
natural a tot el bloc i apart de poder eliminar la molèstia que representava el
butà en tots els aspectes, la finca també adquiriria més valor. Volia aprofitar
una bona oferta que li havia fet la Companyia de Gas.
Van decidir casar-se i així poder
legalitzar la seva unió. S’estimaven molt i apart, volien tenir un fill. Abans
d’acabar l’any, l’Agnès és va quedar embarassada. S’anava trobant molt bé però
també es sentia molt més nerviosa. Li donava la sensació de que quan nasqués el
seu fill, haurien de viure en un altre lloc i també li haurien de donar una
educació en un bon col·legi. No es sentia a gust en el pis i moltes vegades,
per la nit tenia el miratge d’una casa, amb un jardí al davant ple de flors,
situada enmig de la natura.
L’endemà, li comentava al Francesc el seu
somni. Sabia que de moment no tenien possibilitat de poder fer cap canvi, però
no perdia la il·lusió i l’esperança de que no caldria trigar gaire temps. El
seu fill hauria de viure com quan ella era petita: es mereixeria lo millor del
mon.
Quan va arribar el moment, va néixer una
nena molt bonica i entre una cosa i l’altre, els hi va començar a minvar
l’economia familiar. Ni ell ni ella tenien els pares vius i la petita
necessitava totes les atencions, fins que no fos més grandeta i podes anar a la
guarderia.
L’Agnès és va veure obligada a deixar de
treballar i es notava molt la manca del seu sou. Van seguir vivint en el mateix
pis durant uns quants anys. Ella va tornar a trobar feina i van decidir portar
la nena a un col·legi privat del centre, del que en tenien molt bones
referències, però d’un preu molt elevat. De tota manera, els estudis eren molt
complerts i això és el que ells valoraven més.
Quan la nena tenia 10 anys, van veure que
ja els hi era possible fer un canvi i començar a buscar la caseta que havien
somniat. No tenien pressa, volien que fos un lloc molt ben escollit i s’hi podessin trobar el més a gust possible. No
calia córrer, tampoc estaven tan malament en el seu pis. Se l’havien anat
arreglant i es “sentien a casa seva”. Fins i tot, quan els hi van instal·lar el
gas, van acceptar una oferta molt bona per poder posar la calefacció i la
assecadora de roba, també hi havia ascensor o sigui que ni molt menys era un
lloc en el que no si podés viure bé durant el temps que fos.
Però un diumenge, donant una volta amb el
cotxe per les rodalies de la ciutat, van veure una casa i un paisatge que s’assemblava
al miratge de l’Agnès. Semblava la copia del seu somni.
Van fer números i veient que els hi era
possible, decidiren embarcar-se i procedir al trasllat, un cop haver acabat amb
els tràmits corresponents.
L’Agnès es va despertar. Es sentia
inquieta i estranya. Acabava de tenir un somni que era com el reflex de la seva
vida i li costava entendre que estava passant. Tot i que ja portava uns mesos
vivint en aquella casa, encara no se’n havia fet ben bé a la idea.
Va sentir el soroll dels aparells dels
operaris i la melodia del piano que el sobrepassava. Es va relaxar, va mirar
per la finestra, i va gaudir plenament de tot el que l’envoltava. El seu miratge
s’havia convertit en realitat!
Gemma Matas
