3 de juny 2013

MIRATGE, REALITAT?

                                     
L’Agnès està asseguda a la seva butaca. S’ha retirat una estona a la habitació, per descansar de l’enrenou que es sent dins la vivenda, provocat pel soroll que fan les eines que en aquest moment estan utilitzant operaris de la companyia de Gas Natural.
Fins ara, tots els aparells de la casa anaven amb subministrament elèctric, de fet, no perquè els hi posessin ells expressament, sinó perquè era el que hi havia quan la van comprar, però quan arribava el rebut que els hi corresponia pagar, era de quantitats astronòmiques i després d’informar-se amplament i estudiar la possibilitat d’estalviar una bona quantitat de diners, van decidir canviar tota la instal·lació i passar a posar gas natural.
Es sent cansada i s’ha endormiscat. Poc a poc va entrant en un son profund, acompanyat de bells somnis.
Es veu a ella mateixa contemplant el seu jardí i les boniques flors que el decoren, i més enllà,  aquells camps plens de gira-sols que hi ha al davant de la casa. Fa un dia preciós, el sol il·lumina el paisatge talment com si fos una postal. No hi ha núvols al cel i és un privilegi poder gaudir d’un espectacle natural semblant. L’aire que es respira és tan pur, que els pulmons s’omplen d’oxigen net i sa. Es sent feliç.
La nena s’acaba de posar al piano. Li arriben les notes d’una melodia molt estimada i coneguda per ella: MINUET EN SOL de BEETHOVEN. La seva filla la  interpreta d’una manera magistral. Ha heretat el do que la seva àvia!
Els operaris van avançant la feina i cada cop estan més a la vora de les habitacions. La casa es gran, ja han acabat tota la planta baixa i ara van per l’escala i el pis on hi ha les habitacions. Desprès només faltarà l’altell.
Els tres treballadors que s’encarreguen de tot, són àgils i eficients. Tal  com els hi va prometre la Companyia, apart de que aquest era el seu sistema de treballar: fer-ho bé i ràpid, procurant no haver de fer durar gaire el rebombori que s’organitzava, fins que ho acabaven i ho deixaven tot lo més net possible.
Al iniciar el soroll a dalt, l’Agnès es desperta sobresaltada però la venç la son i decideix continuar dormint una mica més. El que no s’esperava era que li desapareixeria la placidesa que l’havia acompanyat fins ara i patiria un mal son, que no deixava de ser la realitat viscuda durant molta part de la seva existència.
De petita, havia tingut una vida agradable amb els seus pares. Tots dos treballaven, el pare en una oficina, com administratiu i la mare, era professora de piano d’una escola de música. No tenia germans.
Ella anava a una escola privada que oferia un ensenyament molt ample i complert, fins acabar el Cou, per anar a la universitat.
Va començar a estudiar filologia catalana però quan estava en el segon trimestre del primer curs, el seu pare va emmalaltí. Se l’hi va desenvolupar un tumor cancerigen a l’estomac i quan van intentar extirpar-li, el tenia tan escampat, que ja no hi van poder fer res i si va quedar a la mateixa operació.
Després de la desgràcia, la mare va continuar treballant,  però van haver de canviar els hàbits de la vida que havien pogut gaudir fins llavors.
L’Agnès va deixar la universitat i es va posar a treballar com a professora interina de català a una escola. El sou no era gaire alt i el de la mare, tampoc era lo suficientment elevat com per poder seguir amb gaires luxes. Tot i que de moment van cobrar una bona quantitat de diners de l’assegurança mèdica que tenien,  la pensió de viudedat que els hi quedava era baixa i entre una cosa i l’altra, arribaven justet a final de mes.
Vivien en un pis molt gran i maco prop del centre de la ciutat. Era de propietat però el manteniment, començant per les despeses indispensables de la llar, llum, aigua, gas, telèfon, despeses d’ escala, gestors, etc, tot el tema oficial de tributs, l’aparcament llogat dels dos cotxes que tenien, pagament d’assegurances i la manutenció diària del menjar, vestir i d’altres necessitats personals, las va portar a prendre la determinació de intentar vendre el pis i buscar alguna cosa més senzilla en un barri  perifèric de la ciutat.
El van posar en venda, però no trobaven comprador. Alguna immobiliària els hi havia fet oferta de quedar-se’l, però a un preu que de cap manera era acceptable, per tal, van decidir esperar.
Tampoc els hi va ser fàcil trobar rés que els hi agradés. De fet, hi tenia molt que veure el nivell de vida que havien portat fins llavors i haver-se de traslladar a una barriada allunyada del centre i a un pis de mides molt diferents al que tenien, els hi provocava un gran pessimisme, tant a l’una com a l’altra.
Van continuar amb la feina però no hi havia manera de vendre el pis i com a toc final, al iniciar el següent curs escolar, l’Agnès va ser traslladada a una escola bastant llunyana de la ciutat i el desplaçament diari, li representava una despesa extra, que encara feia ressentir més l’economia mensual de casa.
Al no poder vendre el pis, tenien de seguir pagant tot el que eren mínims, més els  tributs i despeses d’escala, apart d’algun altre extra. La mare i ella van decidir que com no ho podien aguantar monetàriament, se’l haurien de malvendre a l’agencia immobiliària que els hi oferís millors condicions.
Van anar tirant fins que la mare, va començar a caure en una depressió i en poc temps va anar decaient. Tot i que tenia la companyia de la seva filla, no es va saber sobreposar al nou sistema de vida que ara seguien i anava de mal en pitjor a passos agegantats. Al final, l’Agnès es va veure obligada a ingressar-la a un centre, no la podia deixar sola a casa de cap manera mentre anava a treballar, el metge la va avisar de que podia fer alguna bogeria.
Allò va ser una altra despesa afegida i molt elevada, tot i que no va durar més d’uns quatre mesos. Un matí, al anar a despertar-la, la infermera la va trobar morta al llit, van veure que s’havia pres un tub quasi bé sencer de pastilles d’un dels medicaments que li donaven. No entenien com l’havia pogut agafar!
L’Agnès es va trobar sola, desemparada i cada cop més trista. Tenia per davant el cas de la seva mare i va intentar de totes per totes no caure en el mateix error.
S’apropava el mes de juliol, estaven apunt de tancar curs i va decidir mirar de trobar alguna altra feina que li proporcionés un sou més elevat. Va aconseguir poder entrar en una empresa com administrativa. Tot i que no era per lo que havia preparat la seva formació estudiantil, era molt intel·ligent i no va tenir cap dificultat en poder-s’hi adaptar de seguida, a més a més, apart del català, dominava bé el castellà, el francès i l’anglès.
Al cap de poc temps, va començar a simpatitzar amb un company, també administratiu, es van enamorar i van decidir viure junts. Tot i que amb els dos sous es podien permetre una millor vida, desprès de plantejar-s’ho van creure que el més convenient era mirar d’estalviar al màxim i intentar reunir una bona quantitat, per comprar una caseta en algun lloc proper on poder-hi viure amb tota comoditat.
El pis d’en Francesc, era més gran i més cèntric, però el preu del lloguer era bastant més elevat, així és que van preferir seguir vivint en el de l’Agnès. També hi va influir molt saber que l’amo de l’edifici, havia dit als veïns que volia fer la instal·lació de gas natural a tot el bloc i apart de poder eliminar la molèstia que representava el butà en tots els aspectes, la finca també adquiriria més valor. Volia aprofitar una bona oferta que li havia fet la Companyia de Gas.
Van decidir casar-se i així poder legalitzar la seva unió. S’estimaven molt i apart, volien tenir un fill. Abans d’acabar l’any, l’Agnès és va quedar embarassada. S’anava trobant molt bé però també es sentia molt més nerviosa. Li donava la sensació de que quan nasqués el seu fill, haurien de viure en un altre lloc i també li haurien de donar una educació en un bon col·legi. No es sentia a gust en el pis i moltes vegades, per la nit tenia el miratge d’una casa, amb un jardí al davant ple de flors, situada enmig de la natura.
L’endemà, li comentava al Francesc el seu somni. Sabia que de moment no tenien possibilitat de poder fer cap canvi, però no perdia la il·lusió i l’esperança de que no caldria trigar gaire temps. El seu fill hauria de viure com quan ella era petita: es mereixeria lo millor del mon.
Quan va arribar el moment, va néixer una nena molt bonica i entre una cosa i l’altre, els hi va començar a minvar l’economia familiar. Ni ell ni ella tenien els pares vius i la petita necessitava totes les atencions, fins que no fos més grandeta i podes anar a la guarderia.
L’Agnès és va veure obligada a deixar de treballar i es notava molt la manca del seu sou. Van seguir vivint en el mateix pis durant uns quants anys. Ella va tornar a trobar feina i van decidir portar la nena a un col·legi privat del centre, del que en tenien molt bones referències, però d’un preu molt elevat. De tota manera, els estudis eren molt complerts i això és el que ells valoraven més.
Quan la nena tenia 10 anys, van veure que ja els hi era possible fer un canvi i començar a buscar la caseta que havien somniat. No tenien pressa, volien que fos un lloc molt ben escollit i s’hi  podessin trobar el més a gust possible. No calia córrer, tampoc estaven tan malament en el seu pis. Se l’havien anat arreglant i es “sentien a casa seva”. Fins i tot, quan els hi van instal·lar el gas, van acceptar una oferta molt bona per poder posar la calefacció i la assecadora de roba, també hi havia ascensor o sigui que ni molt menys era un lloc en el que no si podés viure bé durant el temps que fos.
Però un diumenge, donant una volta amb el cotxe per les rodalies de la ciutat, van veure una casa i un paisatge que s’assemblava al miratge de l’Agnès. Semblava la copia del seu somni.
Van fer números i veient que els hi era possible, decidiren embarcar-se i procedir al trasllat, un cop haver acabat amb els tràmits corresponents.


L’Agnès es va despertar. Es sentia inquieta i estranya. Acabava de tenir un somni que era com el reflex de la seva vida i li costava entendre que estava passant. Tot i que ja portava uns mesos vivint en aquella casa, encara no se’n havia fet ben bé a la idea.
Va sentir el soroll dels aparells dels operaris i la melodia del piano que el sobrepassava. Es va relaxar, va mirar per la finestra, i va gaudir plenament de tot el que l’envoltava. El seu miratge s’havia convertit en realitat!

                                                                               Gemma Matas
                                                                                                                                   






12 d’abr. 2013

SOC EXTRAORDINARI! – Epíleg


                                   

Així som els humans!
Quantes vegades caiem en l’error de quedar meravellats davant d’una bellesa, sigui humana o material i ni intentem parar atenció als valors que pugui tenir una persona o alguna cosa determinada, si no ens atrau la seva aparença.
En el cas del meu relat, la supèrbia del pianista, és el seu do per la música, però se’n adona de que, perquè sigui valorada, li cal amagar-se darrera d’una pantalla espectacular, fins i tot afegint com a complement el tema sensual, perquè tingui més morbo.
La pretensió del jove alemany, és el convenciment del seu físic immillorable, acceptant representar un paper absurd com aquell que, apart de poder exhibir-se, li proporciona diners.
 i si ens posem a jutjar el criteri de molts éssers de la humanitat, la supèrbia supera els límits. Ja qui es “sent important” quan te contacte amb algú o alguna cosa que destaca sobre els altres, que destaca físicament clar i com més mediàtic millor!

                                                                          Gemma Matas

9 d’abr. 2013

SOC EXTRAORDINARI!


                                                        
-Ostres, com sona, és magnífic, quin domini, com interpreta a Mozart!
-Ja et vaig dir que t’agradaria sentir-ho.
-Vas comentar que era un home jove, no?
-Jove i guapíssim, quin tio, quina passada!
-És d’aquí?
-No sabria dir-t’ho, pel seu físic sembla més aviat alemany.
-O sigui, alt, ben proporcionat i a sobre ros i d’ulls blaus?
-Si, si, MOLT ben proporcionat, és un Adonis!
-Fixa’t, es va parant gent.
-Com sempre que toca el piano, certament crida l’atenció.
-El que és curiós és que tingui la finestra oberta.
-Jo crec que això a lo millor és, diem... pretensió!
-El veus pretensiós?
-I qui no, un paio com aquest, segur que totes li ponen.
-Ostres, mira que si també té altres virtuts...
-Crec que no ni falten... no tot s’acaba amb el piano!
-A que ve aquest retintin?
-Home, a vegades és senten uns gemecs... masculins i femenins que... deu ni do!
-Carai, si que n’esteu pendents els veïns.
-Home, el tio s’ho val, crida l’atenció.
-Vol fer el favor de no acostar-se tant, sisplau?
-Amb qui parles?
-Amb aquell poca pena d’allà. Ja és la segona vegada que quasi se’m tira a sobre. En aquest, tampoc li falten mèrits, quina fila i quina pudor d’all que deixa anar!
-Tu escolta el piano i deixa volar la imaginació, aquest que se’n vagi a pastar fang!

-I tant que me’n hi vaig, soc esqueroset, però soc extraordinari, quins dits que tinc tocant el piano, jo mateix m’emociono quan m’escolto!

Dalt l’apartament, el jove alemany va llegint esperant que es faci l’hora d’aixecar-se, tancar la finestra exhibint-se bé, tancar l’aparell de gravació perfecte de les obres de Mozart (avui no toca la gravació amorosa), deixar passar una bona estona, sortir al carrer i comprovar si ja li havia entrat la suculent quantitat que cada dijous es trobava al seu compte. No tenia ni idea de qui era l’eixelebrat que l’havia contractat per fer aquella representació, en tenia prou veient que complia amb la seva paraula: sempre rebia els diners pactats!


                                                                                                         Gemma Matas

9 de març 2013

I JO QUE T’ENVEJAVA


                                          

La Claudia està asseguda en una petita butaca al costat de la finestra de la seva habitació. Des de darrera la cortina, observa a la Laura, la veïna del davant. Ho fa sovint, però sempre amagada, no vol que sàpiga l’enveja que li provoca.
Té setze anys, com ella. És molt rossa i té uns ulls blaus maquíssims, no és pot negar que crida l’atenció. És alta i esvelta, ben diferent de la Claudia, que és baixeta i molt rodona. Com enveja a aquella noia, tothom que la veu es fixa en ella.
Per altra banda, la Claudia està molt malalta. Després de diverses proves, han vist que te un problema molt greu al cor i que necessita un transplantament urgent per poder seguir vivint. Estan destrossats davant d’aquest diagnòstic. El nom de la Claudia ja està en llista d’espera.
A ella li sembla impossible que això pugui ser veritat i encara sent més enveja quan pensa amb  la Laura -no hi ha dret de ser tan vistosa i a sobre estar sana- es diu a sí mateixa.
Sona el telèfon, la mare contesta i amb veu tremolosa li diu a la Claudia que es vesteixi de seguida que truquen de l’hospital. Li van a fer el trasplantament.
Només arribar, la porten directament al quiròfan. Els avisen que serà una operació molt llarga i complicada, però que els atendrà un metge per fer-los-hi saber com han pogut disposar d’un cor. Acabava de morir d’accident una noia de setze anys, com la Claudia i creien que no hi hauria problema de rebuig.
Va passant la tarda i surten a fer un tom. Sorpresos, veuen als pares de la Laura plorant amb desconsol. Si apropen i s’assabenten de que la seva filla ha mort d’accident fa poques hores...
Fa quasi dos anys que la Claudia va ser operada i va seguint un bon procés.
Està asseguda a la petita butaca al costat de la finestra de la seva habitació. Des de darrera la cortina observa la mare de la Laura, no s’ha refet de la mort de la seva filla. La Claudia plorosa, diu en veu alta:  i jo que t’envejava...
                                                                    

                                                                               Gemma Matas

4 de març 2013

ARRIBAR AL MÓN


                                    
En Roger, angoixat, es mira la cara de la Berta. Està apunt de tenir la criatura, la primera, i tot i que procura no cridar i controlar el gran dolor que sent, el sofriment la supera. 
-Ho fas molt bé, una mica més, apreta fort, només una mica més, au, una mica més-
La llevadora va insistint i tot de cop es sent un crit esglaiador i un plor fort i seguit: acaba de néixer la Marta!
En Roger s’ha quedat com petrificat. Com si fos una pel•lícula, veu unes mans posant una figureta minúscula sobre el pit de la mare. Contempla l’escena sense poder reaccionar. Veu un caparró ple de cabells foscos, veu que s’arrup sobre la mare i para el seu plor.
La Berta l’acarona, la mira amb un somriure dolç i la seva cara s’ha transformat. No s’hi veu dolor, s´hi veu amor i felicitat.
Ell comença a reaccionar, durant un bon espai de temps ha viscut l’intens dolor de la seva dona. Es sentia impotent davant del seu sofriment, la mirava amb un amor intens, els seus ulls clamaven a uns i altres que no la deixessin patir d’aquella manera i tot d’una, sent com es barreja el crit i el plor i veu aquell ser tant petitó que des de aquell moment li ha canviat la vida: és pare. 
Contempla la mare i la filla amb una mirada plena d’amor. Li va baixant una llàgrima, desitjaria poder omplir de petons a la seva dona i agafar als seus braços aquella petitona.
La llevadora, l’observa i li diu, prepara’t Roger, ara et donarem a la nena perquè la puguis vestir. Seràs el primer en cobrir el seu cos només arribar al món.
S’acosta un moment, besa a la Berta amb tot l’amor i quan li posen la nena als braços, esclata en un plor mentre li diuen:
-té aquí tens la teva filla-
En Roger l’agafa amb molt de compte, no té experiència, però quan té aquella petitona als seus braços, sent una dolçor especial que no sap desxifrar, sent que només veure-la, l’amor que l’inspira no té preu ni es comparable amb res, és la seva nina!

                                                                           Gemma Matas

10 de febr. 2013

El petit país i el país veí





Principatus Catalonia et Comitatuum Ruscinonis et Cerretaniae (Frederik de Wit)
El petit país i el país veí

     Hi havia una vegada un Petit País -en dimensió, tot i que no sempre havia sigut així- Amb el temps, de fet, a base de segles, un va retallar per aquí, l'altre per allà, l'altre per més amunt i l'altre per més avall. El fet és que un país veí, necessitava espai per poder "respirar" millor i satisfer la seva pròpia vanitat i poc a poc i sempre utilitzant la "valentia" de les armes i l'engany, va anar fent-se amb el territori del Petit País, fins a incloure'l dintre de la seva geografia. 

     Però vet aquí que el Petit País, havia sigut molt important, abans de que comencessin les maquinacions d'uns i d'altres, per tal, tenia una llarga història dintre de la humanitat, unes arrels molt profundes i era molt ric en saviesa, amb cultura i amb molt més i per descomptat, també tenia la seva pròpia llengua.
 

     El Petit País, ha passat molts anys de submissió al país veí i en conseqüència, el citat Petit País, encara no s'ha pogut lliurar de l'ambició de poder del ja comentat país veí.
 

     Així va ser com el país veí, va anar creixent i creixent, fins inflar-se com un globus i per tal, igual que un globus ple d'aire, poc a poc s'anava desinflant i necessitava anar bufant a mida que anava perdent força, per mantenir-se enlaire i llavors, va necessitar aplicar una altra estratègia: res d'armes, atacaria la cultura, ja que la història no la podia canviar.
 

     I vet aquí que el país veí, mogut per l'arrogància i altres dèries, decidí atacar al Petit País en un punt que sabia que li faria molt de mal: intentar trobar un impediment de caire major, aconseguir que no arribés a saber utilitzar correctament la seva pròpia llengua i decidí que la millor manera era fer-ho a partir de l'escola. El país veí, només volia que es parlés amb el seu idioma.
 

     Fins aquí arribava la seva pretensió, però no la del Petit País, que tot i que li havien anat arrencant part de les seves entranyes territorials, sempre havia sigut un lluitador i no pensava cedir en el fet de perdre les seves pròpies lleis, la seva cultura i la seva llengua. Decidí obtenir la seva independència i mantenir la seva pròpia identitat!
 

     L'enveja segueix corrompent al país veí i enlloc de voler adonar-se de l'important que és dominar bé els diversos idiomes peninsulars, apart d'altres llengües estrangeres, enlloc de voler ampliar la seva cultura i no haver d'anar sempre amb traductors, fins i tot dintre "del seu territori", es tanquen en banda i intenten construir un mur de contenció que encercli al Petit País, petit sí, però com ja hem dit, gran lluitador.
 

     I vet aquí un gos, vet aquí un gat, el país veí, potser no en sortirà escaldat, per què? Home... IMPOSARÀ AUTORITAT!!!


Gemma Matas Gustems 
(Barcelona, 1950)
 
«El petit país i el país veí» 

Il·lustració: 
'Principatus Catalonia et Comitatuum Ruscinonis et Cerretaniae (Frederik de Wit)' 
"Principatus Catalonia et Comitatuum Ruscinonis et Cerretaniae (1660)" 
Frederik de Wit 
(Gouda, Països Baixos, 1630 - Amsterdam, Països Baixos, 1706)
 

Referència:
Matas Gustems, Gemma.
«El petit país i el país veí» 
Lo Càntich. N.18. Antítesi, 2013
 
Gener - Març, 2013
 
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 18>
 
EAN: 9772014303002 18>
ISSN 2014-3036-N.18

1 de febr. 2013

PASSEJANT PER LA HISTÒRIA PERSA



                               
Els orígens de les guerres mèdiques van ser durant la gran expansió de la Pèrsia dels aquemènides. Sobre els 540 a.C., els perses van derrotar a Lidia (va ser el final de Creso, del que es diu que havia provocat l’àtac per una interpretació imprudent de les paraules de l’oracle de Delfos, que va pronosticar que si feia la guerra a Pèrsia, destruiria un gran imperi, però no va dir quin). Això va fer que grecs i perses s’enfrontessin cara a cara; en altres llocs, la marea de la conquista persa va continuar arrasant-ho tot al seu pas. Quan els perses van prendre Egipte, van perjudicar els interessos comercials grecs en aquest país. Desprès, els perses van passar a Europa i van ocupar les ciutats de la costa fins a Macedònia. Van creuar el Danubi, on van ser derrotats i es van retirar de seguida de Escitia i hi va haver una espècie de pausa. Més tard, a la primera dècada del segle V a.C., les ciutats gregues de Àsia és van aixecar contra la sobirania persa, encoratjades, potser, pel fracàs de Darío contra els escites, i les ciutats del continent i van decidir ajudar-les. Atenes i Erètria van enviar una flota a Jònia. En les operacions subsegüents, els grecs van incendiar Sardes, l’antiga capital de Lidia i seu de la satrapia occidental de l’imperi persa. Però finalment, la rebel·lió va fracassar, deixant a les ciutats del continent enfrontant-se a un oponent enfurismat.
En general, les coses no anaven amb massa rapidesa en el món antic, i per preparar expedicions a gran escala, feia falta molt de temps. Tot i així, al poc d’esclafar la rebel·lió jònia, els perses van enviar una flota contra els grecs, que va naufragar davant del mon Atos. En el segon intent, en el 490 a.C., els perses van saquejar Eretria, però van caure derrotats en mans dels atenencs en una batalla que el seu nom llegendari és: Marató.

                                                                                      Gemma Matas

Relat presentat al Concurs ARC de Microrelats ARC A LA RÀDIO 2012-2013 “PECATS CAPITALS (7+1)” – Tema febrer: IRA