12 d’abr. 2013

SOC EXTRAORDINARI! – Epíleg


                                   

Així som els humans!
Quantes vegades caiem en l’error de quedar meravellats davant d’una bellesa, sigui humana o material i ni intentem parar atenció als valors que pugui tenir una persona o alguna cosa determinada, si no ens atrau la seva aparença.
En el cas del meu relat, la supèrbia del pianista, és el seu do per la música, però se’n adona de que, perquè sigui valorada, li cal amagar-se darrera d’una pantalla espectacular, fins i tot afegint com a complement el tema sensual, perquè tingui més morbo.
La pretensió del jove alemany, és el convenciment del seu físic immillorable, acceptant representar un paper absurd com aquell que, apart de poder exhibir-se, li proporciona diners.
 i si ens posem a jutjar el criteri de molts éssers de la humanitat, la supèrbia supera els límits. Ja qui es “sent important” quan te contacte amb algú o alguna cosa que destaca sobre els altres, que destaca físicament clar i com més mediàtic millor!

                                                                          Gemma Matas

9 d’abr. 2013

SOC EXTRAORDINARI!


                                                        
-Ostres, com sona, és magnífic, quin domini, com interpreta a Mozart!
-Ja et vaig dir que t’agradaria sentir-ho.
-Vas comentar que era un home jove, no?
-Jove i guapíssim, quin tio, quina passada!
-És d’aquí?
-No sabria dir-t’ho, pel seu físic sembla més aviat alemany.
-O sigui, alt, ben proporcionat i a sobre ros i d’ulls blaus?
-Si, si, MOLT ben proporcionat, és un Adonis!
-Fixa’t, es va parant gent.
-Com sempre que toca el piano, certament crida l’atenció.
-El que és curiós és que tingui la finestra oberta.
-Jo crec que això a lo millor és, diem... pretensió!
-El veus pretensiós?
-I qui no, un paio com aquest, segur que totes li ponen.
-Ostres, mira que si també té altres virtuts...
-Crec que no ni falten... no tot s’acaba amb el piano!
-A que ve aquest retintin?
-Home, a vegades és senten uns gemecs... masculins i femenins que... deu ni do!
-Carai, si que n’esteu pendents els veïns.
-Home, el tio s’ho val, crida l’atenció.
-Vol fer el favor de no acostar-se tant, sisplau?
-Amb qui parles?
-Amb aquell poca pena d’allà. Ja és la segona vegada que quasi se’m tira a sobre. En aquest, tampoc li falten mèrits, quina fila i quina pudor d’all que deixa anar!
-Tu escolta el piano i deixa volar la imaginació, aquest que se’n vagi a pastar fang!

-I tant que me’n hi vaig, soc esqueroset, però soc extraordinari, quins dits que tinc tocant el piano, jo mateix m’emociono quan m’escolto!

Dalt l’apartament, el jove alemany va llegint esperant que es faci l’hora d’aixecar-se, tancar la finestra exhibint-se bé, tancar l’aparell de gravació perfecte de les obres de Mozart (avui no toca la gravació amorosa), deixar passar una bona estona, sortir al carrer i comprovar si ja li havia entrat la suculent quantitat que cada dijous es trobava al seu compte. No tenia ni idea de qui era l’eixelebrat que l’havia contractat per fer aquella representació, en tenia prou veient que complia amb la seva paraula: sempre rebia els diners pactats!


                                                                                                         Gemma Matas

9 de març 2013

I JO QUE T’ENVEJAVA


                                          

La Claudia està asseguda en una petita butaca al costat de la finestra de la seva habitació. Des de darrera la cortina, observa a la Laura, la veïna del davant. Ho fa sovint, però sempre amagada, no vol que sàpiga l’enveja que li provoca.
Té setze anys, com ella. És molt rossa i té uns ulls blaus maquíssims, no és pot negar que crida l’atenció. És alta i esvelta, ben diferent de la Claudia, que és baixeta i molt rodona. Com enveja a aquella noia, tothom que la veu es fixa en ella.
Per altra banda, la Claudia està molt malalta. Després de diverses proves, han vist que te un problema molt greu al cor i que necessita un transplantament urgent per poder seguir vivint. Estan destrossats davant d’aquest diagnòstic. El nom de la Claudia ja està en llista d’espera.
A ella li sembla impossible que això pugui ser veritat i encara sent més enveja quan pensa amb  la Laura -no hi ha dret de ser tan vistosa i a sobre estar sana- es diu a sí mateixa.
Sona el telèfon, la mare contesta i amb veu tremolosa li diu a la Claudia que es vesteixi de seguida que truquen de l’hospital. Li van a fer el trasplantament.
Només arribar, la porten directament al quiròfan. Els avisen que serà una operació molt llarga i complicada, però que els atendrà un metge per fer-los-hi saber com han pogut disposar d’un cor. Acabava de morir d’accident una noia de setze anys, com la Claudia i creien que no hi hauria problema de rebuig.
Va passant la tarda i surten a fer un tom. Sorpresos, veuen als pares de la Laura plorant amb desconsol. Si apropen i s’assabenten de que la seva filla ha mort d’accident fa poques hores...
Fa quasi dos anys que la Claudia va ser operada i va seguint un bon procés.
Està asseguda a la petita butaca al costat de la finestra de la seva habitació. Des de darrera la cortina observa la mare de la Laura, no s’ha refet de la mort de la seva filla. La Claudia plorosa, diu en veu alta:  i jo que t’envejava...
                                                                    

                                                                               Gemma Matas

4 de març 2013

ARRIBAR AL MÓN


                                    
En Roger, angoixat, es mira la cara de la Berta. Està apunt de tenir la criatura, la primera, i tot i que procura no cridar i controlar el gran dolor que sent, el sofriment la supera. 
-Ho fas molt bé, una mica més, apreta fort, només una mica més, au, una mica més-
La llevadora va insistint i tot de cop es sent un crit esglaiador i un plor fort i seguit: acaba de néixer la Marta!
En Roger s’ha quedat com petrificat. Com si fos una pel•lícula, veu unes mans posant una figureta minúscula sobre el pit de la mare. Contempla l’escena sense poder reaccionar. Veu un caparró ple de cabells foscos, veu que s’arrup sobre la mare i para el seu plor.
La Berta l’acarona, la mira amb un somriure dolç i la seva cara s’ha transformat. No s’hi veu dolor, s´hi veu amor i felicitat.
Ell comença a reaccionar, durant un bon espai de temps ha viscut l’intens dolor de la seva dona. Es sentia impotent davant del seu sofriment, la mirava amb un amor intens, els seus ulls clamaven a uns i altres que no la deixessin patir d’aquella manera i tot d’una, sent com es barreja el crit i el plor i veu aquell ser tant petitó que des de aquell moment li ha canviat la vida: és pare. 
Contempla la mare i la filla amb una mirada plena d’amor. Li va baixant una llàgrima, desitjaria poder omplir de petons a la seva dona i agafar als seus braços aquella petitona.
La llevadora, l’observa i li diu, prepara’t Roger, ara et donarem a la nena perquè la puguis vestir. Seràs el primer en cobrir el seu cos només arribar al món.
S’acosta un moment, besa a la Berta amb tot l’amor i quan li posen la nena als braços, esclata en un plor mentre li diuen:
-té aquí tens la teva filla-
En Roger l’agafa amb molt de compte, no té experiència, però quan té aquella petitona als seus braços, sent una dolçor especial que no sap desxifrar, sent que només veure-la, l’amor que l’inspira no té preu ni es comparable amb res, és la seva nina!

                                                                           Gemma Matas

10 de febr. 2013

El petit país i el país veí





Principatus Catalonia et Comitatuum Ruscinonis et Cerretaniae (Frederik de Wit)
El petit país i el país veí

     Hi havia una vegada un Petit País -en dimensió, tot i que no sempre havia sigut així- Amb el temps, de fet, a base de segles, un va retallar per aquí, l'altre per allà, l'altre per més amunt i l'altre per més avall. El fet és que un país veí, necessitava espai per poder "respirar" millor i satisfer la seva pròpia vanitat i poc a poc i sempre utilitzant la "valentia" de les armes i l'engany, va anar fent-se amb el territori del Petit País, fins a incloure'l dintre de la seva geografia. 

     Però vet aquí que el Petit País, havia sigut molt important, abans de que comencessin les maquinacions d'uns i d'altres, per tal, tenia una llarga història dintre de la humanitat, unes arrels molt profundes i era molt ric en saviesa, amb cultura i amb molt més i per descomptat, també tenia la seva pròpia llengua.
 

     El Petit País, ha passat molts anys de submissió al país veí i en conseqüència, el citat Petit País, encara no s'ha pogut lliurar de l'ambició de poder del ja comentat país veí.
 

     Així va ser com el país veí, va anar creixent i creixent, fins inflar-se com un globus i per tal, igual que un globus ple d'aire, poc a poc s'anava desinflant i necessitava anar bufant a mida que anava perdent força, per mantenir-se enlaire i llavors, va necessitar aplicar una altra estratègia: res d'armes, atacaria la cultura, ja que la història no la podia canviar.
 

     I vet aquí que el país veí, mogut per l'arrogància i altres dèries, decidí atacar al Petit País en un punt que sabia que li faria molt de mal: intentar trobar un impediment de caire major, aconseguir que no arribés a saber utilitzar correctament la seva pròpia llengua i decidí que la millor manera era fer-ho a partir de l'escola. El país veí, només volia que es parlés amb el seu idioma.
 

     Fins aquí arribava la seva pretensió, però no la del Petit País, que tot i que li havien anat arrencant part de les seves entranyes territorials, sempre havia sigut un lluitador i no pensava cedir en el fet de perdre les seves pròpies lleis, la seva cultura i la seva llengua. Decidí obtenir la seva independència i mantenir la seva pròpia identitat!
 

     L'enveja segueix corrompent al país veí i enlloc de voler adonar-se de l'important que és dominar bé els diversos idiomes peninsulars, apart d'altres llengües estrangeres, enlloc de voler ampliar la seva cultura i no haver d'anar sempre amb traductors, fins i tot dintre "del seu territori", es tanquen en banda i intenten construir un mur de contenció que encercli al Petit País, petit sí, però com ja hem dit, gran lluitador.
 

     I vet aquí un gos, vet aquí un gat, el país veí, potser no en sortirà escaldat, per què? Home... IMPOSARÀ AUTORITAT!!!


Gemma Matas Gustems 
(Barcelona, 1950)
 
«El petit país i el país veí» 

Il·lustració: 
'Principatus Catalonia et Comitatuum Ruscinonis et Cerretaniae (Frederik de Wit)' 
"Principatus Catalonia et Comitatuum Ruscinonis et Cerretaniae (1660)" 
Frederik de Wit 
(Gouda, Països Baixos, 1630 - Amsterdam, Països Baixos, 1706)
 

Referència:
Matas Gustems, Gemma.
«El petit país i el país veí» 
Lo Càntich. N.18. Antítesi, 2013
 
Gener - Març, 2013
 
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 18>
 
EAN: 9772014303002 18>
ISSN 2014-3036-N.18

1 de febr. 2013

PASSEJANT PER LA HISTÒRIA PERSA



                               
Els orígens de les guerres mèdiques van ser durant la gran expansió de la Pèrsia dels aquemènides. Sobre els 540 a.C., els perses van derrotar a Lidia (va ser el final de Creso, del que es diu que havia provocat l’àtac per una interpretació imprudent de les paraules de l’oracle de Delfos, que va pronosticar que si feia la guerra a Pèrsia, destruiria un gran imperi, però no va dir quin). Això va fer que grecs i perses s’enfrontessin cara a cara; en altres llocs, la marea de la conquista persa va continuar arrasant-ho tot al seu pas. Quan els perses van prendre Egipte, van perjudicar els interessos comercials grecs en aquest país. Desprès, els perses van passar a Europa i van ocupar les ciutats de la costa fins a Macedònia. Van creuar el Danubi, on van ser derrotats i es van retirar de seguida de Escitia i hi va haver una espècie de pausa. Més tard, a la primera dècada del segle V a.C., les ciutats gregues de Àsia és van aixecar contra la sobirania persa, encoratjades, potser, pel fracàs de Darío contra els escites, i les ciutats del continent i van decidir ajudar-les. Atenes i Erètria van enviar una flota a Jònia. En les operacions subsegüents, els grecs van incendiar Sardes, l’antiga capital de Lidia i seu de la satrapia occidental de l’imperi persa. Però finalment, la rebel·lió va fracassar, deixant a les ciutats del continent enfrontant-se a un oponent enfurismat.
En general, les coses no anaven amb massa rapidesa en el món antic, i per preparar expedicions a gran escala, feia falta molt de temps. Tot i així, al poc d’esclafar la rebel·lió jònia, els perses van enviar una flota contra els grecs, que va naufragar davant del mon Atos. En el segon intent, en el 490 a.C., els perses van saquejar Eretria, però van caure derrotats en mans dels atenencs en una batalla que el seu nom llegendari és: Marató.

                                                                                      Gemma Matas

Relat presentat al Concurs ARC de Microrelats ARC A LA RÀDIO 2012-2013 “PECATS CAPITALS (7+1)” – Tema febrer: IRA

27 de gen. 2013

ARRIBAR AL LÍMIT


                                                                  
 AUTOBIOGRÀFIC D’AQUEST MATEIX MATÍ

El contenidor d’escombreries és buit,
acaba de passar el camió de recollida.
Cadascú ha llençat les seves deixalles,
no hi ha brutícia a casa.
Jo també porto la bossa,
tot i que és de casa meva,
no deixa de ser fastigosa,
és brutícia, porqueria, fa pudor!
Arribo al contenidor i obro la tapa
I... em retiro esglaiada!
M’enfoquen uns ulls, veig una cara,
veig un noi jove, prim i atlètic,
un noi de pell fosca, no desconegut.
L’he vist moltes vegades rondant per allà,
sempre a l’aguait de l’última bossa que es llença.
Em diu unes paraules: “tire, tire”
i jo, encara plena d’ensurt,
aixeco la ma i faig el que em diu,
llenço la bossa plena de brutícia, pudorosa...
Aquell noi es torna a amagar,
suposo que regirarà, a veure que hi troba.
Recuperada de l’ensurt, segueixo caminant,
vaig a comprar, vaig a comprar menjar,
en quedaran les deixalles... i les tornaré a llençar.
Si torno a trobar aquell noi altra vegada dintre,
no crec que tingui un ensurt,
tindré una gran tristesa...
Com es pot viure així?
fins on arriba la gana, fins on arriba el sentit?
HA ARRIBAT AL LÍMIT!
Jo... llenço brutícia amb fàstic,
no vull pudor a casa.
Ell... recull les deixalles,
no té escrúpols,
la seva fam els supera!



Gemma Matas

Experiència totalment real, viscuda per mi mateixa.
Un fet molt trist i inoblidable.
25 gener 2013