Son
quasi bé les onze de la nit. L’Adrià ja ha acabat els deures, tot i que avui li
ha portat molta feina poder resoldre un problema de mates. Està cansat i té son.
Decideix posar-se a dormir, però abans ha de passar pel lavabo.
Obra
la porta de la habitació, sense fer cap soroll i el sorprèn veure la llum de
peu del menjador encara encesa. Hi va caminant poc a poc i veu a la seva mare
asseguda al sofà amb la mirada fixa a terra. Sense ni pensar-s’ho un moment, va
a seure al seu costat, li passa el braç per sobre l’espatlla, fent una mica de
pressió cap a ell i l’abraça dolçament.
-Que et passa mare, com és que encara estàs
llevada? és molt tard.
-Ja ho
sé fill -li respon- Però no puc dormir, estic una mica nerviosa.
-Et
faig una til·la? T’ajudarà a tranquil·litzar-te.
-D’acord
Adrià, a veure si aconsegueixo agafar el son.
El
noi, fa poc que ha complert catorze anys però la responsabilitat que porta a
sobre, el fa semblar que en tingui més de vint. Fa tres anys que se li va morir
el pare d’un accident laboral, al caure a terra des de dalt d’una bastida mal
posada. Ell, només tenia onze anys i la seva germaneta tres.
La
seva mare, va entrar en un estat de tristesa profunda. Va fer molts esforços per
no arribar a la depressió i sortosament ho va aconseguir, tot i que se li feia
molt difícil anar tirant endavant, tant emocionalment com en la part econòmica.
Treballava
en una empresa de neteja i quan va quedar viuda, va demanar per fer més hores.
Havia cobrat una petita paga de l’empresa del seu home al tenir l’accident,
però no sufragava les despeses que li portava poder tirar endavant amb la
vivenda, el menjar i sobretot en tot el que es referia a la educació dels seus
dos fills.
El pis
on vivien, era petit, no arribava als 70 m2, però per ella era com un palau.
Era de lloguer i estava agraïda als amos de que no li haguessin apujat només
que el mínim des de que faltava el seu marit. Tot i així, tenia de fer molts
números per arribar a final de mes.
L’Adrià,
sempre havia sigut un noiet seriós i quan va passar lo del seu pare, semblava
que s’hagués fet gran de cop. Va ser un tràngol molt fort per la mare i per ell
i tant l’un com l’altre, van procurar que la Txell, la nena, es podés mantenir
al marge de tot plegat.
Aquest
any, la mare tornava a estar molt trista. Degut a la crisi li havia baixat la
feina i entraven menys diners a casa, no li era possible fer cap estalvi i part
del seu malestar, es que veia que s’estava acostant Nadal i Reis i no podria
fer cap regal als seus fills. L’Adrià ho entendria però i la Txell?, només
tenia sis anys i el seu cap estava ple d’il·lusions. Aquest any, li seria molt
difícil poder-la complaure.
L’Adrià
retorna al costat de la seva mare, deixa la tassa amb la infusió damunt la
tauleta i s’hi apropa dient-li:
-Que
et passa mare, com és que estàs cada cop més trista?
La
mare, dubta en contestar la veritat, però pensa que d’una manera o d’una altra,
li ha de fer saber. El problema hi és i no hi veu cap solució.
-Cada
vegada tinc menys feina Adrià. Degut a la crisi, moltes senyores han decidit
prescindir dels serveis de la persona que els hi fa la neteja i cuidar-se’n
elles mateixes. Tot està molt malament.
-No
siguis tan pessimista mare. Amb tots els números que arribes a fer, podem anar
tirant.
-Fins
ara si -li diu la mare- Però els números han baixat i no sé com ho podrem fer
per arribar a final de mes.
L’Adrià
es recolza al respatller del sofà en actitud pensativa. Entén molt bé el
patiment de la seva mare, se’n adona que estan vivint uns moments molt durs i
el pitjor de tot, es que no veu la manera de poder ajudar a alleugerir el pes que
els hi ha tocat arrossegar.
Mentalment
pensa que la solució seria buscar alguna feina per fer, al plegar del institut,
però llavors no podria atendre a la seva germaneta, mentre la mare tornava a
fer un parell o tres d’hores més de neteja en unes oficines.
-Mare,
-li pregunta- La feina de la tarda, quan jo torno del institut, encara la tens?
-Si,
al menys aquesta encara la conservo. Perquè m’ho preguntes això?
-Perquè
havia pensat en buscar alguna coseta per fer jo, però no tinc cap més hora que
aquella.
-Ni en
tens ni voldria que ho fessis. Has d’estudiar Adrià, mal aniria que no et
preparessis a consciencia pel dia de demà. Ets bon estudiant i al menys sé que
podràs tenir un bon futur. No t’hauràs de limitar a feines com la que tenia el
teu pare o com jo mateixa, que no puc aspirar a gaire més. Ni ell ni jo vam
posar cap mena d’interès ens els estudis i així ens ha anat a la vida.
-Si
mare, però alguna cosa hauré d’intentar fer per ajudar!
La
mare, mig plorosa, se’l hi acosta i abraçant-lo li diu:
-Ve
Nadal i venen Reis, tot i que no voldria que fos així, tu no podràs tenir res, però
la nena és diferent, no sé com ho faré.
L’Adrià
s’aixeca decidit i li diu:
-Mare,
crec que jo si sé com ho podrem fer perquè pugui tenir els seus regals, no
t’amoïnis, deixarem QUE SIGUI FELIÇ. Ara, anem a dormir, tot s’arreglarà.
Veient
la resolució del seu fill, es tranquil·litza una mica i decideix anar a dormir.
L’Adrià
és un expert dibuixant i té molta imaginació. Per la Nit de Nadal, ha preparat
un joc de taula a base de cartolines de colors, unes amb dibuixos i les altres
amb figures, el cas es que va ser un èxit, la seva germana estava encantada. La
mare, li havia afegit un conte de princeses, que havia vist en un basar dels que
actualment omplen les ciutats i que només li havia costat 2€.
Aquella
diada va ser un èxit. El dinar, tot i que molt senzill, també va ser de
celebració. La mare va fer unes patates al forn amb salsa beixamel i formatge,
fins i tot, guarnides amb unes salsitxes. Ho van poder combinar per menjar-ne l’endemà
i tot. Pels postres, van tenir els típics torrons i neules, que li havien donat
a la mateixa empresa on treballava.
Ara
s’apropava Reis i la mare, no estava tan segura de que la nena estes gaire
contenta amb el que li podrien fer arribar.
A l’Adrià,
en canvi, se’l veia més decidit que mai i ella va pensar que el millor que
podia fer era preguntar-li com és que estava tan animat.
-Tinc
la solució mare, la nena tindrà joguines, no et preocupis, la Txell encara és
petita, deixem-la QUE SIGUI FELIÇ!
-Bé
però, que has pensat fer per aconseguir-ho?
-No
t’ho vull dir mare, així serà sorpresa. També tu tindràs la inquietud de la Nit
de Reis, no perquè et caigui res si no només per veure la cara de la Txell quan
vegi les joguines!
-Sé
que no t’ho hauria de preguntar ni m’hauria de passar pel cap però, no faràs
res que te’n hagis de penedir oi?
-Estigues
tranquil·la mare, HO TINC TOT CONTROLAT! -Li respon rient-
Arriba
el dia de Reis i la Txell fa salts d’alegria. Sobre la seva sabata hi ha un ós
de peluix petit, amb un cartró a la mà que li diu:
AQUESTA
CUINETA D’AQUÍ ÉS PERQUÈ EM FACIS EL MENJAR, EL CARRET DE LA COMPRA, ÉS PERQUÈ
VAGIS A COMPRAR AL SUPER AQUELL D’ALLÀ BAIX I AQUELL LLITET, ÉS PERQUÈ EM POSIS
A DORMIR. FINS I TOT, HI HA UNA MANTETA PERQUÈ EM PUGUIS TAPAR I NO PASSI FRED.
La
mare, incrèdula, veu que dins la seva sabata també hi ha un paquetet, el
desembolica i hi troba un collaret molt vistós.
Es
mira l’Adrià i pregunta:
-Que
és tot això?
-Han
vingut els Reis, mare.
-Però,
que ha passat?
-Durant
la nit, he anat voltant per recollir cosetes deixades per llençar al costat
dels contenidors. M’han ajudat els meus amics, en Manel i l’Eduard. Hem fet una
mica de tria, després hem anat a casa d’en Manel i el seu pare ens ha ajudat a
netejar-ho i repassar-ho una mica amb algun clauet. Un cop ens ha semblat que
estava tot bé, m’han ajudat a portar-ho a casa i ja veus quins Reis! Molta gent
desaprofita les coses sense cap necessitat de llençar-ho encara. Fins i tot, el
teu collaret, tot i que és de fantasia, el trobo molt bonic.
La
mare, veu la cara de felicitat de la Txell i plorosa, li dona les gràcies al
noi per haver tingut aquella idea.
-I a
tu Adrià, no t’han portat res aquests Reis tan generosos?
-I
tant mare, una bossa d’esport. Pràcticament nova, només s’ha de rentar.
La
mare l’abraça. Els seus ulls es dirigeixen a la finestra i mira al cel. Calladament
diu: et sents orgullós del nostre fill?
GEMMA MATAS
