Així som els humans!
Quantes vegades caiem en l’error de
quedar meravellats davant d’una bellesa, sigui humana o material i ni intentem
parar atenció als valors que pugui tenir una persona o alguna cosa determinada,
si no ens atrau la seva aparença.
En el cas del meu relat, la supèrbia
del pianista, és el seu do per la música, però se’n adona de que, perquè sigui
valorada, li cal amagar-se darrera d’una pantalla espectacular, fins i tot
afegint com a complement el tema sensual, perquè tingui més morbo.
La pretensió del jove alemany, és el
convenciment del seu físic immillorable, acceptant representar un paper absurd
com aquell que, apart de poder exhibir-se, li proporciona diners.
i si ens posem a jutjar el criteri de molts éssers
de la humanitat, la supèrbia supera els límits. Ja qui es “sent important” quan
te contacte amb algú o alguna cosa que destaca sobre els altres, que destaca físicament
clar i com més mediàtic millor!
Gemma Matas