En Ramon, com cada dia, al plegar de
la feina, se’n va a seure una estoneta en aquell lloc concret de la ribera del
riu Ripoll. Viu al barri de Torre Romeu de Sabadell, en un pis molt modest construït
després que la gran riuada de l’ any 1962 es va emportar casa seva, així com
també la de molts altres veïns, amics i familiars.
Té 64 anys i no ha pogut oblidar
l’horror que va sentir quan la riuada, provocada per la pluja torrencial
caiguda en molt poc espai de temps, va causar una tragèdia tan gran, emportant-se
tot el que anava trobant pel camí: vivendes, cotxes, arbres i tantes persones...
entre elles al seu pare i la Claudia, la seva germaneta, aquella nina tan
preciosa de dos anys, que la força del corrent li havia fet relliscar de les
mans!
Desesperat, va intentar ajudar a la
seva mare que va sortir il·lesa, però no va poder fer res pel seu pare. Va perdre
la vida al intentar salvar la nena. Van trobar el seu cos prop de Cerdanyola,
però la petita, era una més del gran nombre de desapareguts que mai es va poder
trobar. Ves a saber si va ser arrossegada fins el mar o ves a saber on va anar a
parar! En aquell moment, ell tenia 14
anys.
El rosec que sentia dintre seu des
llavors, no el deixava viure. Li donava la sensació de que era culpable de les
dues pèrdues, s’acusava d’haver tingut un moment d’indecisió, però no ho podia
precisar. Potser no havia sigut prou valent per llançar-se a l’aigua i seguir
al seu pare. Va anar tot tan de pressa que el seu cap no pensava amb la
claredat suficient, per fer-li veure les coses tal i com havien passat en
aquell moment.
Al cap dels anys, es va casar amb
una noia que vivia en el mateix bloc de pisos, i que eren amics des de petits.
En el moment de les riuades, també havia perdut al pare, només li quedava la
mare i l’àvia.
Van tenir dos filles. La gran feia
tres anys que s’havia casat i tenia una nena d’un any i mig. Era una nena
preciosa que a ell li recordava molt a la seva germaneta, tant pels cabells rossos
i rinxolats, com pel color tan blau dels seus ulls, i també per la seva
expressió.
Amb el temps, és podia haver forjat
una imatge equivocada, però la seva dona no el contradeia, ella també li veia una
gran semblança.
Tot i ser l’avi d’aquell angelet i
estimar-la amb bogeria, no aconseguia esborrar aquell mal son i seguia tenint la
necessitat d’anar a seure cada dia una estona al costat del riu, just en aquell
lloc on hi havia hagut casa seva. La dona li respectava aquell costum. Sabia
que havia patit molt i que no es podia treure el dolor que el turmentava per dintre.
Necessitava aquella estona de soledat!
Quantes i quantes famílies havien
patit situacions extremes aquell any, molts havien perdut éssers estimats,
d’altres totes les seves pertinences i més d’un ho havia perdut tot, la
família, la casa i les ganes de viure...
Ja han passat 50 anys, però sempre
havia quedat en el record dels ciutadans
que ho van viure, igual que d’altra gent de fora que els hi interessava el
tema, com per exemple la Laura, sempre àvida d’aprendre. Un dia, s’assabentà de
que aquí a Sabadell s’hi feien diversos actes per commemorar aquest fet. Ella,
com altres, sempre havia viscut a Barcelona però això no treu que li vagi
cridar l’atenció tot allò que va passar quan era molt petita i que va portar
tantes desgracies, tant a la mateixa Ciutat Comtal, com a les comarques del
voltant.
Tot i que no sabia que era el que
els havia passat a la seva família, suposava que havien hagut de patir molt,
perquè si alguna vegada sortia aquell tema en conversa o feien algun reportatge
sobre el fet, donava la sensació de que tant el seu pare com la seva mare
sentien un calfred i tancaven de seguida la radio o la televisió on en parlaven.
De jove, havia sigut una noia molt
alegre i sempre disposada a ajudar en el que calgués. Era filòloga d’anglès a la
universitat i des de ben petita havia demostrat gran interès pels estudis. Els
seus pares, com a persones benestants, s’havien pogut permetre donar-li una
bona preparació, aprofitada molt bé per ella al llarg dels anys. Se’ls estimava
moltíssim i els seus pares li corresponien igual. Era filla única i rebia tota
mena d’atencions.
No s’havia casat ni tenia parella.
Havia festejat molt temps amb un noi que
la va decebre en moltes ocasions. Sense ni adonar-se’n, quan ho van deixar, es
va anar tancant en si mateixa i no va tornar a sentir interès per ningú, tot i
que no li havien faltat pretendents.
Els anys anaven passant però encara
feia molt de goig, tot i que superava la cinquantena. Els seus pares feia temps
que havien mort. De fet, ja eren grans. Des d’aleshores, es sentia molt sola.
Sempre li havia agradat descobrir
coses noves, investigar i anar a
conèixer llocs que fossin del seu interès.
Quan es va assabentar de que el
Museu d’Història de Sabadell oferia la possibilitat de fer una visita pel
sector del Ripoll on hi varen haver més desgràcies, pensà que seria interessant
de veure-ho i coneixeu amb una visita guiada, que li expliquessin ben bé com va
succeí tot allò, i decidí anar-hi, fent la reserva amb temps suficient per no
trobar-se que ja no hi havia lloc.
Per fi, arriba el diumenge esperat,
s’arregla i se’n va cap a l’estació dels Catalans per agafar el primer tren que
vagi a Sabadell.
Quan ja ha arrencat, tot i que va
asseguda, sent com un lleuger mareig, no sap de que li ve.
No és la primera vegada que té
aquesta sensació. Des de molt petita, sempre havia tingut aversió a la platja.
Mai li havia agradat anar al mar ni a nedar. Els seus pares tampoc li havien
obligat. Només de pensar-ho, notava aquell lleuger mareig.
Mira per la finestra i decideix
tancar els ulls. Segur que s’anirà sentint millor.
Amb el moviment del tren, es va
adormint i com moltes altres vegades a la seva vida, té un mal son que la
turmenta profundament.
Veu una nena molt petita ficada
dintre l’aigua, no sap on, amb molta dificultat per respirar, l’aigua li priva
i la fa córrer a una velocitat incontrolable, no pot parar, nota uns braços que
la deixen anar i... en nota uns altres que la subjecten. De cop i volta, la
tornen a deixar anar i la força de l’aigua la segueix arrossegant però, ara es
sent sola, quasi no pot respirar i... es desperta sobresaltada. Aquest mal son l’ha
acompanyat tota la vida!
Ho havia comentat amb els seus pares
i sempre li havien dit que no en fes cas, li devia semblar que es repetia però
el més segur és que no tenia més importància, moltes vegades somniem coses que
no tenen cap sentit, tot i que no deixen de donar-nos malestar.
En arribar a Sabadell, baixa del
tren, pregunta on és el museu exactament, tot i que ho havia mirat a la guia
preferia anar segura, li indiquen cap on ha d’anar i un cop hi ha arribat, es
presenta i se’n va amb el grup que van a fer la visita.
Van seguint l’itinerari previst amb
les corresponents explicacions molt interessants i arriben al punt on els hi indiquen que hi
havia hagut les cases que se’n va emportar la riuada i les desgràcies que va
provocar.
Tot el grup va mirant aquí i allà i
de cop i volta, la Laura té una sensació desconeguda, s’espanta, no sap que li
passa. Nota com si no podés caminar, li falta l’alè, respira amb dificultat,
mira davant seu i se’l hi enterboleix tot. Cau estesa a terra. Els responsables
van de seguida a veure que ha passat i a socorre-la. Al mateix temps, en Ramon,
que està allà assegut, s’aixeca i també si acosta amb rapidesa. La Laura es
recupera, obre els ulls i veu una persona que la mira fixament.
En aquell moment, en Ramon acaba de
descobrir aquells ulls blaus tan enyorats i somniats i aquells rinxols rossencs
tan coneguts per ell. Amb un fil de veu diu... Claudia?
La Laura està com petrificada. No
entén res del que està passant però sent desaparèixer la seva solitud. Sent com
si tingués algú molt estimat al seu costat, sent... que sent? Aquell home ha
dit, Claudia... el nom no li sona gens estrany, és com si algú la cridés a
través del temps, que està passant?.
L’home s’incorpora i l’ajuda a
aixecar-se. La Laura, nota un calfred, no sap perquè, però se l’hi abraça
fortament.
Els responsable del grup es queden
sorpresos i quan li pregunten si es troba bé per seguir, ell, els hi diu que no
cal, que l’estava esperant i ja és a casa seva. La noia els hi fa una senyal
afirmativa amb el cap i s’acomiada d’ells.
Han hagut de passar 50 anys per
retrobar-se, però ni l’un ni l’altre es senten estranys, noten una sensació de
pau interior incomprensible. S’abracen plorant, no els hi calen paraules, els
dos germans s’han retrobat!
La Laura, millor dit, la Claudia,
mai sabria la veritat del que havia passat el dia de la riuada, però aquesta va
ser la història.
El seu pare, al veure que la nena
relliscava dels braços d’en Ramon, degut a la forta corrent, és va llençar com
un boig a socorre-la. Li va semblar que la tenia a l’abast i la podia agafar,
però no va veure un tronc que s’havia tombat i havia quedat travessat i el fort
cop que va rebre, el va estabornir, això va provocar la seva mort. El van
trobar prop de Cerdanyola. Un noi que seguia corrent avall, se’n va adonar i va
anar darrera la nena. La va poder agafar, el corrent el va obligar a seguir
endavant. L’aigua semblava boja i sens saber com, la nena se li va escapar dels
braços. Ell, va fer un mal moviment i va quedar penjat d’un tronc. La pressió
de l’aigua se’l va emportar i no va poder reaccionar. Es va ofegar al cap d’uns
moments. Molt a prop d’allà el riu feia un giravolt pronunciat. La part que
tocava a la ribera, quedava mig coberta per unes branques que encara estaven
subjectes al tronc de l’arbre i la nena hi va quedar enganxada amb la seva
roba, tot i que amb molt poques forces per continuar vivint. Una parella que hi
havia allà en aquell moment, es van tirar instintivament per agafar-la. Al
veure que ningú en feia cabal, se la van emportar. Va estar ingressada en una
clínica fins que es va recuperar i desprès, al veure que ningú demanava per
ella, van procedir a la seva adopció.
És com un conte, aquella nena se’n
va sortir però, quants d’altres van arribar a morir en poc temps i... potser
també quantes adopcions és van fer d’altres nens que s’havien quedat totalment sols i perduts!
GEMMA MATAS
