Hi havia una vegada un Petit País -en dimensió, tot i que no sempre
havia sigut així- Amb el temps, de fet, a base de segles, un va retallar per
aquí, l’altre per allà, l’altre per més amunt i l’altre per més avall. El fet
és que un país veí, necessitava espai per poder “respirar” millor i satisfer la seva pròpia vanitat i
poc a poc i sempre utilitzant la “valentia” de les armes i l’engany, va anar
fent-se amb el territori del Petit País, fins a incloure’l dintre de la seva
geografia.
Però vet aquí que el Petit País, havia sigut molt important, abans de que
comencessin les maquinacions d’uns i d’altres, per tal, tenia una llarga
història dintre de la humanitat, unes arrels molt profundes i era molt ric en
saviesa, amb cultura i amb molt més i per descomptat, també tenia la seva
pròpia llengua.
El Petit País, ha passat molts anys de submissió al país veí i en
conseqüència, el citat Petit País, encara
no s’ha pogut lliurar de l’ambició de poder del ja comentat país veí.
Així va ser com el país veí, va anar creixent i creixent, fins
inflar-se com un globus i per tal, igual que un globus ple d’aire, poc a poc s’anava
desinflant i necessitava anar bufant a mida que anava perdent força, per
mantenir-se enlaire i llavors, va necessitar aplicar una altra estratègia: res
d’armes, atacaria la cultura, ja que la història no la podia canviar.
I vet aquí que el país veí, mogut per l’arrogància i altres dèries,
decidí atacar al Petit País en un punt que sabia que li faria molt de mal: intentar
trobar un impediment de caire major, aconseguir
que no arribés a saber utilitzar correctament la seva pròpia llengua i decidí
que la millor manera era fer-ho a partir de l’escola. El país veí, només volia que es parlés amb el
seu idioma.
Fins aquí arribava la seva pretensió, però no la del Petit País, que
tot i que li havien anat arrencant part de les seves entranyes territorials,
sempre havia sigut un lluitador i no pensava cedir en el fet de perdre les
seves pròpies lleis, la seva cultura i la
seva llengua. Decidí obtenir la seva
independència i mantenir la seva pròpia identitat!
L’enveja segueix corrompent al país veí i enlloc de voler adonar-se de
l’important que és dominar bé els diversos idiomes peninsulars, apart d’altres
llengües estrangeres, enlloc de voler ampliar la seva cultura i no haver d’anar
sempre amb traductors, fins i tot dintre “del seu territori”, es tanquen en
banda i intenten construir un mur de contenció que encercli al Petit País,
petit sí, però com ja hem dit, gran lluitador.
I vet aquí un gos, vet aquí un gat, el país veí, potser no en sortirà
escaldat, perquè? Home... IMPOSARÀ AUTORITAT!!!
Gemma
Matas