4 d’ag. 2011

PREGÓ DE MARIA AURÈLIA CAPMANY REFERENT A L'ACTE

               HOMENATGE PÒSTUM A AURELI CAPMANY I JOAN MATAS

A la paret de casa nostra hi ha una fulla de figuera de plata, amb una senzilla llegenda: Figueres a Aureli Capmany, mestre de Dansaires, 8 de maig de 1948. De tots els records, programes, medalles commemoratives, plaques ben col·locades dins estoigs de vellut, aquesta senzilla fulla, retallada i gràcil, era un dels que més li agradaven. No era sols per l’encert del símbol de la bella ciutat empordanesa, allò que portava tants bons records a l’Aureli Capmany. Recordava, sense cap mena de dubte el magne festival de danses populars que organitzava Joan Matas, perquè en el temps i l’hora d’aquell festival va significar una fita plena d’esperança en el difícil camí del recobrament del nostre poble.
Joan Matas, amb el seu fervor i el seu entusiasme, havia aconseguit aplegar a Figueres vuit esbarts, que s’havien anat refent, a poc a poc, després de la gran ensulsiada, i els reunia a l’entorn d’un home que havia dedicat la seva vida a recollir el tresor del nostre folklore i que havia dedicat a la dansa popular la meitat d’aquesta vida. Joan Matas sabia perfectament quin era el sentit d’aquell magne encontre, i jove com era, i ple d’esperança en el futur, volia lligar la seva tasca i la tasca dels que havien de venir amb el treball de l’antiga generació, dels que havia començat el combat.
La tasca de Joan Matas no era fàcil. No ho era perquè la generació jove de folkloristes, els que van començar a treballar en iniciar-se la dècada dels anys vint i més tard la dels trenta, no trobarien al seu voltant l’exaltat entusiasme que havien trobat els homes de la Renaixença. Una nova època, plena de qualitats i d’encerts, esdevenia per aquests atzars de les modes, cega i sorda a la bellesa de les creacions populars. I això feia precisament la tasca dels nostres folkloristes més valuosa, perquè ells seguien mantenint vives les formes, de bellesa inesgotable, de la nostra dansa. I no sols mantenint-les vives, sinó treballant per aconseguir noves dades que vinguessin a enriquir el patrimoni que els havien legat, els vells.
Joan Matas havia heretat dels vells mestres l’entusiasme i la dedicació i la certesa que dedicava tots els seus esforços a una missió molt alta. Molt sovint oblidem tot l’esforç, tota la generosa entrega que ha significat aquesta tasca. Perquè Joan Matas, com els nostres folkloristes de la Renaixença, no ocupava les hores en profit propi ni especulava amb l’èxit personal, ni esperava del seu infatigable treball cap benefici. Feia, aquesta tasca generosa i plena de sensibilitat, amb l’alegria que comunica la vocació, i per això la seva alegria irradiava i es feia encomanadissa i a tot arreu on va actuar creava al seu entorn un clima d’exaltació i d’entusiasme.
Sempre he pensat que aquests homes generosos han fet possible, amb la seva tasca quieta i quotidiana, la supervivència de la nostra condició de poble que no es resigna a desaparèixer. En els moments greus, quan semblava que la por o la inconsciència arribarien a destruir la nostra identitat, ells seguien mantenint aquell lligam subtil que ens unia al passat. Però no pas amb el simple rigor d’un estudi erudit, o amb la curiositat distreta del que s’entreté col·leccionant pintoresquismes, sinó amb la passió que fa totes les coses vives, que les vivifica amb l’alegria i el convenciment, que no li cal explicar-les per a viure-les perquè són d’aquella manera i no pas d’una altra. Aquests homes, unien al seu entorn una colla de gent jove i entusiasta i feien una sòlida muralla que ens salvava de totes les situacions. De les alienacions que ens venien no sols dels poders que ens prohibien ser el que som, sinó també de la frivolitat i la distracció.
Avui, em sento especialment feliç d’homenatjar dos homes que van ser mestre i deixeble en el més alt sentit d’aquests mots, és a dir, amics. Al llarg de la vida dels homes apassionats que es dediquen al mestratge hi ha també desil·lusions i desenganys. Molt sovint els que segueixen obliden els que els han precedit, i frustracions i orgulls minen el bon enteniment dels homes. Però Aureli Capmany i Joan Matas van tenir, a més de la passió per la seva tasca, una altra qualitat comuna, la generositat. Una generositat que els duia a ser fidels, a admirar el treball dels altres. Joan Matas, quan era més feliç era quan podia reunir al seu voltant tots els que treballaven en la mateixa tasca, quan aconseguia que els diferents esbarts s’unissin a una mateixa rotllana, es moguessin a un mateix ritme, sentissin aquesta força que només dona la comunicació, la verdadera comunitat.
Avui, Aureli Capmany i Joan Matas serien feliços, veurien que la seva vida lliurada als altres no havia estat endebades, i que el rastre de la seva obra, la seva autèntica supervivència existeix en tots aquells que continuen la tasca començada fa molts anys, just en el moment i l’hora que el nostre poble tornava a néixer. El nostre poble en sap de renaixences, perquè ha conegut moments durs en què tot semblava perdut. Però si podem dir, avui, que no estava tot perdut és perquè dia a dia, sense fatiga, sense descans, aquells homes enamorats de la nostra cultura popular, van anar acumulant coneixements i els van anar comunicant als seus companys de viatge.
Ells, com nosaltres, sabien, amb tota seguretat, que no perdríem mai la fe en el nostre futur.

                MARIA AURÈLIA CAPMANY




Homenatge pòstum a l'Aureli Capmany i a Joan Matas

Recull publicat a la revista EL QUADERN especial estiu.
Article que vaig escriure sobre la vida folklòrica del meu pare, després d’haver-se posat en contacte amb mi el responsable de la redacció de la revista.
L’escriptor sabadellenc en Lluís Subirana, va ser la persona que es va interessar molt per aquest tema i després d’haver-li presentat la documentació acreditativa de tot plegat, apart de informació que ja tenia ell per diverses fonts, va fer la gestió necessària perquè es publiqués en aquesta renombrada revista cultural.
Apart, hi van afegir el pregó escrit per Maria Aurèlia Capmany que obria el programa de mà d’aquell acte.

Fa uns dies, se’m en va anar la mirada al cartell del Palau que tinc penjat en el meu estudi, amb l’encapçalament:
50è. ANIVERSARI DE L’ESBART BARCINO
HOMENATGE PÒSTUM A AURELI CAPMANY I JOAN MATAS
Em va passar un fet curiós. Sense cap mena de premeditació em va venir al cap el dia d’aquesta celebració . Per mi no té preu haver pogut aconseguir fer aquest homenatge a  dos folkloristes que van conviure tantes hores junts, buscant danses tradicionals de la nostra terra, fins i tot amb alguna consulta concreta de l’Aureli Capmany enviada per correu al meu pare, en Joan Matas, a fi de tenir una seguretat absoluta de on  provenia una dansa en qüestió.
A mida que van passant els anys, es valoren les coses d’una manera diferent i ara, al llegir aquesta carta, escrita amb puny i lletra per tan insigne folklorista, no vaig deixar de sentir una emoció molt especial. Tal i com diu la Maria Aurèlia en el seu pregó, el redactat era d’un amic a l’altre, tot i la gran diferència d’edat que es portaven.
A l’any 1979, any de l’Homenatge, feia 50 anys que s’havia fundat l’Esbart Barcino a Barcelona, als voltants de novembre del 1929. Un dels fundadors havia sigut en Joan Matas i també hi va intervenir l’Aureli Capmany. El director, des llavors, va ser sempre el meu pare.
Malauradament, va morir el 6 de juliol del mateix any 1979, ja no va arribar a poder celebrar el cinquantenari. Però em va quedar molt gravat un comentari que em va fer quan ja tenia bastant avançada la seva malaltia: “quan jo me’n vagi, l’Esbart no ha de morir amb mi”.
Comentant aquests dos fets amb el Miquel, el meu marit, varem decidir que intentaríem com fos fer-li un homenatge pòstum i apart seguir amb l’Esbart Barcino, tot i que ja vivíem a Sabadell. La nostra intenció per això crear també una part infantil i juvenil, cosa que l’antic Barcino mai havia tingut, només eren cos de dansa gran. Així és que, ens varem posar “mans a l’obra” i podem tenir l’orgull de dir que ens va ser possible aconseguir fer les dues coses en el moment que corresponia: muntar l’Esbart (al barri de la Concòrdia on vivíem tant llavors com ara) i fer l’homenatge, podent presentar al públic els nous dansaires.
Un cop creada la nova junta, presidida per en Miquel de la Rosa, vam fer el plantejament urgent de tirar endavant amb l’homenatge. Varem decidir que no se’l mereixia només el pare, no hi podia fallar la figura de l’Aureli Capmany, en el any 1929 van ser tots dos els que ho van engegar.
Vaig aconseguir poder connectar amb la Maria Aurèlia i no va dubtar ni per un moment en fer el que fos per portar-ho a terme. Fins i tot li vaig dir que parlant amb el Miquel ens semblava que un homenatge d’aquest caire, mereixia fer-se en el Palau de la Música. Va comentar que ella opinava igual que nosaltres i que seria allà on ho celebraríem. El valor folklorístic dels nostres pares era el que requeria.
Varem contactar amb 18 Esbarts de diversos llocs de Catalunya i tots hi van prendre part, començant per ELS ANTICS DANSAIRES BARCINO i seguit per:
2.     CATALÀ DE DANSAIRES (Barcelona)
3.     FOLKLORE DE CATALUNA (Barcelona)
4.     ANTICS DANSAIRES ESBART DE FIGUERES (també dirigit per Joan Matas)
5.     ESBART SABADELL DANSAIRE
6.     SANT ANTONI DE VILAMAJOR (infantils)
7.     ESBART DANSAIRE DE L’AGRUPACIÓ SARDANISTA CORNELLÀ
8.     SANT MARÇAL DE CERDANYOLA
9.     DANSOT DE CAPELLADES
10.   ESBART SANT MARTÍ (Barcelona)
11.   ORFEÓ GRACIENC (Barcelona)
12.   ESBART GAUDÍ  (Barcelona)
13.   ESBART DE TERRASSA
14.   CENTRE ARAGONÉS DE RUBÍ
15.   ESBART SANT ISIDRE DE L’HOSPITALET
16.   MANRESÀ DE DANSAIRES
17.   ESBART LLUÍS MILLET  (Barcelona)
18.   BALLET DE LA CIUTAT COMTAL 

COBLES:  CIUTAT DE BARCELONA
                  LA PRINCIPAL DE BADALONA

PREGÓ:   Maria Aurèlia Capmany
PRESENTADOR:  Salvador Escamilla
COORDINACIÓ GENERAL:  Gemma Matas
El Palau estava ple de gom a gom.

Tots vam quedar molt contents de l’èxit aconseguit, apart de l’emoció que sentíem tant la Maria Aurèlia com la meva mare i com jo, d’haver pogut reconèixer amplament i en un lloc tan digne, l’estimació que havien tingut aquestes dos persones per les tradicions de la nostra terra catalana.

                                                                       Gemma Matas



ELS DOS MINYONETS

 



Van uns avis passejant
amb els seus nets petitons.
Un ninet i una nineta
tan formosos com dos sols.

Van orgullosos tots dos
somrient sense adonarse’n.
El seu cor batega fort,
ple de joia i benaurança.

Van fent via poc a poc,
no hi ha pressa per tornar.
Que millor que estar amb tots dos,
i poder-los disfrutar.

Es miren la petitona
amb la careta de nina,
simpàtica i carinyosa,
quina nena tant bonica...

Es miren el petitó
amb carona d’homenet,
amb uns ulls blaus que enamoren.
És talment un angelet.

Es miren tots dos contents,
en arribar aquest Nadal
El caliu es especial:
l’omple l’amor als seus nets.

Quin millor regal pots rebre
que el somriure d’un infant,
d’un petitó que t’abraça
i se’t recolza amb afany?

Sents un calfred de joia,
no hi ha mots per definir-ho...
Has de viure aquest moment
per arribar a sentir-ho.

Els dos avis somrients
miren als dos minyonets.
Resten quiets i amatents,
son els seus dos angelets.




                                   Gemma Matas
                                  Nadal 2009

SONS DE CELEBRACIÓ


      
No fa gaire que varem anar a Girona a viure l’ambient del TEMPS DE FLORS.
El dia era una mica grisós però poc a poc es va anar revifant. Just van caure quatre gotes que quasi bé ni mullaven. Va ser una jornada molt bonica que tant el Miquel com jo en varem gaudir plenament.
El Call, la ciutat vella, estava guarnit de flors. Miressis cap on miressis hi veies flors, de tots els colors, de totes les formes. L’aire absorbia les seves olors, desprenen aromes tan agradables, que donava gust respirar.
Tot l’entorn era llum i color. Passant pels carrers veies els patis de les cases adornats con si anessin vestits de festa i et convidessin a entrar per poder-te ensenyar orgullosos les seves millors gales.
Anàvem d’un lloc a l’altre, amb l’avidesa de voler veure més, portant la càmera a les mans amb l’objectiu preparat per poder emportant-s’ho tot, que no es quedés rés en el oblit.
L’ambient suau i harmoniós que es respirava, donava la sensació de sentir com si es desgranés una dolça melodia.
Ara estic aquí amb vosaltres, amb la colla d’amigues que s’apleguen en aquesta taula per celebrar juntes el meu sant.
No us podeu imaginar quin és el goig que sento al gaudir del vostre afecte. No té preu, es un honor i una satisfacció molt gran està voltejada per totes vosaltres.
Em ve el record d’aquell dia a Girona, passejant pel mig d’un estol de flors.
L’estol que ara m’envolta es la vostra companyia i la vostra amistat, lluminosa, plena de color, de cordialitat i de alegria. Us puc ben assegurar que de l’ambient que se’n desprèn, també s’hi sent desgranar una dolça melodia.
Moltes gràcies a totes per ser al meu costat.

                                                                                        Gemma
                                                   


                                                                                                             24 de Maig del 2011

LA MEVA PRIMERA ESCOLA



22 de juliol...
deixo la meva escola.
Deixo l’escola bressol
on tant he aprés en dos anys.

Deixo les meves profes, que han sigut moltes.
Deixo a la Marian, la Carol, la Vero, l’Albert, la Mireia...
Deixo als meus amiguets, els meus primers amiguets,
tot i que espero que més d’un cop ens seguirem veient.

M’aniré fent gran, aniré amb altres nens
però tot i que ara encara no ho entengui massa bé,
hi haurà dies que preguntaré perquè no vaig al cole.
Perquè només em porten a jugar a llocs diferents?

El dia que comenci a anar al cole per fer el P-3
segur que recordaré la meva guarderia.
Em sorprendrà molt veure que tot és diferent,
No veig la meva porta, no veig la meva classe.

No conec res, on són els meus amiguets?
On és la Carol, on és el meu pati?
On són aquells coixins que tant m’agrada tirar-me per sobre?
On és la meva gorreta, on és el meu penjador?

Ara no ho entenc, però em faré gran
tindré altres profes, altres amiguets,
 però en el meu record més íntim,
     sempre hi haurà LA MEVA PRIMERA ESCOLA.

   MAI OBLIDARÉ EL CREU ALTA.
      Moltes gràcies a tots profes.
      Moltes gràcies per haver-me ensenyat, per haver-me estimat.
      Moltes gràcies per haver-me ajudat a ser gran...


                                                                ITZIAR



22 de juliol del 2011

20 de febr. 2011

RECORDANT ETAPES DE LA VIDA

Desprès d’haver passat un hivern molt rigorós, va semblar que la primavera anava traient el nas i tothom es sentia més alegre. No podem negar que quan veus lluir el sol al carrer, dóna gust passejar per llocs enjardinats i gaudir de la visió d’infinitat de flors de tots colors, inundades per la seva llum. Veus la verdor dels arbres, de les plantes i de la gespa, tot respirant aquella flaire tan agradable que ens ofereix la natura.

Ara, tot d’un cop, ens ha tornat a arribar un fred que sobrepassa els típics canvis de temps de la primavera. Hem hagut de recuperar les jaquetes d’hivern i abrigar-nos bé, apart de tenir el paraigua sempre apunt. Només cal aixecar el cap per veure la foscor que cobreix el cel i ja coneixem sobradament el que ens anuncia que seguirà!!!

Avui en dia, com la cosa més natural del món, tenim el despertador preparat a la tauleta de nit perquè quan arribi l’hora programada, s’engegui la ràdio i abans d’aixecar-nos del llit, ens informi de com ens tocarà vestir-nos aquell dia, sigui només per sortir a comprar, o per anar al treball, o per qualsevol altre motiu.  Fins i tot, ens ajuda a acabar-nos de decidir pel vestuari que ens emportarem si tenim pensat fer algun viatge, per lluny que sigui.

A vegades, hi ha moments o situacions que et porten a pensar en diverses coses que t’han anat succeint al llarg de la vida i sembla que quan fa fred i estàs recollit a casa, reposant de la feina que has anat fent durant el dia, és quan més es presta aquest fet.

Pels que ja portem “mitja dotzena de dècades al damunt”, tant a la nostra infantesa com a  l’adolescència, la  visió que teníem de les coses era totalment diferent.

Per començar, els nostres medis d’informació eren molt limitats. Sempre hi havia el que tenia prou interès en conèixer que passava més enllà “del seu tros” i procurava proveir-se del diari que considerava que li portava més amplitud de noticies d’arreu del món. Crec que, apart dels locals i dels esportius, no vaig massa errada al dir que potser podríem parlar de La Vanguardia i... poca cosa més. No n’hi havia gaire per triar. Apart de les famílies que es podien permetre el luxe de tenir una ràdio.

Ara ens sembla mentida pensar que vivíem d’aquella manera podríem dir... tan precària en tot el que concerneix a conèixer medis de comunicació. Avui en dia, com li pots fer entendre a una criatura, ja no diguem un adolescent, que tenir telèfon era un veritable luxe? i a la majoria de les cases, penjat a la paret, així tothom el tenia “més a ma”. Crec que quan fem esment de la manera de viure de la nostra infància, ens veuen com si fóssim de la generació de l’home de les cavernes, “impossible” pensen, la gent gran ens explica cada historia..., i a sobre pretenen que ens ho creguem!!!. Per sort, hi ha pel·lícules i series televisives que ho corroboren...

Veient el jovent, em pregunto, serien capaços de poder viure d’aquella manera, quan avui només prement un botó del mòbil poden parlar amb persones de l’altre part del mon? – Serien capaços de viure sense tenir internet? – I reflexionant una mica també penso, i nosaltres, seriem capaços de tornar a reviure aquells temps, quan avui en dia ens podem permetre tantes comoditats? – Crec que la meva apreciació no necessita resposta.

Jo sóc empordanesa. Amb molt d’orgull dono fe de que tota la meva infància i adolescència les vaig passar a Figueres, capital del meu estimat Empordà. De fet, Figueres llavors, tot i sent una ciutat, semblava més aviat “un poble gran”.

Estava tipa de sentir la típica frase pobletana de “tothom es coneix” i de fet, qui més qui menys estava bastant al corrent de la vida que portava el veí del davant, el del darrera i el del costat. El xafardeig i l’imaginació eren uns dels camps més practicats!!!

Havíem passat molt fred en tots els aspectes climatològics, i ja no parlem de la tramuntana... prou que la vam notar els que l’hem viscut durant anys.

Recordo que al sortir de l’escola i haver acabat les classes d’altres estudis que practicava, en arribar a casa meva els pares ja m’esperaven amb el sopar al plat, com aquell qui diu, i amb l’estufa del menjador encesa, procurant  passar el mínim de fred possible. Recordo unes vetllades agradables, tots tres al voltant de la taula (jo era filla única), parlant de com ens havia anat el dia i comentant les diverses coses que ens havien anat succeint. No tenien preu aquelles estones de conversa. Tan li feia el tema que es toqués, el més important era aquell caliu que es respirava. Malauradament, avui en dia en els àpats, qui més qui menys té connectat el televisor i mengem mig mirant el que anem buidant del plat, mig seguint el que    estan dient a la pantalla i en alguns casos, molt penosos però, tota la conversa que es desenvolupa és: “posa’m una mica d’aigua, sisplau” – “em passes un trosset de pa? – gràcies” (si és que ens recordem de donar-les sinó, ni això). On ha quedat aquell caliu de llar? – tenim moltes comoditats, fins i tot potser massa, esperem que ens ho donin tot fet, aparells per això, per allò i per lo altre, és igual, la qüestió és treballar poc i viure bé però, certament i amb tota sinceritat, ara ja no som a la dècada dels cinquanta-seixanta, som al segle XXI i el que volem és viure com a reis, però aquell caliu... el notem?

Per acabar-ho d’arreglar, aquest hivern tan rigorós, també ha portat molts conflictes als que han hagut d’estar tants dies sense electricitat, sense telèfon i fins i tot sense aigua segons a quins llocs. Crec que els pensaments de la gent gran, incloent també els d’una edat com ara  la meva, han reviscut aquells moments enterrats a l’oblit, però que no per això van deixar d’existir.

Fet i fet, ara ho suportem tot molt millor però, a la meva terra... hi continua bufant la tramuntana!!!

                                                                                                      Gemma Matas 


                                                                                              

ELS DOS COSINETS

  L’ Itziar ha sortit del cole, va a la classe dels CASTELLERS com tots els seus amiguets. Ja son molt grans eh? – Tots tenen més o menys 1 any!!!

  L’ha vingut a buscar la seva mama i ara la porta al parc a veure els ànecs. Ella està molt contenta perquè li agraden molt i potser, la mama li deixarà tirar una mica de pa. Sempre tenen gana!!!

  Quan arriben al parc, hi troben l’avi i la tieta que les estan esperant.

-          Saps que aviat tindràs un cosinet? – li diu molt contenta.

  L’ Itziar se la mira i pensa:

-          Un cosinet, que és això? Deu ser un altre ànec. Segur que la tieta també li podrà donar pa, sinó, no estaria tan contenta.

  Per sortir de dubtes, li pregunta a la tieta:

-          Farà “cuac-cuac”? – I quan el tindré?

  La tieta, se la mira però no l’entén i li diu:

-          hauràs d’aprendre a parlar millor noia, no sé que m’estàs explicant.

  L’ Itziar calla. Agafa un trosset de pa que li dona el seu avi i el tira a un ànec que s’acosta, pensant:

-          Mira que en són de complicats els grans, tan difícil és dir-me on és aquest ànec?


 Va passant el temps i un dia, quan la mama la va a buscar al cole, està més contenta que mai, li fa molts petonets i li diu:

-          Saps que Itziar? – ja ha nascut el teu cosinet, ara l’anirem a veure.

  L’ Itziar es deixa posar la jaqueta sense protestar i pensa:

-          Bé, per fi coneixeré l’ànec de la tieta.

  La mama la fa pujar al cotxe i la posa a la cadireta ben lligada perquè no caigui.

  L’ Itziar segueix pensant:

-          Com es que no anem al parc amb el cotxet, com sempre?         
 
 
  Li pregunta a la mama si l’ànec està en un altre parc però, com sempre, tot el que li sap contestar és:

-          No t’entenc Itziar, no sé que m’estàs dient.

 Ella pensa:
-           Bé, ja sabré on és quan hi arribem.

La mama arrenca el cotxe i se’n van molt lluny... Fins i tot surten de Sabadell, com quan van a la platja. De cop i volta, la mama para davant d’una casa molt gran, la deslliga de la cadireta i la posa al cotxet. Quan arriben a la casa, obre la porta de la casa, entra i se’n van a buscar l’ascensor.
L’ Itziar pensa:

-          Si que viu en un lloc estrany aquest ànec.

  Baixen de l’ascensor, la mama camina per un passadís fins que es para davant d’una porta, l’obre i  entren a una habitació.

  Ella no ho acaba d’entendre. Mentre la mama la baixa del cotxet, veu la tieta dins d’un llit, amb una tovallola als braços, embolicant alguna cosa.

  S’ho mira sorpresa i pensa:

-          Deu ser l’ànec, potser s’ha mullat més del compte.

  La mama la porta cap el llit, obre la tovallola i li ensenya el que hi ha dins dient:

-          Aquí tens l’Oriol, el teu cosinet.

  La tieta li pregunta:

-          Que t’agrada Itziar? – Eh que és maco?
Es més petitó que tu.

L’ Itziar pensa:

-          Això és el meu cosinet? – però si és un nen!!!
on es l’ànec?

 Ha anat passant el temps i l’ Itziar està contenta de que el seu cosinet sigui un nen i no un ànec. Li diuen que quan sigui més gran, podran jugar tots dos.

  Tot i així pensa:

-          Un dia em van dir que tindria un cosinet i la qüestió és que no el tinc. Sempre el tenen tots menys jo. I l’Oriol sempre està dormint, mira que n’és d’avorrit...

-          A veure quin dia podrem jugar tots dos a enganxar gomets. Això si que és divertit!!!

  La mama la va portant sovint a veure el cosinet i ella està contenta perquè ara ja no dorm tant. Moltes vegades està despert, la mira i sembla que li vulgui riure.

  Avui l’ ha tingut una sorpresa: quan l’ha anat a veure, l’ha trobat assegut a la trona, a taula, com tots. Ella està contenta perquè com que és més gran, ja pot seure en una cadira. Es mira al cosinet i li pregunta:

-          Ei Oriol, quin dia anirem a tirar pa als ànecs?

-          El cosinet se la mira bé rient i li contesta moltes coses, però ella no sap que li explica.

-          ...??? Després diuen de mi però a aquest nen, no hi ha qui l’entengui!!! – pensa  l’Itziar.

                             Gemma Matas                                                                                

LES BRUIXES TRAPELLES

                                                          
La Ramona, La Quimeta, la Dionisia i la Conxa estan assegudes al respatller d’un banc de la plaça. Son quatre bruixetes molt amigues. Son molt joves i sempre estan pensant en fer-ne alguna per divertir-se. Això sí,  plegades, sinó no tindria cap gràcia
 Totes quatre tenen el poder mes apreciat i desitjat per tots el mags i bruixes: EL DE SER INVISIBLES, i no solament això, també tenen el poder dels mes escollits, si ho volen, NO SON APRECIABLES AL TACTE, com els fantasmes.
Poden fer el que vulguin sense que ningú detecti que hi son Fa temps que es porten molt bé, van a l’escola de Bruixes, on els hi ensenyen a fer servir tots els altres poders màgics.  Son unes alumnes exemplars, però comencen a estar una mica avorrides. Decideixen que ha arribat el moment de tornar a passar's-ho bé, ara, sense deixar de complir amb els seus deures.
Ja han après a manifestar-se amb el tacte, amb l’aire, o imitant  qualsevol veu  per fer una broma, com per exemple ara mateix que s’acaba de asseure al banc una dona molt tocada i posada, amb la bossa a una mà i el vano a l’altre,  per anar-se refrescant.
      Les bruixetes es miren, fan que sí amb el cap i diuen.
-          Ai !
La dona, es queda gelada, s’aixeca i arrenca a córrer, com pot,  perquè Déu n’hi do els talons que porta. Veu uns nois a l’altre banda, va cap a ells i els hi diu
-          A... aquell banc parla -  Està tan espantada que quasi no l’hi surten les paraules i tan blanca, que fa por mirar-la. El nois es tomben, repassen bé el banc i es miren estranyats.
-          Hi ha gent que està ben sonada - diu un d’ells.
Les bruixetes es peten de riure, ploren i tot de tanta gràcia que els hi fa. Ja se'ls hi han passat tots els mals, ara ve el moment de tornar a pensar “seriosament” en quina n’organitzen.
Tot i volent, no estan massa inspirades però, de cop i volta, la Ramona s’aixeca d’una revolada i els hi diu
Ja ho tinc, a veure que us sembla.
Les seves amigues es posen a escoltar intrigades, saben bé prou que a l’hora de pensar-ne alguna, ningú guanya a la Ramona.
-          Mireu  – els hi diu - Avui comencen les classes a les escoles, doncs bé, cada una de nosaltres es podria fer càrrec d’un nen o d’una nena i ser la seva custodia.
-          Això has pensat? – diu la Quimeta – Jo el que menys ganes tinc,  és de fer de bruixa bona. - Les altres dues opinen el mateix.
-          No dona no – respon la Ramona – No es tracta de fer-los “d’àngel de la guarda”, es tracta d’ajudar-los a inventar-se'n  alguna o a donar-los de tant en tant una sorpreseta... com a bones bruixes, eh?
-          I quina sorpresa proposes? – pregunta la Dionisia.
-          Oh - diu la Ramona - fer-li volar la goma, fer veure que el llapis escriu sol, no sé, cosetes així.
-          A mi em sembla molt divertit – respon la Dionisia.
-          I a mi també – afegeix la Conxa – I tu què, Quimeta, que no dius res?
-          Em sembla fantàstic però, només vull saber si les bromes i les “sorpresetes” que pensem fer, podrem decidir-les cada una pel seu compte i en el moment que ens sembli oportú.
-          Clar! – contesta la Ramona – això per descomptat! Però crec que seria més divertit que seguíssim un ordre d’acció. A qui li toqui primer, que s’inventi la broma i les demés ens hi afegim i així els nens quedaran ben despistats, no sabran que els hi passa. Què?, fet?
-          Fet - diuen plegades ajuntant les mans en senyal d’acord.
-          Au, doncs, decidim l’ordre – proposa la Quimeta – Que us sembla si comença la Ramona, que és la que ha tingut la idea, hi després per exemple, la Dionisia, la Conxa i al final jo, que tal, va bé?
-          Sí, molt bé – diu la Dionisia - ho deixem així?
-          D’acord, assenteixen les altres tres. - Doncs ara només ens falta trobar les quatre “víctimes” – diu la Ramona – cada una que es busqui la seva. Això sí, els quatre nens o nenes han d’anar a la mateixa classe.
-          Per descomptat! - contesten les altres tres alhora.
La Conxa veu un nen que s’apropa amb les mans a la butxaca i la motxilla a l’esquena. Va xiulant tot distret. Es un noiet moreno, amb el nas arromangat i d’aspecte molt poc seriós.
-          Jo em quedo aquest - La Ramona, en sentir-ho s’afanya a dir.
-          Mira que has anat de pressa a triar tu. Ara nosaltres tindrem més feina per  trobar-ne tres més que vagin a la mateixa classe - La Conxa es posa seriosa.
-          És veritat, a quina classe deu anar?
Es queden totes quatre pensatives davant el problema, no saben que fer. La Dionisia, aixeca el cap i els hi fa una proposta.

-          Ho farem al revés, si us sembla bé. Ara triarem nosaltres, però primer ens assegurarem de que vagin tots junts. Desprès ja prendrem la decisió.
-          Bé però, i el meu què? – protesta la Conxa.
-          Dona, li diu la Ramona - abans de quedar definitiu, ens hem d’assegurar que tots tinguin la mateixa edat, que facin el mateix curs i que vagin al mateix grup.
-          Uf ! quin rotllo - diu la Conxa.
-          Sí, però si no ho fem així no té cap gràcia, afegeix la Quimeta.
-          Ja - contesta.
-          Va pensem, diu la Ramona - quina edat creieu que té aquell nen que ha triat la Conxa?
-          No sé, uns deu anys potser - diu la Quimeta - Però, quin curs deu fer?
-          Jo crec que deu fer cinquè – diu la Dionisia.
-          Doncs va som hi,  busquem, a veure si has encertat, respon la Ramona.
No gaire enrere, hi van dues nenes parlant entre elles, son molt maques i semblen simpàtiques.  Es deuen explicar alguna cosa molt divertida perquè riuen pels descosits.
      Les quatre bruixetes paren l’orella esperant a veure si en algun moment de la conversa surt el comentari del curs, que és el que elles necessiten. Tenen sort, de cop i volta, la nena roseta, li diu a la pel roja.

        Que bé Txell, tornarem anar a la mateixa classe.
        Què ho dubtaves, Laura? Des de que anem a l’escola sempre hem estat juntes, només hauria faltat que ara a cinquè, ens posessin en grups separats.
        Ja tens raó ja, respon la Laura - i en el grup B, igual que el curs passat.

        La Ramona aplaudeix tota contenta.

        Ja ho tenim, deu anys i cinquè B - som hi, “al ataque”. - La Conxa queda pensativa, a veure si resultarà que el que ella ha triat no es d’aquesta colla.
        Jo em quedo aquesta - diu la Quimeta, escollint la pel roja, de cara bastant trapella.
        Ostres - contesta la Dionisia - precisament la que m’anava a quedar jo. Aquesta nena roseta es molt maca, i quasi em farà pena de fer-li barrabassades.
        Doncs busca-te’n un altre, li diu la Ramona.
        No – respon la Dionisia – ja que l’he triat, me la quedo.
La Ramona, decideix mirar’s-ho bé, i va deixant passar una  bona colla de nens. No era complicat de triar, l’escola estava al costat del mateix banc on eren elles.
Que poc s’imaginaven els nens que hi havia assegudes quatre bruixetes,  preparant-se per passar-s’ho d’allò més bé, amb els plans que tenien previstos !
Tot d’una, va veure un nen que li cridà l’atenció. Era alt, molt ros i molt guapo. Li va veure els ulls, d’un blau intens però, d’una mirada tan plena de picardia, que li aniria de primera per tot el que ella s’havia proposat fer. Mentre reia divertida interiorment, un nen del grup s’adreçà a ell dient:

-          Ei, Marc!, tu també vas a cinquè B?
-          Si, contesta en Marc  també, anirem plegats, com sempre. - Un altre hi afegí, tot content.
-          Je,je, que bé, quantes gamberrades podrem organitzar.

-          - SI HO SABESSIS - es diu la Ramona.

En Marc es tombà i digué
-          Ei, tios, ens falta el Xavi, on deu estar?
-          No tinc ni idea, contesta un - sé que va amb nosaltres perquè quan en dit els noms dels grups de les classes, estàvem junts.
-          A veure si s’haurà assabentat de on li toca anar. Amb els seus xiulets sempre està a la lluna - diu en Marc.
-          Si, però sense ell, no ens ho passaríem tan bé - mira quin un inventant-se coses, diu un altre.
La Conxa estava contenta. El seu es deia Xavi i també formava part d’aquell grup.
Els nens anaven passant però, com elles ja els havien escollit, es van acomiadar acordant trobar-se l’endemà al matí a la porta de l’escola i seguir cadascuna el nen o la nena que havia triat.
Tal hi com havien quedat, a les nou en punt totes quatre eren allà, col·locades darrera dels alumnes. Sonà el timbre i com una tromba entraren tots plegats cap a les classes.
A mida que  trobaven  la porta d’on els hi tocava anar, corregueren a les taules per mirar de aconseguir el seient que els agradava més, abans que un altre company els hi prengués.
Les bruixetes somreien contentes, els quatre nens estaven a prop entre ells, i bastant enrere.
En Xavi i en Marc, seien quasi bé l’un davant de l’altre, només els separava una cadira. La Txell i la Laura, estaven a l’altre banda de la classe. Seien de costat, un parell de files més endavant d’en Xavi, però no massa lluny ni d’ell ni d’en Marc.
 Les bruixetes, tal hi com havien decidit, cada una pensaria una entremaliadura i les altres tres, mentre durés, li anirien seguint el joc. Seria més divertit.
Es posaren darrera la cadira dels nens, mig assegudes a la taula de la fila anterior.

SI ELS NENS QUE TENIEN LES MANS POSADES EN AQUELLES TAULES HAGUESSIN SABUT QUE ESTAVEN FENT PESSIGOLLES AL CUL D’UNA BRUIXA, L’ESGLAI QUE S’HAURIEN EMPORTAT.

La senyoreta va entrar a la classe, se’ls mirà somrient, i es presentà
-          Em dic Francina, soc la vostra professora de naturals,  no ens coneixem perquè soc nova d’aquest any. Ara llegiré els vostres noms per saber qui sou i podrem començar la primera classe. Espero que ens entenguem bé i passem junts un curs agradable i profitós.

La Quimeta, la Dionisia i la Conxa miraren a la Ramona, a veure si es decidia. Havia arribat el moment. La Ramona els hi va picar l’ullet i digué

-          Endavant. - Les altres tres esperaren, pensant a veure quina en portava de cap.

La Ramona respirà a fons, per poder omplir els pulmons d’oxigen, s’acostà a l’orella d’en Marc i feu sortir un brunzit molt suau de la seva boca, talment com el que fan les abelles.
Les altres tres, que ni menys s’esperaven aquest acudit, es trinxaven de riure. També van respirar a fons i es prepararen per anar seguint el joc.
En Marc, feu cara de sorprès i aixecà la mà, ventant-se l’orella per apartar l’abella. La senyoreta, que acabava de dir el seu nom, es quedà bastant parada al veure el gest tan enèrgic del noi. Seguí passant llista i tot d’una, la Laura començà a ventar-se, igual que en Marc.
Ara li tocava el torn a la Conxa, agafà aire, s’acostà a l’orella d’en Xavi i deixà sortir el brunzit.  El noi aixecà el cap estranyat, buscant pel seu voltant i també va començà a agitar la mà, prop de l’orella. Al veure que la senyoreta anava a parlar, la Quimeta decidí esperar.

-          Es  pot saber que feu vosaltres tres?
-          Mirem d’espantar l’abella, senyu, contestà la Laura.
-          L’abella, quina abella? – preguntà estranyada la senyoreta buscant per tot arreu. Els altres nens també aixecaren el cap buscant l’insecte, alguns...,  bastant espantats, per cert.
-          No sé per on va corrent però a mi quasi m’ha tocat - digué en Xavi.

Ha arribat el moment, pensa la Quimeta. S’acosta a la Txell i comença a bufar, amb molta, molta suavitat. La Txell feu un crit. Estava molt espantada. L’abella s’el hi havia passejat per l’orella com si estes al mig de la rambla. Aixecà la mà tan fort per fer-la fora, que es va donar una bufetada tota sola. Tots els nens es partien de riure, fins hi tot la senyoreta no es podia aguantar.
Les bruixetes estaven divertidíssimes. La Ramona els hi va picar l’ullet i totes quatre es posaren a bufar plegades. Allò era com una bogeria. En Marc, la Laura, en Xavi i la Txell, semblava que s’haguessin tornat sonats. Els altres nens i la senyoreta, també començaren a agitar les mans per por de que l’abella els piqués.
La Txell, que no podia suportar els insectes,  s’aixecà d’una revolada decidida a sortir cames ajudeu-me de la classe... en el mateix moment que passava per allà la directora que anava a entrar per saludar als nens i desitjar-los un  bon curs. La dona parà en sec al rebre un cop de la Txell, que amb tantes presses, se’l hi havia tirat a sobre.
Quan va aconseguir entrar, veié a tots els nens amb les mans enlaire, ventilant-se les dues orelles i la senyoreta al mig, fent el mateix. La seva sorpresa fou tan gran,  que es quedà dubtant de si havia entrat a la classe de naturals o si es que si feia alguna assignatura nova, que li havia passat per alt.
Les bruixetes estaven tirades per terra cargolant-se de riure. Tots els nens i nenes estaven espantant abelles I AIXÓ QUE JA FEIA ESTONA QUE ELLES NO BUFAVEN!

Van marxar, divertidíssimes.

-          Que bé ens ho hem arribat a passar, anaven dient.
-          Anem a seure un moment que em fa mal la panxa de tant riure va dir la Dionisia
-          si, anem, anem, varen dir plegades. Mentre descansaven i s’anaven comentant la jugada, la Ramona es mirà a la Dionisia dient-li.
-          Ei!, ara et tocarà a tu, ja saps que els hi faràs fer?
-          M’ho he de pensar, vull que sigui tant divertit com lo d’avui – li respongué.
-          Bé - diu la Ramona - doncs que us sembla si ho deixem per la setmana que ve? Si passen uns quants dies, encara serà més divertit.
-          Tens raó – opinà en veu alta la Conxa, i així ho decidiren.
-          Ara nosaltres també hem de fer feina. Si no ens espavilem, no aprendrem mai a fer pocions màgiques com cal, diu la Dionisia.
-          I també hem d’anar a classe amb l’avia Petra, diu la Quimeta.
-          De moment ja ens ha ensenyat a comunicar-nos amb els nens i nenes.
-          I apa, que no és divertit ni rés, contesta la Conxa.
-          Molt, però ara ens han d’ensenyar a aparèixer de cop i volta i que ens puguin veure - respon molt seria la Ramona.
-          Doncs ja ens hi podem posar amb ganes, això si que deu ser difícil, diu la Quimeta - em sembla que en tenim per temps. - La Ramona s’aixeca decidida i els hi diu
-          Au som hi, anem per feina. La setmana que ve continuarem.

Han anat passant els dies i per fi ha arribat l’hora de fer-ne un altre. Es troben totes quatre en el banc de la plaça i la Dionisia s’afanya a explicar-los  el pla que porta de cap.

-          M’agradaria que els “ajudéssim” a fer gimnàstica.
-          Bé, diu la Ramona, ara falta saber com i quin dia tenen classe.
-          Oh!, això ja ho sé, contesta la Dionisia – he anat venint i així he sabut quan i quins exercicis practiquen.
-          Això has fet? – li diu la Conxa.
-          Dona, és clar – respon la Dionisia - em tenia d’assegurar si ho podria tirar endavant.
-          Doncs a veure que has pensat, estic ben intrigada, diu la Quimeta.
-          Ara us ho dic, contesta la Dionisia tota entusiasmada. – Cada vegada que canvien d’exercici, la monitora els fa caminar un darrera l’altre en cercle, diu que és perquè descansin. Jo he pensat que cada unes quantes passes, facin una tombarella. Començarà la Laura que és la meva.
-          I com ho vols fer això, pregunta la Ramona - els que segueixen se’l hi tiraran a sobre.
-          Que va, diu la Dionisia. Mira, en el moment de fer-la, es tombarà de cara al centre, arrencarà a córrer i farà la tombarella així que arribi al mig. Un cop feta, es girarà en direcció d’allà on venia i tornarà a posar-se de seguida al mateix lloc on estava del cercle i continuarà caminant com si res no hagués passat.  Ha de ser tot molt ràpid.
-          Però llavors no tindrà lloc, els altres aniran seguint, diu la Quimeta.
-          I tant !, respon la Dionisia - es quedaran tots tan sorpresos, que hi haurà una aturada general. I aquí és on entreu vosaltres. Així que la Laura hagi tornat a lloc, els altres tres faran el mateix, un darrere l’altre.
-          Doncs és una bona idea - diu la Conxa - pot ser molt divertit. Però, com ho sabran que han de fer una tombarella?
-          Ah! si, contesta la Dionisia - això no os ho havia dit. Haureu d’estar sempre pendents de on queda situat el vostre escollit i posar-vos-hi al darrera. Els hi farem un conjur i direm, a cau d’orella amb una veu molt suau, i VOL... i ja veureu que quan acabin la tombarella diran... TA!.
-          I com és que n’estàs tant segura?, continua la Conxa.
-          Perquè l’altre dia ho vaig provar amb la Laura, diu la Dionisia.
-          Ei !, aquest no es el tracte, contesta la Quimeta, mig enfadada.
-          Només ho vaig fer una vegada, per veure si sortiria bé i va ser amb la Laura.
-          Ho va fer? – pregunta la Ramona.
-          Sí – contesta la Dionisia - i no es va adonar de res !.
-          I a quina hora comencen la classe?, diu la Ramona somrient.
-          D’aquí deu minuts, avui comencen amb gimnàstica respon la Dionisia.
-          Doncs som hi, no perdem temps, diu la Quimeta aixecant-se i començant a caminar ben de pressa.

Com l’altre vegada, es posen darrera de tots els nens i així que han arribat a la classe, s’asseuen esperant que comencin i que la Dionisia els hi faci la senyal.
Desprès d’un parell d’exercicis d’escalfament, es posen tots en fila, la monitora els hi prepara el banc i tots i van saltant per sobre, uns amb més traça que altres.
 Quan ja han acabat tots, fan el cercle i comencen a caminar. La Dionisia s’aixeca i fa senyal a les altres perquè també es posin de peu.
En el moment que passa la Laura per davant seu, mira sí cadascuna de les altres tres està al seu lloc (no oblidem que son bruixetes i per elles l’espai-temps no és cap problema.)

La Dionisia s’acosta a la Laura i a cau d’orella li diu:

-          I VOL... - la nena és tomba rapidíssima i va al centre, fa la tombarella, diu
-          TA! - i torna a lloc quasi volant.

En Xavi, la Txell i en Marc fan exactament el mateix que la Laura, però no a l’hora sinó deixant  un espai de temps quasi imperceptible entremig d’un i altre.
Els altres nens del cercle, han quedat tan sorpresos, que han parant de cop. Quan decideixen tornar a caminar, els altres quatre ja tornaven a estar en els seus llocs corresponents, seguint com si res no hagués passat.
La Dionisia satisfeta, mira a les seves companyes i els hi fa senyal per tornar a repetir l’operació. Ara son elles les que es queden sorpreses al veure a la Dionisia fent unes passes exagerades,  al mateix temps que les va contant amb els dits de les mans, aixecades ben enlaire sobre el seu cap. Es tomba, se les mira i els hi ensenya els deu dits ben separats, fent senyal de que son deu.
Les altres tres no l’acaben d’entendre. La Dionisia, en adonar-se’n, decideix tornar a repetir l’exercici, però ara ben complert, amb tombarella i tot. I en acabar, corre com una bala fent veure que s’ha situat altre vegada al lloc que li tocava del cercle.
Les seves companyes han collit l’onda i es preparen per situar-se darrera els nens, desprès de que hagin fet les deu passes corresponents, contant a partir d’aquest mateix moment.
A la segona vegada, la Monitora decideix parlar,  després de la sorpresa però al anar-ho a fer, ja han tornat a caminar deu passes i ara no son només els quatre “escollits” els que volten, sinó quasi bé tothom.
Ja no hi ha ni ordre ni concert. Cada un va a parar allà on pot, tant si hi ha espai com si ha de caure damunt d’algun altre. N’hi ha que no paren  d’intentar-ho... però, no tothom en sap de fer tombarelles, aquests son els que fan de catifa, sempre hi ha algú que els hi va a parar a sobre.
Les bruixetes també estan per terra, rient com a boges. Ja no els hi cal dir res, ara son elles las que han s’han quedat ben parades al sentir un ...TA! general corejat per tots plegats i cridant de tal manera, que deixen sord a qualsevol.
La monitora es queda perplexa d’avant d’aquell panorama, amb cara de sorpresa i d’ impotència.
La Dionisia, al veure-ho, fa senyal a les seves companyes per “ajudar” a la monitora a decidir-se a imitar a tots els altres. Es posen totes quatre al seu voltant dient

-          I VOL... - La noia, sense ni adonar-se'n, diu
-          ...TA!

Es contagia de l’alegria dels nens i també va girant, però entre lo contenta que està i la pràctica que hi té, tant gira del dret com del revés, dient el conseqüent ...TA!. No entén el perquè però so està passant pipa.
Es tal el xivarri que fan, que arriba fins el despatx de la Directora. La dona s’aixeca, surt al passadís i veu la porta oberta de varies classes, amb els professors traient el cap intentant endevinar que passa.
Se'n va directe al gimnàs i és troba a tots els nens girant amb tombarella, cridant TA!, i fent la pila del greix, i una mica més apartada, la monitora que només fa que girar, i després seure per poder riure de gust, agafar aire i seguir girant, amb uns crits de  ...TA! ...TA! ...TA! que sembla que vagi tocant el tambor.
La Directora no es pot creure el que veu. Reconeix alguns nens, mira l’ordre de llista de classes que hi ha a la porta, i l’hi confirma que és el grup de  5è. B, el mateix que ja la havia organitzat dies enrere. Se’n fa creus.

-          No ho entenc – diu - i això que ara la professora és una altra.

Quan ella entra, les quatre bruixetes surten quasi volant. No poden fer gaire esforç perquè les riallades no els hi permeten.
Poc a poc s’han anat calmant i quan ja han aconseguit asserenar-se, decideixen fer el mateix que la setmana anterior, tornant a quedar al cap de vuit dies i recordant a la Conxa que serà el seu torn.
La Conxa s’ha estat trencant el cap tota la setmana pensant en quina en podria fer però, quan arriba el moment de trobar-se amb les altres i fer la proposta, ja ho porta ben lligat.
Un cop hi són totes quatre al lloc de trobada, o sigui, al respatller del “seu” banc, ja no espera que li facin cap pregunta, està tan il·lusionada que quasi sense ni acabar de seure es comença a explicar.

-          Mireu, he tingut una  idea que m’ha semblat molt interessant. Aquesta vegada no seria ben bé una entremaliadura: seria intentar ajudar-los a fer un esforç mental.
-          Francament, Conxa,  no t’entenc de res - li diu la Quimeta. A les altres dues els hi passa el mateix.
-          Deixa que m’expliqui - respon la Conxa - Ara parlaré com si el meu pla ja fos acceptat. Mireu, avui a segona hora els hi toquen mates. Els “ajudarem” a fer els exercicis de càlcul mental.
-          Tu també t’has anat a informar? - li pregunta la Dionisia.
-          Dona, clar, contesta la Conxa – ho vaig trobar un gran  encert. Bé, vaig decidir fer un tomb per les classes per poder veure com anaven en les diferents assignatures i quan va arribar el moment de fer mates, vaig poder comprovar que de càlcul no en tenen ni idea, cap, començant pel Xavi.

Veient que les seves amigues la segueixen amb interès, continua.


-          El pla és aquest: quan la senyoreta els hi plantegi les diferents operacions, només  acabar de fer la pregunta,  ell ja l’haurà resolt, fent carrera amb en Marc, la Txell i la Laura, com si fessin una competició, a veure qui pot més. Es tracta de dir-los el resultat correcte a l’orella, anant amb molt de compte, ells no han de notar rés de rés. Fins i tot, amb una mica de sort se'n hi enganxa algun altre i encara podrem aconseguir que n’aprenguin.
-          Doncs mira, si que es interessant - diu la Ramona – potser no riurem gaire però valdrà la pena veure la cara de sorpresa de la senyu, sense contar la d’ells mateixos, no s’ho creuran ni bojos.
-          Fet? - pregunta la Conxa.
-          Fet - responen les altres tres.

Quan es l’hora i tots estan asseguts, elles es posen de genolls al costat. No volen perdre detall de les cares de tots plegats.
La senyoreta obre un llibre i els hi diu

-          Per començar, farem una mica de càlcul mental. Ho teniu molt fluixet, i això no pot ser. Bé comencem, recordeu que jo os pregunto una operació i el primer que la sàpiga que contesti directament el resultat, d’acord?
-          Sí, diuen algunes veus.

La senyu fa la primera pregunta i directament respon el Xavi el resultat correcte. Ella es tomba una mica sorpresa, pensant –mira, “sonó la flauta”. Diu la segona operació i altre vegada contesta el Xavi,  ara sí que no ho entén. S’el mira i es diu, si fos veritat que tingués tant d’entremaliat com de llest... decideix anar preguntant i no es pot creure que aquells quatre i d’altres, vagin contestant amb tanta seguretat i sense equivocar-se. 
De fet, cap de la classe s'ho creu. Com es possible saber contestar les mates correctament, amb el pal que fan només de pensar-hi?
Les bruixetes, estan contentes, sobretot perquè se'n adonen de que aquella classe si va malament, es perquè els mateixos nens no si esforcen gens. La senyu està sorpresa, però les quatre bruixetes encara més, perquè alguna vegada han contestat sols, sense ni haver-los-hi de dir, igual que d’altres nens. Increïble.
La senyoreta, com sap que aquella classe té “fregida” a la Directora pel comportament general de cada dia (no cal que les bruixetes els ajudin a fer trapelleries), decideix fer-la venir i que pugui comprovar per sí mateixa el comportament tan curiós dels alumnes.
La Directora hi va rondinant i pensant - no sé perquè li faig cas, com si això fos possible- La fa entrar a la classe (increïble, els nens estan tots asseguts al seu lloc). Torna a començar a preguntar i el resultat es el mateix d’abans. La Directora no ho pot creure. En acabar, els felicita però va pensant

-          Sembla cosa de bruixes !

Avui, quan surten de l’escola, les quatre amigues es senten molt bé. Han ajudat a despertar a les “marmotes” que han demostrat que eren aquella colla de nens. Ha sigut una bona obra.
S'acomiaden quedant per l’altra setmana i fent-li broma a la Quimeta.

-          Au va!, ara només faltes tu. A veure si se’t en ocorre una de ben “sonada”.

“Buf!, ho tinc molt difícil – pensa la Quimeta - desprès de tres histories com aquestes, no sé si seré capaç de poder inventar-me rés”.
Se'n va molt pensativa i preocupada per veure quina se’n enginyarà Tot d’una, la seva cara s’il·lumina amb un gran somriure: “Ja ho tinc, crec que pot ser molt divertit, ara m’hauré d’assabentar de quan faran la primera sortida”.
Quan les quatre bruixetes es tornen a trobar, la Ramona li pregunta si ja ha pensat en alguna cosa. La Quimeta rient, contenta, li diu que sí.

-          Doncs, som hi, digues que tenim ganes de saber-ho.
-          Els hi faré una broma amb les “chuches” a la primera excursió que facin.
-          I que serà aquesta broma? - pregunta la Dionisia, mirant-la amb expressió de no entendre res, igual que les altres dues.
-          Mireu, diu la Quimeta, tots els nens quan surten d’excursió, el primer que fan abans de marxar, es carregar de “chuches” per poder anar menjant durant tot el viatge.
-          Sí - comenta la Conxa - i què vols dir amb això? - La Quimeta se les mira i diu
-          Els profes sempre els renyen i els hi diuen que no en portin però, a l’hora de la veritat, sempre son els primers d’anar picant una mica de cada un. Doncs bé aquesta vegada se'n duran un bon “chasco”.
-          I això perquè, pregunta la Ramona.
-          Ara es quan entro jo en acció - diu la Quimeta - M’he fixat que la Txell es molt llaminera i que sempre que pot va menjant “chuches”. Com sempre, serà la primera en anar-ne a comprar, junt amb la seva amiga Laura i tots els altres plegats. No ens oblidem d’en Marc i d’en Xavi.

Mentre tant la Ramona, com la Dionisia i com la Conxa estan a l’expectativa, la Quimeta continua.

-          La meva idea és que nosaltres quatre ens ocuparem de que no en mengin ni una i de que els profes no els puguin renyar, i ells, que son els primers llaminers, es trobaran que tot i que els nens en porten bosses ben plenes, no en facin el més mínim cas i no arribin a treure-les de les motxilles, així es que, ni els hi podran renyar ni els en podran demanar cap per menjar ells.
-          I vols dir que aconseguiràs que et surti bé? - pregunta la Dionisia.
-          I tant - contesta la Quimeta - Els profes es pensen que son molt llestos. Sempre els renyen, però son els primers en posar la mà a la bossa. Si tots els nens fan el mateix, es passaran uns dies havent-se d'aguantar o sinó, hauran d’anar ells mateixos a comprar-ne. A veure quin exemple són capaços de donar.
-          Doncs pot ser prou divertit - diu la Ramona - Però, com aconseguirem que cap nen toqui una sola llaminadura durant aquests dies?
-          Oh! Això es fàcil - diu la Quimeta - La Txell serà la primera que només comprar-les, les endreçarà a la motxilla, dient que ara no li venen de gust, potser en un altre moment. No sabrà perquè, però faré que, tot i tenir-les, li semblarà que si se les menja, li sortiran grans a la cara. Ella mateixa estarà convençuda de que és una sensació que ja la ha notat alguna vegada, i la veritat, prefereix tenir bon aspecte i sobretot no haver de rascar.
-          La Laura, al sentir-la, farà igual que ella. També li sembla haver notat el mateix. Penseu que aquí ens toca a nosaltres. Els hi hem de passar les ungles per la cara, suau i molt de pressa, només perquè puguin pensar que es cert.
-          En Xavi i el Marc, també notaran el mateix que elles i al final, tota la classe tindrà la mateixa sensació. Això voldrà dir que cada vegada que vulguin tocar les “chuches”, ja ens en cuidàrem nosaltres de fer-los memòria, amb la carícia de les nostres ungles i tots plegats opinaran que el millor que poden fer, és deixar-les ben guardades dins la motxilla.

Totes quatre pensen que serà molt divertit i esperen amb impaciència la data de la primera excursió.

Per fi arriba el dia i es preparen per tirar endavant el pla que han decidit.
Semblava increïble però els nens han seguit fil per randa totes les previsions de la Quimeta! Només caldrà estar molt pendents de que no caiguin  en la temptació de picar-ne alguna sense que ningú els vegi, llavors, serà cosa de fer-li  passejar les ungles per la cara.
Arriba el moment de marxar, els nens, desprès d’acomiadar-se dels acompanyants, pugen tots al autocar que tenen preparat davant del cole, busquen seient i molt formals esperen que arrenqui, contents de poder passar uns dies tots junts, divertint-se al màxim, com sempre han fet.
Tot seguit pugen les quatre trapelles.
Els tres profes que van amb ells, s’asseuen, desprès de passar llista i d’assegurar-se que hi és tothom. Ara només cal esperar qui l’organitza primer.
 Les bruixetes decideixen seure una mica escampades per poder vigilar millor a la colla.
Els profes es miren entre ells. Suposen que no tardaran en aparèixer les famoses bosses de “chuches” que als nens sempre els hi costa una bona  reprimenda,  ja que no se les mengen sinó que les devoren sense control, i moltes vegades els hi provoca un bon mareig, amb les seves desagradables conseqüències . Tots tres estan a l’aguait de qui començarà.
 Van fen viatge, i tot segueix normal com quan havien pujat al autocar. Estan en els seus seients parlant entre ells, fent broma amb els que tenen a la vora, rient, jugant a fer endevinalles i fins i tot cantant plegats les cançons de moda.
Els profes estan completament desconcertats davant d’aquest comportament. No entenen com es possible que ningú hagués tret cap bossa. No recorden cap excursió en que hagi passat un cas com aquest.
Tots tres estan delint-se per poder menjar alguna “chuche”, però se’n guarden bé prou de fer-ne el mes mínim comentari. Fins a cert punt, es senten una mica avergonyits, això no treu  les ganes que tenen de poder posar-se’n alguna a la boca. Ni es recorden de que primer els haurien de renyar, i tot seguit  podrien posar la ma a dintre de les bossetes i veure quantes en podien pescar. Mira que en són de bones...
Increïble! no hi ha cap nen que els hi doni opció a llepar una mica, ningú n’ha tocat cap... el menys que ells ho hagin vist.
Els profes, davant d’aquesta determinació general, es queden amb un pam de nas i les bruixetes van fent el viatge molt contentes, ara  assegudes al mig del passadís. Vigilen, però veuen que no tenen cap feina i també que poden jugar plegades divertint-se,  i a més a més, anant de viatge.
De tant en tant totes quatre es tomben i miren als profes per veure quina cara posen . Els hi venen ganes de fer lis pessigolles a ells però han decidit ser prudents i no embolicar la troca, consideren que ja en tenen prou amb el dejuni de les “chuches”.
Tot ha sortit tal com ho havien planejat i les quatre bruixetes s’ho han passar bomba. Els profes, encara es rasquen el cap pensant en el comportament de tots plegats durant aquells dies.
Aquell mateix vespre, desprès de la tornada dels nens, les quatre amigues es tornen a trobar en el “seu” banc. Van  recordant totes les han organitzat i de matinada encara continuen rient sense parar.
Per fi, quan decideixen anar a dormir, la Ramona es posa seriosa i els hi diu: - ens ho hem passat tan bé que ara continuar amb aquests mateixos nens podria ser perillós i encara els hi faríem trontollar les notes del trimestre. Jo crec que hauríem de seguir jugant i planificant altres bromes però en una altra escola, que us sembla, hi esteu d’acord?
Les altres tres opinen el mateix i accepten la proposta de la Ramona.

VÉS A SABER ON SERÀN ARA LA QUIMETA, LA DIONISIA, LA CONXA I LA RAMONA I VÉS SABER QUINA SERÀ LA PROPERA QUE EN PORTARÀN DE CAP.


                                                                                                              Gemma Matas