RECORDANT ETAPES DE LA VIDA

Desprès d’haver passat un hivern molt rigorós, va semblar que la primavera anava traient el nas i tothom es sentia més alegre. No podem negar que quan veus lluir el sol al carrer, dóna gust passejar per llocs enjardinats i gaudir de la visió d’infinitat de flors de tots colors, inundades per la seva llum. Veus la verdor dels arbres, de les plantes i de la gespa, tot respirant aquella flaire tan agradable que ens ofereix la natura.

Ara, tot d’un cop, ens ha tornat a arribar un fred que sobrepassa els típics canvis de temps de la primavera. Hem hagut de recuperar les jaquetes d’hivern i abrigar-nos bé, apart de tenir el paraigua sempre apunt. Només cal aixecar el cap per veure la foscor que cobreix el cel i ja coneixem sobradament el que ens anuncia que seguirà!!!

Avui en dia, com la cosa més natural del món, tenim el despertador preparat a la tauleta de nit perquè quan arribi l’hora programada, s’engegui la ràdio i abans d’aixecar-nos del llit, ens informi de com ens tocarà vestir-nos aquell dia, sigui només per sortir a comprar, o per anar al treball, o per qualsevol altre motiu.  Fins i tot, ens ajuda a acabar-nos de decidir pel vestuari que ens emportarem si tenim pensat fer algun viatge, per lluny que sigui.

A vegades, hi ha moments o situacions que et porten a pensar en diverses coses que t’han anat succeint al llarg de la vida i sembla que quan fa fred i estàs recollit a casa, reposant de la feina que has anat fent durant el dia, és quan més es presta aquest fet.

Pels que ja portem “mitja dotzena de dècades al damunt”, tant a la nostra infantesa com a  l’adolescència, la  visió que teníem de les coses era totalment diferent.

Per començar, els nostres medis d’informació eren molt limitats. Sempre hi havia el que tenia prou interès en conèixer que passava més enllà “del seu tros” i procurava proveir-se del diari que considerava que li portava més amplitud de noticies d’arreu del món. Crec que, apart dels locals i dels esportius, no vaig massa errada al dir que potser podríem parlar de La Vanguardia i... poca cosa més. No n’hi havia gaire per triar. Apart de les famílies que es podien permetre el luxe de tenir una ràdio.

Ara ens sembla mentida pensar que vivíem d’aquella manera podríem dir... tan precària en tot el que concerneix a conèixer medis de comunicació. Avui en dia, com li pots fer entendre a una criatura, ja no diguem un adolescent, que tenir telèfon era un veritable luxe? i a la majoria de les cases, penjat a la paret, així tothom el tenia “més a ma”. Crec que quan fem esment de la manera de viure de la nostra infància, ens veuen com si fóssim de la generació de l’home de les cavernes, “impossible” pensen, la gent gran ens explica cada historia..., i a sobre pretenen que ens ho creguem!!!. Per sort, hi ha pel·lícules i series televisives que ho corroboren...

Veient el jovent, em pregunto, serien capaços de poder viure d’aquella manera, quan avui només prement un botó del mòbil poden parlar amb persones de l’altre part del mon? – Serien capaços de viure sense tenir internet? – I reflexionant una mica també penso, i nosaltres, seriem capaços de tornar a reviure aquells temps, quan avui en dia ens podem permetre tantes comoditats? – Crec que la meva apreciació no necessita resposta.

Jo sóc empordanesa. Amb molt d’orgull dono fe de que tota la meva infància i adolescència les vaig passar a Figueres, capital del meu estimat Empordà. De fet, Figueres llavors, tot i sent una ciutat, semblava més aviat “un poble gran”.

Estava tipa de sentir la típica frase pobletana de “tothom es coneix” i de fet, qui més qui menys estava bastant al corrent de la vida que portava el veí del davant, el del darrera i el del costat. El xafardeig i l’imaginació eren uns dels camps més practicats!!!

Havíem passat molt fred en tots els aspectes climatològics, i ja no parlem de la tramuntana... prou que la vam notar els que l’hem viscut durant anys.

Recordo que al sortir de l’escola i haver acabat les classes d’altres estudis que practicava, en arribar a casa meva els pares ja m’esperaven amb el sopar al plat, com aquell qui diu, i amb l’estufa del menjador encesa, procurant  passar el mínim de fred possible. Recordo unes vetllades agradables, tots tres al voltant de la taula (jo era filla única), parlant de com ens havia anat el dia i comentant les diverses coses que ens havien anat succeint. No tenien preu aquelles estones de conversa. Tan li feia el tema que es toqués, el més important era aquell caliu que es respirava. Malauradament, avui en dia en els àpats, qui més qui menys té connectat el televisor i mengem mig mirant el que anem buidant del plat, mig seguint el que    estan dient a la pantalla i en alguns casos, molt penosos però, tota la conversa que es desenvolupa és: “posa’m una mica d’aigua, sisplau” – “em passes un trosset de pa? – gràcies” (si és que ens recordem de donar-les sinó, ni això). On ha quedat aquell caliu de llar? – tenim moltes comoditats, fins i tot potser massa, esperem que ens ho donin tot fet, aparells per això, per allò i per lo altre, és igual, la qüestió és treballar poc i viure bé però, certament i amb tota sinceritat, ara ja no som a la dècada dels cinquanta-seixanta, som al segle XXI i el que volem és viure com a reis, però aquell caliu... el notem?

Per acabar-ho d’arreglar, aquest hivern tan rigorós, també ha portat molts conflictes als que han hagut d’estar tants dies sense electricitat, sense telèfon i fins i tot sense aigua segons a quins llocs. Crec que els pensaments de la gent gran, incloent també els d’una edat com ara  la meva, han reviscut aquells moments enterrats a l’oblit, però que no per això van deixar d’existir.

Fet i fet, ara ho suportem tot molt millor però, a la meva terra... hi continua bufant la tramuntana!!!

                                                                                                      Gemma Matas