NOSTÀLGIA

  Està trencant l’alba. Asseguda a la sorra de la platja, molt a la vora de l’aigua, hi ha la Roser.

  No és massa jove, passa de llarg la cinquantena però, tant pel seu tipus com per la seva agilitat, es pot comparar amb escreix amb noies d’edat molt inferior.

  Per diverses circumstàncies de la vida, un dia, ja fa molts anys, va haver de marxar del seu poble empordanès i traslladar-se a viure a Barcelona.

  Va conèixer un noi, es van enamorar i es van casar. Això la va portar a continuar vivint a la ciutat. 

  Van formar una família al tenir els seus fills. Amb el temps es va anar ampliant i ara ja tenen dos nets.

  Està molt orgullosa de tots plegats i se sent feliç, molt feliç. La seva vida va transcorren tranquil·la, pas a pas, dia a dia. No enveja rés a ningú però, no pot evitar sentir una gran nostàlgia del seu Empordà.

  Més d’una vegada ha sentit necessitat de respirar l’aire de la seva terra, i ha decidit agafar el cotxe i anar a retrobar-se amb aquells indrets.

  Quan retorna a casa seva, no la domina la alegria, sinó al contrari, sent tristesa.

  Aquell caliu que recorda de quan hi vivia, aquella netedat en el ambient, on no s’hi veia cap edifici. Tot eren camps il·luminats pel sol, on la seva verdor s’ajuntava amb el blau del cel,  difuminat en alguns llocs pel to daurat dels camps de blat, la vermelló de les roselles o el groc viu dels gira-sols...

  Recordava l’encant dels poblets escampats aquí i allà, que de tant en tant omplien el paisatge, donant-li un aire encara més pintoresc.

  Li semblava fantasmagòric tot el que hi havia avui en dia. Havien destrossat una de les terres més boniques que existien a Catalunya.

  A l’Adrià, el seu home, li sabia molt de greu que anés a passar aquells mals tràngols quan decidia anar a fer aquelles petites escapades però, per altra banda, comprenia que per a ella era necessari trepitjar la seva terra, tot i sabent que la trobaria d’aquella manera.

  Un bon dia, pensà que el que faria més feliç a la Roser, seria anar a passar un parell de setmanes en algun lloc solitari de l’Empordà. Sabia que preferiria això, més que no pas anar a fer un viatge en qualsevol altre indret.

  Buscà afanyosament a veure si podia trobar un reconet a tocar mar i el més lluny possible de tota mena de població. Per fi descobrí un lloc molt petitó, però ideal perquè ella s’hi trobés completament a gust. Bastant a la vora d’aquell indret, hi tornava a haver bullici, un poble que es tocava l’altre però al menys, allà, podria reviure part dels seus records.

  Ho parlà amb els seus fills i tots plegats van coincidir en que era una idea fantàstica. Seria una gran il·lusió per la mare retrobar-se amb la seva terra, hi poder gaudir-ne uns dies, juntament amb el pare.

  Així és que l’Adrià ho va anar lligant tot i només començar juliol, li digué a la Roser que preparés un parell de maletes, i tot lo necessari per passar uns dies a la platja. Marxarien aquell mateix matí.

  La Roser es quedà bocabadada, “com que marxem, a on?” – “Ja t’ho he dit, a  passar uns dies fora”, li respongué l’Adrià.

  La Roser insistí – “Però com vols que marxem, amb tot l’embolic que tenim aquí”, l’Adrià se l’ha mirà i li digué – “ lo d’aquí ja ho tenim resolt amb els teus fills. O sigui que, mira d’afanyar-te i com més aviat marxem millor, hem d’intentar aprofitar el temps”.

  Un cop estigué tot acabat, carregaren el cotxe i marxaren, carretera endavant.

  Tot d’una preguntà la Roser – “Per cert, on anem?” – “Això forma part de la sorpresa, ja ho veuràs quan hi arribem” , li contestà l’Adrià.

  Ella decidí no insistir i pensà que ja que ho havien preparat tot tan bé, valia més esperar i no voler posar-se a “repicar campanes” abans d’hora.

  Enfilaren l’autopista de Girona i anaren tirant endavant. La Roser pensà “no entenc on anem, em moro de ganes de preguntar, però, faré un esforç”.

  Anaven deixant enrere indicadors de canvis de comarca, ara passaven el que anunciava que acabaven d’entrar a la província de Girona, tiraren endavant i quan arribaren a l’indicador que deia “Alt Empordà”, sortiren de l’autopista i anaren continuant endavant.

  De cop i volta, tombaren per un camí estret i totalment desconegut per la Roser, semblava que deixaven el poble enrere.

  Arribaren a una espècie d’urbanització, si és que es podia considerar així, ja que només s’hi veien cinc o sis casetes. Anàrem fins a la de més endavant i més propera al mar i l’Adrià parà el cotxe.

  La Roser preguntà, “a qui anem a veure?” –  L’Adrià li contestà - “Al teu Empordà. Tens quinze dies per gaudir-ne tant com puguis, aquesta és la sorpresa que t’hem preparat”.

  Es va quedar sense parla, no sabia que dir, la sorpresa havia sigut total!!!

  Mentre anava trencant l’alba, el seu pensament estava dispers en moltes coses. La més important, era sentir l’estimació que li tenia la seva família. I l’altre... trobar-se altra vegada en  el món que ella havia viscut, acompanyada del seu marit. No tenia prou paraules per agrair-li la pensada que havia tingut de portar-la a passar aquells dies allà.

  Va fer el que li va dir el seu home, i aprofità el temps al màxim. Cada dia es llevava de matinada i se’n anava a seure a la sorra de la platja per veure sortir el sol. Potser no tornaria a poder viure mai més aquella meravella.

  Avui ja fa vuit dies qui hi son, encara li queda una setmana. Aquella estoneta a la vora del mar, sempre estava sola. L’Adrià no anava errat al pensar que eren uns moments que ella tenia que viure plenament i amb la més absoluta intimitat, el que tan trobava a faltar. Que feliç es sentia quan la veia gaudir d’aquella manera...

  A la Roser li sembla estar “en un altre món”. El seu pensament és tan ample, que quasi no el pot controlar, però poc a poc, va prenent forma. Sense ni adonar-se’n, el transforma en paraules i expressa en veu alta, com li captiva aquesta terra:

                                              

Tal com diu en Maragall

                                               salut, noble Empordà

                                               salut, Palau del Vent

                                               que n’és de bonic aquest retall

                                               que quan el veu tot cor vivent

                                               s’encisa només veient

                                               tot el que aquí si pot trobar.

                                               Els Pirineus el fermen al fons.

                                               El mar, li fa costat neguitós

                                               és un contrast molt formós...

                                               però l’Empordà no atén a raons.

                                               Tot ho ha de donar

                                               així són ses entranyes,

                                               per a tot bon català

                                               quina terra més estranya...

                                               Estàs com a casa teva

                                               estàs al Palau del Vent,

                                               Catalunya noble i ferma

                                               sents trepitjar de valent.

                                               Tu, terra meva estimada,

                                               el cor em vas captivar...

                                               i seràs per tota la vida

                                               el meu gran i noble Empordà!!!

  Passà una llarga estona fins s’aixecà i anar retornant cap a la casa. No sabia perquè havia tingut aquella necessitat de fer aquella exposició en veu alta, però es sentia plenament feliç.

  Quan li explicà a l’Adrià, ell, abraçant-la li va dir – “el teu cor t’ho ha dictat. És el millor homenatge que li has pogut fer a la teva terra” .

                                                                                                          

                                                                                                            Gemma Matas