IL·LUSIÓ

                                                             

Acabem de passar les festes nadalenques, le més esperades i celebrades per tots plegats: familia, amics, companys de treball, companys de estudis i un llarg etc.

Els que ja tenim uns quants anys, fent memòria de la nostra infantesa, recordem aquestes festes amb un somriure intern de placidesa, revivint aquells moments de tràfec de les nostres àvies, de les nostres mares, procurant trobar el millor pollastre de pagès, un capó, per fer un bon rostit i poder posar-lo a taula el dia de Nadal després de la típica escudella, amb aquell sabor especial aconseguit a base de tots els ingredients que requeria la diada, i a base de moltes hores de feina a la cuina.

Recordem la il·lusió de tots plegats la nit de Nadal, reunits al voltant del tió esperant que cagués el torrons, les neules, les llaminadures pels petits i potser alguna petita sorpresa si les economies de l’any ho permetien.

Recordem la data més esperada i desitjada: el dia de Reis. Tot i els anys que han passat desde la meva infantesa, la nit de Reis encara em provoca un pessigolleig especial, la il·lusió que em fa arribar al matí següent i anar a trobar la meva sabata, a veure si hi ha alguna cosa.

La il·lusió, paraula màgica... Tots ens hem trobat en un mateix cercle un moment o altre de la nostra vida, i sort en tenim els que encara hi som dintre. Desgraciadament la mainada d’avui en dia no coneix aquestes experiències viscudes per nosaltres.

Som els primers en criticar en veu alta el fet que un nen “té de tot i no saps mai què comprar-li” però som els primers a caure altre vegada en mateix error. Sembla que entre tots plegats ens haguem proposat fer una cursa per veure que arriba més lluny i ve més carregat a l’hora de portar les joguines o els regals que haguem decidit fer.

El cercle de la il·lusió, el dibuixem nosaltres mateixos: som els que decidim quina ha de ser la mida de la seva circumferència. De fet, som els que fomentem involuntàriament l’egoisme dels nostres fills. Com més demanen, més els donem. Com volem aconseguir que gaudeixin de la veritable màgia de la il·lusió? Ho veig molt difícil, quasi bé impossible.

      He de dir, per això, que vaig tenir ocasió de veure un programa molt conegut que va fer la periodista Julia Otero, decicat als nens i sobretot als grans, perquè ens en adonem del criteri que mereixen en el seu pensament els nostres actes quotidians.

 En el programa que va presentar l’any passat abans del dia de Reis, quan va arribar el moment de preguntar-los què havien demanat i què esperaven, fora d’uns quants, molt pocs, la gran majoria recitaven un llistat: crec que no m’erro al pensar que, segons quines coses, no sabien ben bé ni què eren ni quina utilitat tenien. Però hi va haver el cas d’una nena, segons sembla tibetana, que em va impressionar i que no ha oblidat: esperava “una motxilla”.

Avuí en dia és quasi inaudit. Sembla impossible sentir un desig com aquest en boca d’una criatura. Crec que estem davant d’un cas que ens hauria de fer reflexionar a tots plegats: el desig d’aquesta nena.

No sé fins on arriba la dimensió del seu cercle, però, veient la cara d’alegria que feia, pensant que potser l’endemà la rebria, n’hi ha prou per adonar-nos que encara hi ha qui coneix aquesta guspira màgica.

Espero que se li “encengués” un bon foc, que no li faltés “la motxilla” i que la seva il·lusió fos així recompensada.

Tant de bo tinguéssim tots la mateixa modèstia.

                                                             

                                                                     Gemma Matas