La Mireia estava asseguda en un banc del parc del seu poble, amb la mirada perduda. Avui complia divuit anys i es trobava completament sola en el mon.
Feia un mes que havia mort la seva mare. Era jove, només tenia 36 anys, però va agafar una malaltia cancerígena incurable i no va viure gaire temps des de que li van dictaminar.
La noia no es volia entristir però en el seu cap només li venien pensaments, millor dit, records de la vida passada i plena d’ amor amb la seva mare.
Necessitava pensar que la tenia allà, al seu costat i que podia parlar-li i explicar-li coses com si l’estès sentin, així tenia la sensació de que encara estava amb ella i no se li feia tan feixuga la seva vida.
Era com si notés la seva mirada clara i intensa d’aquells ulls blaus tan grans i bonics que tenia i que semblava que ho podien veure tot.
La Mireia s’assemblava molt a ella, tenia els seus mateixos ulls i era rossa, molt rossa. Portava el cabell llarg i li penjava per l’esquena com un mantell.
A la memòria de la noia hi anaven desfilant un munt de records des de la seva més tendre infància, moments viscuts amb la mare, plens de petits detalls.
Tot el que ella anava recordant, era part dels fets reals que li havien tocat viure a L’Agnès, la seva mare.
- Era una noia molt jove i estava sola amb la Mireia la seva filleta, quasi bé recent nascuda. Necessitava treballar moltes hores per poder entrar diners a casa.
La tenia de deixar a estones amb la senyora Carme perquè l’atengués, però sempre procurava ser amatent amb ella en qualsevol petit problema que se’l hi pogués presentar. El seu mon era, la seva nena, només vivia per ella.
- Seguint el fil dels seus pensaments, la Mireia recordava quan jugaven juntes, quan li explicava contes i petites històries, quan l’ajudava amb els deures i les lliçons de l’escola, quan estava malalta, que li faltaven moments per estar amb ella. Treia el temps d’on fos i sempre procurava estar el menys possible fora de casa, per tornar a estar al seu costat i poder-la cuidar.
- Quan arribava el dia dels Reis, sempre es trobava una joguina i algun altre petit regalet, a més a més, sempre hi havia una bosseta amb xocolatines. La mare deia que no li deixaven carbó perquè devien veure que es portava molt bé i no se’l mereixia.
Recordava que una vegada, quant tenia uns vuit o nou anys, abans de Reis li va preguntar:
-Mare, com és que a tots els meus amics els hi porten més coses que en a mí? Saps que a vegades també els en porten que ni tant sols les han demanat?.
La mare va fer una cara una mica de sorpresa però també una mica trista. Li va contestar que de fet no ho sabia i per tal, no li podia respondre el perquè.
Ella va insistir i li va comentar,
-pensa que tinc amics que no es porten massa bé, els hi porten carbó, però son dels que reben més coses.
Tot i que no havia quedat massa convençuda, veient el silenci de la seva mare i aquella expressió encara més trista que no li havia desaparegut del rostre, decidí deixar-ho córrer, al mateix temps que pensava que potser l’hauria fet enfadar una mica. Sabia prou bé que sempre li deien que no s’havia d’insistir amb les preguntes. Aquest comentari li feien tant a l’escola com a casa.
Quan arribà el dia dels Reis, al anar a veure quins regals li havien portat, s’hi trobà el joc de perruqueria que desitjava tant i també el cap de la nina que l’acompanyava per poder-li fer tota mena de pentinats. Enganxada a la caixa del joc hi havia una petita nota que deia,
“Això es especial per tu Mireia, no hi ha gaires coses perquè t’estimem molt i preferim escollir-ho molt bé, i això es difícil saps? – és per això que preferim
que estiguis molt contenta amb el que et portem i que hi juguis força, veuràs com t’ho passaràs molt bé”
Quedà molt sorpresa però pensant en el escrit de la nota, es va adonar de que només hi havia regals per ella, com era possible que no li haguessin portat rés a la seva mare?
Era la primera vegada a la seva vida que es fixava en aquest detall però, al intentar recordar els anys anteriors, no li venia a la memòria haver vist a la mare desembolicar mai cap regal.
Com era possible que passés això? – Es que no veien els Reis que era la persona més bona i més treballadora del mon? – Si a ella li portaven coses escollides perquè s’ho passes bé, perqué no pensaven amb la mare? – No ho podia entendre i va decidir preguntar-l’hi.
-Mare, li va dir, tu creus que jo soc prou bona per rebre regals dels Reis?
L’Agnès, totalment sorpresa, se l’ha mirà i li va contestar,
-Perquè ho dius això?
La Mireia li va respondre,
-Jo veig que et portes més bé que ningú, molt més bé que jo mateixa, dons, perqué no et porten cap regal els Reis?
L’Agnès, que ni menys s’esperava aquell comentari, no va saber que respondre. Restà callada uns moments, notà que estava apunt de plorar, tant per l’observació de la seva filla, com pel de fet pensar, “la il·lusió que em faria poder trobar-me alguna sorpresa”.
Decidí que tenia de contestar la pregunta que li havia fet la nena i li digué,
-De vegades els Reis, van a casa d’algun nen o d’alguna nena que i es troben en que s’ha portat tan bé tot l’any, que tenen de pensar molt per trobar la cosa que els hi pot fer més il·lusió, igual com fan amb tu.
Llavors, com això ja els hi porta molta feina i tenen d’anar a casa de tants nens, no tenen més temps per pensar en rés més.
La Mireia, va contestà ràpidament.
-Dons mira mare, no ho entenc. A casa de tots els meus amics els hi porten també regals als seus pares.
L’Agnès, es trobà indefensa, no sabia que contestar, buscà ràpidament un argument convincent i li digué,
-Segurament els teus amics no es porten tan bé com tu i els Reis no tenen de pensar tant, llavors disposen de més temps per poder estar pels pares.
La Mireia, sense ni pensar-ho contestà,
-Si es per això, no et preocupis mare, l’any que ve tindràs regal.
L’Agnès mirant-la amb sorpresa li preguntà,
-Que vols dir amb això?
-Dons que l’any que ve procuraré portar-me una mica malament. En a mi em deixaran una mica de carbó però tu tindràs un regal.
Aquest comentari de la Mireia li va desmuntà totalment la poca fortalesa que li quedava des de que va iniciar aquella conversa amb la petita.
No podia plorar davant de la nena, ja estava prou preocupada amb el fet que li havia exposat i tampoc podia aguantar-se més.
Anà directament al lavabo i tancà la porta. Plorà en silenci, esperà asserenar-se una mica i quan ja es va sentir millor, sortí i tornà al costat de la petita.
En aquell moment, no es veia en cor de poder respondre rés al comentari de la nena, ja arribaria el moment de buscar la resposta adequada. Ara, el que anava a fer era posar-se a jugar a “perruqueres” i deixar que la seva filla li fes tants pentinats nous com li vinguessin de gust.
La Mireia seguia repassant més moments de la seva vida.
Recordava que un dia li va preguntar:
-mare, tu no tens amics?
L’Agnès, sense dubtar ni un moment li va contestar
-Sí, tinc una gran amiga, la Rosa.
La nena es quedà reflexionant un moment i després li va dir:
-I com és que no ha vingut mai a casa, com és que jo no la conec?
-Què no l’escrius de tant en tant?
La seva mare només li va respondre
-Hem perdut el contacte, Mireia.
A partir d’aquí, va canviar de tema i mai més se’n va tornar a parlar d’aquesta qüestió.
Ara li venia al cap el dia de Carnestoltes. La mare sempre li havia fet unes disfresses molt boniques, era molt bona cosidora i tenia molta imaginació. Procurava proveir-se de roba barata però que no per això deixés de lluir.
- Recordava les festes que es feien a l’escola, mai havia faltat a cap. Sempre estava allà amb ella gaudint de la celebració.
- En fi eren tantes i tantes les coses viscudes amb la seva mare, que no hi sabia trobar el final.
- Pobre mare pensava, se’n ha anat d’aquest mon deixant tantes coses per fer i tant de temps per poder-les viure... el mon es cruel, persones com ella no haurien de marxar mai!!!
Poc es podia imaginar la Mireia lo contenta que hagués estat l’Agnès de poder celebrar els divuit anys de la seva filla... Per ella era una data molt important, com una fita. Li donava la sensació de que tot i que seguiria sent la seva nena, poc a poc s’anava convertint en una persona adulta.
Era el record que tenia ella de sí mateixa. Quan va quedar embarassada, acabava de complir divuit anys!!!
La seva família era una família adinerada. De fet, tant el pare com la mare venien de “casa bona” i no els hi havia faltat mai de rés, igual que a l’Agnès, la seva filla, sempre li havien donat tots els gustos i l’havien complagut amb tot, amb tot lo d’aspecte material, millor dit.
No tenia germans, era filla única. De fet, més de quatre vegades li havia sentit a dir a la seva mare, “que no volia tornar a passar mai més pels dolors del part”.
L’Agnès havia anat creixent en un ambient no massa idoni per una criatura. D’una banda, la seva mare sempre estava ocupada en temes socials, que si visites a persones que feia temps que no es veien, que si convidades d’amics, que si estar ocupada amb compres, amb anar a la modista a renovar-se el vestuari, que si la perruqueria, que si anar a sentir algun concert, que si anar a veure una obra de teatre... en fi, i un llarg etcètera.
En quant al seu pare, era banquer, i tenia un molt bon càrrec dintre l’entitat financera.
Així és que, apart de les seves hores de feina administrativa, molt sovint tenia reunions, petits viatges (a vegades l’acompanyava la seva mare), sopars amb clients, i les corresponents visites socials que freqüentaven l’un i l’altre.
L’Agnès, acostumava a estar sempre amb la Rosa, la seva mainadera, que era qui l’havia atès, pràcticament des del dia del seu naixement. Llavors la mare ja no tenia la preocupació del seu embaràs ni de la seva criatura i tornava “a tenir temps” per dedicar-se a les seves activitats.
Per qualsevol data important a la família, la seva mare organitzava una bona festa, sobretot si es tractava del seu aniversari, el sant o el que es presentés, fins i tot l’Agnès rebia regals d’amics dels seus pares que en prou feines coneixia, ara, això sí, QUEDAVEN BÉ.
En el que es referia a la festa, tot i que de fet la protagonista era ella, no en gaudia gaire.
Sempre hi havia un berenar molt complert, un bon pastís, la típica cançoneta de felicitació i poca cosa més. Semblava que anés dedicada, més a grans que a ella mateixa. A la seva mare no li agradava convidar amiguets seus, deia que tots plegats feien massa “xivarri” i no paraven quiets i a sobre, jugaven a fet i amagar i anaven recorren la casa al seu gust. Li deia que no es preocupés, que l’endemà ja els veuria i “ja els hi portaria una bosseta de bombonets a cada un”.
I quan arribava Nadal i Reis, semblava que li queia una botiga de joguines sencera a sobre, la veritat és que hi havia vegades que ni tan sols li feia il·lusió obrir-los tots
Els seus avis, ja eren molt grans i apart, tant els uns com els altres, seguien vivint a les seves respectives masies, on havien nascut i passat tota la seva vida.
L’Agnès no hi acostumava a anar gaire sovint. Les “ocupacions socials” del seu pare i de la seva mare eren tals, que parlant sincerament no donaven massa importància a aquesta manca de comunicació. De fet, ja els anaven a visitar tres o quatre vegades a l’any, sempre i quan no se’n haguessin d’anar a fer algun viatge, unes vacances o no s’ensopegués amb dates “prou importants”, que els obligues a anar posposant el compromís, el tenien considerat com una cosa de segon ordre. Apart de que també pensaven que tant per les festes de Nadal com per Pasqua, ja eren els avis els que sempre acostumaven a venir a casa d’ells per passar-ho plegats.
La Rosa, s’anava donant compte de que tot i que la nena sentia estimació per ells, mai li havia vist aquell carinyo especial que senten els nets pels seus avis.
S’ha de dir que, part de culpa ja venia de que tampoc li havien inculcat i per altra banda, tant els uns com els altres, sigui per la distància o més aviat pel seu mateix caràcter, bastant similar el d’uns i altres, tampoc es prestava a que l’interès i el carinyo de la petita cara a ells, fos gaire més intens.
Quan es veien, estaven contents i sempre tenien preparats regalets per ella però, apart d’això, tampoc li demostraven un interès gaire especial.
Quan la Rosa li deia, “has de procurar estimar molt als pares i als avis, sents? Ella contestava, “ja els estimo però el que si que no vull es que tu te’n vagis” – i no parava de fer-li petonets.
La infantesa de l’Agnès era trista, però era el que ella coneixia i vivia a casa seva.
El que sí no entenia, era perqué les seves amigues li comentaven coses com, el conte que els hi havia explicat el seu para abans d’anar a dormir, l’ajut que li donaven amb els deures, que sempre estiguessin pendents de les seves notes i d’ajudar-la si era necessari, o que fos la seva mare qui les anés a tapar bé al anar al llit i qui els hi fes un bon petó abans d’adormir-se.
El raonament que s’acostumava a fer era – “és que elles no tenen a la Rosa i per això ho fan els seus pares” – tot i així, ella no ho podia entendre però sempre li quedava un sentiment d’amargor.
Quan va complir els dotze anys, el caràcter de l’Agnès s’anava començant a perfilar. La Rosa s’adonà de que anava canviant a passos agegantats i de que semblava que en poc temps, s’anava convertint en una persona més adulta, més responsable, i... més trista.
També s’adonà de que anava adoptant una actitud una mica rara en molts aspectes. De cop i volta, començà a fer preguntes sobre el comportament dels seus pares envers a ella. Era la primera vegada que passava, mai s’havia preocupat d’aquest tema.
Es dirigí a la Rosa i li digué:
- Els meus amics em pregunten com és que mai venen els pares a qualsevol acte que fem a l’escola, ni finals de curs, ni quan fem les festes de primavera, ni a veure algun partit, en fi, mai.
Jo sempre els hi dic que perqué ja vens tu però, alguns han insistit a preguntar i no he sabut que contestar. No creus que sí que es veritat que és una mica estrany? – A ells els hi agrada molt anar a celebracions i festes, dons com és que mai venen a alguna de meva, és que no els importo?
La Rosa es va quedar totalment tallada. No sabia que contestar. Les preguntes que li feia l’Agnès eren completament normals, demostrava que començava a veure que entre els companys i ella, els costums eren diferents, tot i que sent un col·legi com aquell, de tanta “categoria”, tampoc tot eren flors i violes però el cas es que la nena ja ho havia començat a veure.
Es trobava en una postura complicada. Tenia de parlar amb els pares de l’Agnès com més aviat millor però, el cas és que no s’atrevia. Primerament, no sabia com enfocar la conversa i després, també s’imaginava la resposta.
I així va ser. Tan l’un com l’altre s’ho prengueren com a una cosa normal de l’edat el fet de que anés canviant i per altra banda, ja per això la tenia a ella per acompanyar-la i ajudar-la en el que calgués. Estaven orgullosos de poder-li donar aquesta companyia a la seva filla. No totes les famílies s’ho podien permetre!!!
La Rosa va comprendre que no hi hauria rés a fer i decidí observar i guiar a la nena pel seu compte en tot el que li fos possible.
Anaren passant els anys i un dia, quan ja havia complert els quinze, la Rosa es quedà una mica sorpresa en veure a l’Agnès estar molt pendent de la feina que anava fent el servei.
Va adonar-se de que no era la primera vegada que ho feia i que cada cop semblava que hi tingués més interès. Decidí preguntar-li a que li venia aquella curiositat. La seva sorpresa va ser majúscula quan la nena li va contestar:
- No sé Rosa, vull saber com és la vida dels que tenen de treballar, perqué no tenen més remei, a fer feines, a vegades molt dures i que si no fos així no podrien menjar.
La Rosa li va contestar,
-El teu pare també treballa, Agnès.
-Ja, vols dir que al meu pare “tot li donen fet”
-No el desprestigis dona, ningú li pot treure les seves hores de feina i de responsabilitat en el seu càrrec.
Ella es va quedar completament callada i pensativa i de cop i volta li preguntà:
-Tu també treballes Rosa, sempre has sigut la meva mainadera i la meva amiga. Però podries menjar si no estiguessis amb nosaltres?
La Rosa, es pot dir que d’un temps cap aquí, cada vegada anava trobant més normal totes les reaccions de la nena en el que feia a manera d’obrar. Ara, la pregunta la va agafar de sorpresa i ni sense pensar-ho li va dir “no”.
L’Agnès de la mirà i li digué:
-Tens una feina complicada i responsable perqué sempre has d’estar pendent de mí però, et dones compte del que et significaria si enlloc d’això, tinguessis de passar tot el dia fregant, rentant, fent menjar, bé, no se, feines d’aquestes tan pesades i tant insuportables però, que tots els d’aquí a casa com molts altres tenen de fer?
La Rosa baixà el cap i digué,
-Tens raó, jo tinc molt bona feina i un bon sou. No necessito pagar habitatge, ni cap de les despeses que comporta, ni menjar, ni rés indispensable per poder viure. Vaig tenir la sort de poder entrar a viure amb vosaltres, quan tenia trenta anys.
-Com va ser que vas conèixer als meus pares?
-Dons mira, a la teva mare ja la coneixia des de feia uns anys. Jo era modista i treballava en una casa molt reconeguda d’aquí Barcelona des de que era molt joveneta.
-A la teva mare li agradava vestir molt bé, igual que ara, i era una gran clienta nostra.
A mi m’agradava la feina de modista però, havia sentit comentar moltes vegades a la teva mare que volia mirar de trobar algú de confiança, a poder ser conegut d’ella, per que tingués cura de la seva criatura quan nasqués.
Un dia, vaig decidir oferir-me per ser jo la mainadera que buscava i sense quasi bé ni pensar-s’ho, em va dir que d’acord.
-I la teva mestressa, que et va dir quan va saber que marxaves?
-L’hi va saber molt de greu i lo primer que em va preguntar va ser si no estava contenta en el seu taller.
Jo li vaig contestar que sí però que em feia molta il·lusió poder cuidar una criatura petita, i que també m’aniria bé per poder complir amb totes les meves despeses d’habitatge, de menjar i d’altres coses que sempre et venien de sorpresa.
Per altra banda, una cosa molt important és que estaria acompanyada per una família. Era molt trist viure sola.
-No tenies a ningú?
-No, no tinc germans i els meus pares feia temps que havien mort.
L’Agnès, molt seriosa, li preguntà,
-I quin seria el teu principal problema si de cop i volta et quedessis sense feina?
-De moment, hauria de començar per buscar-me un habitatge. No em puc ni imaginar com m’ho podria resoldre per poder sortir del pas per anar vivint.
Sort que puc estar aquí!!!
-I tant Rosa. Saps que hi ha una noia molt jove del servei, la Maria, que només té vint anys i que es passa el dia fent una de les pitjors feines de la casa, la neteja. I saps quin és el seu pitjor problema? – té una filla petitona. Només la pot veure cap el tard i l’endemà de bon matí, ja té de tornar a estar aquí.
-I amb qui deixa la seva nena? – li preguntà la Rosa.
-Amb això no hi té problema. La seva mare viu amb ella i la nena pot estar atesa per l’avia tot el dia. Sort d’això. No em puc ni imaginar que seria de la vida de la Maria i de la seva filla si estiguessin soles...
-Això ni ho has de pensar Agnès. Totes les coses es poden arreglar d’una manera o d’una altre.
-Sí, suposo que sí...
La Rosa quedà molt inquieta després d’aquesta conversa. Com era possible que si li ocorreguessin aquests pensaments i perqué tenia de posar tant d’interès en voler esbrinar tots aquests temes? – no li va agradar la sensació que va sentir. Li va crear una espècie de neguit que li era incomprensible de poder entendre i aclarir.
De cop i volta, la nena li va demanar que l’ensenyés a cosir. Li va dir que mai ho havia fet i creia que devia ser molt interessant saber transformar una roba en un vestit.
La Rosa, es sorprengué una mica però, recordava que li havia comentat que havia sigut modista i no dubtà en posar-ho en practica. Així la nena també es distrauria una mica, apart del temps que necessitava pel cole i els estudis.
Seguiren passant els anys, l’Agnès s’estava convertint en una noia preciosa, admirada per molt nois, més d’un hauria desitjat poder ser el seu pretendent.
Ella s’havia fixat en un que sempre li havia cridat l’atenció. Era veritablement guapo encara que segons com, una mica massa atrevit en tots els aspectes.
Era fill d’uns amics del seus pares. De fet era una amistat que també l’havia portat l’estat econòmic de la família.
El pare d’aquest noi, era un dels empresaris de més diners i més bons clients del banc. Els pares de l’Agnès sempre havien considerat a aquesta família de “lo milloret” de la seva colla d’amics.
En Jordi, el seu fill, també havia reparat amb l’Agnès, ella n’estava bojament enamorada.
Ell li corresponia però el seu “apassionament”, no era només sentimental, també tenia molt d’interès en anar més enllà, sobretot veient la innocència de l’Agnès i l’amor que li demostrava.
Era tres o quatre anys més gran que ella i sabia molt bé com continuar seduint-la, amb tota la voluntat i complaença per part de la noia.
La Rosa, es va adonar de per quin camí anaven les coses i les conseqüències que podien tenir. Es va fer un tip d’avisar-la però l’Agnès ni se la va voler escoltar.
Al cap d’un parell de mesos d’anar amb en Jordi, es va quedar embarassada.
Li va fer saber, contentíssima i amb tota la seva il·lusió, comentant-li que no tenia de portar cap problema a l’hora de celebrar el casament. A ningú li importava que estiguessin esperant un fill.
Quina va ser la sorpresa de l’Agnès, quan al dir-li, la reacció del Jordi va ser desaparèixer i no voler saber absolutament rés més ni d’ella ni de la criatura.
Quan la noia va decidir parlar amb els seus pares, referint-se només al seu estat, sense dir qui era el responsable de la nova, ho van veure com una “ofensa” pel nom de la família, de tal manera que el fet de que la seva filla hagués tingut aquell “entrebanc”, no ho podien permetre cara al “prestigi” de la seva posició social.
La proposta que li van fer va ser que es fes perdre la criatura.
L’Agnès es va quedar blanca com el paper al veure la reacció dels seus pares. Es va negar rotundament a prendre aquesta decisió. Llavors, li van negar tot tipus d’ajut, tant de caire econòmic com del que fos, exigint-li que abandonés la casa i que se’n oblidés d’ells.
Li van dir que procurés buscar-se la vida on fos i sobretot, que marxés el més lluny possible de Barcelona. El millor per tots plegats, seria que anés a un lloc on no podessin reconèixer-la. Tot i que, si per mala sort això passava, ells ja s’haurien “netejat” el nom al haver-la apartat del seu costat.
Ella només pensava en lo injust que era aquella manera de reaccionar dels seus pares, però del que sí podien estar segurs, era de que marxaria, però tindria la seva criatura.
Si sabessin qui era el pare... potser encara s’ho haguessin pres pitjor. Millor deixar les coses com estaven i que la “societat” tirés endavant, amagant tota la brutícia que arrossegava!!!
- I la Rosa, pensava, com s’ho podrà arreglar a partir d’ara?
L’Agnès s’acomiadà de tot el servei, procurant no demostrar cap sentiment.
Quan fou el moment de dir adéu a la Rosa, plorà desconsoladament. Li va explicar tot el que havia passat, desitjant-li que els seus pares no fossin tant cruels amb ella i li donessin algun altre tipus de feina.
Al cap d’un temps d’haver marxat l’Agnès , la Rosa s’adonà de que havia sigut molt covarda amb el seu comportament envers la noia.
Li va venir el record de la conversa que havien tingut molt temps enrera referent a que li podia passar si perdia la feina, i no va valorar en cap moment la situació desesperada en que es trobava la noia.
Quan va voler adonarse’n, ja era massa tard. Ningú sabia on s’havia traslladat l’Agnès ni que era de la seva vida.
Els seus pares, no en volien ni sentir a parlar. Fins i tot havien fet desaparèixer de la casa tot el que podia portar algun record de l’existència de la seva filla.
D’aquell tema l’Agnès sempre havia evitat parlar-ne. La Mireia no es mereixia tenir un pare com aquell, que només va ser capaç de fugir quan va saber que ella estava esperant un fill d’ell. I desgraciadament, tampoc tenia de saber quin tipus de persones eren els seus avis. Preferia que s’imaginés que només eren elles dues soles en el mon, o de fet, no era així?
Va decidí anar a un poble no massa gran i ben lluny de Barcelona. També va tenir cura de que no fos cap lloc on sabés que hagués estat la seva família. Tal com li havien dit, intentaria no tenir de trobar-se’ls ni a ells ni a cap conegut. La sensació que notava quan pensava en ells, era de menyspreu.
De fet, tot i provenint d’una família amb suficients recursos per poder donar-li una bona preparació, tal i com havien fet fins llavors, no li va servir de res quan va tenir de marxar de casa seva.
El seu embaràs aniria tirant endavant i cada vegada es faria més visible, el que comportava que no podia enganyar a ningú dient que se li farien càrrec de la criatura i ella podria seguir treballant normalment.
No podia pensar ni en una empresa ni en una botiga.
En aquell moment, no podia ni pensar en una guarderia, i per altra banda, tampoc volia una feina que li lligués un horari incompatible a poder estar amb la criatura la major part del dia. Ja miraria de trobar alguna cosa que li pogués permetre combinar el temps més al seu aire, de tal manera, que es va veure obligada a treballar del que fos per viure.
Es va recordar de la Maria, aquella noia joveneta que treballava a casa dels seus pares i que també tenia una criatura petitona. Ella l’havia compadit de que tingués de fer aquella feina que feia, però va pensar, que si no tenia més remei, ella també tiraria per aquest camí, apart de que no tenia la seva mare perqué la podés ajudar. Al menys la Maria tenia aquesta sort.
Com que tenia una llibreta d’estalvi amb alguns diners, de moment per parar el cop, va poder llogar una casa petita però ben conservada. S’instal·là procurant tenir lo justet, però dintre de la senzillesa de mobiliari i demés, al menys poder sentir-se còmoda.
Anaren passant els mesos i ja s’acostava el dia del naixement de la criatura.
Una de les primeres coses que va fer al instal·lar-se al poble, va ser informar-se de quin era el servei mèdic que hi havia i prendre contacte amb el metge que li van indicar.
Era una persona molt amable. La va anar tractant en tot l’embaràs i ja cap al final, li va presentar la llevadora que l’ajudaria en el moment del part.
L’Agnès va fer cara d’espantada.
-Llevadora doctor? – no m’atendrà vostè?
-No Agnès, t’atendrà la Sra. Antònia. No t’has d’amoïnar. Quasi tots els nois i noies i nens d’aquest poble, han nascut amb el seu ajut.
-I si tinc algun problema molt greu o li passa alguna cosa al meu petit?
-No ha de passar rés, ara, si i hagués qualsevol problema, no t’amoïnis que em veuries de seguida al teu costat.
El part va anar molt bé i sense cap complicació, encara que molt dolorós, però només néixer la criatura, una nena tant bonica com un angelet, va ser tal la seva felicitat que pensava que no vindrien d’aquí els esforços que tingués de fer, però que procuraria que a la nena no li faltés mai rés.
No hi cabia de goig, era la seva filla, la seva nena.
Va abraçar a la Sra. Antònia, no tenia prou paraules per agrair-li el seu ajut.
-Quina nena tant bonica Agnès. Ja has pensat quin nom li posaràs?
De fet, no ho havia ni pensat, decidí mirar-se bé a la petita i buscar-li un nom que li fes honor. Era tant bonica...
-Mireia! , va contestar, és un nom que m’agrada molt.
La Sra. Antònia se la mirà i li digué:
-Has escollit molt bé Agnès, Mireia és preciós.
Per poder tirar endavant i anar pujant a la petita, es va haver de fer un far de treballar, que era com sempre l’havia conegut la Mireia, fregava i netejava a casa dels altres, rentava la roba, planxava, despatxava pa i queviures els matins dels dies de festa i per si això no fos prou, encara dedicava unes hores a la nit a cosir roba, que li anaven portant perquè la repassés de qualsevol foradet, boto, vora o el que fos, el cas es que podessin entrar diners a casa.
Tot i que ens els pobles la xafarderia és una de les parts més importants, tothom s’agafà amb carinyo a l’Agnès. No es mereixia crítiques.
El més probable era que fos mare soltera però, que es podia dir d’una noia que es passava el dia treballant i atenent a la seva filla amb aquella energia i aquell carinyo? – només se li podien dir lloances.
La Mireia mai va saber rés de tot això i com que des de ben petita, sempre havia vist a la seva mare ocupada i plena de feina, per ella ja era com la cosa normal del mon.
La seva mare volia que estudiés i tingués una bona preparació, cara al seu futur. Tot i que no li era possible donar-li estudis universitaris, al menys volia que tingués una base sòlida per fer un secretariat o alguna cosa similar.
L’Agnès, per la seva banda, a mida que la nena va anar creixent i no tenia de dependre tant d’ella, va poder deixar la feina de neteja que havia fet fins llavors i es va poder col·locar en una empresa per treballar d’administrativa.
Tot i que no tenia experiència en aquesta feina, era prou intel·ligent per saber desenvolupar-se bé en tot el que li anaven donant.
Tenia un bon sou, però així i tot, no havia deixat la feina de cosidora. Els diners que hi guanyava, ajudaven a anar tirant endavant amb més facilitat.
Va decidir obrir una llibreta d’estalvis per la seva filla. Volia que quan tingués divuit anys, poder disposar d’uns centimets propis, pocs, però sempre seria un petit ajut. Poc a poc ja hi aniria afegint més capital.
Quan emmalaltí, es desesperava al veure que deixava sola a la seva filla però, confiava en que se’n podria anar sortint. Era molt llesta.
La Mireia recordava de quina manera l’estimava la mare. Sempre tenia un somriure per la seva petitona. Recordava com l’amanyagava al posar-la al llit i com li cantava sempre una cançó de bressol perquè tingués un son ben dolç.
En arribar a aquest punt, la Mireia no va poder més i esclatà en plors.
La Neus, una bona amiga seva, la va veure de lluny i va anar corrent per preguntar-li que li passava. La Mireia se li abraçà totalment desconsolada. La Neus la va anar acaronant sense deixar de parlar amb ella intentant animar-la.
Poc a poc la Mireia es va anar refent. Li va comentar a la Neus la gran pena que sentia al haver perdut a la seva mare i també li va dir que aquell dia complia 18 anys, el que feia que encara es trobés més sola.
La Neus, li va fer veure que tot i que no li quedava cap familiar al mon, el que sí tenia era un grup d’amics que se l’estimaven, i que tots plegats formaven una bona colla, des de que eren molt petits.
La Mireia, se l’escoltava i pensava que tenia raó. Sempre s’havien avingut molt tots i pensant en això, es va anar sentint més segura i menys sola.
Poc a poc, anà retornant a casa seva.
La Rosa, no es perdonà mai més el comportament que havia tingut amb l’Agnès.
No va perdre la feina a la casa, ja que la van fer com una espècie de cap del servei. Era la responsable de que tot funcionés bé i de que atengués directament qualsevol tema que es podés presentar.
Van anar passant els anys, ella s’anava envellint més depressa del compte. L’amargor no la deixava viure. Va intentar localitzar a l’Agnès, però, va ser inútil. Mai més havia pogut saber rés d’ella.
Els amos, seguien vivint al mateix ritme de sempre. Per ells, tot seguia igual i no havia canviat rés. No semblava que s’haguessin adonat de lo buida que estava la casa des de que no hi havia la seva filla, i d’això ja feia quasi bé divuit anys, els que tenia l’Agnès quan la van fer fora.
La Rosa anava portant molt bé la seva feina, al llarg dels anys, havia anat entrant i sortint servei de la casa.
Un dia, va contractar una noia molt joveneta perquè s’encarregués d’ajudar en la feina forta de la neteja.
Quan portava molt poc temps a la casa, la Rosa va tenir una sorpresa que quasi la va deixar sense respiració.
La noia estava netejant la seva habitació i de cop i volta, al anar a treure la pols de la còmoda, veié una fotografia que li va provocar un esglai inexplicable.
La Rosa, s’adonà de la cara de la noia quan agafà la foto: era de total incredulitat.
-Que et passa? - li preguntà.
-No ho sé senyora, com es que té aquesta foto aquí sobra?
-Que té d’estrany que hi sigui? li digué la Rosa sorpresa.
-Dons, no sé perquè m’ha semblat veure la cara de la Mireia, una amiga meva del poble.
La Rosa es posà en guàrdia i li digué, que vols dir amb això de que et recorda a una teva amiga?
-Dons no se, la Mireia té el cabell més llarg i més ros, però s’assembla moltíssim a aquesta noia.
A la Rosa li va costar reaccionar però li va preguntar:
-tu coneixes a la seva mare?
-Bé si, la coneixia.
-Que vols dir amb això, que no viu en el mateix poble ara?
-Ara no, va morir fa un mes. La Mireia sí que hi segueix vivint.
A la Rosa li va fer un salt el cor i sense ni pensar-s’ho li preguntà.
-Com es deia la seva mare?
-Agnès.
La Rosa caigué asseguda sense forces a sobre el llit. Quasi amb desesperació es deia, Deu meu, com és possible que de cop i volta em pugui assabentar per pura casualitat d’on vivia l’Agnès i ja no ser-hi a temps a poder fer rés per ella?
La noia se la mirava amb cara d’espant. No entenia que li passava a la senyora, però no gosava moure’s per si li feia falta per alguna cosa.
La Rosa va anar reaccionant, es mirà a la noia i li digué:
-Assentat aquí sisplau, m’has d’explicar moltes coses.
Un cop hagué parlat amb la noia, la Rosa decidí traslladar-se directament al poble, anar a conèixer a la nena i a mirar si podia fer alguna cosa per ajudar-la.
Al llarg dels anys, havia aconseguit guardar un bon reco de diners, de tal manera que no tindria cap problema si deixava la feina i se’n anava a viure a la vora de la filla de la seva Agnès.
Va pensar que estava prou capacitada i amb prou experiència per poder treballar o bé atenent alguna criatura o bé cosint, per alguna cosa era modista!!!
En arribar al poble, buscà una fonda per poder allotjar-se i passar-hi els dies que li fessin falta, fins que hagués arranjat la seva nova perspectiva de vida.
Preguntà l’adreça d’eon havia viscut l’Agnès i si encara hi vivia la seva filla.
Un cop li varen indicar, s’hi va dirigir immediatament.
La porta estava tancada. No es sentia cap soroll. Decidí esperar una mica i si no, ja hi tornaria més tard.
De cop i volta, veié una noia que s’anava apropant. Era el viu retrat de l’Agnès quan tenia l’edat d’ella.
La Mireia, al arribar a casa seva, va veure una senyora una mica gran esperant davant la porta.
Només mirar-la li va comentar,
-com t’assembles a l’Agnès!!!
-Com sap qui soc?
-És molt llarg d’explicar, només vull que sàpigues que he sigut una gran amiga de la teva mare i que recordis molt bé el que et diré: si mai em necessites, sempre em trobaràs al teu costat.
La Mireia, encara plena de sorpresa, l’observà, i veié com anava desapareixen carrer avall.
No ho entenia però, es va sentir menys sola.
De moment no volia a ningú que volés ocupar el més mínim reco de lo que havia sigut la seva vida amb la seva mare però, recordaria molt bé les seves paraules, el dia que la seva soledat se li fes insuportable.
SI MAI EM NECESSITES, SEMPRE EM TROBARÀS AL TEU COSTAT.
Podria ser possible que la seva mare l’hi enviés un àngel per acompanyar-la i protegir-la?... Vés a saber, d’ella es podia esperar tot!!!
De cop i volta, va reaccionar, apretar a córrer en la direcció que havia agafat i es posà al costat d’aquella senyora.
La mirà fixament als ulls, amb una expressió quasi de súplica i li digué.
- Crec que la necessito, perqué no ve a viure amb mí?
S’adonà de que la cara de la senyora se li va il·luminar de cop.
Se l’ha mirà i li digué:
-Estàs segura de que vols que estigui aquí amb tu Mireia?
-Si senyora, m’ajudarà a omplir una mica el forat que m’ha deixat la mare.
-Em dona la sensació de que vostè també se l’estimava molt, oi?
- Molt nena molt, mai he estimat tant a ningú.
La Mireia se l’ha mirà amb simpatia i li preguntà:
-Per cert, com es diu?
-Rosa.
La noia aixecà els ulls al cel i digué:
- Gràcies mare!!!
Gemma Matas
PUBLICACIÓ DIGITAL
ResponEliminaPublicat per TINETbiblioteca de la Diputació de Tarragona el 11-1-2012
Hi han afegit disseny de portada