LA PAPALLONA BLAVA

 -Quin jardí més bonic que tinc - diu la María, contemplant l’estol de flors de tots colors que té al davant. Està asseguda a la terrassa de casa seva, recolzada a la barana, amb els braços plegats i la barbeta sobre les mans, somrient feliç.

   Com a cosa natural en ella, entenia el llenguatge de les flors i sabía que estaven contentes de viure allà.

   No és una nena bonica, però, és tan simpática i afectuosa que tothom l’estima.

   Té el cabell molt negre. Els ulls d’un color castany clar i, la carona, plena de pigues. No fa gaire que va fer els sis anys. El seu cos és molt rodonet, sembla una boleta. És grassona i molt blanca de pell però les seves galtes sempre estan rosadetes.

   Té una germana més gran, la Laia. Als seus vuit anys sembla talment una nina. També és morena, però amb el cabell més castany, no tan negre. La seva pell, és d’un to més aviat bru i els seus ulls, son d’un color verd intens i de mirada molt profunda.

   Per la seva edat, és bastant alta i el seu tipus és molt esvelt. És una nena que no passa gens desapercebuda i que, qui la veu, instintivament no deixa de fixar-s´hi.

   La Laia però, és molt creguda. Com tothom li diu que és tan bonica, s’ha tornat molt antipàtica i poc tractable.

  Quan estan juntes les dues germanes, la Laia destaca pel seu físic però és la Maria la que es fa notar per tot l’encant que traspua.

   La mare de les dues nenes està asseguda en un racó del jardí amb un llibre a les mans.

   Veu la Laia passant pel costat de les margarides i arrencant-ne alguna sense cap mirament i sense cap intenció de voler muntar un ram. Simplement ho fa per tenir-la a les mans i anar-la aixafant com si fos un tros de paper.

   La Maria, la veu i la renya enfadada –Laia- li diu -perquè fas malbé la margarida?, li fas mal i si l’arrenques, es mor- La Laia, se la mira despectivament i li respon - Au Maria, ficat en les teves coses i no em maregis.

   La mare, se les mira i pensa –“perquè seran tan diferents l’una de l’altra?. Mira que n’és de bonica la Laia però, el seu caràcter no té comparació amb el de la Maria”.

   Mentre pensa en tot això, va mirant-se el jardí –“Són certament precioses aquestes flors” es diu a sí mateixa. – “Si no fos per aquella ruda d’allà que no hi ha manera d’aconseguir treure, perquè sempre torna a brotar, tindríem un jardí realment fantàstic”.

   Alça el cap per veure a la Maria. No pot evitar dibuixar un somriure, és tan manyaga...

   La veu molt interessada contemplant precisament la ruda, amb una actitud seriosa i pensativa. Gira el cap per veure qué és el que atrau la seva atenciò, i també es queda parada igual que la seva filla.

   Hi ha moltes papallones de colors voletejant per sobre les flors del jardí però n’hi ha una de blava, preciosa, que no para de volar per sobre de la ruda.

  Tant la mare com la filla, s’adonen que fa molta estona que la papallona no marxa d’allà. Les altres flors, tampoc han deixat d’observar-ho i estan estranyades, igual que la María, que tampoc ho compren.

   Les roses, es miren entre elles. La Maria sent que li diu l’una a l’altra despectivament – No ho entenc, mira que en fa de pudor aquesta i en canvi, la papallona blava, tant bonica, no ens fa cas a nosaltres que tenim un perfum tan agradable-. Les margarides, tant les blanques com les grogues, també comenten – Per què no ve cap aquí aquesta papallona tan bonica? No n’hi ha cap més a tot el jardí que se li assembli. Què li troba a la ruda?. La nena pensa – És veritat, per què ho fa la papallona?

   Més enllà, la Laia continua fent de les seves amb la primera flor que troba al davant. Ara els hi toca als geranis. N’hi ha de tots colors –“de fet són bonics- pensa - n’agafaré una flor de cadascun, la desfullaré i en faré una catifa.

   Aniré saltant per sobre, a veure quin color és el que guanya quan hagi trepitjat tots els pètals”.

   Totes les flors del jardí, li tenen por a la Laia. Sempre que en cull alguna, només és per fer-la malbé. Mai en fa un ram ben maco per poder-lo lluir i fer contentes a les altres flors imaginant-se que algun dia, elles, també anirien a parar en un gerro perqué tothom veies el goig que farien.

  - “De fet – pensaven les flors – més val acabar així que no pas anar-nos morint a ple sol i quedar ben seques i lletges. Llavors també ens tallen, però és per llençar-nos directament a la brossa”.

   La Maria i la seva mare segueixen contemplant el vol de la papallona blava, que no es mou de sobre la ruda, de color groc apagat.

   Ara, s’acosten altres papallones apropant-se a la blava com si li anessin a parlar. Les flors pensen – “Bé, ara serà el moment. A veure si la fan venir cap aquí” – La Maria observa però, ben al contrari, veu que es van posant totes en cercles sobre la ruda, com si fos el més interessant del mon.

   La mare, es queda parada i al veure a la Laia prop d’allà li diu - Fixa’t nena, has vist quina cosa més estranya fan aquestes papallones? Han deixat de volar sobre totes les altres flors, tan boniques, i s’han quedat amb la papallona blava, envoltant la ruda.

   La Laia es gira i ho mira despectivament, tot dient  - Quina bajanada, veig que la Maria també està ben interessada. Com és possible que us cridi l’atenció una cosa com aquesta?. Total, només donen voltes sobre una flor d’olor fastigosa i lletja.

  -La mare, baixa el cap trista i dolguda, pensant que la reacció de la Laia era molt pròpia de la seva vanitat i que si no canviava, sería molt infeliç al llarg de la seva vida.

   Sense proposar-s’ho, mira a la Maria. És tan bona nena, tan dolça i amable amb tothom, que se sent orgullosa de ser la seva mare.

   La petita, continuava observant la papallona blava, amb gran interès i gairebé sense moures de postura, recolzada a la barana.

   Veia la ruda, que quasi s’ajupía vergonyosa, però així i tot, es sentía molt afalagada de veure totes les papallones voleiant per sobre d’ella.

   Es va fent fosc i totes van marxant plegades, menys la blava que continua sobre la ruda.

   Les altres flors no s’ho poden creure. – “Com és possible que hagi pogut passar això aquesta tarda?, quin encanteri té aquella papallona que ha aconseguit dominar a totes les altres, grans, petites, blanques o de colors, tant és, a totes, com si fossin un exercit?. Totes s’han quedat al seu voltant, abandonant les altres plantes del jardí”. La Maria va fent que si amb el cap.          Cap d’elles podia presumir d’haver vist voleiar damunt seu la papallona blava.

   Es fa de nit, i arriba el pare de la feina per reunir-se amb la familia. Fa un petó a la mare i a cada una de les filles. Com sempre, es queda uns moments encisat mirant a la Laia, però s’entristeix al notar la fredor de la nena al tornar-li el petó. En canvi, la Maria, se li llença al coll abraçant-lo molt fort i aleshores se sent content. Només li manca una mica d’afecte per part de la Laia.

  S’asseuen a taula per sopar i a la Maria li falta temps per explicar-li l’anècdota de la papallona blava. El pare, es queda pensant, i diu seriós –segurament la papallona sap perquè ha triat la ruda-

  L’endemà, com cada día d’estiu no tenen escola i, una vegada fets els deures, poden sortir a jugar al jardí o fer qualsevol activitat que els hi vingui de gust.

  La Laia, a més de ser molt creguda, sempre ha estat gelosa del comportament de la seva germana. No entén perquè quan estan juntes, tothom es fixa en la Maria. Ella mateixa es diu – “Mira que sóc bonica jo, no cal que m’ho diguin, ja ho sé bé prou, en canvi la Maria... sembla una bola, petita i rodona, és lletja i a més a més, té la cara plena de pigues. Sembla una “pepona”.

  La Laia, tot el que té de bonica ho té de vanitosa, per això li resulta impossible adonar-se de quina és la realitat. Segueix observant la Maria, i no para de trobar-li més i més “defectes”. – “Mira que n’és de “pava” - es diu ella mateixa, - “sempre va somrient, com si tot fos maravellós i no hi haguessin entrebancs en res, ah! parlant d’entrebancs, sempre porta els genolls pelats, mira que n’és de “patosa”, cada dos per tres, cau per terra. Quin ridícul, en canvi jo, poques vegades necessito mercromina. Sé caminar... sé caminar molt bé, com si fos una model”.

  La veu anar directament cap on hi ha la ruda. –“On va ara?”- pensa la Laia –“Quines idees té la meva germana, què creu que trobarà allà baix?”- i tota contenta es diu –“Quina flor més rara, ahir era lletja però, avui, encara m’agrada menys”.

 De sobte, s’estranya al veure que la Maria s’ajup i que cull amb molta cura flors de la mateixa planta i en fà un pom. – La nena sent interiorment que la ruda li dona les gracies -. La Laia es queda ben parada – “On va amb això?” pensa – “mira que n’es de lleig, si fa pena”

   La Maria s’aixeca i va cap on hi ha la mare i li ofereix el ram dient-li. -Té mama, posa’l amb aigua, si la papallona blava li va fer tant de cas, serà perquè és especial -.

 La mare, el pren, busca el seu gerro preferit, i tal com li ha dit la seva filla li posa aigua i el deixa al mig de la taula del menjador, en un lloc d’honor. La Maria molt contenta, l’abraça i l’omple de petons.

  Al veure això, la Laia decideix que ella també li portarà un ram, però no com aquell, si més no de les flors més boniques que trobi al jardí – “A veure on anirà a parar la ruda llavors” - pensa maliciosament. Cull unes roses ben perfumades i com quan vol també té prou bon gust, aconsegueix fer un pom de flors preciós. El porta a la mare tota orgullosa, esperant veure la seva reacció.

  La mare es queda sorpresa. El recull i espera un petó o alguna demostració d’afecte per part de la Laia, però només veu una mirada de gelosia vers a la seva germana, des d’aquells ulls verds tan maravellosos. Li agraeix el detall. Và a buscar un gerro que té a l’abast, hi posa aigua, i agafant el ram el col.loca dins.

  La Maria diu – Quin ram més bonic Laia, i quina olor més bona que fan aquestes roses - tot pensant, “que contentes deuen estar, amb lo presumides que són, ara tindrán ocasió de lluir”.

  La Laia, al sentir l’elogi de la seva germana es diu – “Jo sí que en sé d’escollir i de fer bé les coses, no pas com tú”. Espera a veure quan triga la mare a canviar la ruda per les roses però quina és la seva sorpresa quan veu que les deixa a un racó de la galeria. Queda decoratiu, però el lloc d’honor, continua sent pel ram de ruda.

  La Laia no s’ho pot creure. No compren com es possible que la seva mare no s’hagi adonat de la bellesa del ram que li ha regalat – “No ho entenc - es diu - jo creia que la mare tenia bon gust, però ara ja no sé que pensar”. Es gira per veure la Maria que no para de xerrar de les flors i de totes les “beneiteries” que li passen pel cap, i a sobre, la mare se l’escolta i li va rient les gràcies. – “Bah –pensa - no cal amoïnar-se, no sé que espera la meva germana, pobreta, ni de lluny podrà ser mai ni la meitat de bonica del que soc jo. Per això la mare està tant per ella, perquè no m’agafi gelosia. A mi ja em veu. No cal que m’ho digui, ella ja sap que jo ho entenc”.

  La mare, tot i que va seguint la conversa amb la Maria, no deixa d’observar aquell gest tan vanitós i cregut de la Laia. – “Quina pena - pensa – si poguessis entendre què son la bondat i la tendresa... Pobra filla meva, crec que mai et podré veure feliç, i mira que n’ets de bonica”.

  Està entristida però, continúa escoltant-se la Maria. Ben bé, les dues germanes, no tenen ni punt de comparació. Sense ni adonar-se, es posà molt seriosa i pensa reflexionant:

 - “És ben cert que la bellesa no és al físic, la bellesa és al cor”.

  La ruda és modesta, útil i senzilla, les altres flors poden ser molt boniques, però, la vanitat les traeix. És per això que és la preferida de la papallona blava.          

                                                                                                                           

Gemma Matas