La noia plora, plora
desconsoladament, el seu home l’abraça molt fort, amb tot el seu amor, però
ella està desesperada. Estan enterrant la seva mare i en aquest moment estan
baixant el taüt on reposa el seu pare des de ja fa anys, tot i que són
fantasies, tan ella com el seu germà han decidit posar-los junts, vés a saber
que hi pot haver de veritat en que un i l’altre es faran companyia per sempre
més.
La noia, tremolosa,
es sent incapaç de poder seguir veient l’escena, no suportaria veure que podia
haver quedat del seu pare, del seu ídol!
El seu marit se
l’emporta més enllà, però això no priva de que al cap d’uns moments senti la
veu del seu germà fent menció de com estan encara els restes i com es manté també
el blau d’aquella corbata, per la que sempre havia tingut preferència i per
això va ser la que va marxar amb ell.
S’ha acabat la
cerimònia, uns i altres s’acomiaden, repeteixen el condol als dos germans i
tothom va marxant cap a casa seva.
Passen els anys, a
la seva llar hi regna l’amor i la bona harmonia però, com en totes les cases,
sempre hi ha moments de petites discussions. El fet és que avui ha sigut més
forta que altres vegades.
La noia ha de
prendre una decisió molt important sobre el tema que els ha portat a fer un
plantejament molt seriós, per poder arribar a un acord o altre. Decideix anar
cap al menjador per seure, asserenar-se i poder pensar amb calma quina hauria
de ser la seva resposta.
Va caminant pel
passadís indecisa, es sent sola, no pot recórrer a ningú per ajudar-la. Camina
de pressa, obre la porta i al encendre el llum, queda esglaiada: a la butaca on
ella seu normalment, hi veu un reflex: un esquelet amb corbata blava, la
corbata del seu pare...
Han sigut uns
fragments de segon, no sap que hi pot haver de veritat, el que sí és que ha
notat una pau interior i una seguretat total per respondre al seu marit.
Pot ser cert?
