MARE, TU NO DUBTES?

  La Txell acaba d’arribar de l’institut. Obra la porta de casa seva, entra, deixa la motxilla i se’n va a la seva habitació per canviar-se i posar-se còmoda.

  Està cansada, ha tingut un dia de molta activitat. La darrera classe de la tarda ha sigut gimnàstica. Els han fet fer exercicis durs i ara només té ganes de seure, berenar una mica i posar-se a fer els deures i estudiar. L’endemà té un examen i s’ho ha de preparar bé.

  Obre la nevera i hi troba quantitat de coses, com sempre. Rara vegada la mare la deixa mig buida.

  Agafa un paquet de pernil dolç i un tomàquet. Talla un tros de barra, i es prepara un bon entrepà. S’omple un got de llet i s’asseu per menjar-s’ho. Va bastant ràpida, apart de tota la feina que li espera de l’escola, la gana que té, li fa devorar l’entrepà en un tres i no rés.

  Té tretze anys, és alteta, molt atlètica degut a tot l’esport que practica i molt bonica de cara. Es morena de pell, amb cabell negre i ulls d’un castany molt fosc. El físic de la seva mare i el seu, son molt similars.

  Mentre recull els estris que ha embrutat al berenar, inconscientment es va mirant la cuina. Al ser barra americana, també li permet veure al mateix temps el menjador.

  Sempre hi ha ordre, tot està al seu lloc.

  La seva mare és advocada, Ha de dedicar moltes hores a la seva feina però no per això deixa d’atendre casa seva tant com pot.

  Té una senyora que l’ajuda en tot el que és la feina de neteja però, tota la resta, es ella qui ho tira endavant: comprar, roba, cuina i repàs general de que estigui tot en ordre.

  La Txell, en aquest aspecte no s’assembla gaire a ella. Normalment li costa esforç   tenir les coses recollides, sinó, la seva mare ja li fa memòria del que ha quedat per fer.

  S’asseu i es disposa a fer els deures.

  De cop i volta, li ve al cap la imatge del seu pare. Sempre se’l ha estimat molt, tant quan vivien tots tres junts, com ara que van decidir separar-se.

  Mai havia entès perqué els seus pares havien pres aquesta determinació. Semblava que s’estimaven i de cop i volta, van trencar la relació, deixant a la filla entremig, pagant les conseqüències del matrimoni separat. Ara a casa de l’un, ara a casa de l’altre.

  De fet, ella s’està amb la mare, que és qui en té la potestat però, no per això, deixa de trobar-se molt bé amb el seu pare i també si sent com a casa seva.

 Sent soroll de claus i entra la seva mare. La Txell s’aixeca i la va a abraçar i a fer-li uns quants petons, totalment corresposta per la seva mare.

  Normalment no dinen mai juntes, ella es queda a l’institut i la mare, depèn de com té la feina, s’ho combina d’una manera o d’una altra.

  La Txell, es torna a asseure i segueix fent els deures. La mare li pregunta com li ha anat el dia i quina serà la feina que ha de presentar l’endemà.

  La Txell li explica amb detall. Li agrada molt aquest interès que sempre demostra per les seves coses.

  Al cap d’una estona, torna la mare. Un cop s’ha posat còmode, obra la nevera per agafar un refresc i comença a anar d’una banda a l’altra, preparant el sopar, recollint la roba de l’assecadora, plegant-la amb diligència i sense perdre en cap moment el posat decidit que la caracteritza.

  De cop i volta la nena li pregunta: mare, tu no dubtes? – la mare aixeca el cap, se la mira i li pregunta, de que? – de tot mare, ETS UNA DONA!!! – Bé, amb això que vols dir? – doncs moltes coses, diuen que les dones sempre tenim les de perdre – Filla, sóc una bona advocada, no? sí mare, però, et sents valorada? – la mare acotà el cap, procurant no mirar la nena. La Txell fixà els ulls al foli i continuà escrivint. Havia vist el rostre de la seva mare, no li calien paraules, l’expressió era de dubte, quasi de convenciment. Per uns moments havia perdut el seu posat decidit!!!

                                                                                                                                              Gemma Matas