PREGÓ DE MARIA AURÈLIA CAPMANY REFERENT A L'ACTE

               HOMENATGE PÒSTUM A AURELI CAPMANY I JOAN MATAS

A la paret de casa nostra hi ha una fulla de figuera de plata, amb una senzilla llegenda: Figueres a Aureli Capmany, mestre de Dansaires, 8 de maig de 1948. De tots els records, programes, medalles commemoratives, plaques ben col·locades dins estoigs de vellut, aquesta senzilla fulla, retallada i gràcil, era un dels que més li agradaven. No era sols per l’encert del símbol de la bella ciutat empordanesa, allò que portava tants bons records a l’Aureli Capmany. Recordava, sense cap mena de dubte el magne festival de danses populars que organitzava Joan Matas, perquè en el temps i l’hora d’aquell festival va significar una fita plena d’esperança en el difícil camí del recobrament del nostre poble.

Joan Matas, amb el seu fervor i el seu entusiasme, havia aconseguit aplegar a Figueres vuit esbarts, que s’havien anat refent, a poc a poc, després de la gran ensulsiada, i els reunia a l’entorn d’un home que havia dedicat la seva vida a recollir el tresor del nostre folklore i que havia dedicat a la dansa popular la meitat d’aquesta vida. Joan Matas sabia perfectament quin era el sentit d’aquell magne encontre, i jove com era, i ple d’esperança en el futur, volia lligar la seva tasca i la tasca dels que havien de venir amb el treball de l’antiga generació, dels que havia començat el combat.

La tasca de Joan Matas no era fàcil. No ho era perquè la generació jove de folkloristes, els que van començar a treballar en iniciar-se la dècada dels anys vint i més tard la dels trenta, no trobarien al seu voltant l’exaltat entusiasme que havien trobat els homes de la Renaixença. Una nova època, plena de qualitats i d’encerts, esdevenia per aquests atzars de les modes, cega i sorda a la bellesa de les creacions populars. I això feia precisament la tasca dels nostres folkloristes més valuosa, perquè ells seguien mantenint vives les formes, de bellesa inesgotable, de la nostra dansa. I no sols mantenint-les vives, sinó treballant per aconseguir noves dades que vinguessin a enriquir el patrimoni que els havien legat, els vells.

Joan Matas havia heretat dels vells mestres l’entusiasme i la dedicació i la certesa que dedicava tots els seus esforços a una missió molt alta. Molt sovint oblidem tot l’esforç, tota la generosa entrega que ha significat aquesta tasca. Perquè Joan Matas, com els nostres folkloristes de la Renaixença, no ocupava les hores en profit propi ni especulava amb l’èxit personal, ni esperava del seu infatigable treball cap benefici. Feia, aquesta tasca generosa i plena de sensibilitat, amb l’alegria que comunica la vocació, i per això la seva alegria irradiava i es feia encomanadissa i a tot arreu on va actuar creava al seu entorn un clima d’exaltació i d’entusiasme.

Sempre he pensat que aquests homes generosos han fet possible, amb la seva tasca quieta i quotidiana, la supervivència de la nostra condició de poble que no es resigna a desaparèixer. En els moments greus, quan semblava que la por o la inconsciència arribarien a destruir la nostra identitat, ells seguien mantenint aquell lligam subtil que ens unia al passat. Però no pas amb el simple rigor d’un estudi erudit, o amb la curiositat distreta del que s’entreté col·leccionant pintoresquismes, sinó amb la passió que fa totes les coses vives, que les vivifica amb l’alegria i el convenciment, que no li cal explicar-les per a viure-les perquè són d’aquella manera i no pas d’una altra. Aquests homes, unien al seu entorn una colla de gent jove i entusiasta i feien una sòlida muralla que ens salvava de totes les situacions. De les alienacions que ens venien no sols dels poders que ens prohibien ser el que som, sinó també de la frivolitat i la distracció.

Avui, em sento especialment feliç d’homenatjar dos homes que van ser mestre i deixeble en el més alt sentit d’aquests mots, és a dir, amics. Al llarg de la vida dels homes apassionats que es dediquen al mestratge hi ha també desil·lusions i desenganys. Molt sovint els que segueixen obliden els que els han precedit, i frustracions i orgulls minen el bon enteniment dels homes. Però Aureli Capmany i Joan Matas van tenir, a més de la passió per la seva tasca, una altra qualitat comuna, la generositat. Una generositat que els duia a ser fidels, a admirar el treball dels altres. Joan Matas, quan era més feliç era quan podia reunir al seu voltant tots els que treballaven en la mateixa tasca, quan aconseguia que els diferents esbarts s’unissin a una mateixa rotllana, es moguessin a un mateix ritme, sentissin aquesta força que només dona la comunicació, la verdadera comunitat.

Avui, Aureli Capmany i Joan Matas serien feliços, veurien que la seva vida lliurada als altres no havia estat endebades, i que el rastre de la seva obra, la seva autèntica supervivència existeix en tots aquells que continuen la tasca començada fa molts anys, just en el moment i l’hora que el nostre poble tornava a néixer. El nostre poble en sap de renaixences, perquè ha conegut moments durs en què tot semblava perdut. Però si podem dir, avui, que no estava tot perdut és perquè dia a dia, sense fatiga, sense descans, aquells homes enamorats de la nostra cultura popular, van anar acumulant coneixements i els van anar comunicant als seus companys de viatge.

Ells, com nosaltres, sabien, amb tota seguretat, que no perdríem mai la fe en el nostre futur.

                MARIA AURÈLIA CAPMANY