4 d’ag. 2011

PREGÓ DE MARIA AURÈLIA CAPMANY REFERENT A L'ACTE

               HOMENATGE PÒSTUM A AURELI CAPMANY I JOAN MATAS

A la paret de casa nostra hi ha una fulla de figuera de plata, amb una senzilla llegenda: Figueres a Aureli Capmany, mestre de Dansaires, 8 de maig de 1948. De tots els records, programes, medalles commemoratives, plaques ben col·locades dins estoigs de vellut, aquesta senzilla fulla, retallada i gràcil, era un dels que més li agradaven. No era sols per l’encert del símbol de la bella ciutat empordanesa, allò que portava tants bons records a l’Aureli Capmany. Recordava, sense cap mena de dubte el magne festival de danses populars que organitzava Joan Matas, perquè en el temps i l’hora d’aquell festival va significar una fita plena d’esperança en el difícil camí del recobrament del nostre poble.
Joan Matas, amb el seu fervor i el seu entusiasme, havia aconseguit aplegar a Figueres vuit esbarts, que s’havien anat refent, a poc a poc, després de la gran ensulsiada, i els reunia a l’entorn d’un home que havia dedicat la seva vida a recollir el tresor del nostre folklore i que havia dedicat a la dansa popular la meitat d’aquesta vida. Joan Matas sabia perfectament quin era el sentit d’aquell magne encontre, i jove com era, i ple d’esperança en el futur, volia lligar la seva tasca i la tasca dels que havien de venir amb el treball de l’antiga generació, dels que havia començat el combat.
La tasca de Joan Matas no era fàcil. No ho era perquè la generació jove de folkloristes, els que van començar a treballar en iniciar-se la dècada dels anys vint i més tard la dels trenta, no trobarien al seu voltant l’exaltat entusiasme que havien trobat els homes de la Renaixença. Una nova època, plena de qualitats i d’encerts, esdevenia per aquests atzars de les modes, cega i sorda a la bellesa de les creacions populars. I això feia precisament la tasca dels nostres folkloristes més valuosa, perquè ells seguien mantenint vives les formes, de bellesa inesgotable, de la nostra dansa. I no sols mantenint-les vives, sinó treballant per aconseguir noves dades que vinguessin a enriquir el patrimoni que els havien legat, els vells.
Joan Matas havia heretat dels vells mestres l’entusiasme i la dedicació i la certesa que dedicava tots els seus esforços a una missió molt alta. Molt sovint oblidem tot l’esforç, tota la generosa entrega que ha significat aquesta tasca. Perquè Joan Matas, com els nostres folkloristes de la Renaixença, no ocupava les hores en profit propi ni especulava amb l’èxit personal, ni esperava del seu infatigable treball cap benefici. Feia, aquesta tasca generosa i plena de sensibilitat, amb l’alegria que comunica la vocació, i per això la seva alegria irradiava i es feia encomanadissa i a tot arreu on va actuar creava al seu entorn un clima d’exaltació i d’entusiasme.
Sempre he pensat que aquests homes generosos han fet possible, amb la seva tasca quieta i quotidiana, la supervivència de la nostra condició de poble que no es resigna a desaparèixer. En els moments greus, quan semblava que la por o la inconsciència arribarien a destruir la nostra identitat, ells seguien mantenint aquell lligam subtil que ens unia al passat. Però no pas amb el simple rigor d’un estudi erudit, o amb la curiositat distreta del que s’entreté col·leccionant pintoresquismes, sinó amb la passió que fa totes les coses vives, que les vivifica amb l’alegria i el convenciment, que no li cal explicar-les per a viure-les perquè són d’aquella manera i no pas d’una altra. Aquests homes, unien al seu entorn una colla de gent jove i entusiasta i feien una sòlida muralla que ens salvava de totes les situacions. De les alienacions que ens venien no sols dels poders que ens prohibien ser el que som, sinó també de la frivolitat i la distracció.
Avui, em sento especialment feliç d’homenatjar dos homes que van ser mestre i deixeble en el més alt sentit d’aquests mots, és a dir, amics. Al llarg de la vida dels homes apassionats que es dediquen al mestratge hi ha també desil·lusions i desenganys. Molt sovint els que segueixen obliden els que els han precedit, i frustracions i orgulls minen el bon enteniment dels homes. Però Aureli Capmany i Joan Matas van tenir, a més de la passió per la seva tasca, una altra qualitat comuna, la generositat. Una generositat que els duia a ser fidels, a admirar el treball dels altres. Joan Matas, quan era més feliç era quan podia reunir al seu voltant tots els que treballaven en la mateixa tasca, quan aconseguia que els diferents esbarts s’unissin a una mateixa rotllana, es moguessin a un mateix ritme, sentissin aquesta força que només dona la comunicació, la verdadera comunitat.
Avui, Aureli Capmany i Joan Matas serien feliços, veurien que la seva vida lliurada als altres no havia estat endebades, i que el rastre de la seva obra, la seva autèntica supervivència existeix en tots aquells que continuen la tasca començada fa molts anys, just en el moment i l’hora que el nostre poble tornava a néixer. El nostre poble en sap de renaixences, perquè ha conegut moments durs en què tot semblava perdut. Però si podem dir, avui, que no estava tot perdut és perquè dia a dia, sense fatiga, sense descans, aquells homes enamorats de la nostra cultura popular, van anar acumulant coneixements i els van anar comunicant als seus companys de viatge.
Ells, com nosaltres, sabien, amb tota seguretat, que no perdríem mai la fe en el nostre futur.

                MARIA AURÈLIA CAPMANY




5 comentaris:

  1. El pregó forma part de l'article del Homenatge pòstum a Aureli Capmany i Joan Matas.

    ResponElimina
  2. Explicació del perquè d'aquest aricle[Ofensiu]
    Gemma Matas Gustems | 29-02-2012
    BARCELONA HOMENATJA MARIA AURÈLIA CAPMANY

    Acabo de llegir l’escrit del homenatge que va rebre ahir a Barcelona aquesta dona tan fantàstica i polifacètica que va ser la Maria Aurèlia mentre va estar entre nosaltres. Tota una personalitat i un orgull per Catalunya.
    Vaig tenir el gust de conèixer-la i tractar-la bastant ja que en el any 1979 vam retre l’Homenatge pòstum als nostres respectius pares, Aureli Capmany i Joan Matas, grans amics i coneixedors del folklore català i que des de el seu món, van fer molt per mantenir viu l’esperit cultural de la nostra terra.
    Aquest Homenatge va tenir lloc al Palau de la Música Catalana i ella en va fer el Pregó apart de llegir-lo personalment abans de començar l’acte.
    Em sembla impossible que ja hagin passat vint anys de la seva mort a l’any 1991, apart de 12 més des de el 1979, quan ens van conèixer.
    Jo li vull retre el meu homenatge particular passant a RC aquell pregó, amb el record inesborrable que m’ha quedat de veure-la obrint la porta del seu pis i un cop em vaig presentar, portar-me directament a una de les habitacions plena de llibres que tenia i ensenyar-me la Fulla de Figuera de plata penjada a la paret que en fa menció al iniciar l’escrit tan fantàstic que va dedicar als nostres pares. Aquest record sempre anirà amb mi.

    Gemma Matas

    ResponElimina
  3. caram gemma un gran homenatge...[Ofensiu]
    joandemataro | 29-02-2012 | Valoració: 10
    a la cultura catalana i a les persones que l'estimen, com el teu pare i l'Aurèlia i el seu pare... tot un exemple, i de ben segur per tu un honor i un record inesborrable de tot plegat

    ara entenc més la teva gran activitat cultural i la de la teva família en general

    abraçades
    joan

    ResponElimina
  4. Treure's el barret[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 29-02-2012 | Valoració: 10
    M'encanten els reconeixements a gent fantàstica. M'encanta descobrir histories personals tan boniques com les del teu pare i del de la MªAurelia Capmany. Aquella gent va treballar tant i tant! Però sobretot tenien un cor que no els hi cabia al pit. El meu avi, Pere Gabarró Garcia, també va rebre fa dos anys un homenatge doble, com a metge cirurgià i montanyenc, per part del Col.legi de Metges de Barcelona i el Centre Excursionista de Catalunya. Van ser qcinc actes inesborrables. Suposo que sempre recordaràs aquell acte del Palau. Una forta abraçada Gemma Matas i gràcies per fer-nosbibrar.

    Aleix

    ResponElimina
  5. Un homenatge merescut[Ofensiu]
    Unaquimera | 05-03-2012
    Tal com et vaig dir que faria, m’he pres el temps necessari per mirar amb tranquil•litat tot el que em vas enviar; també, evidentment, per llegir aquest escrit de la Maria Aurèlia.
    La veritat és que ha estat un goig fer-ho, ja que a més d’estar ben escrit, destil•la sentiments en estat pur des de la primera fins la darrera línia. Al mateix temps, transmet un posicionament concret davant els fets culturals i les tradicions de Catalunya molt admirable, però sobre tot una sensibilitat envers les persones i el seu quefer, les seves virtuts i debilitats, que denoten gran capacitat d’observació i empatia.

    Un escrit fantàstic, en efecte, per més d’un motiu, a banda del més evident i sentimental per a qui, com tu, està lligada a una de les persones homenatjades.
    Entenc l’orgull que deus sentir per la tasca folklorista i generosa desenvolupada pel teu pare, al qual el text retrata admirablement.
    No m’estranya, doncs, que tant els mots com la persona que els va escriure i pregonar, hagin deixat en tu un record que es manté viu malgrat el pas del temps.

    Del material gràfic que em vas fer arribar, m’ha agradat molt aquella portada de la revista, amb l’escultura guaitant l’horitzó... o el futur: resulta molt expressiva, estratègicament col•locada i ben lligada amb el tarannà i els projectes de la persona que representa.

    Per tot plegat, t’ofereixo Ànima milionària. No sé si t’agrada l’òpera, i menys encara si coneixes aquella a la que el text fa referència, però si no és el cas, pots mirar els dos primers comentaris, que t’ajudaran a entendre el context.

    I ara, t’envio una abraçada rodona com una rotllana sardanista,
    Unaquimera

    ResponElimina