16 de set. 2013

LA INCÒGNITA DEL VEÍ

En Daniel surt del la feina i va marxant cap a casa, és un home senzill, viu en un barri senzill, en una escala senzilla, en un pis senzill i la seva vida és molt senzilla, però, a la seva mateixa escala, les veïnes no són gens senzilles, al contrari, són molt intrigants!

Viu en el primer pis i això és un “veritable inconvenient” per les senyores de més amunt. Tot i que procuren tenir “el radar” sempre apunt, tenen un problema greu: la visió. Això de no poder veure les entrades i sortides que fa i qui l’acompanya, és un detall molt important a tenir en compte, a l’hora de fer inventari de totes les trifulgues d’en Daniel. Tenien entès que vivia sòl, i que tampoc tenia cap animal, però el fet és que ja fa més d’un any que viu a l’escala i des de uns mesos cap aquí,  se’l sent a parlar amb algú sigui l’hora que sigui, lo qual vol dir que hi ha algú que viu amb ell, però no han aconseguit esbrinar qui és: seria la dona? seria una germana? seria la mare? vés a saber, la única cosa que podien assegurar, és que fos qui fos,  parlava molt baixet, és podria dir que només sentien la veu d’en Daniel. De fet, tenia la veu potent i contrastava molt amb l’altre que vivia amb ell, així i tot, la Rosario, la veïna que viu al pis de sobre del seu, està casi segura de que alguna vegada ha sentit com un xiuxiueig!

En Daniel acaba d’arribar. Obra la porta de baix i va pujant cap el primer pis, arriba a casa seva, posa la clau al pany, obra i saluda content, com cada dia.

-       Hola, ja soc aquí, per avui ja he acabat.

Es tanca la porta i al cap de poc, torna a explicar-se de com li ha anat el dia.

Fins aquí, la Rosario i la Pepi, la veïna de davant de ca la Rosario, ja ho saben de cada dia, així com també l’hora que acostuma a arribar, és en aquell moment quan cal posar-se en guàrdia.

Malauradament els hi falta una informació molt important, tot el que els hi podria anar comentant la del primer primera, aquesta sí que podria saber alguna cosa més, però fa més d’un any que va marxar a viure a un altre lloc i el pis està buit des llavors.


En Daniel, totalment “in albis” de les preocupacions que provoca a les senyores, va fent la seva rutina normal de cada dia, sens parar d’explicar-se amplament de les coses que va fent, de coses que li han passat durant el dia (punt molt interessant per les veïnes) i del que farà ara i després.

Ha arribat l’hora de sopar i com sempre convida a seure a taula a l’altre que hi ha al pis, oferint-li el millor lloc amb les paraules habitual en ell:
-         
-           -      Saps que? Posa’t aquí que tindràs més llum.


O una altra expressió que també fa servir sovint:
-         
             -     Avui et veig una mica assedegada, serà qüestió de posar-te més aigua.

Alguna vegada també comenta:

-        -    Que bé estaríem si tinguéssim un balconet o una terrasseta oi?, com t’agradaria poder prendre bé el sol o la fresqueta... ja ho sé ja, però de moment, ens hem de quedar aquí, no hi ha diners per fer gaires extres.

Del que sí estaven ben segures la Rosario i la Pepi és de que era una dona. En Daniel sempre parlava en femení, lo qual vol dir que això era ineludible.

La Pepi, pensant, li va comentar a la Rosario que podria ser molt bé que fos la seva mare, segurament estava malalta i per això ell era tan melindrós i li tenia tantes consideracions, si era així, pobre noi, tenia de ser molt sacrificat tenir de cuidar d’una persona gran i malalta, apart d’haver de deixar-la tantes hores sola mentre era a la feina!

La Rosario va contestar,
-    dons mira, tens raó, mentre ell és fora no es sent cap soroll. A lo millor ha d’estar al llit o en una butaca i ell li deixa preparat lo més necessari fins que torna.

La Pepi, molt convençuda afegeix,

-     t’imagines que fos cega, o sorda? Tampoc és sent cap so de tele o de radio.

La Rosario fa proposta a la Pepi d’oferir ajut al Daniel per cuidar de la mare si li fa falta i totes dues pensen que seria lo millor. Entre veïns ajudar-se és la cosa més normal del món, ja mirarien de trobar el moment per dir-li.

Va passant el temps i no acaben de decidir-se a fer-ho. Pensen que ell quasi bé ni les coneix i a lo millor s’ho prendria malament. Ara per ara, seguirien escoltant i segons veiessin, ja decidirien que fer. 

Però un dia, es van quedar totes dues esglaiades! Va arribar en Daniel a casa, com sempre i després d’obrir la porta i fer la seva salutació habitual, van sentir passos atrafegats i un crit molt fort i dolorós:

-          -    Però, que t’ha passat? Com es possible que hagis caigut? Jo t’he deixat ben posada, com sempre, que fas a terra, que és tot això tan sec que veig? No t’estaràs morint oi? Però si has caigut ben bé de costat!

Van sentir sanglotar en Daniel, com si estes desesperat i apunt de perdre els estreps.

Les dos veïnes, molt amoïnades, van decidir que era el moment d’actuar, però quan ja havien començat a baixar l’escala cap el pis d’en Daniel, la Rosario va agafar a la Pepi pel braç, que anava un esglaó més endavant, la va parar i li va dir:               
      
      -    Pepi, ho hem de fer diferent: mentre aquest pobre home es desespera, la seva mare pot morir. Truquem de seguida al 112.

-      I tant Rosario, tens raó.

Diligents, totes dues van anar cap a casa la Rosario, van trucar, van donar tota la informació que el tele-operador els hi va anar demanant i van acordar que enviarien una ambulància amb urgència. Ara ja podien respirar tranquil·les, al menys en Daniel ho tindria tot resolt sense haver d’amoïnar-se  tant, per alguna cosa serveixen els veïns!

Com que encara el sentien plorar, van decidir que seria millor baixar quan arribés l’ambulància i així li seria més fàcil tot plegat.

L’ambulància va arribar de seguida, elles van baixar cames ajudeu-me quan el conductor i el seu ajudant ja estaven picant a la porta.

En Daniel, plorós estava obrint. La Rosario li deia a la Pepi:

-      No el veus més envellit?

-     Sí noia -li va respondre- aquestes coses, són males passades que juga la vida i costen molt d’afrontar.

L’ infermer, en veure en Daniel, li va preguntar amablement:
-          
           -     Com està la malalta?

     davant la cara de sorpresa d’en Daniel, va continuar,

-         -    No li estranyi que haguem arribat tan de pressa. Una senyora d’aquí la seva escala ens ha avisat i davant la gravetat, no ens hem volgut entretenir. Sort que té bons veïns.

En Daniel no podia reaccionar, no s’ho acabava de creure, el seu cap era un garbuix. – Que era tot allò, es preguntava, que era tota aquella gent? Que deien, que volien?

Les veïnes, al veure’l amb aquella expressió, no van poder fer altra cosa que acostar-se i abraçar-lo fins i tot la Pepi li anava a donar el pesem, cosa que no va fer perquè la Rosario li va pessigar el braç amb força i és va limitar a fer un petit crit, quasi bé de desconsol, deu ni do la pessigada!

Els de l’ambulància, també s’anaven preocupant i van decidir actuar ràpid. Davant d’una urgència no hi pot haver cap tipus d’entrebanc.
-          
             -   Digui’m senyor...

       -   Daniel, em dic Daniel

-           -   Digui’m senyor Daniel, on és la seva mare?

En Daniel, una mica més i cau a terra de l’ensurt. Se’l mirà sense saber ni que dir ni que fer i amb un fil de veu respongué:
-          
              -    Enterrada a Can Tunis!

-           -   Però, no és possible, aquestes senyores ens acaben de trucar urgentment per dir-nos que estava apunt de morir algú molt important per vostè...

-          -      I tan important -respongué en Daniel- la veig molt malament, no sé si se’m refarà!

-          -      Tan greu és? – la podem veure?

-          -      Sí, si, passin,  passin.

En Daniel els porta cap al menjador i tota la comitiva, conductor, infermer, Rosario i Pepi el seguiren. Tots es van posar a buscar on era la malalta i tots feien la mateixa cara de sorpresa al veure en Daniel quiet al mig del menjador.

-           -    Però, senyor Daniel, li va dir el conductor, on és la malalta?

En Daniel respongué:

-           -    Malalta, quina malalta?

       -   La que hem vingut a recollir...

En Daniel sense entendre res del que passava, es va apropar a la taula i amb tota la suavitat del món agafa la seva estimada planta, la seva companya inseparable. Li te una gran estima, però és tan velleta, que quasi be ja no li queda vida...


                                                                             Gemma Matas

                                                                                                               

3 d’ag. 2013

“EM SENTO JOVE”



L’home somriu feliç,
l’orgasme ha sigut brutal!
Aquella noia el torna boig
el complau en  tot, és bestial!
Coneix el seu cos com ningú
el toca, el provoca,  l’excita,
el fa sentir jove
com si tingués 20 anys...
Però el seu cos se n’ha adonat
de què els 20 anys ja han passat,
i si vol “sentir-se jove”
ha de pagar un preu molt alt.
A casa hi té la seva dona,
va envellint al seu costat,
li demostra que l’estima
el cuida, el respecta, està per ell...
Però ell ho veu diferent
la feina ja la té feta
a casa es sent ben atès,
però li manca alguna cosa més!
Necessita carn jove, necessita sexe, plaer,
la seva dona l’estima,
però no l’omple com a ell li cal,
ho troba fora de casa
però pagant un preu molt alt!
Aquell galant jovenet
s’ha anat fent vell.
El seu cos no perdona l’edat
els seus 20 anys fa temps que han passat!
La seva dona, és perspicaç,
se n' adona que ha canviat.
Primer plora, desprès s’enfada,
desprès s’ho rumia fredament,
i sense ni adonar-se’n, ja no pateix.
Per què amoïnar-se, per què sentir-ho?
Se’l mira amb pena, pobret...
Què espera trobar a la vida
si ara ja ho té tot fet?
La indiferència la venç,
no sent ni fred ni calor,
es sent plena, la joventut la té a dins,
el cos s’arruga i s’envelleix
però el cap el té ben despert.
Ell continua amb l’amant
no se n'adona de l’engany,
es sent viu i jove,
no sent que han passat els anys!
Però  el cos reclama atenció.
Ara, ja no té orgasmes
l’artrosi es va avançant ,
i la tensió va pujant!
Cada cop es sent pitjor,
sent dolor aquí i allà i li costa caminar.
La dona, tot i que indiferent,
de moment el va cuidant,
però la salut d’ell minva tant
que decideix que el cuidi l’amant!
Ella, ja té prou feina
amb la vida que ha escollit.
No té perquè passar pena
veient com es porta el marit!
L’amant,  el deixa de banda,
altres en té que van pagant.
No té perquè aguantar un home
que ha perdut el seu encant.
Ell busca la seva dona
el seu refugi habitual,
però ella ha decidit marxar
i el deixa amb tots els seus mals.
Es sent sol, no sap com es cuidarà,
sent un dolor infernal,
però sap que no s’ha portat com cal!
Es penedeix del que ha fet,
no té remei ni perdó
la dona l’ha abandonat,
ha perdut el seu amor.
L’amant, també l’ha deixat
i es pregunta seriosament
m’he begut l’enteniment?
El sexe, el plaer, la carn...
m’han durat només un temps,
la traïció a la meva dona
sempre serà latent!
No té paraules ni cura...
ara estic sol, m’ha deixat.
Mereixo tot el seu menyspreu,
sóc un pobre desgraciat!
Sóc vell, estic malalt, que faré d’aquí endavant?
que em portarà la vida?
Que n’és de trist perdre el cap,
i fer mal a qui tant t’ha estimat!



                                               Gemma Matas

21 de jul. 2013

CAL ESTAR AL DIA!





CAL ESTAR AL DIA!
GEMMA MATAS GUSTEMS
 
Allí anava a parar tota la vida del poble. *

La plaça es va omplint, comencen les capelletes, qui més qui menys tothom pentina, tothom parla, imagina, ensarrona, la deixa anar i qui la diu més grossa és qui rep més atenció!

—És que no hi ha pietat, com es pot ser tan xafarder?
—Mira que se n’arriba a fer de mal.
—Teniu raó, sembla impossible que hi hagi gent així.
—I tant. Per cert, us n’explicaré una, que n’hi ha per sucar-hi pa!
 
—Que dius? Sobre la mosqueta morta potser?
—Sí, morta, vaja bordegassa!
 
—I com aquell que no diu res, a més a més entabana el seu marit.
 
—Mira que n’és de calçasses!
—Pobre, si no hi veu més enllà del nas.
—I no tot s’acaba aquí, encara n’hi ha més...
 
—M’has deixat garratibada!
—Ja ho pots ben dir.
—Renoi...
—N’hi ha per llogar-hi cadires!
—És que, si ningú es fiqués en la vida de ningú, el món aniria d’una altra manera.
—Ja ho pots ben dir. Per cert, l’altre dia em van comentar...

MALA PEÇA AL TELER!!!

o0O0o

* Cita: Salvador Espriu. «XI. La vella Caterina». A:
 LAIA


Etiquetes de comentaris: Gemma Matas GustemsModalitat B - Prosa


3 de juny 2013

DESPRÉS DE 50 ANYS...

                                          
En Ramon, com cada dia, al plegar de la feina, se’n va a seure una estoneta en aquell lloc concret de la ribera del riu Ripoll. Viu al barri de Torre Romeu de Sabadell, en un pis molt modest construït després que la gran riuada de l’ any 1962 es va emportar casa seva, així com també la de molts altres veïns, amics i familiars.
Té 64 anys i no ha pogut oblidar l’horror que va sentir quan la riuada, provocada per la pluja torrencial caiguda en molt poc espai de temps, va causar una tragèdia tan gran, emportant-se tot el que anava trobant pel camí: vivendes, cotxes, arbres i tantes persones... entre elles al seu pare i la Claudia, la seva germaneta, aquella nina tan preciosa de dos anys, que la força del corrent li havia fet relliscar de les mans!
Desesperat, va intentar ajudar a la seva mare que va sortir il·lesa, però no va poder fer res pel seu pare. Va perdre la vida al intentar salvar la nena. Van trobar el seu cos prop de Cerdanyola, però la petita, era una més del gran nombre de desapareguts que mai es va poder trobar. Ves a saber si va ser arrossegada fins el mar o ves a saber on va anar a parar!  En aquell moment, ell tenia 14 anys.
El rosec que sentia dintre seu des llavors, no el deixava viure. Li donava la sensació de que era culpable de les dues pèrdues, s’acusava d’haver tingut un moment d’indecisió, però no ho podia precisar. Potser no havia sigut prou valent per llançar-se a l’aigua i seguir al seu pare. Va anar tot tan de pressa que el seu cap no pensava amb la claredat suficient, per fer-li veure les coses tal i com havien passat en aquell moment.
Al cap dels anys, es va casar amb una noia que vivia en el mateix bloc de pisos, i que eren amics des de petits. En el moment de les riuades, també havia perdut al pare, només li quedava la mare i l’àvia.
Van tenir dos filles. La gran feia tres anys que s’havia casat i tenia una nena d’un any i mig. Era una nena preciosa que a ell li recordava molt a la seva germaneta, tant pels cabells rossos i rinxolats, com pel color tan blau dels seus ulls, i també per la seva expressió.
Amb el temps, és podia haver forjat una imatge equivocada, però la seva dona no el contradeia, ella també li veia una gran semblança.
Tot i ser l’avi d’aquell angelet i estimar-la amb bogeria, no aconseguia esborrar aquell mal son i seguia tenint la necessitat d’anar a seure cada dia una estona al costat del riu, just en aquell lloc on hi havia hagut casa seva. La dona li respectava aquell costum. Sabia que havia patit molt i que no es podia treure el  dolor que el turmentava per dintre. Necessitava aquella estona de soledat!
Quantes i quantes famílies havien patit situacions extremes aquell any, molts havien perdut éssers estimats, d’altres totes les seves pertinences i més d’un ho havia perdut tot, la família, la casa i les ganes de viure...
Ja han passat 50 anys, però sempre havia quedat en el record  dels ciutadans que ho van viure, igual que d’altra gent de fora que els hi interessava el tema, com per exemple la Laura, sempre àvida d’aprendre. Un dia, s’assabentà de que aquí a Sabadell s’hi feien diversos actes per commemorar aquest fet. Ella, com altres, sempre havia viscut a Barcelona però això no treu que li vagi cridar l’atenció tot allò que va passar quan era molt petita i que va portar tantes desgracies, tant a la mateixa Ciutat Comtal, com a les comarques del voltant.
Tot i que no sabia que era el que els havia passat a la seva família, suposava que havien hagut de patir molt, perquè si alguna vegada sortia aquell tema en conversa o feien algun reportatge sobre el fet, donava la sensació de que tant el seu pare com la seva mare sentien un calfred i tancaven de seguida la radio o la televisió on en parlaven.
De jove, havia sigut una noia molt alegre i sempre disposada a ajudar en el que calgués. Era filòloga d’anglès a la universitat i des de ben petita havia demostrat gran interès pels estudis. Els seus pares, com a persones benestants, s’havien pogut permetre donar-li una bona preparació, aprofitada molt bé per ella al llarg dels anys. Se’ls estimava moltíssim i els seus pares li corresponien igual. Era filla única i rebia tota mena d’atencions.
No s’havia casat ni tenia parella. Havia festejat molt  temps amb un noi que la va decebre en moltes ocasions. Sense ni adonar-se’n, quan ho van deixar, es va anar tancant en si mateixa i no va tornar a sentir interès per ningú, tot i que no li havien faltat pretendents.
Els anys anaven passant però encara feia molt de goig, tot i que superava la cinquantena. Els seus pares feia temps que havien mort. De fet, ja eren grans. Des d’aleshores, es sentia molt sola.
Sempre li havia agradat descobrir coses noves,  investigar i anar a conèixer llocs que fossin del seu interès.
Quan es va assabentar de que el Museu d’Història de Sabadell oferia la possibilitat de fer una visita pel sector del Ripoll on hi varen haver més desgràcies, pensà que seria interessant de veure-ho i coneixeu amb una visita guiada, que li expliquessin ben bé com va succeí tot allò, i decidí anar-hi, fent la reserva amb temps suficient per no trobar-se que ja no hi havia lloc.
Per fi, arriba el diumenge esperat, s’arregla i se’n va cap a l’estació dels Catalans per agafar el primer tren que vagi a Sabadell.
Quan ja ha arrencat, tot i que va asseguda, sent com un lleuger mareig, no sap de que li ve.
No és la primera vegada que té aquesta sensació. Des de molt petita, sempre havia tingut aversió a la platja. Mai li havia agradat anar al mar ni a nedar. Els seus pares tampoc li havien obligat. Només de pensar-ho, notava aquell lleuger mareig.
Mira per la finestra i decideix tancar els ulls. Segur que s’anirà sentint millor.
Amb el moviment del tren, es va adormint i com moltes altres vegades a la seva vida, té un mal son que la turmenta profundament.
Veu una nena molt petita ficada dintre l’aigua, no sap on, amb molta dificultat per respirar, l’aigua li priva i la fa córrer a una velocitat incontrolable, no pot parar, nota uns braços que la deixen anar i... en nota uns altres que la subjecten. De cop i volta, la tornen a deixar anar i la força de l’aigua la segueix arrossegant però, ara es sent sola, quasi no pot respirar i... es desperta sobresaltada. Aquest mal son l’ha acompanyat tota la vida!
Ho havia comentat amb els seus pares i sempre li havien dit que no en fes cas, li devia semblar que es repetia però el més segur és que no tenia més importància, moltes vegades somniem coses que no tenen cap sentit, tot i que no deixen de donar-nos malestar.
En arribar a Sabadell, baixa del tren, pregunta on és el museu exactament, tot i que ho havia mirat a la guia preferia anar segura, li indiquen cap on ha d’anar i un cop hi ha arribat, es presenta i se’n va amb el grup que van a fer la visita.
Van seguint l’itinerari previst amb les corresponents explicacions molt interessants  i arriben al punt on els hi indiquen que hi havia hagut les cases que se’n va emportar la riuada i les desgràcies que va provocar.
Tot el grup va mirant aquí i allà i de cop i volta, la Laura té una sensació desconeguda, s’espanta, no sap que li passa. Nota com si no podés caminar, li falta l’alè, respira amb dificultat, mira davant seu i se’l hi enterboleix tot. Cau estesa a terra. Els responsables van de seguida a veure que ha passat i a socorre-la. Al mateix temps, en Ramon, que està allà assegut, s’aixeca i també si acosta amb rapidesa. La Laura es recupera, obre els ulls i veu una persona que la mira fixament.
En aquell moment, en Ramon acaba de descobrir aquells ulls blaus tan enyorats i somniats i aquells rinxols rossencs tan coneguts per ell. Amb un fil de veu diu... Claudia?
La Laura està com petrificada. No entén res del que està passant però sent desaparèixer la seva solitud. Sent com si tingués algú molt estimat al seu costat, sent... que sent? Aquell home ha dit, Claudia... el nom no li sona gens estrany, és com si algú la cridés a través del temps, que està passant?.
L’home s’incorpora i l’ajuda a aixecar-se. La Laura, nota un calfred, no sap perquè, però se l’hi abraça fortament.
Els responsable del grup es queden sorpresos i quan li pregunten si es troba bé per seguir, ell, els hi diu que no cal, que l’estava esperant i ja és a casa seva. La noia els hi fa una senyal afirmativa amb el cap i s’acomiada d’ells.

Han hagut de passar 50 anys per retrobar-se, però ni l’un ni l’altre es senten estranys, noten una sensació de pau interior incomprensible. S’abracen plorant, no els hi calen paraules, els dos germans s’han retrobat!
La Laura, millor dit, la Claudia, mai sabria la veritat del que havia passat el dia de la riuada, però aquesta va ser la història.
El seu pare, al veure que la nena relliscava dels braços d’en Ramon, degut a la forta corrent, és va llençar com un boig a socorre-la. Li va semblar que la tenia a l’abast i la podia agafar, però no va veure un tronc que s’havia tombat i havia quedat travessat i el fort cop que va rebre, el va estabornir, això va provocar la seva mort. El van trobar prop de Cerdanyola. Un noi que seguia corrent avall, se’n va adonar i va anar darrera la nena. La va poder agafar, el corrent el va obligar a seguir endavant. L’aigua semblava boja i sens saber com, la nena se li va escapar dels braços. Ell, va fer un mal moviment i va quedar penjat d’un tronc. La pressió de l’aigua se’l va emportar i no va poder reaccionar. Es va ofegar al cap d’uns moments. Molt a prop d’allà el riu feia un giravolt pronunciat. La part que tocava a la ribera, quedava mig coberta per unes branques que encara estaven subjectes al tronc de l’arbre i la nena hi va quedar enganxada amb la seva roba, tot i que amb molt poques forces per continuar vivint. Una parella que hi havia allà en aquell moment, es van tirar instintivament per agafar-la. Al veure que ningú en feia cabal, se la van emportar. Va estar ingressada en una clínica fins que es va recuperar i desprès, al veure que ningú demanava per ella, van procedir a la seva adopció.
És com un conte, aquella nena se’n va sortir però, quants d’altres van arribar a morir en poc temps i... potser també quantes adopcions és van fer d’altres nens  que s’havien quedat totalment sols i perduts!            


                                                                                GEMMA MATAS           

EL DIA A DIA D’UNS... I D’ALTRES!

                                        

-Ostres, quan de temps!
 muac, muac...
-I tant tia, com estàs?
 muac, muac...
-Molt bé i veig que tu perfecte,
 noia, sembla que tinguis vint anys!
-Que va, el temps va passant,
 però em ser cuidar.
 Fa poc, em vaig fer un lífting.
-Ah si? ningú ho diria!
-Home, vaig pensar en anar a un lloc reconegut
 i clar, em va costar molts diners,
 Però, val la pena, he quedat molt bé.
-Si noia, jo, de moment, no en tinc necessitat.
-Home, no creguis, val més no deixar-ho,
 unes arruguetes per aquí i per allà, sempre fan nosa.
-Ja pots dir-ho, per això ja qui ha de córrer a fer-s’ho.
-Tens raó, es veu cada imatge...
 Sort que no em trobo en aquest cas!
 Que tal si anem a fer una copa?
-Oh, molt bé, fa molt temps que no parlem!
Vols una cigarreta?
-Sí gràcies. Saps que?
-No, digues
-Ens volen posar un nou impost!
-Un altre? I ara que volen?
-D’aquí a res pujarà el preu del tabac i l’alcohol!
-Que dius tia... sembla mentida...
-Ja ho pots ben dir,
tot ve dels que només saben cridar i fer manifestacions!
-Oi si, hi ha gent per tot, no sé que volen arreglar,
hi ha cada vulgaritat al món!
-Oi si tia, Per cert, m’acompanyes a comprar un “bolso”?
El que porto és de l’estiu passat i es veu tan antiquat...
-I tant que t’acompanyo. N’has vist algun que t’agradi?
-N’he vist dos, però no estic ben segura de quin em quedaré.
Els he vist a un aparador del Passeig de Gràcia.
-Ah sí? I quin preu tenen?
-No són cars, l’un val 450€ se’l veu una mica senzillet per això,
L’altre, 680€, crec que em quedaré aquest, la marca no enganya
-Val, demanem i després anem cap allà.
-No cal córrer, tinc un munt de coses per explicar-te.
-Ah, si? Ja se’n separat la Sílvia i l’Oscar?
-Ostres tia, que no saps la nova d’ells dos?
I bla, bla, bla...


Al mateix temps que les “dos amigues” veuen amb preocupació “el seu futur”
en un piset lluny d’allà, la Maria escolta la radio mentre cus una mica,
Sent que anuncien que el preu del butà pujarà més d’un euro d’un dia per l’altre.
S’ha atabalat al sentir la noticia i ni s’ha fixat en la quantitat exacta.
Quan vingui el seu home li comentarà...
Com podran seguir aguantant?
Com podran seguir vivint???



                                                                       Gemma Matas