EL MIRACLE DEL NADAL

 Arriba el capvespre

els tres pastors estan rendits,

la jornada ha sigut llarga

però el ramat ja està recollit.

Tenen gana, fred i son,

no es qüestió de perdre temps!

L’un, encén una fogata,

l’altre, treu la cansalada,

l’altre, treu un tros de pa

i la bota que no falti

per acompanyar el sopar!

Amb la panxa ja ben plena,

jeuen tots tres prop del foc.

Les flassades els cobreixen

la nit serà llarga i freda,

la son, els va vencent poc a poc...

Tot d’una, una gran claror

els desperta amb esglai,

tots tres miren cap el cel

veuen baixar un ser estrany.

Se’l miren embadalits,

mai havien vist res igual

sembla talment un àngel,

quina bellesa,

quin goig fa de contemplar.

Es va apropant lentament

els tres pastors, incrèduls,

veuen unes ales desplegar.

Sense saber ni com

cauen de genolls a terra,

mentre una veu molt suau

els hi diu a cau d’orella:

“Ha nascut el Deu infant”

 Un cor de veus celestials

entonen un cant de glòria,

i el ressò de les muntanyes

espargeix son cant de joia.

 A l’establia, Jesús és nat

la Verge Maria

contempla l’Infant.

Cobert entre palles

reposa al bressol,

el bou i la mula

li donen calor.

Josep, amatent,

procura per ells,

la nit és molt freda

fa falta escalfor.

No tenen menjar,

ningú els ha acollit

la nit és ben negra

haurà d’esperar.

Amb la claror de l’alba

                                                        potser algú trobarà

que el vulgui ajudar.

El cant dels àngels

desvetlla a tothom,

uns i altres s’afanyen

per veure l’Infant.

Tots porten presents

per fer-li els honors,

segueixen l’Estrella

que ha sortit al cel.

Segueixen el camí

que els hi va portant,

l’Estrella d’Orient

il·lumina el món.

Els Reis es preparen

no hi volen faltar,

l’or, l’encens i la mirra

serà el seu regal.

 Els àngels de la glòria

segueixen cantant,

anunciant al món

el naixement de l’Infant.

 Ara és a nosaltres

a qui ens va arribant,

però som incapaços

d’entendre el seu cant.

La nit ens envolta

el camí és fosc,

odi, lluita i guerra

s’estenen poc a poc.

Fam, pobresa, por,

malviure de molts,

ningú els acull

quan ho perden tot.

En una establia

més d’un anirà,

com Jesús Infant

quan al món arribà.

No venen pastors

a portar presents,

no venen els Reis

amb el seu encens.

Ni l’or ni la mirra

ens poden portar,

l’Estrella d’Orient

ja no els il·luminarà.

Els que ho tenen tot

no tenen cap por,

no cal amoïnar-se

ells van ben servits.

Pels que passen gana

no els hi cal patir,

no tenen cap gest

per grans ni petits.

Els àngels de la Glòria

canten tristament,

la pau entre els homes

ja no hi és present.

Nadal és aquí

però sense el miracle,

ens toca patir

no es compleix l’oracle...

           Nadal 2013                                                                    Gemma Matas

ENIGMA

                                               

La noia plora, plora desconsoladament, el seu home l’abraça molt fort, amb tot el seu amor, però ella està desesperada. Estan enterrant la seva mare i en aquest moment estan baixant el taüt on reposa el seu pare des de ja fa anys, tot i que són fantasies, tan ella com el seu germà han decidit posar-los junts, vés a saber que hi pot haver de veritat en que un i l’altre es faran companyia per sempre més.

La noia, tremolosa, es sent incapaç de poder seguir veient l’escena, no suportaria veure que podia haver quedat del seu pare, del seu ídol!

El seu marit se l’emporta més enllà, però això no priva de que al cap d’uns moments senti la veu del seu germà fent menció de com estan encara els restes i com es manté també el blau d’aquella corbata, per la que sempre havia tingut preferència i per això va ser la que va marxar amb ell.

S’ha acabat la cerimònia, uns i altres s’acomiaden, repeteixen el condol als dos germans i tothom va marxant cap a casa seva.

Passen els anys, a la seva llar hi regna l’amor i la bona harmonia però, com en totes les cases, sempre hi ha moments de petites discussions. El fet és que avui ha sigut més forta que altres vegades.

La noia ha de prendre una decisió molt important sobre el tema que els ha portat a fer un plantejament molt seriós, per poder arribar a un acord o altre. Decideix anar cap al menjador per seure, asserenar-se i poder pensar amb calma quina hauria de ser la seva resposta.

Va caminant pel passadís indecisa, es sent sola, no pot recórrer a ningú per ajudar-la. Camina de pressa, obre la porta i al encendre el llum, queda esglaiada: a la butaca on ella seu normalment, hi veu un reflex: un esquelet amb corbata blava, la corbata del seu pare...

Han sigut uns fragments de segon, no sap que hi pot haver de veritat, el que sí és   que ha notat una pau interior i una seguretat total per respondre al seu marit.

Pot ser cert?

                                                          

UN MÓN APART

Ens preguntem, un autista és feliç en el seu món? crec que si, quina sensació ens provoca? - quasi m'atreviria a dir... incomprensió. Ens costa entendre, millor dit, comprendre la seva manera de ser, el seu dia a dia, el seu MÓN APART!

UN MÓN APART

Hi ha una rotllana a la classe

nens i nenes piquen de mans,

segueixen el ritme de la cançó

riuen i s’ho passen la mar de bé.

Un nen s’aixeca de terra

se’n va a seure a l’altra banda,

agafa un cotxe petit

amb la ma el fa voltar.

La senyoreta el veu somriure,

està gaudint en el seu món!

El deixa, no li diu res

sap que així és feliç...

Tots els de la rotllana segueixen cantant,

picant de mans, rient,

ella s’incorpora al joc, una mica trista.

Veu al nen allà jugant,

el veu feliç, està en el seu món,

els nens no hi veuen res d’estrany,

és el seu amic, tot i que sempre juga sol.

Segons com, somriu, fins i tot riu sorollosament,

li pregunten que l’ha posat tan content,

ell se’ls mira, somriu, no els parla,

s’ajup i segueix jugant...

                                         Gemma Matas


Per l'Oriol, el meu petit príncep

EL MEU PRIMER DIARI

                                                   

Diumenge, 5 de maig de 2013

He decidit confiar-te totes les meves coses. Vull trobar en tu el fidel amic que escolta pacientment totes les meves confidències.

Necessito desfogar-me amb algú i crec que ningú millor que a tu podria expressar les meves preocupacions, tristeses, alegries i desenganys.

Em trobo en un estat d’ànim de depressió i d’inapetència que tinc veritable necessitat de superar. Van passant els dies i sento que vaig de mal en pitjor.

Aquest estat em provoca una fàcil irritabilitat en qualsevol petit obstacle que se’m presenti, apart de que crec que ja estic començant a cansar a tothom i no sé com acabaré si vaig continuant així.

Em dic Mar, tinc onze anys i tot un dia de festa per davant. És diumenge i no tenim cole.

En aquest moment, estic a la meva habitació i em sento molt sola. Són al voltant de les deu del matí i fa una estona que hem acabat d’esmorzar.

Visc amb els meus pares i els meus dos germans en una casa molt maca. El meu germà gran té 14 anys, es diu Xavi. La meva germaneta en té 2 i es diu Cris.

Desitjo ser completament sincera amb tu, per tal, procuraré explicar-te tots els meus fets i pensaments tal hi com vagin passant.

Estic fent sisè de bàsica i francament no entenc res del que em passa en aquest curs ja que vaig totalment despistada en els meus estudis. No és normal amb mi. Sempre m’ha agradat estudiar i he intentat posar-hi interès, però aquest any, sembla que veritablement tots els temes es neguin a entrar dins del meu cap, tot i que no em puc queixar perquè sempre trobo ajut amb els meus pares davant de qualsevol dificultat de dubte que se’m presenti, així com també amb els meus professors, però... no hi ha res a fer, no em puc concentrar de cap manera.

En canvi, en les classes de ballet és molt diferent. Quan ballo sembla com si em traslladés a un món apart, on només hi té cabuda la música i la meva dansa. La professora em diu que cada cop vaig millor.

Aquest any, en el festival de fi de curs que estem preparant, m’han escollit per representar “LA MORT DEL CIGNE” és fantàstic! No puc negar que estic entusiasmada i que intento per sobre de tot realitzar com es mereix una creació com aquesta.

No crec que els meus problemes escolars es deguin a això. Des de petita sempre he fet i compaginat les dues coses i sempre n’he sortit endavant. El que passa, és que d’un temps cap aquí, millor dit, crec que des de que va néixer la Cris (t’he promès que seria sincera), ha canviat el meu estat d’ànim i quasi m’atreviria a dir que també el meu caràcter.

Veig els estudis com una cosa difícil i mancat d’interès i en canvi, sembla que el ballet sigui tota la meva vida, la meva concentració és total. No dec ser jo sola qui ho pensa, la meva professora també ho ha notat i últimament, sempre elogia els progressos que diu que vaig fent. Quasi gosaria a dir que el ballet és el meu refugi.

Et preguntaràs perquè penso així i que és el que m’impulsa a tenir el caràcter tan retret. Dons... no ho sé! Crec que els meus pares m’estimen igual que sempre i en Xavi també, tot i que segons ell sóc “massa petita” per poder compartir tots els seus jocs i pensaments; no sé qui s’ha pensat que és “el gran senyor”, total perquè té catorze anys. I en el que es refereix a la Cris, no és més que una nineta, tot i que moltes vegades “molt pesadeta”.

Fa dos anys, abans de que nasqués, desitjava de tot cor que fos un nen, crec que llavors tot hauria sigut diferent. Tinc la impressió de que m’han deixat una mica de banda. Dius que perquè penso això? – dons molt senzill. En Xavi és un noi, segons diu el pare, el segon home de casa. La Cris, fa gràcia a tothom. Fins i tot alguna vegada quan fa una trapelleria. Sé que no faig bé quan li vull fer veure a la mare tot el que fa malament segons el meu criteri, com cridar, embrutar-se, trencar coses, collir el que no hauria de collir, etc. i ella sempre em surt amb la mateix galimaties “apa Mar, saps prou que la renyem i que intentem corregir-la, però t’has de fer càrrec de que només te dos anyets, pretens que es porti com tu o com el teu germà? Jo sempre replico, ja que a casa no es pot cridar, ni tocar segons que i per descomptat, anar amb molt de compte a embrutar-se, la mare s’enfada o el que és pitjor, el pare et deixa anar un discurs que et quedes clavada a la cadira!

Si intento parlar algun cop d’això amb en Xavi, em diu que a ell no li afecta i que té altres coses en que pensar.

En fi, com pots suposar, d’aquí venen les meves dissorts. No sé que pensar de tot això

També hi ha alguna altra cosa: deixant apart que tant per en Xavi com per mi, primer és el cole i les nostres ocupacions, sempre em “toca la xina” de tenir d’ajudar a la mare en qualsevol tasca de la casa. En Xavi, amb fer-se el seu llit i preparar el seu esmorzar, si és que algun cop arriba a fer-ho, ja està servit. Però jo, a més a més, tinc d’ajudar a treure la pols, o bé assecar la vaixella o també parar la taula o el que es presenti. És una llauna, n’estic fins a la coronil·la!

Segons afirma la mare, no m’ho fa fer per fastiguejar-me, sinó perquè aprengui a portar una casa del dia de demà.

De fet, tinc de reconèixer que ella no para mai i que poques vegades és queixa. Apart de portar la casa, cuidar-se del pare i de nosaltres tres, per les tardes treballa tres o quatre hores en una oficina com a secretària. Ha d’ajudar una mica a mantenir el pressupost familiar!

El pare també treballa molt. Quan acaba la seva feina habitual a l’oficina, fa el famós “pluri-empleo” en una altra i arriba molt tard a casa. Ni l’un ni l’altre tenen gaire temps per descansar, s’aixequen molt d’hora i se’n van a dormir molt tard. Diuen que gràcies a això podem viure còmodament i a nosaltres no ens falta res.

Molts dies, per no dir quasi a diari, sopem nosaltres tres sols per poder anar a dormir a una hora raonable, la Cris abans, clar. La mare, sempre presideix la taula acompanyant-nos però per sopar,espera que arribi el pare i poder sopar tots dos junts.

De fet, podríem dir que, per poder estar amb el pare, hem d’esperar els caps de setmana i tot i que li agrada estar amb nosaltres i s’interessa per tots els nostres problemes, sempre sembla tenir pressa per poder quedar-se tranquil amb la mare i parlar de les seves coses, jugar a escacs, llegir, veure la televisió, etc.

Per mi, el diumenge és un dia una mica trist. Ells, sembla que visquin en un altre món. La mare és qui sempre atent la Cris. En Xavi se’n va amb algun amic o també està en un altre món. Jo, no tinc gaires amigues. El meu gran amic és el ballet y precisament els diumenges no hi ha classe, apart de que la meva germaneta de tant en tant també em destorba tant com pot.

La tele no m’agrada gaire, per tal, no hem queda rés millor per fer que llegir. Ja sóc massa gran per jugar a nines!

Bé, em criden per dinar, per avui et deixo. No et pensis que podré escriure i explicar-te coses cada dia, durant la setmana tinc massa feina, però ho faré sempre que pugui!

Diumenge, 19 de maig del 2013

Fa dos setmanes que no hem tingut cap contacte. Creu-me que m’ha sigut totalment impossible.

El cap de setmana passat, varem anar tots cinc d’excursió. Per cert, ens vam divertir moltíssim. Ho hauríem de fer més sovint!

El pare semblava un altre, com si de cop i volta estes encantat de la vida i de la seva família. La mare, s’esforçava perquè tot anés bé i tots ens sentíssim a gust i contents. En Xavi i jo, vam jugar molt, quant de temps feia que no ho havíem fet! Fins i tot, em vaig oferir voluntària per donar el dinar a la Cris. És molt carinyosa i sé que m’estima, de fet... jo a ella també.

De tornada cap a casa, vam cantar, explicar acudits i històries divertides. Fins i tot les meves van interessar al pare i a la mare, crec que en Xavi també n’escoltava alguna amb atenció. Va ser un dia meravellós que mai oblidaré.

Avui no estic tan trista com el dia que vaig començar a explicar-te coses. La mare ja té el model del vestit que portaré pel festival i també la roba comprada. És un tutú blanc meravellós... a més a més, la professora li ha dit que quedaria molt millor amb ornaments de pallet brodat en el tul de la faldilla superior. Portaré també les sabatilles de punta blanques i en el cap, una diadema de plomes. Els assajos surten molt i molt bé i estic boja d’alegria.

La nota trista, és que el cole continua anant malament!

Diumenge 26 de maig del 2013

La mare està fent el tutú. Amb tantes ocupacions que té, disposa de molt poc temps lliure. Diu que no sap si hi podrà afegir el pallet perquè és molt entretingut i no queda gaire temps fins el dia del festival. M’agradaria que el pogués deixar ben acabat, encara que sigui com sigui, em conformaré.

Hi ha una altra cosa que m’ha sorprès molt: dedica quasi tot el seu temps lliure al meu vestit. La Cris, durant el cap de setmana, és atesa pel pare. Vull dir que sembla com si haguessin baixat del seu món apart per mi.

Diumenge, 2 de juny del 2013

Falten només vuit dies pel festival, el meu tutú està pràcticament acaba, tot i que sense el pallet. Em cau molt bé i el pare m’ha dit “estàs preciosa”. Aquest comentari m’ha posat molt contenta.

Dimecres 5 de juny del 2013

Sí, ja sé que et sorprèn que t’escrigui en dimecres, no es cert? Però és que no en hi ha per menys!

Em trobo davant d’una situació molt estranya. Són les tres de la matinada. Resulta que degut a la inquietud d’aquests dies que falta tan poc pel festival, el meu son és intranquil.

M’he despertat sobresaltada y m’ha sorprès veure llum per sota la porta. He mirat l’hora en el meu rellotge i he sortit sigil·losament de l’habitació.

Quina seria la meva sorpresa al veure tot mirant amb molt de compte a través de la porta entreoberta del salonet, a la mare, asseguda d’esquena, amb el tutú a la seva falda, fil, agulla tisores i un munt de pallet en una caixeta...

Un cop passada la primera impressió de sorpresa, volia córrer i abraçar-la, però he pensat que si ella preferia no dir res, era millor tornar cap el llit i aparentar una total ignorància del fet.

Dijous 6 de juny del 2013

Ahir, després del descobriment, em va ser impossible poder tornar a agafar el son; fou una nit d’intensos pensaments i reflexions. Vaig arribar a la conclusió de que no era més que una estúpida. Tot un curs perdut per culpa de la ditxosa idea que m’havia ficat jo mateixa al cap i que m’ha estat turmentant sense saber-ho fins ara.

Per fi se m’ha aclarit la incògnita que tenia davant meu i torno a mirar la vida de front i no des de un recó en el que creia que em tenien els pares en el seu pensament.

Sens anar més lluny, aquest matí mentre esmorzàvem abans d’anar a l’escola, no saps bé prou el nus que se’m ha fet a la gola quan la mare ha comentat que em veia molt pàl·lida i desmillorada, interessant-se pel meu estat de salut. Quasi no li podia contestar per por a traïcionar-me i arrancar a plorar, però al respondre-li negativament i dir-li que em trobava molt bé, ha tornat a insistir dient-me -has descansat bé?, has dormit bé aquesta nit?, de veritat Mar,si no et sents bé queda’t i fica’t al llit, no sigui que caiguessis malalta- Pobre mare, si ella s’hagués vist la seva cara...

Me’n vaig a dormir, els meus ulls es tanquen de son i cansament. La mare segueix desperta, altra vegada torno a veure llum per sota la porta. I pensar que demà a dos quarts de set ja té d’estar llevada... Com he pogut imaginar que em deixava de banda? Se’m omplen els ulls de llàgrimes de penediment i gratitud i fervorosament, tal com ella m’ha ensenyat, demano a Deu que em perdoni aquest mal pensament!

Dissabte, 8 de juny del 2013

Avui hem tingut assaig general. Aquesta tarda, després de dinar, la mare, molt orgullosa m’ha entregat el meu vestit. És una meravella, Com broda la mare!

La meva reacció al veure’l, crec que ha sigut bastant infantil. No se m’ha ocorregut una altra cosa que córrer a abraçar-la i plorar fins que el cor m’ha dit prou.

La mare m’ha abraçat molt fort, sense intentar parar el meu plor, com si volgués donar-me a entendre que sabia perfectament quin era el meu estat d’ansietat i intranquil·litat interior Quan per fi m’he calmat, m’ha dit lo molt que m’estima i que és mor de ganes de veure’m demà, ballant davant de tothom amb aquell tutú que, segons ella, em feia una figura molt bonica i estilitzada.

Diumenge, 9 de juny del 2013

Avui ha sigut el gran dia! La professora està entusiasmada i m’ha omplert de felicitacions, dient que m’ha sortit “brodat”.

Des de l’escenari, al saludar, he vist als pares i als meus germans aplaudint frenèticament. Que orgullosa m’he arribat a sentir!

Al acabar el festival, el pare m’ha entregat un ram de roses, com si fos una gran ballarina. M’ha fet un petó molt fort i m’ha dit que esperava molt de mi i que tenia gran confiança amb el meu porvindre. La mare també m’ha besat i aquesta vegada a sigut ella la que ha plorat, segons ha dit, d’alegria al veure com havia ballat, assegura que mai ho havia fet tan bé.

En Xavi m’ha regalat una gran caixa de bombons, comprada amb els seus estalvis segons m’han dit els pares i m’ha felicitat carinyosament.

I la Cris, la petitona, mirava embadalida el meu tutú blanc i somrient m’ha dit –que guapa estàs, Mar-

Aquest dia d’avui, ha sigut el més feliç de la meva vida!

I en el que es refereix a l’escola, de cop i volta m’ha entrat un vigor extraordinari per estudiar i crec que en aquests últims dies que queden fins a finals de curs, aprofitaré tot el temps que pugui i estudiaré fins el límit de les meves forces per poder aprovar, encara que, com la mare, em tingui de quedar fins a altes hores de la nit.

Vull poder ensenyar als pares les meves notes de final de curs, perquè es sentin satisfets de mi. No desitjaria el més mínim defraudar al pare amb l’opinió que li vaig merèixer. Vull veure a la mare tornar a plorar d’alegria, vull que en Xavi es senti content de la seva germana i vull que la Cris pugui participar de l’aldarull general fent algun dels seus graciosos comentaris, com fa tantes vegades quan veu a tothom feliç. I en quant a mi, vull tornar a sentir en el meu cor la mateixa sensació d’orgull que em va omplir a l’acabar “La mort del cigne”.

Així dons, fidel amic, m’acomiado de tu fins que arribi el començament de les meves vacances!

                                                                                            Gemma Matas

LA INCÒGNITA DEL VEÍ

En Daniel surt del la feina i va marxant cap a casa, és un home senzill, viu en un barri senzill, en una escala senzilla, en un pis senzill i la seva vida és molt senzilla, però, a la seva mateixa escala, les veïnes no són gens senzilles, al contrari, són molt intrigants!

Viu en el primer pis i això és un “veritable inconvenient” per les senyores de més amunt. Tot i que procuren tenir “el radar” sempre apunt, tenen un problema greu: la visió. Això de no poder veure les entrades i sortides que fa i qui l’acompanya, és un detall molt important a tenir en compte, a l’hora de fer inventari de totes les trifulgues d’en Daniel. Tenien entès que vivia sòl, i que tampoc tenia cap animal, però el fet és que ja fa més d’un any que viu a l’escala i des de uns mesos cap aquí,  se’l sent a parlar amb algú sigui l’hora que sigui, lo qual vol dir que hi ha algú que viu amb ell, però no han aconseguit esbrinar qui és: seria la dona? seria una germana? seria la mare? vés a saber, la única cosa que podien assegurar, és que fos qui fos,  parlava molt baixet, és podria dir que només sentien la veu d’en Daniel. De fet, tenia la veu potent i contrastava molt amb l’altre que vivia amb ell, així i tot, la Rosario, la veïna que viu al pis de sobre del seu, està casi segura de que alguna vegada ha sentit com un xiuxiueig!

En Daniel acaba d’arribar. Obra la porta de baix i va pujant cap el primer pis, arriba a casa seva, posa la clau al pany, obra i saluda content, com cada dia.

-       Hola, ja soc aquí, per avui ja he acabat.

Es tanca la porta i al cap de poc, torna a explicar-se de com li ha anat el dia.

Fins aquí, la Rosario i la Pepi, la veïna de davant de ca la Rosario, ja ho saben de cada dia, així com també l’hora que acostuma a arribar, és en aquell moment quan cal posar-se en guàrdia.

Malauradament els hi falta una informació molt important, tot el que els hi podria anar comentant la del primer primera, aquesta sí que podria saber alguna cosa més, però fa més d’un any que va marxar a viure a un altre lloc i el pis està buit des llavors.

En Daniel, totalment “in albis” de les preocupacions que provoca a les senyores, va fent la seva rutina normal de cada dia, sens parar d’explicar-se amplament de les coses que va fent, de coses que li han passat durant el dia (punt molt interessant per les veïnes) i del que farà ara i després.

Ha arribat l’hora de sopar i com sempre convida a seure a taula a l’altre que hi ha al pis, oferint-li el millor lloc amb les paraules habitual en ell:

-         

-           -      Saps que? Posa’t aquí que tindràs més llum.

O una altra expressió que també fa servir sovint:

-         

             -     Avui et veig una mica assedegada, serà qüestió de posar-te més aigua.

Alguna vegada també comenta:

-        -    Que bé estaríem si tinguéssim un balconet o una terrasseta oi?, com t’agradaria poder prendre bé el sol o la fresqueta... ja ho sé ja, però de moment, ens hem de quedar aquí, no hi ha diners per fer gaires extres.

Del que sí estaven ben segures la Rosario i la Pepi és de que era una dona. En Daniel sempre parlava en femení, lo qual vol dir que això era ineludible.

La Pepi, pensant, li va comentar a la Rosario que podria ser molt bé que fos la seva mare, segurament estava malalta i per això ell era tan melindrós i li tenia tantes consideracions, si era així, pobre noi, tenia de ser molt sacrificat tenir de cuidar d’una persona gran i malalta, apart d’haver de deixar-la tantes hores sola mentre era a la feina!

La Rosario va contestar,

-    dons mira, tens raó, mentre ell és fora no es sent cap soroll. A lo millor ha d’estar al llit o en una butaca i ell li deixa preparat lo més necessari fins que torna.

La Pepi, molt convençuda afegeix,

-     t’imagines que fos cega, o sorda? Tampoc és sent cap so de tele o de radio.

La Rosario fa proposta a la Pepi d’oferir ajut al Daniel per cuidar de la mare si li fa falta i totes dues pensen que seria lo millor. Entre veïns ajudar-se és la cosa més normal del món, ja mirarien de trobar el moment per dir-li.

Va passant el temps i no acaben de decidir-se a fer-ho. Pensen que ell quasi bé ni les coneix i a lo millor s’ho prendria malament. Ara per ara, seguirien escoltant i segons veiessin, ja decidirien que fer. 

Però un dia, es van quedar totes dues esglaiades! Va arribar en Daniel a casa, com sempre i després d’obrir la porta i fer la seva salutació habitual, van sentir passos atrafegats i un crit molt fort i dolorós:

-          -    Però, que t’ha passat? Com es possible que hagis caigut? Jo t’he deixat ben posada, com sempre, que fas a terra, que és tot això tan sec que veig? No t’estaràs morint oi? Però si has caigut ben bé de costat!

Van sentir sanglotar en Daniel, com si estes desesperat i apunt de perdre els estreps.

Les dos veïnes, molt amoïnades, van decidir que era el moment d’actuar, però quan ja havien començat a baixar l’escala cap el pis d’en Daniel, la Rosario va agafar a la Pepi pel braç, que anava un esglaó més endavant, la va parar i li va dir:               

      
      -    Pepi, ho hem de fer diferent: mentre aquest pobre home es desespera, la seva mare pot morir. Truquem de seguida al 112.

-      I tant Rosario, tens raó.

Diligents, totes dues van anar cap a casa la Rosario, van trucar, van donar tota la informació que el tele-operador els hi va anar demanant i van acordar que enviarien una ambulància amb urgència. Ara ja podien respirar tranquil·les, al menys en Daniel ho tindria tot resolt sense haver d’amoïnar-se  tant, per alguna cosa serveixen els veïns!

Com que encara el sentien plorar, van decidir que seria millor baixar quan arribés l’ambulància i així li seria més fàcil tot plegat.

L’ambulància va arribar de seguida, elles van baixar cames ajudeu-me quan el conductor i el seu ajudant ja estaven picant a la porta.

En Daniel, plorós estava obrint. La Rosario li deia a la Pepi:

-      No el veus més envellit?

-     Sí noia -li va respondre- aquestes coses, són males passades que juga la vida i costen molt d’afrontar.

L’ infermer, en veure en Daniel, li va preguntar amablement:

-          
           -     Com està la malalta?

     davant la cara de sorpresa d’en Daniel, va continuar,

-         -    No li estranyi que haguem arribat tan de pressa. Una senyora d’aquí la seva escala ens ha avisat i davant la gravetat, no ens hem volgut entretenir. Sort que té bons veïns.

En Daniel no podia reaccionar, no s’ho acabava de creure, el seu cap era un garbuix. – Que era tot allò, es preguntava, que era tota aquella gent? Que deien, que volien?

Les veïnes, al veure’l amb aquella expressió, no van poder fer altra cosa que acostar-se i abraçar-lo fins i tot la Pepi li anava a donar el pesem, cosa que no va fer perquè la Rosario li va pessigar el braç amb força i és va limitar a fer un petit crit, quasi bé de desconsol, deu ni do la pessigada!

Els de l’ambulància, també s’anaven preocupant i van decidir actuar ràpid. Davant d’una urgència no hi pot haver cap tipus d’entrebanc.

-          
             -   Digui’m senyor...

       -   Daniel, em dic Daniel

-           -   Digui’m senyor Daniel, on és la seva mare?

En Daniel, una mica més i cau a terra de l’ensurt. Se’l mirà sense saber ni que dir ni que fer i amb un fil de veu respongué:

-          
              -    Enterrada a Can Tunis!

-           -   Però, no és possible, aquestes senyores ens acaben de trucar urgentment per dir-nos que estava apunt de morir algú molt important per vostè...

-          -      I tan important -respongué en Daniel- la veig molt malament, no sé si se’m refarà!

-          -      Tan greu és? – la podem veure?

-          -      Sí, si, passin,  passin.

En Daniel els porta cap al menjador i tota la comitiva, conductor, infermer, Rosario i Pepi el seguiren. Tots es van posar a buscar on era la malalta i tots feien la mateixa cara de sorpresa al veure en Daniel quiet al mig del menjador.

-           -    Però, senyor Daniel, li va dir el conductor, on és la malalta?

En Daniel respongué:

-           -    Malalta, quina malalta?

       -   La que hem vingut a recollir...

En Daniel sense entendre res del que passava, es va apropar a la taula i amb tota la suavitat del món agafa la seva estimada planta, la seva companya inseparable. Li te una gran estima, però és tan velleta, que quasi be ja no li queda vida...

                                                                             Gemma Matas