Diumenge, 5 de maig de 2013
He decidit confiar-te totes les meves coses. Vull trobar en
tu el fidel amic que escolta pacientment totes les meves confidències.
Necessito desfogar-me amb algú i crec que ningú millor que
a tu podria expressar les meves preocupacions, tristeses, alegries i
desenganys.
Em trobo en un estat d’ànim de depressió i d’inapetència
que tinc veritable necessitat de superar. Van passant els dies i sento que vaig
de mal en pitjor.
Aquest estat em provoca una fàcil irritabilitat en
qualsevol petit obstacle que se’m presenti, apart de que crec que ja estic
començant a cansar a tothom i no sé com acabaré si vaig continuant així.
Em dic Mar, tinc onze anys i tot un dia de festa per
davant. És diumenge i no tenim cole.
En aquest moment, estic a la meva habitació i em sento molt
sola. Són al voltant de les deu del matí i fa una estona que hem acabat
d’esmorzar.
Visc amb els meus pares i els meus dos germans en una casa
molt maca. El meu germà gran té 14 anys, es diu Xavi. La meva germaneta en té 2
i es diu Cris.
Desitjo ser completament sincera amb tu, per tal, procuraré
explicar-te tots els meus fets i pensaments tal hi com vagin passant.
Estic fent sisè de bàsica i francament no entenc res del
que em passa en aquest curs ja que vaig totalment despistada en els meus
estudis. No és normal amb mi. Sempre m’ha agradat estudiar i he intentat
posar-hi interès, però aquest any, sembla que veritablement tots els temes es
neguin a entrar dins del meu cap, tot i que no em puc queixar perquè sempre
trobo ajut amb els meus pares davant de qualsevol dificultat de dubte que se’m
presenti, així com també amb els meus professors, però... no hi ha res a fer,
no em puc concentrar de cap manera.
En canvi, en les classes de ballet és molt diferent. Quan
ballo sembla com si em traslladés a un món apart, on només hi té cabuda la
música i la meva dansa. La professora em diu que cada cop vaig millor.
Aquest any, en el festival de fi de curs que estem preparant,
m’han escollit per representar “LA MORT DEL CIGNE” és fantàstic! No puc negar
que estic entusiasmada i que intento per sobre de tot realitzar com es mereix
una creació com aquesta.
No crec que els meus problemes escolars es deguin a això.
Des de petita sempre he fet i compaginat les dues coses i sempre n’he sortit
endavant. El que passa, és que d’un temps cap aquí, millor dit, crec que des de
que va néixer la Cris (t’he promès que seria sincera), ha canviat el meu estat
d’ànim i quasi m’atreviria a dir que també el meu caràcter.
Veig els estudis com una cosa difícil i mancat d’interès i
en canvi, sembla que el ballet sigui tota la meva vida, la meva concentració és
total. No dec ser jo sola qui ho pensa, la meva professora també ho ha notat i
últimament, sempre elogia els progressos que diu que vaig fent. Quasi gosaria a
dir que el ballet és el meu refugi.
Et preguntaràs perquè penso així i que és el que m’impulsa a
tenir el caràcter tan retret. Dons... no ho sé! Crec que els meus pares
m’estimen igual que sempre i en Xavi també, tot i que segons ell sóc “massa
petita” per poder compartir tots els seus jocs i pensaments; no sé qui s’ha
pensat que és “el gran senyor”, total perquè té catorze anys. I en el que es
refereix a la Cris, no és més que una nineta, tot i que moltes vegades “molt
pesadeta”.
Fa dos anys, abans de que nasqués, desitjava de tot cor que
fos un nen, crec que llavors tot hauria sigut diferent. Tinc la impressió de
que m’han deixat una mica de banda. Dius que perquè penso això? – dons molt senzill.
En Xavi és un noi, segons diu el pare, el segon home de casa. La Cris, fa
gràcia a tothom. Fins i tot alguna vegada quan fa una trapelleria. Sé que no
faig bé quan li vull fer veure a la mare tot el que fa malament segons el meu
criteri, com cridar, embrutar-se, trencar coses, collir el que no hauria de
collir, etc. i ella sempre em surt amb la mateix galimaties “apa Mar, saps prou
que la renyem i que intentem corregir-la, però t’has de fer càrrec de que només
te dos anyets, pretens que es porti com tu o com el teu germà? Jo sempre
replico, ja que a casa no es pot cridar, ni tocar segons que i per descomptat,
anar amb molt de compte a embrutar-se, la mare s’enfada o el que és pitjor, el
pare et deixa anar un discurs que et quedes clavada a la cadira!
Si intento parlar algun cop d’això amb en Xavi, em diu que
a ell no li afecta i que té altres coses en que pensar.
En fi, com pots suposar, d’aquí venen les meves dissorts.
No sé que pensar de tot això
També hi ha alguna altra cosa: deixant apart que tant per
en Xavi com per mi, primer és el cole i les nostres ocupacions, sempre em “toca
la xina” de tenir d’ajudar a la mare en qualsevol tasca de la casa. En Xavi,
amb fer-se el seu llit i preparar el seu esmorzar, si és que algun cop arriba a
fer-ho, ja està servit. Però jo, a més a més, tinc d’ajudar a treure la pols, o
bé assecar la vaixella o també parar la taula o el que es presenti. És una
llauna, n’estic fins a la coronil·la!
Segons afirma la mare, no m’ho fa fer per fastiguejar-me,
sinó perquè aprengui a portar una casa del dia de demà.
De fet, tinc de reconèixer que ella no para mai i que
poques vegades és queixa. Apart de portar la casa, cuidar-se del pare i de
nosaltres tres, per les tardes treballa tres o quatre hores en una oficina com
a secretària. Ha d’ajudar una mica a mantenir el pressupost familiar!
El pare també treballa molt. Quan acaba la seva feina
habitual a l’oficina, fa el famós “pluri-empleo” en una altra i arriba molt
tard a casa. Ni l’un ni l’altre tenen gaire temps per descansar, s’aixequen
molt d’hora i se’n van a dormir molt tard. Diuen que gràcies a això podem viure
còmodament i a nosaltres no ens falta res.
Molts dies, per no dir quasi a diari, sopem nosaltres tres
sols per poder anar a dormir a una hora raonable, la Cris abans, clar. La mare,
sempre presideix la taula acompanyant-nos però per sopar,espera que arribi el
pare i poder sopar tots dos junts.
De fet, podríem dir que, per poder estar amb el pare, hem
d’esperar els caps de setmana i tot i que li agrada estar amb nosaltres i
s’interessa per tots els nostres problemes, sempre sembla tenir pressa per
poder quedar-se tranquil amb la mare i parlar de les seves coses, jugar a
escacs, llegir, veure la televisió, etc.
Per mi, el diumenge és un dia una mica trist. Ells, sembla
que visquin en un altre món. La mare és qui sempre atent la Cris. En Xavi se’n
va amb algun amic o també està en un altre món. Jo, no tinc gaires amigues. El
meu gran amic és el ballet y precisament els diumenges no hi ha classe, apart
de que la meva germaneta de tant en tant també em destorba tant com pot.
La tele no m’agrada gaire, per tal, no hem queda rés millor
per fer que llegir. Ja sóc massa gran per jugar a nines!
Bé, em criden per dinar, per avui et deixo. No et pensis
que podré escriure i explicar-te coses cada dia, durant la setmana tinc massa
feina, però ho faré sempre que pugui!
Diumenge, 19 de maig del 2013
Fa dos setmanes que no hem tingut cap contacte. Creu-me que
m’ha sigut totalment impossible.
El cap de setmana passat, varem anar tots cinc d’excursió.
Per cert, ens vam divertir moltíssim. Ho hauríem de fer més sovint!
El pare semblava un altre, com si de cop i volta estes
encantat de la vida i de la seva família. La mare, s’esforçava perquè tot anés
bé i tots ens sentíssim a gust i contents. En Xavi i jo, vam jugar molt, quant
de temps feia que no ho havíem fet! Fins i tot, em vaig oferir voluntària per
donar el dinar a la Cris. És molt carinyosa i sé que m’estima, de fet... jo a
ella també.
De tornada cap a casa, vam cantar, explicar acudits i
històries divertides. Fins i tot les meves van interessar al pare i a la mare,
crec que en Xavi també n’escoltava alguna amb atenció. Va ser un dia meravellós
que mai oblidaré.
Avui no estic tan trista com el dia que vaig començar a
explicar-te coses. La mare ja té el model del vestit que portaré pel festival i
també la roba comprada. És un tutú blanc meravellós... a més a més, la
professora li ha dit que quedaria molt millor amb ornaments de pallet brodat en
el tul de la faldilla superior. Portaré també les sabatilles de punta blanques
i en el cap, una diadema de plomes. Els assajos surten molt i molt bé i estic
boja d’alegria.
La nota trista, és que el cole continua anant malament!
Diumenge 26 de maig del 2013
La mare està fent el tutú. Amb tantes ocupacions que té,
disposa de molt poc temps lliure. Diu que no sap si hi podrà afegir el pallet
perquè és molt entretingut i no queda gaire temps fins el dia del festival.
M’agradaria que el pogués deixar ben acabat, encara que sigui com sigui, em
conformaré.
Hi ha una altra cosa que m’ha sorprès molt: dedica quasi
tot el seu temps lliure al meu vestit. La Cris, durant el cap de setmana, és
atesa pel pare. Vull dir que sembla com si haguessin baixat del seu món apart
per mi.
Diumenge, 2 de juny del 2013
Falten només vuit dies pel festival, el meu tutú està
pràcticament acaba, tot i que sense el pallet. Em cau molt bé i el pare m’ha
dit “estàs preciosa”. Aquest comentari m’ha posat molt contenta.
Dimecres 5 de juny del 2013
Sí, ja sé que et sorprèn que t’escrigui en dimecres, no es
cert? Però és que no en hi ha per menys!
Em trobo davant d’una situació molt estranya. Són les tres
de la matinada. Resulta que degut a la inquietud d’aquests dies que falta tan
poc pel festival, el meu son és intranquil.
M’he despertat sobresaltada y m’ha sorprès veure llum per
sota la porta. He mirat l’hora en el meu rellotge i he sortit sigil·losament de
l’habitació.
Quina seria la meva sorpresa al veure tot mirant amb molt
de compte a través de la porta entreoberta del salonet, a la mare, asseguda
d’esquena, amb el tutú a la seva falda, fil, agulla tisores i un munt de pallet
en una caixeta...
Un cop passada la primera impressió de sorpresa, volia
córrer i abraçar-la, però he pensat que si ella preferia no dir res, era millor
tornar cap el llit i aparentar una total ignorància del fet.
Dijous 6 de juny del 2013
Ahir, després del descobriment, em va ser impossible poder
tornar a agafar el son; fou una nit d’intensos pensaments i reflexions. Vaig
arribar a la conclusió de que no era més que una estúpida. Tot un curs perdut
per culpa de la ditxosa idea que m’havia ficat jo mateixa al cap i que m’ha
estat turmentant sense saber-ho fins ara.
Per fi se m’ha aclarit la incògnita que tenia davant meu i
torno a mirar la vida de front i no des de un recó en el que creia que em
tenien els pares en el seu pensament.
Sens anar més lluny, aquest matí mentre esmorzàvem abans
d’anar a l’escola, no saps bé prou el nus que se’m ha fet a la gola quan la
mare ha comentat que em veia molt pàl·lida i desmillorada, interessant-se pel
meu estat de salut. Quasi no li podia contestar per por a traïcionar-me i
arrancar a plorar, però al respondre-li negativament i dir-li que em trobava
molt bé, ha tornat a insistir dient-me -has descansat bé?, has dormit bé aquesta
nit?, de veritat Mar,si no et sents bé queda’t i fica’t al llit, no sigui que
caiguessis malalta- Pobre mare, si ella s’hagués vist la seva cara...
Me’n vaig a dormir, els meus ulls es tanquen de son i
cansament. La mare segueix desperta, altra vegada torno a veure llum per sota
la porta. I pensar que demà a dos quarts de set ja té d’estar llevada... Com he
pogut imaginar que em deixava de banda? Se’m omplen els ulls de llàgrimes de
penediment i gratitud i fervorosament, tal com ella m’ha ensenyat, demano a Deu
que em perdoni aquest mal pensament!
Dissabte, 8 de juny del 2013
Avui hem tingut assaig general. Aquesta tarda, després de
dinar, la mare, molt orgullosa m’ha entregat el meu vestit. És una meravella,
Com broda la mare!
La meva reacció al veure’l, crec que ha sigut bastant
infantil. No se m’ha ocorregut una altra cosa que córrer a abraçar-la i plorar
fins que el cor m’ha dit prou.
La mare m’ha abraçat molt fort, sense intentar parar el meu
plor, com si volgués donar-me a entendre que sabia perfectament quin era el meu
estat d’ansietat i intranquil·litat interior Quan per fi m’he calmat, m’ha dit
lo molt que m’estima i que és mor de ganes de veure’m demà, ballant davant de
tothom amb aquell tutú que, segons ella, em feia una figura molt bonica i
estilitzada.
Diumenge, 9 de juny del 2013
Avui ha sigut el gran dia! La professora està entusiasmada
i m’ha omplert de felicitacions, dient que m’ha sortit “brodat”.
Des de l’escenari, al saludar, he vist als pares i als meus
germans aplaudint frenèticament. Que orgullosa m’he arribat a sentir!
Al acabar el festival, el pare m’ha entregat un ram de
roses, com si fos una gran ballarina. M’ha fet un petó molt fort i m’ha dit que
esperava molt de mi i que tenia gran confiança amb el meu porvindre. La mare també
m’ha besat i aquesta vegada a sigut ella la que ha plorat, segons ha dit,
d’alegria al veure com havia ballat, assegura que mai ho havia fet tan bé.
En Xavi m’ha regalat una gran caixa de bombons, comprada
amb els seus estalvis segons m’han dit els pares i m’ha felicitat
carinyosament.
I la Cris, la petitona, mirava embadalida el meu tutú blanc
i somrient m’ha dit –que guapa estàs, Mar-
Aquest dia d’avui, ha sigut el més feliç de la meva vida!
I en el que es refereix a l’escola, de cop i volta m’ha entrat
un vigor extraordinari per estudiar i crec que en aquests últims dies que
queden fins a finals de curs, aprofitaré tot el temps que pugui i estudiaré
fins el límit de les meves forces per poder aprovar, encara que, com la mare,
em tingui de quedar fins a altes hores de la nit.
Vull poder ensenyar als pares les meves notes de final de
curs, perquè es sentin satisfets de mi. No desitjaria el més mínim defraudar al
pare amb l’opinió que li vaig merèixer. Vull veure a la mare tornar a plorar
d’alegria, vull que en Xavi es senti content de la seva germana i vull que la
Cris pugui participar de l’aldarull general fent algun dels seus graciosos
comentaris, com fa tantes vegades quan veu a tothom feliç. I en quant a mi,
vull tornar a sentir en el meu cor la mateixa sensació d’orgull que em va
omplir a l’acabar “La mort del cigne”.
Així dons, fidel amic, m’acomiado de tu fins que arribi el
començament de les meves vacances!
Gemma Matas
Un relat entretingut[Ofensiu]
ResponEliminaNonna_Carme | 16-10-2013
amb totes les cabòries d'una joveneta.
És normal que, al principi, estigués gelosa de la seva germaneta però després del èxit , també és normal que les coses no siguin igual.
Tot i que ja saps que no acostumo a llegir relats tan llargs, ja veus que aquest cop ho he fet.
Envejo la teva facilitat per expressar-te, Gemma!
Una abraçada.
Slutació i agraiment[Ofensiu]
ResponEliminaGemma Matas Gustems | 16-10-2013
Moltes gràcies Nonna, t'agraeixo molt que l'hagis llegit de dalt a baix i que me'l hagis comentat de la manera especial que tu saps!
Una abraçada.
Gemma
Món brodat[Ofensiu]
ResponEliminaAleix de Ferrater | 17-10-2013 | Valoració: 10
Magnífic Gemma! T'has ficat perfectament a la pell d'una nena d'onze anys i ens has transmès les sensacions pròpies d'aquesta edat. Ens has retornat a la nostra in`fancia per uns minuts i m'has emocionat com si jo mateix fós la Mar. He comprès tan rebé els seus nervis! Un relat magnífic, un diari que sembla l'inici d'alguna cosa més que un relat, m'equivoco? Una abraçada.
Aleix
Molt bon diari[Ofensiu]
ResponEliminaJoan G. Pons | 19-10-2013 | Valoració: 10
Enhorabona ! Per mi un diari és comunicació..... és compartir per un-a mateix-a.
Llàgrimes[Ofensiu]
ResponEliminaSergi Elias Bandres | 13-11-2013 | Valoració: 10
Déu meu, he acabat plorant ja no sé si d'emoció o tristor del que ha d'aguantar una nena d'onze anys... he plorat al final doncs jo trobo que el principi del teu meravellós relat és un retrat de moltes nenes i nens que es senten despersonalitzats per els anys d'infantesa. De fet, m'has omplert l'ànima per avui. Em sento fracassat sovint i no sé com desfer-me de l'atordiment que em cau sovint a sobre... però els infants... jo tinc trenta-cinc anys... són el millor que hi ha a la vida. Sense més discurs, et felicito enormement, veig que compartim sentiments, i el relat m'ha ajudat a millorar una mica la meva trista soledat.
P.D. Sempre lluitador,
Sergi
Ja fa dies que mandrejava...[Ofensiu]
ResponEliminaAnnalls | 14-11-2013 | Valoració: 10
... i em deia: Ja el llegiré, ara no tinc temps, és molt llarg!! L'he llegit o més ben dit me l'he begut d'un glop... Ni llarg ni punyetes, quan un relat es bo i t'agrada, el temps no existeix !!
La Mar es una nena molt afortunada, té una família magnifica, com tots hauriem de tenir o haver tingut, en aquests anys que tindran tant a veure amb la resta de la nostra vida!
En la realitat vull creure que aquests dos anys on la seva percepció del mon, li fa una mala jugada, algun dels seus progenitors, professor@s, psicòleg del col·legi etc.. haurien parlat amb ella per ajudar-la. Si el fet fos ara, cincuanta anys enrere, era altra cosa.
Anna