DESCOBRIR L'ODI

         

Només era un nen però quantes experiències agres li havia tocat viure, quanta soledat, quanta tristor...

Estava assegut en un esglaó del pati de l’orfenat. Necessitava estar sol, necessitava pensar en la seva vida i en perquè estava allà. On era la seva mare? On era el seu pare?

Tenia agafada fortament una fotografia del casament dels seus pares. Recordava les paraules insistents de la seva mare quan li va donar mentre l’omplia de petons “té guarda-la bé i sobretot no la perdis, encara ets molt petit però sempre et recordarà la teva mare”

En el seu cap retronava el cop de porta del pis. El seu pare ja en tenia prou i per fi acabava de cridar i de barallar-se, la mare no gosava obrir la boca, li tenia por, sabia que si se’l hi negava a qualsevol desig acabaria rebent cops i més cops, el seu cos tremolava i el seu cap era un mar de confusions.

Seguia el silenci, ara venia la fressa d’una cadira al moure’s, una espècie de sanglot i el soroll que feia el líquid d’una botella al caure dins d’un got, desprès una pudor molt forta a tabac.

Recordava la cara de la mare cada cop més trista i plena de cansament. El fet es que tornava a estar embarassada i la seva desesperació era tal que ja no coordinava bé, va anar cap a la porta l’obrí i seguí caminant sens ni mirar cap on anava. De cop i volta, va caure daltabaix de les escales i tot es va acabar...

Ell només tenia sis anys però mai oblidaria l’esglai que va tenir al sentir el crit de la seva mare i el soroll de la caiguda. Es va aixecar ràpidament, va baixar les escales corrent com un boig i la va veure estesa a terra, plena de sang, mirant-se’l sense dir-li res, només mirant-se’l, com si volgués expressar alguna paraula que no podia articular.

Recordava les últimes paraules del seu pare quan el va deixar sol davant d’aquella porta amb la maleta al costat, quan després de picar li va dir “espero que  estiguis bé”,  mentre tirava carrer avall.

Amb unes tisores va retallar la figura del seu pare!

Gemma Matas