3 de juny 2013

DESPRÉS DE 50 ANYS...

                                          
En Ramon, com cada dia, al plegar de la feina, se’n va a seure una estoneta en aquell lloc concret de la ribera del riu Ripoll. Viu al barri de Torre Romeu de Sabadell, en un pis molt modest construït després que la gran riuada de l’ any 1962 es va emportar casa seva, així com també la de molts altres veïns, amics i familiars.
Té 64 anys i no ha pogut oblidar l’horror que va sentir quan la riuada, provocada per la pluja torrencial caiguda en molt poc espai de temps, va causar una tragèdia tan gran, emportant-se tot el que anava trobant pel camí: vivendes, cotxes, arbres i tantes persones... entre elles al seu pare i la Claudia, la seva germaneta, aquella nina tan preciosa de dos anys, que la força del corrent li havia fet relliscar de les mans!
Desesperat, va intentar ajudar a la seva mare que va sortir il·lesa, però no va poder fer res pel seu pare. Va perdre la vida al intentar salvar la nena. Van trobar el seu cos prop de Cerdanyola, però la petita, era una més del gran nombre de desapareguts que mai es va poder trobar. Ves a saber si va ser arrossegada fins el mar o ves a saber on va anar a parar!  En aquell moment, ell tenia 14 anys.
El rosec que sentia dintre seu des llavors, no el deixava viure. Li donava la sensació de que era culpable de les dues pèrdues, s’acusava d’haver tingut un moment d’indecisió, però no ho podia precisar. Potser no havia sigut prou valent per llançar-se a l’aigua i seguir al seu pare. Va anar tot tan de pressa que el seu cap no pensava amb la claredat suficient, per fer-li veure les coses tal i com havien passat en aquell moment.
Al cap dels anys, es va casar amb una noia que vivia en el mateix bloc de pisos, i que eren amics des de petits. En el moment de les riuades, també havia perdut al pare, només li quedava la mare i l’àvia.
Van tenir dos filles. La gran feia tres anys que s’havia casat i tenia una nena d’un any i mig. Era una nena preciosa que a ell li recordava molt a la seva germaneta, tant pels cabells rossos i rinxolats, com pel color tan blau dels seus ulls, i també per la seva expressió.
Amb el temps, és podia haver forjat una imatge equivocada, però la seva dona no el contradeia, ella també li veia una gran semblança.
Tot i ser l’avi d’aquell angelet i estimar-la amb bogeria, no aconseguia esborrar aquell mal son i seguia tenint la necessitat d’anar a seure cada dia una estona al costat del riu, just en aquell lloc on hi havia hagut casa seva. La dona li respectava aquell costum. Sabia que havia patit molt i que no es podia treure el  dolor que el turmentava per dintre. Necessitava aquella estona de soledat!
Quantes i quantes famílies havien patit situacions extremes aquell any, molts havien perdut éssers estimats, d’altres totes les seves pertinences i més d’un ho havia perdut tot, la família, la casa i les ganes de viure...
Ja han passat 50 anys, però sempre havia quedat en el record  dels ciutadans que ho van viure, igual que d’altra gent de fora que els hi interessava el tema, com per exemple la Laura, sempre àvida d’aprendre. Un dia, s’assabentà de que aquí a Sabadell s’hi feien diversos actes per commemorar aquest fet. Ella, com altres, sempre havia viscut a Barcelona però això no treu que li vagi cridar l’atenció tot allò que va passar quan era molt petita i que va portar tantes desgracies, tant a la mateixa Ciutat Comtal, com a les comarques del voltant.
Tot i que no sabia que era el que els havia passat a la seva família, suposava que havien hagut de patir molt, perquè si alguna vegada sortia aquell tema en conversa o feien algun reportatge sobre el fet, donava la sensació de que tant el seu pare com la seva mare sentien un calfred i tancaven de seguida la radio o la televisió on en parlaven.
De jove, havia sigut una noia molt alegre i sempre disposada a ajudar en el que calgués. Era filòloga d’anglès a la universitat i des de ben petita havia demostrat gran interès pels estudis. Els seus pares, com a persones benestants, s’havien pogut permetre donar-li una bona preparació, aprofitada molt bé per ella al llarg dels anys. Se’ls estimava moltíssim i els seus pares li corresponien igual. Era filla única i rebia tota mena d’atencions.
No s’havia casat ni tenia parella. Havia festejat molt  temps amb un noi que la va decebre en moltes ocasions. Sense ni adonar-se’n, quan ho van deixar, es va anar tancant en si mateixa i no va tornar a sentir interès per ningú, tot i que no li havien faltat pretendents.
Els anys anaven passant però encara feia molt de goig, tot i que superava la cinquantena. Els seus pares feia temps que havien mort. De fet, ja eren grans. Des d’aleshores, es sentia molt sola.
Sempre li havia agradat descobrir coses noves,  investigar i anar a conèixer llocs que fossin del seu interès.
Quan es va assabentar de que el Museu d’Història de Sabadell oferia la possibilitat de fer una visita pel sector del Ripoll on hi varen haver més desgràcies, pensà que seria interessant de veure-ho i coneixeu amb una visita guiada, que li expliquessin ben bé com va succeí tot allò, i decidí anar-hi, fent la reserva amb temps suficient per no trobar-se que ja no hi havia lloc.
Per fi, arriba el diumenge esperat, s’arregla i se’n va cap a l’estació dels Catalans per agafar el primer tren que vagi a Sabadell.
Quan ja ha arrencat, tot i que va asseguda, sent com un lleuger mareig, no sap de que li ve.
No és la primera vegada que té aquesta sensació. Des de molt petita, sempre havia tingut aversió a la platja. Mai li havia agradat anar al mar ni a nedar. Els seus pares tampoc li havien obligat. Només de pensar-ho, notava aquell lleuger mareig.
Mira per la finestra i decideix tancar els ulls. Segur que s’anirà sentint millor.
Amb el moviment del tren, es va adormint i com moltes altres vegades a la seva vida, té un mal son que la turmenta profundament.
Veu una nena molt petita ficada dintre l’aigua, no sap on, amb molta dificultat per respirar, l’aigua li priva i la fa córrer a una velocitat incontrolable, no pot parar, nota uns braços que la deixen anar i... en nota uns altres que la subjecten. De cop i volta, la tornen a deixar anar i la força de l’aigua la segueix arrossegant però, ara es sent sola, quasi no pot respirar i... es desperta sobresaltada. Aquest mal son l’ha acompanyat tota la vida!
Ho havia comentat amb els seus pares i sempre li havien dit que no en fes cas, li devia semblar que es repetia però el més segur és que no tenia més importància, moltes vegades somniem coses que no tenen cap sentit, tot i que no deixen de donar-nos malestar.
En arribar a Sabadell, baixa del tren, pregunta on és el museu exactament, tot i que ho havia mirat a la guia preferia anar segura, li indiquen cap on ha d’anar i un cop hi ha arribat, es presenta i se’n va amb el grup que van a fer la visita.
Van seguint l’itinerari previst amb les corresponents explicacions molt interessants  i arriben al punt on els hi indiquen que hi havia hagut les cases que se’n va emportar la riuada i les desgràcies que va provocar.
Tot el grup va mirant aquí i allà i de cop i volta, la Laura té una sensació desconeguda, s’espanta, no sap que li passa. Nota com si no podés caminar, li falta l’alè, respira amb dificultat, mira davant seu i se’l hi enterboleix tot. Cau estesa a terra. Els responsables van de seguida a veure que ha passat i a socorre-la. Al mateix temps, en Ramon, que està allà assegut, s’aixeca i també si acosta amb rapidesa. La Laura es recupera, obre els ulls i veu una persona que la mira fixament.
En aquell moment, en Ramon acaba de descobrir aquells ulls blaus tan enyorats i somniats i aquells rinxols rossencs tan coneguts per ell. Amb un fil de veu diu... Claudia?
La Laura està com petrificada. No entén res del que està passant però sent desaparèixer la seva solitud. Sent com si tingués algú molt estimat al seu costat, sent... que sent? Aquell home ha dit, Claudia... el nom no li sona gens estrany, és com si algú la cridés a través del temps, que està passant?.
L’home s’incorpora i l’ajuda a aixecar-se. La Laura, nota un calfred, no sap perquè, però se l’hi abraça fortament.
Els responsable del grup es queden sorpresos i quan li pregunten si es troba bé per seguir, ell, els hi diu que no cal, que l’estava esperant i ja és a casa seva. La noia els hi fa una senyal afirmativa amb el cap i s’acomiada d’ells.

Han hagut de passar 50 anys per retrobar-se, però ni l’un ni l’altre es senten estranys, noten una sensació de pau interior incomprensible. S’abracen plorant, no els hi calen paraules, els dos germans s’han retrobat!
La Laura, millor dit, la Claudia, mai sabria la veritat del que havia passat el dia de la riuada, però aquesta va ser la història.
El seu pare, al veure que la nena relliscava dels braços d’en Ramon, degut a la forta corrent, és va llençar com un boig a socorre-la. Li va semblar que la tenia a l’abast i la podia agafar, però no va veure un tronc que s’havia tombat i havia quedat travessat i el fort cop que va rebre, el va estabornir, això va provocar la seva mort. El van trobar prop de Cerdanyola. Un noi que seguia corrent avall, se’n va adonar i va anar darrera la nena. La va poder agafar, el corrent el va obligar a seguir endavant. L’aigua semblava boja i sens saber com, la nena se li va escapar dels braços. Ell, va fer un mal moviment i va quedar penjat d’un tronc. La pressió de l’aigua se’l va emportar i no va poder reaccionar. Es va ofegar al cap d’uns moments. Molt a prop d’allà el riu feia un giravolt pronunciat. La part que tocava a la ribera, quedava mig coberta per unes branques que encara estaven subjectes al tronc de l’arbre i la nena hi va quedar enganxada amb la seva roba, tot i que amb molt poques forces per continuar vivint. Una parella que hi havia allà en aquell moment, es van tirar instintivament per agafar-la. Al veure que ningú en feia cabal, se la van emportar. Va estar ingressada en una clínica fins que es va recuperar i desprès, al veure que ningú demanava per ella, van procedir a la seva adopció.
És com un conte, aquella nena se’n va sortir però, quants d’altres van arribar a morir en poc temps i... potser també quantes adopcions és van fer d’altres nens  que s’havien quedat totalment sols i perduts!            


                                                                                GEMMA MATAS           

17 comentaris:

  1. Felicitats![Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 02-06-2013 | Valoració: 10
    Ostres, quin relat més emotiu! Un tema colpidor, escrit amb una gran tendresa. Fets concrets i emocions concretes. Ahir precisament, era a Montcada i Reixac, on acaba el riu Ripoll el seu recorregut abans de fondre's amb el Besòs. Només d'imaginar aquell dia en aquest lloc... Felicitats Gemma per haver guanyat aquest concurs. Una abraçada.

    Aleix

    ResponElimina
  2. Una quimera
    31 de maig (Fa 3 dies)

    per a usuari
    Caaarammm!!!!!!!!!!

    E N H O R A B O N A A A, GEMMA!!!

    Una abraçada de felicitació,
    Maite

    ResponElimina
  3. Josep A Cámara
    31 de maig (Fa 3 dies)

    per a usuari
    La mes cordial enhorabona

    Enviado desde mi iPhone
    Saludos
    Josep A. Camara

    ResponElimina
  4. Teresa Serramia
    31 de maig (Fa 3 dies)

    per a usuari
    ostres Gemma!!!!, no pares, eh????
    moltes, moltes felicitats, guapa!!!
    I................, a seguir...., ja ho veus!!!!!

    ResponElimina
  5. Daniel Graells
    31 de maig (Fa 3 dies)

    per a usuari
    Felicitats Gemma!!

    Ahir em vaig sentir molt content per tu.
    Moltes gràcies per fer-ho arribar,

    ResponElimina
  6. JOAN ABELLANEDA FERNANDEZ
    31 de maig (Fa 3 dies)

    per a usuari
    felicitats gemma !! Alegria compartida ! ;-)

    ResponElimina

  7. gloria garcia
    31 de maig (Fa 3 dies)

    per a usuari
    Moltes felicitats!!!!
    EStà molt bé i diu molt dels sentiments que van sorgir d'aquell fet.
    Gaudeix i endavant.
    Una abraçada

    Gloria

    ResponElimina
  8. rosa ayala
    31 de maig (Fa 3 dies)

    per a usuari
    GEMMA ES MOLT BONIC, ( me ha gustado mucho)

    ResponElimina
  9. Antonio Quintana
    5.13 (Fa 5 hores)

    per a usuari
    Enhorabuena Gemma, la historia es preciosa, me ha emocionado. Estás hecha toda una escritora

    ResponElimina
  10. Maria Teresa Galan Buscató ha publicat en la teva cronologia
    "Felicitats, Gemma Matas Gustems pel premi que has rebut. És un relat molt emotiu, quasi m'has fet plorar.
    La veritat és que m'has fet reviure aquelles terribles inundacions, era jove, però me'n recordo molt bé.
    Una abraçada i a brindar.

    Suposo que saps qui sóc. Sóc d'ARC."

    ResponElimina
  11. Lo Càntich
    30 de maig (Fa 4 dies)

    per a usuari
    Enhorabona, Gemma!

    Moltes felicitats pel premi.
    Ens ho passaràs per a Lo Càntich?

    Petonets,

    Toni Arencón i Arias

    ResponElimina
  12. Esther Fernandez
    30 de maig (Fa 4 dies)

    per a usuari
    Que bé!!! Moltes felicitats! I a disfrutar-ho!

    ResponElimina
  13. Neus Gassol Duch
    31 de maig (Fa 3 dies)

    per a usuari
    anglès
    català Tradueix el missatge
    Desactiva per a: anglès
    CONGRATULATIONS !!!

    ResponElimina
  14. Lluís Subirana
    31 de maig (Fa 3 dies)

    per a usuari
    Moltes felicitats!
    Una abraçada

    ResponElimina
  15. Enric Gubianas Espin
    31 de maig (Fa 3 dies)

    per a usuari
    Enhorabona...Enric i Pepita

    ResponElimina
  16. una història...[Ofensiu]
    joandemataro | 03-06-2013 | Valoració: 10
    colpidora gemma. Et felicito per l'escrit i pel premi, és clar !!

    una abraçadeta !!!
    joan

    ResponElimina
  17. Aquesta tarda, amb aquest relat, he guanyat el PRIMER PREMI de l'Ajuntament de Sabadell en el 8è.Concurs de Contes per la Gent Gran, basat en el tema demanat per aquest any: LES INUNDACIONS DEL VALLÉS del 1962.

    Dijous, 31 Maig 2013

    ResponElimina