La dona asseguda
retenint l’alè
prop de la finestra
repassa el carrer
La gent passa i passa
seguint el seu rumb
uns paren i parlen
ningú mira amunt
S’apropa al telèfon
espera el seu so...
ningú no respon
esclata amb un plor
Va passant la vida
no té cap amant
l’ànima encongida
el cor delirant
Cau a la follia
la solitud la venç
perd l’alegria
ningú no la sent
L’amant no arriba
ella no ho entén
que dura es la vida
que dur es fa el temps
Mira la finestra
calcula el moment...
mira la cadira
s’asseu diligent
Recull el telèfon
repassa el carrer
espera que soni
o veure’l també!
Gemma Matas
un retrat que emociona, Gemma!![Ofensiu]
ResponEliminateresa serramia | 08-02-2012
Ben trobada!! gràcies pel teu comentari tan generós, Gemma..
Em fa molta alegria haver-te trobat per aquest món de relats tan ple de prodigis...
Et felicito per ser capaç d'expressar sentiments, pensaments i fer-los evidents a tots els que et trobem.
Segueix així i rep tot el meu amor.....Felicitats!!
és cert gemma...[Ofensiu]
ResponEliminajoandemataro | 08-02-2012 | Valoració: 10
la sol.litud fa embogir i tu l'expresses en aquest poema, la dona rere les cortines, asseguda, immòbil, esperant...
bon poema gemma !
abraçadetes
joan
Embogint o no[Ofensiu]
ResponEliminaAleix de Ferrater | 09-02-2012 | Valoració: 10
Fantàstica poesia que jo imagino amb veu del primer Serrat, el de la tieta o la cançó de matinada. Retrat preciós i emotiu d'una tieta solitària que jo, sincerament, no veig tan boja; la veig trista, un pel desesperada però no boja. Si més no conec tants casos de gent així, sola, mirant per la finestra, sense amant, sense ningú. El teu optimisme aquí s'ha tornat realisme. Fantàstica literatura! M'ha encantat. Una forta abraçada, Gemma.
aleix
Hola Gemma ![Ofensiu]
ResponEliminaNonna_Carme | 04-04-2012 | Valoració: 10
Aquest poema , curull de sentiments, em recorda una obra de teatre que vaig interpretar : "La casa de los siete balcones " de Alejandro Casona. També era una dona que embogia per amor.
La meva més sincera enhorabona per aquest nou nat. Que aquesta àvia tan jove que ets , el pugui veure molt , molt gran.
Saps que el primer poema que vaig escriure ho vaig fer quan vaig ser àvia per primera vegada ?
Una abraçada, Gemma.
Tal com passsa ho has descrit[Ofensiu]
ResponEliminaMena Guiga | 28-04-2012
i és així. Almenys per a les dones.
Neguits i desig de goig. I és potser això més intens que si el que busquem s'esdevingués, ja que de les expectatives a la realitat sabem que hi ha una distància i no la volem veure i caiem en el sot que marca. Penso.
Publicació digital[Ofensiu]
ResponEliminaGemma Matas Gustems | 30-04-2012
Publicat per TINETbiblioteca de la Diputació Tarragona el 8-2-2012
Una dona sola que desespera[Ofensiu]
ResponEliminaUnaquimera | 11-06-2012
Caram, Gemma!
Vers a vers has anat retratant aquesta dona envoltada per la seva solitud, presonera de la seva bogeria, davant la qual passa el temps i la vida com la gent que passa i passa pel carrer, mentre ella espera i desespera...
La veritat és que, tot llegint-los, m’han agafat ganes de sortir a caminar, a moure’m, a sentir-me viva!
Potser que vagi a fer una passejada... encara que sigui per aquí a propet! ;-))
T’envio una abraçada de color verd primavera,
Unaquimera