En Sam va caminant cap a l’escola, sol, com sempre.
És africà, no fa massa que va venir del seu país en
condicions infrahumanes. Té dotze anys i és un dels pocs que va aconseguir
arribar a terra quan es va tombar la petera on anaven tota una colla de
compatriotes que intentaven trobar millor vida en el nostre continent i van
decidir traspassar l’estret de Gibraltar, amb aquell medi de transport tan
rudimentari, construït per ells mateixos.
S’hi va voler afegir. La seva intenció era procurar
guanyar algun diner per poder-lo enviar a la seva mare. El pare havia mort feia
uns anys, quan va rebre un tret d’uns mercenaris que el govern enviava a
disparar a tort i a dret a qualsevol que se’ls hi enfrontés, volent defensar la
seva terra.
La mare vivia en condicions molt precàries des llavors i,
en Sam, només pensava en poder-la ajudar i no deixar que anés minvant la seva
salut al haver de viure d’aquella manera.
Era un noi molt intel·ligent i des de petit els seus
pares el van fer anar a l’escola que hi havia a la missió. Era lluny del seu
poblat, però això no era cap impediment. Quant tenia pocs anys, la mare l’acompanyava,
el deixava i retornava a casa. En Sam si quedava a dinar i a la tarda, el pare
l’anava a recollir.
Quan va complir els vuit, ja feia el camí sol. El
coneixia molt bé i era freqüent a la seva terra considerar que a aquella edat, ja
no eren tan nens i es podien començar a valdre per si mateixos.
No tenia germans. La seva mare s’havia quedat
embarassada un parell de vegades, però els petits no havien arribat a néixer.
No era una dona d’una salut massa forta.
Els anys d’escola el van preparar bastant bé tot i que
l’ensenyament que havia rebut no se’n anava gaire enllà de l’elemental. Sabia parlar
l’anglès, era l’ idioma comú que els hi ensenyaven a tots els alumnes així com
també el castellà, a la missió hi havia un parell de monges que provenien de
l’Estat espanyol i era la llengua que feien servir normalment. En Sam estava
capacitat per aprendre més d’un idioma, també li seria beneficiós a l’hora
d’anar a un altra país.
Apart, se’l podia considerar bon esportista. El terreny
desigual i dificultós del seu país, així com també el perill de trobar-se amb
unes guerrilles, l’havien convertit en
un bon atleta. Estava acostumat a córrer i a saltar obstacles i també era un
gran nedador.
Per totes aquestes circumstàncies, s’havia convertit en
un noi molt valent i no temia el perill. De gran, pensava venjar la mort del
seu pare, ara, el que li feia falta era treballar i ajudar a la seva mare. Era
molt difícil aconseguir aquest objectiu a l’Àfrica i per això havia decidit
marxar.
Quan li va comentar a la seva mare, ella, plena de
tristesa li va dir que ja se’n anirien sortint però no el va aconseguir convèncer.
La dona, veient que no hi havia res a fer, li va preparar quatre coses i els hi
va embolicar en un mocador molt gran, que se’n va emportar penjat a l’esquena.
Es van abraçar amorosa llargament i se’n va anar cap el lloc convingut.
El viatge es feia llarg i feixuc i quan ja començaven a
veure terra, va anar canviant el temps i es desencadenà una gran tempesta. Les
onades cada cop eren més fortes i la petera no va poder resistir les
embranzides, es va tombar i va caure tothom. Anava plena a vessar... Els
ocupants van intentar nedar amb totes les seves forces però van ser només cinc
els que van arribar a port, un d’ells fou en Sam. Els altres quatre eren nois
grans. Les autoritats els van recollir i els van socórrer.
Un dels guàrdies es va fixar en ell. No sabia perquè però
li recordava al seu fill, mort feia un
parell d’anys en un accident de cotxe, juntament amb la seva dona. Des de llavors
estava sol. No havia volgut compartir vida amb ningú però aquell noiet, li feia
reviure moments viscuts anys enrere.
Va anar observant el seu comportament durant el temps
que va ser allà. Tot i la seva curta edat, era molt educat, parlava be el seu
idioma i es comportava amb soltesa i resolució, com si tingués seguretat del
que buscava i del que esperava trobar a la vida. Desprès de pensar-ho molt, va
prendre una decisió: li va proposar si es volia quedar a viure amb ell durant
un temps i si tots dos s’avenien i es trobaven bé junts, ja ferien plans de
futur.
En Sam li va agrair amb tot el cor però li va explicar que
havia deixat a la seva mare per ajudar-la tant com pogués i que això per ell
era primordial, per tal, el que volia era trobar feina i posar-se a treballar
per poder guanyar diners.
En Roman, el guàrdia, li va dir que l’honorava molt
pensar d’aquella manera i que procuraria ajudar-lo perquè podés aconseguir el
seu objectiu.
-Primerament, has d’estudiar i preparar el teu futur, ja
arribarà el dia que puguis treballar- li va dir en Roman.
-Però jo necessito guanyar diners- contestà en Sam.
En Roman li va respondre que si es portava bé, estudiava
i l’anava ajudant a fer les feines de casa, ja li aniria passant una setmanada
que ell podria disposar al seu aire i així podria enviar diners a la seva mare,
però ara el més important era que adquirís una bona preparació i bons
coneixements per quan tingués edat de
treballar seriosament. Plantejat així, en Sam hi va estar d’acord.
No li va ser difícil poder trobar una escola que
l’acceptés. Tot i que no anava massa preparat, en Sam es va comprometre a
estudiar de valent i així poder posar-se el més aviat possible al nivell dels
altres.
Era sorprenent veure la facilitat que tenia en aprendre
i la força de voluntat que demostrava estudiant les hores que fes falta. Aviat
va estar no només al nivell sinó bastant per sobre de tota la classe. No era
habitual que els alumnes s’agafessin l’ensenyament d’una manera tan seriosa.
També va sorprendre al monitor de gimnàs. Apart de que
tenia un tipus molt atlètic i un cos molt ben proporcionat, l’agilitat i
seguretat en els moviments el feien ser també un cas únic de tots els que
havien passat per l’escola.
En Roman estava molt orgullós del comportament del noi.
Però no tot eren alegries. Com a tot arreu, sempre hi ha
persones plenes d’enveja i de mal criteri, que només deixen mal viure per allà
on passen.
A l’escola hi havia una petita banda de quatre nois, de
fet tres i el seu ídol i capitost, l’Àlvar, que era qui marcava el reglament de
la classe, per no dir de gran part de l’escola. Els tres de la banda, el
seguien i feien tot el que els hi manava com a xaiets i els altres, per no ser
menys i quedar-se en un segon pla, hi anaven al darrera, fent un ramat.
Els quatre de la banda, no amagaven el seu sentiment
acusat de xenofòbia vers en Sam, ni el menyspreu que els hi provocava. S’havia
convertit en un fet encomanadís per tots plegats.
L’Àlvar mai s’havia preocupat d’estudiar però sí que
sempre havia sigut el primer a l’hora de fer qualsevol esport. No podia suportar
quedar en un segon terme. Per ell era inacceptable haver d’admetre que les
habilitats d’en Sam el superaven amb escreix! Aquest fet tampoc havia passat
desapercebut al resta de la banda ni a tots els altres, però es cuidaven bé
prou de fer la més mínima al·lusió ni comentari.
En Sam procurava passar de tot això, però l’entristia
profundament l’efecte de no tenir amics de la seva edat i que fessin el mateix
que ell, com estava acostumat a la seva terra. No era agradable tenir aquell
buit al seu voltant i veure com tots plegats es deixaven dominar per l’Àlvar.
No comprenia com podia tenir un poder tan absolut.
Va anar passant el temps fins que un dia, tota una colla
dels seus companys, van decidir anar a
la platja, capitanejats per l’Àlvar. En Sam ja feia estona que era allà. De fet
hi anava sovint, li agradava molt el mar.
En arribar a la sorra, el van veure allà assegut. Ni el
van saludar, al contrari, al passar pel
seu costat, van fer comentaris de molt mal gust entre ells mateixos,
mofant-se’n descaradament. Després es van anar a instal·lar una mica allunyats
i es van preparar per banyar-se.
L’Àlvar, va pensar que seria el moment de lluir-se
davant de tothom. Era molt expert i procuraria anar ben endins i deixar a tots
bocabadats amb la seva destresa. L’aigua estava gelada, no convidava gaire a ficar-s’hi
però ell va fer el cor fort i nedant va
aconseguir el seu propòsit. Els seus companys l’admiraven i comentaven entre
ells lo atrevit que era i lo molt que dominava la natació.
En Sam, el mirava distretament recordant moments viscuts
del seu passat. Tot d’una, veié una onada molt perillosa que s’anava apropant,
seguida d’altres iguals o pitjors. Venia un temporal. L’Àlvar, va perdre el
domini i horroritzat va cridar com un boig demanant socors. Els tres de la
banda, es miraven sense saber que fer i els altres, expectants, ho anaven
contemplant, intentant trobar una solució, però el fet és que ningú s’atrevia anar
tan endins i menys amb la mala mar que hi havia, tot i que veien el perill que
corria el seu company.
De cop i volta, varen veure algú que fent carrera es tirava
a l’aigua, barallant-se amb les ones i nedant cap a l’Àlvar. No es podien
creure que fos en Sam el que s’hagués llençat a socorre’l. El noi, tot i la poca
estima que li tenia, era incapaç de deixar que s’ofegués, que era el més
probable si ningú l’anava a ajudar.
Va lluitar com un boig per superar el rebuig de les ones
quan s’esclafaven contra el seu cos, però va aconseguir arribar a agafar-lo. Va
anar tibant d’ell amb totes les seves forces. L’Àlvar es recuperà una mica i va
començar a nedar fins poder seguir amb un bon ritme i per fi, tots dos van
arribar a la vorera.
En Sam el va deixar anar i se’n va retornar cap el lloc
on estava, però abans d’arribar, va veure a l’Àlvar que anava corrent darrera
seu, el va agafar per l’espatlla i el va abraçar amb força.
Alguna cosa va reaccionar al seu interior: aquell noi
que ell tan havia menyspreat, li havia salvat la vida i tots els que es deien
els seus amics, havien restat impassibles mentre ell s’ofegava dintre el mar.
Gemma Matas
Publicació[Ofensiu]
ResponEliminaGemma Matas Gustems | 29-07-2012
Publicat a la revista ESPAIS núm. 69, pàg. 25
Juny 2012
Hola Gemma ![Ofensiu]
ResponEliminaNonna_Carme | 25-05-2012 | Valoració: 10
He llegit amb vertader plaer aquest relat tan humà . Un fet , malauradament , que es repeteix amb massa frecuència als nostres dies.
Sempre hi ha persones amb la generositat del Sam.
Et felicito, Gemma per palesar un cop més la teva sensibilitat.
Una abraçada.
Una història colpidora![Ofensiu]
ResponEliminaMercè Bellfort | 26-05-2012
Una bona lliçó d'humanitat la que dóna en Sam. Ell passa de llarg de les enveges i, davant d'una situació difícil on hi ha una vida pel mig, no ho dubta i s'exposa a perdre la seva per salvar una persona. I d'aquí neix una amistat que, ben segur, serà de per vida.
Una història molt emotiva, Gemma!
Una abraçada,
Mercè
merescut[Ofensiu]
ResponEliminamagalo | 28-05-2012
Una historia molt maca. Enhorabona pel premi, Gemma!. El Sam i tu us el mereixeu!
una abraçada des del poble del costat
Marta
Enhorabona![Ofensiu]
ResponEliminaUnaquimera | 29-05-2012
La meva enhorabona per aquest premi, Gemma!
És un relat molt teu, podríem dir-li així, detallista en els antecedents dels personatge central, aquest Sam que tan entranyable es fa de seguida a qui el descobreix tot llegint la teva emotiva narració.
Narració que, abans d’acabar, deixa anar la seva lliçó d’humanitat, per a qui vulgui aprendre-la.
Apa, doncs, a continuar escrivint... i guanyant premis, que sempre és una sorpresa agradable, oi?
T’envio una abraçada rodona com una medalla,
Unaquimera
Aquesta tarda, amb aquest conte, he guanyat el 2on. PREMI del 7è Concurs de Contes de la gent gran, 2012 que organitza l'Ajuntament de Sabadell. Estic molt contenta perquè no en sabia rés, ha sigut una sorpresa total!!!
ResponElimina25-5-2012