DESCOBRIR UN AMIC

En Sam va caminant cap a l’escola, sol, com sempre.

És africà, no fa massa que va venir del seu país en condicions infrahumanes. Té dotze anys i és un dels pocs que va aconseguir arribar a terra quan es va tombar la petera on anaven tota una colla de compatriotes que intentaven trobar millor vida en el nostre continent i van decidir traspassar l’estret de Gibraltar, amb aquell medi de transport tan rudimentari, construït per ells mateixos.

S’hi va voler afegir. La seva intenció era procurar guanyar algun diner per poder-lo enviar a la seva mare. El pare havia mort feia uns anys, quan va rebre un tret d’uns mercenaris que el govern enviava a disparar a tort i a dret a qualsevol que se’ls hi enfrontés, volent defensar la seva terra.

La mare vivia en condicions molt precàries des llavors i, en Sam, només pensava en poder-la ajudar i no deixar que anés minvant la seva salut al haver de viure d’aquella manera.

Era un noi molt intel·ligent i des de petit els seus pares el van fer anar a l’escola que hi havia a la missió. Era lluny del seu poblat, però això no era cap impediment. Quant tenia pocs anys, la mare l’acompanyava, el deixava i retornava a casa. En Sam si quedava a dinar i a la tarda, el pare l’anava a recollir.

Quan va complir els vuit, ja feia el camí sol. El coneixia molt bé i era freqüent a la seva terra considerar que a aquella edat, ja no eren tan nens i es podien començar a valdre per si mateixos.

No tenia germans. La seva mare s’havia quedat embarassada un parell de vegades, però els petits no havien arribat a néixer. No era una dona d’una salut massa forta.

Els anys d’escola el van preparar bastant bé tot i que l’ensenyament que havia rebut no se’n anava gaire enllà de l’elemental. Sabia parlar l’anglès, era l’ idioma comú que els hi ensenyaven a tots els alumnes així com també el castellà, a la missió hi havia un parell de monges que provenien de l’Estat espanyol i era la llengua que feien servir normalment. En Sam estava capacitat per aprendre més d’un idioma, també li seria beneficiós a l’hora d’anar a un altra país.

Apart, se’l podia considerar bon esportista. El terreny desigual i dificultós del seu país, així com també el perill de trobar-se amb unes guerrilles,  l’havien convertit en un bon atleta. Estava acostumat a córrer i a saltar obstacles i també era un gran nedador.

Per totes aquestes circumstàncies, s’havia convertit en un noi molt valent i no temia el perill. De gran, pensava venjar la mort del seu pare, ara, el que li feia falta era treballar i ajudar a la seva mare. Era molt difícil aconseguir aquest objectiu a l’Àfrica i per això havia decidit marxar.

Quan li va comentar a la seva mare, ella, plena de tristesa li va dir que ja se’n anirien sortint però no el va aconseguir convèncer. La dona, veient que no hi havia res a fer, li va preparar quatre coses i els hi va embolicar en un mocador molt gran, que se’n va emportar penjat a l’esquena. Es van abraçar amorosa llargament i se’n va anar cap el lloc convingut.

El viatge es feia llarg i feixuc i quan ja començaven a veure terra, va anar canviant el temps i es desencadenà una gran tempesta. Les onades cada cop eren més fortes i la petera no va poder resistir les embranzides, es va tombar i va caure tothom. Anava plena a vessar... Els ocupants van intentar nedar amb totes les seves forces però van ser només cinc els que van arribar a port, un d’ells fou en Sam. Els altres quatre eren nois grans. Les autoritats els van recollir i els van socórrer.

Un dels guàrdies es va fixar en ell. No sabia perquè però li  recordava al seu fill, mort feia un parell d’anys en un accident de cotxe, juntament amb la seva dona. Des de llavors estava sol. No havia volgut compartir vida amb ningú però aquell noiet, li feia reviure moments viscuts anys enrere.

Va anar observant el seu comportament durant el temps que va ser allà. Tot i la seva curta edat, era molt educat, parlava be el seu idioma i es comportava amb soltesa i resolució, com si tingués seguretat del que buscava i del que esperava trobar a la vida. Desprès de pensar-ho molt, va prendre una decisió: li va proposar si es volia quedar a viure amb ell durant un temps i si tots dos s’avenien i es trobaven bé junts, ja ferien plans de futur.

En Sam li va agrair amb tot el cor però li va explicar que havia deixat a la seva mare per ajudar-la tant com pogués i que això per ell era primordial, per tal, el que volia era trobar feina i posar-se a treballar per poder guanyar diners.

En Roman, el guàrdia, li va dir que l’honorava molt pensar d’aquella manera i que procuraria ajudar-lo perquè podés aconseguir el seu objectiu.

-Primerament, has d’estudiar i preparar el teu futur, ja arribarà el dia que puguis treballar- li va dir en Roman.

-Però jo necessito guanyar diners- contestà en Sam.

En Roman li va respondre que si es portava bé, estudiava i l’anava ajudant a fer les feines de casa, ja li aniria passant una setmanada que ell podria disposar al seu aire i així podria enviar diners a la seva mare, però ara el més important era que adquirís una bona preparació i bons coneixements  per quan tingués edat de treballar seriosament. Plantejat així, en Sam hi va estar d’acord.

No li va ser difícil poder trobar una escola que l’acceptés. Tot i que no anava massa preparat, en Sam es va comprometre a estudiar de valent i així poder posar-se el més aviat possible al nivell dels altres.

Era sorprenent veure la facilitat que tenia en aprendre i la força de voluntat que demostrava estudiant les hores que fes falta. Aviat va estar no només al nivell sinó bastant per sobre de tota la classe. No era habitual que els alumnes s’agafessin l’ensenyament d’una manera tan seriosa.

També va sorprendre al monitor de gimnàs. Apart de que tenia un tipus molt atlètic i un cos molt ben proporcionat, l’agilitat i seguretat en els moviments el feien ser també un cas únic de tots els que havien passat per l’escola.

En Roman estava molt orgullós del comportament del noi.

Però no tot eren alegries. Com a tot arreu, sempre hi ha persones plenes d’enveja i de mal criteri, que només deixen mal viure per allà on passen.

A l’escola hi havia una petita banda de quatre nois, de fet tres i el seu ídol i capitost, l’Àlvar, que era qui marcava el reglament de la classe, per no dir de gran part de l’escola. Els tres de la banda, el seguien i feien tot el que els hi manava com a xaiets i els altres, per no ser menys i quedar-se en un segon pla, hi anaven al darrera, fent un ramat.

Els quatre de la banda, no amagaven el seu sentiment acusat de xenofòbia vers en Sam, ni el menyspreu que els hi provocava. S’havia convertit en un fet encomanadís per tots plegats.

L’Àlvar mai s’havia preocupat d’estudiar però sí que sempre havia sigut el primer a l’hora de fer qualsevol esport. No podia suportar quedar en un segon terme. Per ell era inacceptable haver d’admetre que les habilitats d’en Sam el superaven amb escreix! Aquest fet tampoc havia passat desapercebut al resta de la banda ni a tots els altres, però es cuidaven bé prou de fer la més mínima al·lusió ni comentari.

En Sam procurava passar de tot això, però l’entristia profundament l’efecte de no tenir amics de la seva edat i que fessin el mateix que ell, com estava acostumat a la seva terra. No era agradable tenir aquell buit al seu voltant i veure com tots plegats es deixaven dominar per l’Àlvar. No comprenia com podia tenir un poder tan absolut.

Va anar passant el temps fins que un dia, tota una colla dels seus companys,  van decidir anar a la platja, capitanejats per l’Àlvar. En Sam ja feia estona que era allà. De fet hi anava sovint, li agradava molt el mar.

En arribar a la sorra, el van veure allà assegut. Ni el van saludar, al contrari, al  passar pel seu costat, van fer comentaris de molt mal gust entre ells mateixos, mofant-se’n descaradament. Després es van anar a instal·lar una mica allunyats i es van preparar per  banyar-se.

L’Àlvar, va pensar que seria el moment de lluir-se davant de tothom. Era molt expert i procuraria anar ben endins i deixar a tots bocabadats amb la seva destresa. L’aigua estava gelada, no convidava gaire a ficar-s’hi però ell va fer el cor fort i nedant  va aconseguir el seu propòsit. Els seus companys l’admiraven i comentaven entre ells lo atrevit que era i lo molt que dominava la natació.

En Sam, el mirava distretament recordant moments viscuts del seu passat. Tot d’una, veié una onada molt perillosa que s’anava apropant, seguida d’altres iguals o pitjors. Venia un temporal. L’Àlvar, va perdre el domini i horroritzat va cridar com un boig demanant socors. Els tres de la banda, es miraven sense saber que fer i els altres, expectants, ho anaven contemplant, intentant trobar una solució, però el fet és que ningú s’atrevia anar tan endins i menys amb la mala mar que hi havia, tot i que veien el perill que corria el seu company.

De cop i volta, varen veure algú que fent carrera es tirava a l’aigua, barallant-se amb les ones i nedant cap a l’Àlvar. No es podien creure que fos en Sam el que s’hagués llençat a socorre’l. El noi, tot i la poca estima que li tenia, era incapaç de deixar que s’ofegués, que era el més probable si ningú l’anava a ajudar.

Va lluitar com un boig per superar el rebuig de les ones quan s’esclafaven contra el seu cos, però va aconseguir arribar a agafar-lo. Va anar tibant d’ell amb totes les seves forces. L’Àlvar es recuperà una mica i va començar a nedar fins poder seguir amb un bon ritme i per fi, tots dos van arribar a la vorera.

En Sam el va deixar anar i se’n va retornar cap el lloc on estava, però abans d’arribar, va veure a l’Àlvar que anava corrent darrera seu, el va agafar per l’espatlla i el va abraçar amb força.

Alguna cosa va reaccionar al seu interior: aquell noi que ell tan havia menyspreat, li havia salvat la vida i tots els que es deien els seus amics, havien restat impassibles mentre ell s’ofegava dintre el mar.

                                                                                               

                                                                         Gemma Matas