Seguim jugant a
fet i amagar avi, es molt divertit, ara em toca a mi, jo corro i m’amago, tu
contes, sense fer trampes eh? Conta fins a cinquanta, es pot saber perquè rius?
Menys no val, em trobes de seguida i
llavors no es divertit. Començaré a córrer quant tu comencis a comptar. Eh!,
t’has de posar d’esquena, si només et tapes la cara, pots mirar entremig dels
dits, jo de vegades ho faig... i per
això ho sé. Ara sí que estàs bé, ja, ja, a veure si ets capaç de trobar-me!
Segueixen jugant tots dos, una bona estona, ara corra un,
ara l’altra, conten, s’amaguen, es troben i gaudeixen d’allò més. L’avi l’enlaira
i voltegen enriolats fins que, tot d’un
plegat...
... L’Aina es
desperta de cop, s’asseu al llit suada, indecisa, atemorida. No entén el perquè
d’aquest estat, no entén perquè ha tingut aquest somni. Li venen mil pensaments
al cap i tots la porten a la mateixa conclusió: ha de trobar el significat, per
algun motiu es sent tan alterada.
El recorda de dalt
a baix però tem anar més enllà d’aquell moment.
Es gira i veu al
seu marit dormint plàcidament, dubte, però decideix no despertar-lo. Mira el
rellotge de la tauleta i veu que encara no són les quatre. Es sent incapaç de
tornar a dormir, prefereix llegir una estona, o posar la tele baixeta, o fer
qualsevol cosa que l’ajudi a esborrar aquell mal són.
Després de passar
pel lavabo se’n va cap a la cuina i es prepara un got de llet calenta, ho
necessita, tot i que està suada i en el pis hi ha una bona temperatura,
interiorment té sensació de fred. Retorna a l’habitació i en silenci agafa el
seu batí de llana i se’l posa sobre la camisola.
Poc a poc es va
refent. L’escalfor dolça d’aquella llana tan suau i la llet calenta que va
prenent, la reanimen i l’ajuden a anar-se tranquil·litzant.
Se’n va a l’estudi
i s’asseu a la seva butaca. És el lloc de la casa on es sent més a gust. És el
seu santuari! Allà hi pensa, hi pren decisions, hi estudia, hi llegeix, hi
escriu... en fi, és el seu refugi.
Té encesa una llum
molt tènue, en aquests moments no es sent amb ànim d’estar a la foscor.
Sense ni adonar-se’n,
es posa a pensar en com s’ha anat desenvolupant la seva vida i es diu a sí
mateixa, soc feliç, no tot han sigut flors i violes però soc feliç. L’
infantessa amb els pares, l’adolescència començant a conèixer la vida, el
descobriment de l’amor, el matrimoni, els fills, la vida actual... tot porta el
segell de la felicitat.
No sap perquè però
li ve al cap un pensament molt curiós: desitjaria haver viscut d’una altra
manera? desitjaria tenir una segona oportunitat i canviar d’escenari? Només pensa
una paraula, NO. És feliç així, no hi ha motiu per voler canviar, es sent bé.
Poc a poc va
retornant al seu somni i li ve una esgarrifança. Perquè es sent tan incòmode,
hi ha algun motiu amagat, que no li permet gaudir d’ aquella placidesa
habitual?
Reflexiona i
reconeix que sí, existeix un motiu punible: el comportament que ha tingut amb
l’avi fins ara, no ha sigut massa correcte. Tot i que és un home amb un gran
cor, el caràcter d’un i altra no acaben de lligar i pensa que qui té d’intentar
llimar les diferencies és ella. Sap que li costarà, haurà de fer un bon esforç
però ho ha d’intentar i procurar aconseguir-ho. Es vidu i està sol. Està sol en
tots els aspectes, viu sol i no és gens donat a compartir la vida amb ningú. No
és una persona sociable, no és amant de cap art en concret, no li agrada llegir
ni anar a passar l’estona en algun centre i fer amics i en el que es refereix a
la vida familiar, és bastant escarit i poc donat a compartir gaires
celebracions, prefereix la solitud per companya.
Segueix
reflexionant i pensa que d’una manera o d’una altra intentarà aproximar-s’hi.
No li serà fàcil perquè té moltes rareses, però ella mateixa s’observa i pensa
que ningú és perfecte.
Fent un acte de
valentia retorna al seu somni i continua recordant tot el que hi ha viscut
mentre ha durat.
Tot d’un plegat... s’acosta una nena, també d’uns vuit anys . L’avi, quan la veu, la deixa
anar a ella a terra i tot i que segueix somrient, la seva actitud canvia
totalment. L’Aina, plena de sorpresa, se’l mira i veu que estén una ma cap a la
nena. És una nena rossa amb uns ulls blaus que enamoren i es sent una mica
envejosa. Perquè ho ha fet l’avi això de deixar-la a ella a terra i posar-se a
jugar amb aquella nena, és que la veu més maca potser?
La nena, li posa una espècie de braçalet al canell i
l’agafa de la ma emportant-se’l. L’avi camina sense protestar, però es tomba i li diu “t’estimo”, “t’estimo i
estic molt content de tot i de tots, us estimo”. L’Aina corre darrera d’ells,
sense saber que fer ni que dir, no li surt res de la gola, només pensa en
córrer i abraçar-lo però... no pot, , veu que la nena el fa entrar dins d’un
ascensor, en el que hi ha altres persones amb el braçalet, igual que ell i quan
se’n vol donar
compte, es tanca la porta i... ella desperta del seu somni.
L’Aina no entén res
del que ha passat, ni del somni ni del perquè es sent d’aquella manera tan
estranya. Perquè s’havia vist a ella mateixa en un somni com aquell, amb
l’aspecte d’una nena petita, quin sentit tenia tot allò, si l’avi era el pare
del seu marit? – era l’avi, però era l’avi dels seus fills!
No para de donar-hi
voltes, però li va entrant sensació de són i també d’una mica de mareig.
S’aixeca de la butaca, apaga el llum i retorna cap a l’habitació. Es treu el
batí i es fica dins del llit, mira el rellotge i tot i que li sembla que ha
viscut una eternitat, no ha passat ni una hora.
Com cada dia, a dos
quarts de set sona el despertador. El seu home es lleva per anar a arreglar-se
i marxar a treballar. L’Aina també s’aixeca i com cada dia fa el cafè que
prenen plegats i li prepara l’esmorzar, que ell se’n emporta de casa. S’ha anat
tranquil·litzant i pràcticament no recorda el mal són.
Va passant el matí
i ella segueix la seva rutina diària. Es persona ordenada i té unes pautes
marcades que li permeten poder aprofitar al màxim les hores.
De cop i volta,
sona el telèfon. Despenja i sent la veu tremolosa de la seva cunyada que li
diu, Aina, ha mort el pare, el metge acaba de confirmar la seva defunció.
L’Aina cau asseguda
sobre el sofà i li pregunta:
–com ha sigut?
-no ho sé, estava
sol.
-I, com ho has
sabut? – segueix preguntant
La seva cunyada li
respon:
–Anava a comprar i
he pensat passar per casa seva i preguntar-li si li feia falta alguna
cosa. M’ha sobtat veure les persianes
tancades tan tard del matí, he pujat estranyada, l’he cridat i no m’ha
contestat. He anat a la seva habitació i l’he trobat immòbil al llit. He trucat
de seguida al metge, ha vingut corrent, acompanyat de dos mossos d’esquadra i
un cop examinat, ha firmat l’acta de defunció.
L’Aïna, blanca com
el paper, li pregunta,
-a quina hora creu
que ha sigut el metge?
La seva cunyada,
plorosa li respon:
-Als voltants de
les quatre de la matinada...
Gemma Matas
Comentari de Gemma[Ofensiu]
ResponEliminaGemma Matas Gustems | 19-06-2012
Aquest relat el presento al Concurs ARC de Narrativa Breu 2012 -Segona oportunitat-
Comentari de Gemma[Ofensiu]
ResponEliminaGemma Matas Gustems | 19-06-2012
Tot i que pot semblar increïble, aquest relat està basat en un fet real.
caram gemma...[Ofensiu]
ResponEliminajoandemataro | 19-06-2012 | Valoració: 10
un relat ple de misteri que es torna fins i tot colpidor en saber que és real... i és que el subconscient, la ment té moltes incògnites encara amagades
gràcies per la visita
una abraçadeta
joan
Hola Gemma ![Ofensiu]
ResponEliminaNonna_Carme | 19-06-2012
Un relat agradable de llegir amb un final sorprenent que em porta a pensar si existeix el sisè sentit o és tan sols una casualitat.
Quantes vegades ens penedim d'un comportament poc afectuós qua n ja és massa tard.
Una abraçada.
Per posar fil a l'agulla[Ofensiu]
ResponEliminaUnaquimera | 20-06-2012
Em sembla que el teu relat deixa ben clar el seu missatge: cal fer les coses que creiem que hem de fer en el temps present, ja que si les deixem per un futur, potser no serem a temps de realitzar-les.
És aquesta una possibilitat que tots coneixem, però tot i així, sempre anem deixant rasques pendents, o actituds sense canviar, o converses sense encetar, o ... La llista podria ser infinita!
Llegir la teva narració anima a posar fil a l’agulla, Gemma!
T’envio una abraçada reflexiva,
Unaquimera
Qui sap on som quan somiem?[Ofensiu]
ResponEliminaNaiade | 21-06-2012 | Valoració: 10
Un relat trist que posa de manifest que hem d’actuar en el moment present, llimant durícies per no trobar-nos com la teva protagonista. El fet que exposes, és molt humà i freqüent pel que sentit dir. Potser en el món dels somnis la ment no te fronteres i pot captar el que succeeix en el món conscient. Com diuen per aquí, un sisè sentit.
Enhorabona Gemma per un relat tan ben descrit.
Una forta abraçada
El somni de les quatre[Ofensiu]
ResponEliminaAleix de Ferrater | 22-06-2012 | Valoració: 10
Un relat ple de proximitat, humanitat i més enllà, que fa pensar en la temporalitat de la vida. Ara, ara hem de fer, ara hem d'escriure i ara hem d'actuar. Demà, pot ser que sigui massa tard. Una abraçada gemma.
aleix
Teresa Serramia teresa.serramia@gmail.com
ResponElimina20 de juny
per a usuari
A mi m'ha pasat alguna cosa semblant.....
Deus tenir com un do i presents allò que passa lluny de tu.., que bonic!!
Hi ha molt d'amor en el conte...És preciós!! M'ha agradat molt,
Felicitats, guapa!!
Rep tot el meu amor, sempre!!!
ResponEliminaPUBLICACIÓ DIGITAL
Publicat per TINETbiblioteca de la Diputació de Tarragona
4 desembre 2012