REFLEXIONS A PARTIR D’UN SOMNI...

                                                

Seguim jugant  a fet i amagar avi, es molt divertit, ara em toca a mi, jo corro i m’amago, tu contes, sense fer trampes eh? Conta fins a cinquanta, es pot saber perquè rius? Menys no val, em  trobes de seguida i llavors no es divertit. Començaré a córrer quant tu comencis a comptar. Eh!, t’has de posar d’esquena, si només et tapes la cara, pots mirar entremig dels dits, jo de vegades ho faig...  i per això ho sé. Ara sí que estàs bé, ja, ja, a veure si ets capaç de trobar-me!

Segueixen jugant tots dos, una bona estona, ara corra un, ara l’altra, conten, s’amaguen, es troben i gaudeixen d’allò més. L’avi l’enlaira i  voltegen enriolats fins que, tot d’un plegat...

... L’Aina es desperta de cop, s’asseu al llit suada, indecisa, atemorida. No entén el perquè d’aquest estat, no entén perquè ha tingut aquest somni. Li venen mil pensaments al cap i tots la porten a la mateixa conclusió: ha de trobar el significat, per algun motiu es sent tan alterada.

El recorda de dalt a baix però tem anar més enllà d’aquell moment.

Es gira i veu al seu marit dormint plàcidament, dubte, però decideix no despertar-lo. Mira el rellotge de la tauleta i veu que encara no són les quatre. Es sent incapaç de tornar a dormir, prefereix llegir una estona, o posar la tele baixeta, o fer qualsevol cosa que l’ajudi a esborrar aquell mal són.

Després de passar pel lavabo se’n va cap a la cuina i es prepara un got de llet calenta, ho necessita, tot i que està suada i en el pis hi ha una bona temperatura, interiorment té sensació de fred. Retorna a l’habitació i en silenci agafa el seu batí de llana i se’l posa sobre la camisola.

Poc a poc es va refent. L’escalfor dolça d’aquella llana tan suau i la llet calenta que va prenent, la reanimen i l’ajuden a anar-se tranquil·litzant.

Se’n va a l’estudi i s’asseu a la seva butaca. És el lloc de la casa on es sent més a gust. És el seu santuari! Allà hi pensa, hi pren decisions, hi estudia, hi llegeix, hi escriu... en fi,  és el seu refugi.

Té encesa una llum molt tènue, en aquests moments no es sent amb ànim d’estar a la foscor.

Sense ni adonar-se’n, es posa a pensar en com s’ha anat desenvolupant la seva vida i es diu a sí mateixa, soc feliç, no tot han sigut flors i violes però soc feliç. L’ infantessa amb els pares, l’adolescència començant a conèixer la vida, el descobriment de l’amor, el matrimoni, els fills, la vida actual... tot porta el segell de la felicitat.

No sap perquè però li ve al cap un pensament molt curiós: desitjaria haver viscut d’una altra manera? desitjaria tenir una segona oportunitat i canviar d’escenari? Només pensa una paraula, NO. És feliç així, no hi ha motiu per voler canviar, es sent bé.

Poc a poc va retornant al seu somni i li ve una esgarrifança. Perquè es sent tan incòmode, hi ha algun motiu amagat, que no li permet gaudir d’ aquella placidesa habitual?

Reflexiona i reconeix que sí, existeix un motiu punible: el comportament que ha tingut amb l’avi fins ara, no ha sigut massa correcte. Tot i que és un home amb un gran cor, el caràcter d’un i altra no acaben de lligar i pensa que qui té d’intentar llimar les diferencies és ella. Sap que li costarà, haurà de fer un bon esforç però ho ha d’intentar i procurar aconseguir-ho. Es vidu i està sol. Està sol en tots els aspectes, viu sol i no és gens donat a compartir la vida amb ningú. No és una persona sociable, no és amant de cap art en concret, no li agrada llegir ni anar a passar l’estona en algun centre i fer amics i en el que es refereix a la vida familiar, és bastant escarit i poc donat a compartir gaires celebracions, prefereix la solitud per companya.

Segueix reflexionant i pensa que d’una manera o d’una altra intentarà aproximar-s’hi. No li serà fàcil perquè té moltes rareses, però ella mateixa s’observa i pensa que ningú és perfecte.

Fent un acte de valentia retorna al seu somni i continua recordant tot el que hi ha viscut mentre ha durat.

Tot d’un plegat... s’acosta una nena, també  d’uns vuit anys . L’avi, quan la veu, la deixa anar a ella a terra i tot i que segueix somrient, la seva actitud canvia totalment. L’Aina, plena de sorpresa, se’l mira i veu que estén una ma cap a la nena. És una nena rossa amb uns ulls blaus que enamoren i es sent una mica envejosa. Perquè ho ha fet l’avi això de deixar-la a ella a terra i posar-se a jugar amb aquella nena, és que la veu més maca potser?

La nena, li posa una espècie de braçalet al canell i l’agafa de la ma emportant-se’l. L’avi camina sense protestar,  però es tomba i li diu “t’estimo”, “t’estimo i estic molt content de tot i de tots, us estimo”. L’Aina corre darrera d’ells, sense saber que fer ni que dir, no li surt res de la gola, només pensa en córrer i abraçar-lo però... no pot, , veu que la nena el fa entrar dins d’un ascensor, en el que hi ha altres persones amb el braçalet, igual que ell i quan se’n vol donar compte, es tanca la porta i... ella desperta del seu somni.

L’Aina no entén res del que ha passat, ni del somni ni del perquè es sent d’aquella manera tan estranya. Perquè s’havia vist a ella mateixa en un somni com aquell, amb l’aspecte d’una nena petita, quin sentit tenia tot allò, si l’avi era el pare del seu marit? – era l’avi, però era l’avi dels seus fills!

No para de donar-hi voltes, però li va entrant sensació de són i també d’una mica de mareig. S’aixeca de la butaca, apaga el llum i retorna cap a l’habitació. Es treu el batí i es fica dins del llit, mira el rellotge i tot i que li sembla que ha viscut una eternitat, no ha passat ni una hora.

Com cada dia, a dos quarts de set sona el despertador. El seu home es lleva per anar a arreglar-se i marxar a treballar. L’Aina també s’aixeca i com cada dia fa el cafè que prenen plegats i li prepara l’esmorzar, que ell se’n emporta de casa. S’ha anat tranquil·litzant i pràcticament no recorda el mal són.

Va passant el matí i ella segueix la seva rutina diària. Es persona ordenada i té unes pautes marcades que li permeten poder aprofitar al màxim les hores.

De cop i volta, sona el telèfon. Despenja i sent la veu tremolosa de la seva cunyada que li diu, Aina, ha mort el pare, el metge acaba de confirmar la seva defunció.

L’Aina cau asseguda sobre el sofà i li pregunta:

–com ha sigut?

-no ho sé, estava sol.

-I, com ho has sabut? – segueix preguntant

La seva cunyada li respon:

–Anava a comprar i he pensat passar per casa seva i preguntar-li si li feia falta alguna cosa.  M’ha sobtat veure les persianes tancades tan tard del matí, he pujat estranyada, l’he cridat i no m’ha contestat. He anat a la seva habitació i l’he trobat immòbil al llit. He trucat de seguida al metge, ha vingut corrent, acompanyat de dos mossos d’esquadra i un cop examinat, ha firmat l’acta de defunció.

L’Aïna, blanca com el paper,  li pregunta,

-a quina hora creu que ha sigut el metge?

La seva cunyada, plorosa li respon:

-Als voltants de les quatre de la matinada...

                                                                                                Gemma Matas