Soc vell, estic sol, que puc esperar
de la vida
la meva dona, ja no hi és,
els meus fills m’ignoren, soc vell,
faig nosa
que em queda en aquest món?
Solitud, tristesa, desencís...
quans anys he de seguir així
serà molt llarga l’agonia?
Vull acabar amb tot, aquí no hi tinc
cap lligam.
Ve el tren, només faré un pas
endavant...
Gemma
Matas
un poema dur i colpidor Gemma...[Ofensiu]
ResponEliminajoandemataro | 23-11-2011 | Valoració: 10
però tan real com l'aire que respirem. Els pensaments d'una persona que va perdent mica en mica tot el que tenia i que no troba sentit a la seva vida...
m'ha fet pensar en el meu pare, tot i que ell no ha perdut l'estimació dels seus fills, però poques coses li omplen ja... dur i injust...
una salutació ben cordial des del maresme
joan
I si no és desencís?[Ofensiu]
ResponEliminaPau Mora | 08-12-2011
Crec que parlar de saber el que pot sentir un home vell, seria com si un nen creiés que pot saber el que senten els seus pares, més grans i amb més experiencia. Quan un ha visqut uns anys, se'n adona de que abans no en tenia ni idea de res.
Sempre s'ha dit de que l'experiència és un grau. Segurament als 100 anys tot té un significat que no podem ni arribar a imaginar-nos. Bé, potser no però m'agrada pensar que és així.
PUBLICACIÓ DIGITAL
ResponEliminaPublicat per TINETbiblioteca de la Diputació de Tarragona el 9-1-2012