REIS ENTRANYABLES

                                                              

La Marta està asseguda en el saló de casa seva contemplant als seus fills amb un somriure. Era el dia de Reis, acabaven de desembolicar tots els regals i jugaven entre ells fent comparacions de que havia rebut cada un dels tres germans.

Es sentia feliç. El seu home estava prop d’ella fullejant el llibre que li havien portat, una novel·la per la que estava molt interessat feia temps, mentre ella acariciava amb la ma l’anell de brillants que acabava de rebre.

Estaven tots plegats allà davant la llar de foc, rebent el seu caliu, cadascú interessat amb les seves pròpies coses, amb la despreocupació que provoca la satisfacció personal després d’acabar de rebre els regals demanats i d’altres que encara omplien més la il·lusió d’aquell dia.  La Marta es va recolzà al respatller de la butaca mirant com anava movent-se el foc. Sense ni  adonar-se’n,  començà a recordar com havia viscut ella els Reis quan tenia l’edat dels seus fills.

-Es veia ella mateixa quan tenia cinc, sis, set anys... anava passant-ne un darrera l’altra i s’anava convertint en una noieta de quinze o setze anys.

Recordava al seu germà en aquella època. Es portaven vuit anys de diferència, ell era el gran.

La seva mare també era una mica gran. Quan ella va néixer, ja havia complert els quaranta cinc. Era una persona molt treballadora, ella sempre l’havia vist fent una cosa o altra, no la recordava  asseguda sense res a les mans. La Marta només tenia tres anys quan va morir el seu pare i des llavors, la mare només rebia la pensió de viduïtat i un ajut minse degut a que els seus fills eren petits.

El pare havia sigut un gran treballador. Era mecànic d’ofici i l’encarregat  del personal d’un taller de reparacions de cotxes que l’apreciaven molt i el tenien en alta estima.

La seva mare, tot i essent una persona activa, pràcticament no havia treballat mai. Quan eren joves, encara existia el criteri de que una parella al casar-se, ja n’hi havia prou amb que treballés el marit, sobretot en el cas d’ells que ja no es consideraven tan joves, tant l’un com l’altre havien complert els trenta set, per tal, ella era la mestressa de casa i a més a més ja tenia prou feina cuidant al seu fill.  Els estudis mai havien sigut el seu fort, el que volia dir que, com seguia sense preocupar-se’n, encara havia baixat més el seu nivell cultural.

La parella s’estimava molt i monetàriament no tenien problema. Apart d’això, al cap de vuit anys d’haver tingut en Ferran, el seu germà, va néixer ella. 

Més o menys un any després, el seu pare va a començar a tenir problemes de salut, cada vegada més greus, i al cap d’un parell d’anys, li va arribar el final del sofriment i de la vida. Ella quasi bé no el recordava.

Quan va passar aquesta desgràcia, la mare es va trobar amb un nen de onze anys i una nena de tres per enfrontar-se a la vida futura que li esperava, amb el greu problema de que estava sola, els seus pares ja no hi eren i no tenia germans.

Al no tenir pràcticament estudis, es va veure obligada a treballar del que fos per poder passar els mesos. La pensió que cobrava era totalment insuficient, així és que es va posar de planxadora en un parell de tintoreries, per aquesta feina no tenia problema, la seva  experiència era  sobrada.

En Ferran, el seu germà, era molt intel·ligent i amb gran capacitat pels estudis, el que el va portar al cap dels anys, a poder aconseguir una beca i acabar la carrera d’enginyeria amb un nivell molt alt.

Retornant a la seva primera infància, ella, una nena de tres anys, no es podia fer càrrec de quina era la situació de casa seva, el seu germà en canvi, ja la vivia intensament tot i la seva curta edat. No havia vist mai treballar fora de casa a la seva mare i li donava la sensació de que era molt fràgil per fer-ho. Era una persona de baixa estatura, molt prima i amb la pell de color blanquinós. Mai havia descuidat el procés de la malaltia del seu pare. Havia sigut un temps molt dur, per ell com a malalt i per ella com a cuidadora, apart de les altres feines quotidianes i dels seus dos fills. La seva salut se’n havia ressentit molt.

En Ferran, quan tornava de l’escola procurava ajudar en tot el que podia, sobretot ocupant-se de la nena i així treure-l’hi el pes a la seva mare. Per la Marta era el seu ídol, sempre el trobava apunt quan el necessitava. La seva mare no la desatenia però el tracte no era el mateix, la superava el cansament i la tristesa, li havia representat un cop molt fort la malaltia i la mort del seu marit, l’estimava amb bogeria-

Mentre pensava en tot això, seguia mirant als seus nens com jugaven. Veia al petit, només tenia quatre anys, com feia anar un cotxe amunt i avall fent “ressonar” amb la boca el soroll del motor. Va observar a les dos nenes, no gaire més grans i va somriure al sentir com parlaven  l’una oferint productes del supermercat i l’altre comprant mentre li explicava la vida i els miracles del “seu fill”, un nadó Nenuco que portava en braços ben abrigat, amb el cotxet al davant. Els veia feliços a tots tres com quan ella era petita i somreia al recordar-ho.

-El seu pensament havia tornat enrere. Havia de reconèixer que gràcies al seu germà, no havia viscut masses moments durs, tot i que a mida que anava creixent s’anava adonant de que la situació a casa seva no era de color de rosa.

Mirant les joguines dels seus fills, pensava que a casa d’ella, tot i que tenien problemes econòmics greus, mai n’hi havien faltat quan arribaven els Reis. La preocupació del seu germà era tal, que sempre se les havia enginyat perquè podés rebre un peluix, una cuineta, un nino i fins i tot una vegada li van portar un cotxet!

L’estimació que sentia per en Ferran era enorme. Recordava amb quina il·lusió rebia les seves joguines... joguines que el seu germà es dedicava a recollir del carrer quan trobava alguna cosa que veia que estava prou bé per arreglar-la una mica i deixar-la ben presentable per posar-la a la sabata de la seva petita Marta, fins i tot, intentava trobar alguna coseta que podés fer il·lusió a la seva mare, el seu convenciment era que no es mereixien quedar-se sense res. Apart, si trobava alguna cosa que també li fes gràcia a ell, no la deixava abandonada al carrer, també anava a parar a casa seva-

Retornà al present, com havien canviat les coses amb els anys! La mare ja no hi era però el seu germà seguia sent el seu ídol. Avui en dia era enginyer d’una important empresa americana.  Es tornà a mirar a la seva família i el seu somriure encara va ser més gran.  Per ella, sempre havien sigut els seus REIS ENTRANYABLES... el únic punt trist, era que el seu ídol no era allà.

                                                                                                                            

                                                                                                          Gemma Matas – Nadal 2011