ELS DOS BESSONS

  En Jan i en Pol eren dos germans bessons molt iguals i ben plantats. Tenien nou anys. Tots dos eren intel·ligents, però, en Pol tenia un defecte al parlar que el feia semblar menys llest als ulls d’altres persones, TARTAMUDEJAVA.  Degut a això, el que sempre despuntava era en Jan.

  En Pol era molt alegre, igual que en Jan, però al patir aquest problema li provocava haver de suportar les burles dels seus companys i això l’entristia. En Jan mai se’n havia rigut, al contrari, sempre el defensava. No li agradava gens que se’n mofessin del seu germà.

   L’un i l’altre eren molt espavilats però tenien una diferència notable: la seriositat a l’hora de fer la feina d’en Pol i la vagància d’en Jan. S’estimaven molt, entre ells dos hi havia un lligam molt fort en tots els aspectes, millor dit, en tots menys amb “la barra” d’en Jan. En Pol agraïa plenament al seu germà que li tingués aquesta consideració de comportament fraternal i mai tenia un no per tot el que li demanava. Així és que en Jan no deixava de treure’n benefici propi.

   Aprofitant la bona disposició d’en Pol, va decidir demanar-li que s’encarregués de fer-li els deures que els hi anaven posant diàriament a l’escola, ja que a ell se l’hi feia molt feixuc. El tema estudi era diferent, no li calia gaire temps per aprendre la lliçó de qualsevol tema, amb un cop d’ull en tenia prou. Es refiava de la seva gran memòria.

   El seu germà acceptà fer-ho, fins i tot procurava canviar una mica les respostes perquè no es pensessin que era copiat. Entre una cosa i l’altre no li quedava gaire temps per poder estudiar però això no li impedia posar-hi els cinc sentits i procurar entendre i recordar bé el contingut de cada lliçó que tenia d’aprendre.

  Per altra banda, en Jan no era gaire noble envers el seu germà. Sempre que el professor o professora de l’assignatura que toqués en aquell moment, demanava un voluntari per contestar qualsevol pregunta del tema que estiguessin fent, procurava anar més de pressa  que en Pol en aixecar el dit per respondre i així prendre-li l’oportunitat de demostrar que ell també s’ho sabia i ho portava ben estudiat, per poder aconseguir sobradament el petit avantatge de que qui contestava amb més rapidesa, rebia millor qualificació.

 

  Els professor ja estaven acostumats a que sempre fos en Jan el que portés “la veu cantant” davant de tots els altres i ja donaven per fet que seria ell el que contestaria correctament qualsevol pregunta que li fessin.

 

  Els pares dels dos nens, estaven contents de les notes que portaven els dos germans, tot i que les d’en Jan sempre eren una miqueta més altes.

  Les coses van anar continuant igual fins que un dia la professora de literatura decidí fer un canvi. S’havia adonat de que moltes vegades en Pol havia fet el intent de respondre de seguida però en Jan sempre li havia pres l’iniciativa.

 

   Tal i com havia decidit, obrí el llibre per començar el tema que tocava i cridà directament en Pol i així va poder fer-li les preguntes que tenia previstes per aquell dia. Es quedà sorpresa al veure que, apart de que no n’havia fallat ni una, les explicacions que donava eren més amples que les del seu germà en quan a vocabulari i fins i tot, que també responia d’una manera més àgil, encara que tingués el  problema de la parla. Aquell dia la nota que li va posar va ser un 10. Era el que es mereixia.

 

  Quan acabà la classe, estava pensarosa. Ella mateixa es feia reflexions sobre el tema. No sabia perquè, però li donava la impressió de que potser havien infravalorat la capacitat d’en Pol.

   

  En Jan no estava massa content al veure que la profe havia fet aixecar en Pol per preguntar-li la lliçó que tocava aquell dia. De totes maneres, pensà, “bah, total, era molt fàcil, ho haurà fet per donar-li una oportunitat a ell, ja sap bé prou que jo no hi tinc mai cap problema”.  En Pol no li havia donat cap importància, ara, això si, estava molt content d’haver pogut demostrar que havia estudiat!!!

  Arribava Sant Jordi i en el concurs literari, l’Abacus era qui donava els premis als guanyadors, premis molt apreciats pels nens:  jocs de sobretaula “d’allò més guay”.

  La profe de literatura tingué una idea per fer més interessant el concurs. Decidí fer escriure la narrativa a classe. Els hi donaria un parell d’horetes per pensar i per presentar-ho, de fet, a casa seva tampoc necessitarien gaire més temps “sempre i quan no fessin trampa i busquessin ajut per part d’algun voluntari que es prestés a fer-ho”.

 

  Hi hauria nens que ho farien prou bé, d’altres, no tant, això ja depenia de la imaginació de cada un, però per altra banda, també l’ajudaria a ella per veure com anaven de vocabulari i d’ortografia en un espai de temps limitat i que a més a més, ja els hi portaria prou feina l’haver d’imaginar-se l’historia. Estava contenta de la decisió que havia pres.

  Quan en acabar li entregaren els treballs. Com que tots anaven signats,  instintivament buscà el foli d’en Pol.  Començà a llegir i sense ni adonar-se’n acabà l’historia. Era interessant, quasi no hi havia faltes d’ortografia, ocupava tota la plana i era fluida de vocabulari.

 

  Llavors, ja amb intenció de veure com era, va buscar el d’en Jan. Suposava que al menys seria tan interessant com la del seu germà si més no, encara més i per descomptat amb molt pocs errors.

 

  També començà a llegir i llavors sí que va tenir una bona sorpresa. Amb prou feines hi havia escrites vuit ratlles. El que deia, no tenia cap sentit i apart d’haver-hi molts errors també era molt repetitiva.

 

  Decidí parlar amb els altres professors i veure quina conclusió en treien. Els hi va proposar que durant una setmana més o menys es dirigissin directament a en Pol per preguntar la lliçó i també que tots plegats fessin els deures a classe. Tenia una certa sospita de que no era en Jan el que feia els seus. Tots els seus companys hi varen estar d’acord.

  L’endemà mateix començaren l’experiment. Era obvi que estaven molt ben fets però també es va adonar de que moltes paraules, frases i expressions, en Jan no les feia servir quasi bé mai quan s’explicava. Tot i saben molt bé les lliçons, repetia moltes vegades les mateixes paraules, tal hi com havia fet en el seu escrit i en canvi, quan era en Pol qui contestava, l’estil que feia servir, era el mateix que havia llegit a la seva historia. 

 

En Pol, de cop i volta es va trobar sent el protagonista de totes les classes, tant en la part oral com en els temes que sortien a la pissarra. No hi cabia de content i com a cosa curiosa, cada vegada parlava amb més seguretat i tartamudejava menys. Al comentar-ho estranyats amb el psicòleg de l’escola, els hi va dir que el més probable era que al sentir-se segur d’ell mateix i adonar-se de que no es quedava en un segon terme, l’ajudava a parlar més normal, tot i que això no volia dir que estès recuperat.

  El professors havien acordat que l’alumne que no hagués acabat  els deures  a l’hora de sortir del cole, s’hauria de quedar una hora més i si tot i així no acabava, hauria de fer una redacció personal com a penalització.

  En Jan, com que cada dia s’havia de quedar, al necessitar tot el temps pels deures i la corresponent redacció personal, mai havia acabat del tot un cop passada l’hora de més, l’hi era impossible estudiar. Quasi bé no podia ni mirar-se per sobre les lliçons orals i a l’hora de la veritat, quan el professor aixecava el cap per demanar un voluntari, s’anava encongint a la cadira, procurant que no se’l veiés gaire i així no haver de fer el ridícul.

 

  A cap professor li havia passat per alt aquest canvi radical d’actitud. Només veient els deures, ja en tenien prou però per acabar-ho de confirmar, passada la setmana  d’haver experimentat amb en Pol, decidiren que l’esculli’t  per contestar fos en Jan.

 

  El noi es volia fondre però després de dos dies d’haver-se trobat amb el problema, demanà per parlar amb el director del cole i dir-li la veritat de com havia fet els deures fins llavors.

 
  El director, quedà sorprès de que un nen d’aquella edat hagués sigut capaç de prendre aquella decisió. Després d’escoltar-lo, no el renyà però sí que li va fer veure el que havia perjudicat el seu comportament, tant a ell com al seu germà.

 

  Ell, no havia fet més que enganyar-se. Per aprendre bé necessitava fer els deures cada dia, no ni havia prou en tenir molta memòria. Igual que el seu germà, la seva capacitat en aprendre era notòria ara, la falta de ganes de treballar no l’ajudaria gens cara al futur a l’hora de fer una bona carrera universitària i poder-se llaurar un bon camí per treure’n un bon profit el dia de demà...

   Es va mirar en Jan i li va aconsellar que aquesta conversa quedés entre ells dos però que li servis d’escarment perquè reaccionés i canviés radicalment de norma a l’hora d’estudiar.

 

   De totes maneres, li va dir que aquesta vegada les notes anirien al revés, i que els “excel·lents” serien pel seu germà i ell s’hauria de conformar amb algun “notable”, la majoria “bé”, això en la part oral i en tot el que eren deures, hi hauria més d’un insuficient.

 

  En Pol, per la seva banda, estava molt amoïnat per com li anaven les coses al seu germà al veure que no podia fer rés per ajudar-lo.

 

  Quan va arribar el moment de presentar les notes als seus pares, la sorpresa que van tenir era immensa. Eren incapaços de comprendre que havia pogut passar. En Jan, es va limitar a acotar el cap i en Pol, tot i que no volia mostrar-se massa alegre veient com estava el seu germà, interiorment no hi cabia de felicitat.

 

  En Jan, es sentia molt avergonyit, no pel sol fet de les notes que portava sinó pel veritable motiu que l’havia ajudat a poder treure unes qualificacions tan excel·lents, i el que encara el feia sentir pitjor, era veure que el seu germà no havia fet el més mínim comentari respecte al tema en qüestió, ni aquesta vegada, que tot li anava a favor, ni quan veia la petita indiferència dels seus pares cada cop que rebien les notes de tots dos.

 

  Decidí ser noble amb en Pol i explicar la veritat. Els hi demanà que el perdonessin i els hi va fer la seriosa promesa de que canviaria i es comportaria correctament a partir d’aquell mateix dia.

 

  En Pol es mirà al seu germà i li va dir molt convençut que si treballaven plegats, podrien aconseguir ser uns grans estudiants.

 

  Els pares, es sentiren molt emocionats amb aquella confessió d’en Jan i la humilitat que havia demostrat en Pol al no haver volgut perjudicar mai al Jan.

 

  Abraçaren molt orgullosos als seus bessons i els hi digueren que si continuaven pel camí que havien de seguir, podrien sentir una felicitat immensa quan fossin grans, aconseguint un nivell d’estudis que els hi permetés trobar la porta oberta per poder treballar en qualsevol especialitat que decidissin escollir.

  La filosofia del conte ens diu que les coses s’aconsegueixen a base d’esforç i ganes de treballar, mai esperant que se’ns resolguin sols els problemes que moltes vegades son una preocupació important al llarg de la nostra vida.

 

                                                                                                                                                                                                                                                                                                         

                                                                                                              Gemma Matas