El nostre amic a perdut la mare, el pare, ja fa molts anys que no el té.
És molt trist quan veus que han acabat el seu camí i se'n van.
És molt trist quan veus que han acabat el seu camí i se'n van.
Mentre vivim, anem passant per moltes
etapes, unes bones i d'altres no tant, es comparable a un llibre quan acabes un
capítol: aquell ja l'has llegit, anem pel següent.
Normalment tots hem tingut moltes alegries i
moltes discrepàncies amb els nostres pares però l'estimació mútua sempre va per
davant.
Quan s'acaba la vida del pare o de la mare,
surten els teus sentiments més sincers i més profunds. Quants records, quantes
vivències, quants moments, quantes coses li voldries dir, però saps que ja
has fet tard...
Ets el seu fill, ets sang de la seva sang,
el teu cor plora, plora amb llàgrimes que no arriben als ulls. La pena que
sents està en el teu interior, l'amor que li has tingut sorgeix espontàniament.
Gemma
Matas
Aquest relat el vaig escriure i dedicar expressament al Ramón Nosàs en motiu de la mort de la seva mare.
ResponEliminaSobre les pèrdues[Ofensiu]
ResponEliminaUnaquimera | 09-03-2012
El relat, més que una narració de fets ( aquests queden exposats en la primera frase aclaridora ), és un reflexió a partir d’una pèrdua, concretament la d’una mare estimada, i per tant la tristesa davant l’absència es fa aviat present en el text.
No per esperada és menys dolorosa la manca de la presència: malgrat sigui llei de vida que els fills vegin desaparèixer els pares, aquesta manca deixa un buit íntim pel qual naveguen els records fent memòria de tempestes, de calmes i d’arribades a port... de vida, en resum.
T’ofereixo, en aquesta ocasió, un relat sobre la vida i la mort: BATECS.
I t’envio una abraçada ben viva,
Unaquimera