LES BRUIXES TRAPELLES

                                                          

La Ramona, La Quimeta, la Dionisia i la Conxa estan assegudes al respatller d’un banc de la plaça. Son quatre bruixetes molt amigues. Son molt joves i sempre estan pensant en fer-ne alguna per divertir-se. Això sí,  plegades, sinó no tindria cap gràcia

 Totes quatre tenen el poder mes apreciat i desitjat per tots el mags i bruixes: EL DE SER INVISIBLES, i no solament això, també tenen el poder dels mes escollits, si ho volen, NO SON APRECIABLES AL TACTE, com els fantasmes.

Poden fer el que vulguin sense que ningú detecti que hi son Fa temps que es porten molt bé, van a l’escola de Bruixes, on els hi ensenyen a fer servir tots els altres poders màgics.  Son unes alumnes exemplars, però comencen a estar una mica avorrides. Decideixen que ha arribat el moment de tornar a passar's-ho bé, ara, sense deixar de complir amb els seus deures.

Ja han après a manifestar-se amb el tacte, amb l’aire, o imitant  qualsevol veu  per fer una broma, com per exemple ara mateix que s’acaba de asseure al banc una dona molt tocada i posada, amb la bossa a una mà i el vano a l’altre,  per anar-se refrescant.

      Les bruixetes es miren, fan que sí amb el cap i diuen.

-          Ai !

La dona, es queda gelada, s’aixeca i arrenca a córrer, com pot,  perquè Déu n’hi do els talons que porta. Veu uns nois a l’altre banda, va cap a ells i els hi diu

-          A... aquell banc parla -  Està tan espantada que quasi no l’hi surten les paraules i tan blanca, que fa por mirar-la. El nois es tomben, repassen bé el banc i es miren estranyats.

-          Hi ha gent que està ben sonada - diu un d’ells.

Les bruixetes es peten de riure, ploren i tot de tanta gràcia que els hi fa. Ja se'ls hi han passat tots els mals, ara ve el moment de tornar a pensar “seriosament” en quina n’organitzen.

Tot i volent, no estan massa inspirades però, de cop i volta, la Ramona s’aixeca d’una revolada i els hi diu

Ja ho tinc, a veure que us sembla.

Les seves amigues es posen a escoltar intrigades, saben bé prou que a l’hora de pensar-ne alguna, ningú guanya a la Ramona.

-          Mireu  – els hi diu - Avui comencen les classes a les escoles, doncs bé, cada una de nosaltres es podria fer càrrec d’un nen o d’una nena i ser la seva custodia.

-          Això has pensat? – diu la Quimeta – Jo el que menys ganes tinc,  és de fer de bruixa bona. - Les altres dues opinen el mateix.

-          No dona no – respon la Ramona – No es tracta de fer-los “d’àngel de la guarda”, es tracta d’ajudar-los a inventar-se'n  alguna o a donar-los de tant en tant una sorpreseta... com a bones bruixes, eh?

-          I quina sorpresa proposes? – pregunta la Dionisia.

-          Oh - diu la Ramona - fer-li volar la goma, fer veure que el llapis escriu sol, no sé, cosetes així.

-          A mi em sembla molt divertit – respon la Dionisia.

-          I a mi també – afegeix la Conxa – I tu què, Quimeta, que no dius res?

-          Em sembla fantàstic però, només vull saber si les bromes i les “sorpresetes” que pensem fer, podrem decidir-les cada una pel seu compte i en el moment que ens sembli oportú.

-          Clar! – contesta la Ramona – això per descomptat! Però crec que seria més divertit que seguíssim un ordre d’acció. A qui li toqui primer, que s’inventi la broma i les demés ens hi afegim i així els nens quedaran ben despistats, no sabran que els hi passa. Què?, fet?

-          Fet - diuen plegades ajuntant les mans en senyal d’acord.

-          Au, doncs, decidim l’ordre – proposa la Quimeta – Que us sembla si comença la Ramona, que és la que ha tingut la idea, hi després per exemple, la Dionisia, la Conxa i al final jo, que tal, va bé?

-          Sí, molt bé – diu la Dionisia - ho deixem així?

-          D’acord, assenteixen les altres tres. - Doncs ara només ens falta trobar les quatre “víctimes” – diu la Ramona – cada una que es busqui la seva. Això sí, els quatre nens o nenes han d’anar a la mateixa classe.

-          Per descomptat! - contesten les altres tres alhora.

La Conxa veu un nen que s’apropa amb les mans a la butxaca i la motxilla a l’esquena. Va xiulant tot distret. Es un noiet moreno, amb el nas arromangat i d’aspecte molt poc seriós.

-          Jo em quedo aquest - La Ramona, en sentir-ho s’afanya a dir.

-          Mira que has anat de pressa a triar tu. Ara nosaltres tindrem més feina per  trobar-ne tres més que vagin a la mateixa classe - La Conxa es posa seriosa.

-          És veritat, a quina classe deu anar?

Es queden totes quatre pensatives davant el problema, no saben que fer. La Dionisia, aixeca el cap i els hi fa una proposta.

-          Ho farem al revés, si us sembla bé. Ara triarem nosaltres, però primer ens assegurarem de que vagin tots junts. Desprès ja prendrem la decisió.

-          Bé però, i el meu què? – protesta la Conxa.

-          Dona, li diu la Ramona - abans de quedar definitiu, ens hem d’assegurar que tots tinguin la mateixa edat, que facin el mateix curs i que vagin al mateix grup.

-          Uf ! quin rotllo - diu la Conxa.

-          Sí, però si no ho fem així no té cap gràcia, afegeix la Quimeta.

-          Ja - contesta.

-          Va pensem, diu la Ramona - quina edat creieu que té aquell nen que ha triat la Conxa?

-          No sé, uns deu anys potser - diu la Quimeta - Però, quin curs deu fer?

-          Jo crec que deu fer cinquè – diu la Dionisia.

-          Doncs va som hi,  busquem, a veure si has encertat, respon la Ramona.

No gaire enrere, hi van dues nenes parlant entre elles, son molt maques i semblen simpàtiques.  Es deuen explicar alguna cosa molt divertida perquè riuen pels descosits.

      Les quatre bruixetes paren l’orella esperant a veure si en algun moment de la conversa surt el comentari del curs, que és el que elles necessiten. Tenen sort, de cop i volta, la nena roseta, li diu a la pel roja.

–        Que bé Txell, tornarem anar a la mateixa classe.

–        Què ho dubtaves, Laura? Des de que anem a l’escola sempre hem estat juntes, només hauria faltat que ara a cinquè, ens posessin en grups separats.

–        Ja tens raó ja, respon la Laura - i en el grup B, igual que el curs passat.

        La Ramona aplaudeix tota contenta.

–        Ja ho tenim, deu anys i cinquè B - som hi, “al ataque”. - La Conxa queda pensativa, a veure si resultarà que el que ella ha triat no es d’aquesta colla.

–        Jo em quedo aquesta - diu la Quimeta, escollint la pel roja, de cara bastant trapella.

–        Ostres - contesta la Dionisia - precisament la que m’anava a quedar jo. Aquesta nena roseta es molt maca, i quasi em farà pena de fer-li barrabassades.

–        Doncs busca-te’n un altre, li diu la Ramona.

–        No – respon la Dionisia – ja que l’he triat, me la quedo.

La Ramona, decideix mirar’s-ho bé, i va deixant passar una  bona colla de nens. No era complicat de triar, l’escola estava al costat del mateix banc on eren elles.

Que poc s’imaginaven els nens que hi havia assegudes quatre bruixetes,  preparant-se per passar-s’ho d’allò més bé, amb els plans que tenien previstos !

Tot d’una, va veure un nen que li cridà l’atenció. Era alt, molt ros i molt guapo. Li va veure els ulls, d’un blau intens però, d’una mirada tan plena de picardia, que li aniria de primera per tot el que ella s’havia proposat fer. Mentre reia divertida interiorment, un nen del grup s’adreçà a ell dient:

-          Ei, Marc!, tu també vas a cinquè B?

-          Si, contesta en Marc  també, anirem plegats, com sempre. - Un altre hi afegí, tot content.

-          Je,je, que bé, quantes gamberrades podrem organitzar.

-          - SI HO SABESSIS - es diu la Ramona.

En Marc es tombà i digué

-          Ei, tios, ens falta el Xavi, on deu estar?

-          No tinc ni idea, contesta un - sé que va amb nosaltres perquè quan en dit els noms dels grups de les classes, estàvem junts.

-          A veure si s’haurà assabentat de on li toca anar. Amb els seus xiulets sempre està a la lluna - diu en Marc.

-          Si, però sense ell, no ens ho passaríem tan bé - mira quin un inventant-se coses, diu un altre.

La Conxa estava contenta. El seu es deia Xavi i també formava part d’aquell grup.

Els nens anaven passant però, com elles ja els havien escollit, es van acomiadar acordant trobar-se l’endemà al matí a la porta de l’escola i seguir cadascuna el nen o la nena que havia triat.

Tal hi com havien quedat, a les nou en punt totes quatre eren allà, col·locades darrera dels alumnes. Sonà el timbre i com una tromba entraren tots plegats cap a les classes.

A mida que  trobaven  la porta d’on els hi tocava anar, corregueren a les taules per mirar de aconseguir el seient que els agradava més, abans que un altre company els hi prengués.

Les bruixetes somreien contentes, els quatre nens estaven a prop entre ells, i bastant enrere.

En Xavi i en Marc, seien quasi bé l’un davant de l’altre, només els separava una cadira. La Txell i la Laura, estaven a l’altre banda de la classe. Seien de costat, un parell de files més endavant d’en Xavi, però no massa lluny ni d’ell ni d’en Marc.

 Les bruixetes, tal hi com havien decidit, cada una pensaria una entremaliadura i les altres tres, mentre durés, li anirien seguint el joc. Seria més divertit.

Es posaren darrera la cadira dels nens, mig assegudes a la taula de la fila anterior.

SI ELS NENS QUE TENIEN LES MANS POSADES EN AQUELLES TAULES HAGUESSIN SABUT QUE ESTAVEN FENT PESSIGOLLES AL CUL D’UNA BRUIXA, L’ESGLAI QUE S’HAURIEN EMPORTAT.

La senyoreta va entrar a la classe, se’ls mirà somrient, i es presentà

-          Em dic Francina, soc la vostra professora de naturals,  no ens coneixem perquè soc nova d’aquest any. Ara llegiré els vostres noms per saber qui sou i podrem començar la primera classe. Espero que ens entenguem bé i passem junts un curs agradable i profitós.

La Quimeta, la Dionisia i la Conxa miraren a la Ramona, a veure si es decidia. Havia arribat el moment. La Ramona els hi va picar l’ullet i digué

-          Endavant. - Les altres tres esperaren, pensant a veure quina en portava de cap.

La Ramona respirà a fons, per poder omplir els pulmons d’oxigen, s’acostà a l’orella d’en Marc i feu sortir un brunzit molt suau de la seva boca, talment com el que fan les abelles.

Les altres tres, que ni menys s’esperaven aquest acudit, es trinxaven de riure. També van respirar a fons i es prepararen per anar seguint el joc.

En Marc, feu cara de sorprès i aixecà la mà, ventant-se l’orella per apartar l’abella. La senyoreta, que acabava de dir el seu nom, es quedà bastant parada al veure el gest tan enèrgic del noi. Seguí passant llista i tot d’una, la Laura començà a ventar-se, igual que en Marc.

Ara li tocava el torn a la Conxa, agafà aire, s’acostà a l’orella d’en Xavi i deixà sortir el brunzit.  El noi aixecà el cap estranyat, buscant pel seu voltant i també va començà a agitar la mà, prop de l’orella. Al veure que la senyoreta anava a parlar, la Quimeta decidí esperar.

-          Es  pot saber que feu vosaltres tres?

-          Mirem d’espantar l’abella, senyu, contestà la Laura.

-          L’abella, quina abella? – preguntà estranyada la senyoreta buscant per tot arreu. Els altres nens també aixecaren el cap buscant l’insecte, alguns...,  bastant espantats, per cert.

-          No sé per on va corrent però a mi quasi m’ha tocat - digué en Xavi.

Ha arribat el moment, pensa la Quimeta. S’acosta a la Txell i comença a bufar, amb molta, molta suavitat. La Txell feu un crit. Estava molt espantada. L’abella s’el hi havia passejat per l’orella com si estes al mig de la rambla. Aixecà la mà tan fort per fer-la fora, que es va donar una bufetada tota sola. Tots els nens es partien de riure, fins hi tot la senyoreta no es podia aguantar.

Les bruixetes estaven divertidíssimes. La Ramona els hi va picar l’ullet i totes quatre es posaren a bufar plegades. Allò era com una bogeria. En Marc, la Laura, en Xavi i la Txell, semblava que s’haguessin tornat sonats. Els altres nens i la senyoreta, també començaren a agitar les mans per por de que l’abella els piqués.

La Txell, que no podia suportar els insectes,  s’aixecà d’una revolada decidida a sortir cames ajudeu-me de la classe... en el mateix moment que passava per allà la directora que anava a entrar per saludar als nens i desitjar-los un  bon curs. La dona parà en sec al rebre un cop de la Txell, que amb tantes presses, se’l hi havia tirat a sobre.

Quan va aconseguir entrar, veié a tots els nens amb les mans enlaire, ventilant-se les dues orelles i la senyoreta al mig, fent el mateix. La seva sorpresa fou tan gran,  que es quedà dubtant de si havia entrat a la classe de naturals o si es que si feia alguna assignatura nova, que li havia passat per alt.

Les bruixetes estaven tirades per terra cargolant-se de riure. Tots els nens i nenes estaven espantant abelles I AIXÓ QUE JA FEIA ESTONA QUE ELLES NO BUFAVEN!

Van marxar, divertidíssimes.

-          Que bé ens ho hem arribat a passar, anaven dient.

-          Anem a seure un moment que em fa mal la panxa de tant riure va dir la Dionisia

-          si, anem, anem, varen dir plegades. Mentre descansaven i s’anaven comentant la jugada, la Ramona es mirà a la Dionisia dient-li.

-          Ei!, ara et tocarà a tu, ja saps que els hi faràs fer?

-          M’ho he de pensar, vull que sigui tant divertit com lo d’avui – li respongué.

-          Bé - diu la Ramona - doncs que us sembla si ho deixem per la setmana que ve? Si passen uns quants dies, encara serà més divertit.

-          Tens raó – opinà en veu alta la Conxa, i així ho decidiren.

-          Ara nosaltres també hem de fer feina. Si no ens espavilem, no aprendrem mai a fer pocions màgiques com cal, diu la Dionisia.

-          I també hem d’anar a classe amb l’avia Petra, diu la Quimeta.

-          De moment ja ens ha ensenyat a comunicar-nos amb els nens i nenes.

-          I apa, que no és divertit ni rés, contesta la Conxa.

-          Molt, però ara ens han d’ensenyar a aparèixer de cop i volta i que ens puguin veure - respon molt seria la Ramona.

-          Doncs ja ens hi podem posar amb ganes, això si que deu ser difícil, diu la Quimeta - em sembla que en tenim per temps. - La Ramona s’aixeca decidida i els hi diu

-          Au som hi, anem per feina. La setmana que ve continuarem.

Han anat passant els dies i per fi ha arribat l’hora de fer-ne un altre. Es troben totes quatre en el banc de la plaça i la Dionisia s’afanya a explicar-los  el pla que porta de cap.

-          M’agradaria que els “ajudéssim” a fer gimnàstica.

-          Bé, diu la Ramona, ara falta saber com i quin dia tenen classe.

-          Oh!, això ja ho sé, contesta la Dionisia – he anat venint i així he sabut quan i quins exercicis practiquen.

-          Això has fet? – li diu la Conxa.

-          Dona, és clar – respon la Dionisia - em tenia d’assegurar si ho podria tirar endavant.

-          Doncs a veure que has pensat, estic ben intrigada, diu la Quimeta.

-          Ara us ho dic, contesta la Dionisia tota entusiasmada. – Cada vegada que canvien d’exercici, la monitora els fa caminar un darrera l’altre en cercle, diu que és perquè descansin. Jo he pensat que cada unes quantes passes, facin una tombarella. Començarà la Laura que és la meva.

-          I com ho vols fer això, pregunta la Ramona - els que segueixen se’l hi tiraran a sobre.

-          Que va, diu la Dionisia. Mira, en el moment de fer-la, es tombarà de cara al centre, arrencarà a córrer i farà la tombarella així que arribi al mig. Un cop feta, es girarà en direcció d’allà on venia i tornarà a posar-se de seguida al mateix lloc on estava del cercle i continuarà caminant com si res no hagués passat.  Ha de ser tot molt ràpid.

-          Però llavors no tindrà lloc, els altres aniran seguint, diu la Quimeta.

-          I tant !, respon la Dionisia - es quedaran tots tan sorpresos, que hi haurà una aturada general. I aquí és on entreu vosaltres. Així que la Laura hagi tornat a lloc, els altres tres faran el mateix, un darrere l’altre.

-          Doncs és una bona idea - diu la Conxa - pot ser molt divertit. Però, com ho sabran que han de fer una tombarella?

-          Ah! si, contesta la Dionisia - això no os ho havia dit. Haureu d’estar sempre pendents de on queda situat el vostre escollit i posar-vos-hi al darrera. Els hi farem un conjur i direm, a cau d’orella amb una veu molt suau, i VOL... i ja veureu que quan acabin la tombarella diran... TA!.

-          I com és que n’estàs tant segura?, continua la Conxa.

-          Perquè l’altre dia ho vaig provar amb la Laura, diu la Dionisia.

-          Ei !, aquest no es el tracte, contesta la Quimeta, mig enfadada.

-          Només ho vaig fer una vegada, per veure si sortiria bé i va ser amb la Laura.

-          Ho va fer? – pregunta la Ramona.

-          Sí – contesta la Dionisia - i no es va adonar de res !.

-          I a quina hora comencen la classe?, diu la Ramona somrient.

-          D’aquí deu minuts, avui comencen amb gimnàstica respon la Dionisia.

-          Doncs som hi, no perdem temps, diu la Quimeta aixecant-se i començant a caminar ben de pressa.

Com l’altre vegada, es posen darrera de tots els nens i així que han arribat a la classe, s’asseuen esperant que comencin i que la Dionisia els hi faci la senyal.

Desprès d’un parell d’exercicis d’escalfament, es posen tots en fila, la monitora els hi prepara el banc i tots i van saltant per sobre, uns amb més traça que altres.

 Quan ja han acabat tots, fan el cercle i comencen a caminar. La Dionisia s’aixeca i fa senyal a les altres perquè també es posin de peu.

En el moment que passa la Laura per davant seu, mira sí cadascuna de les altres tres està al seu lloc (no oblidem que son bruixetes i per elles l’espai-temps no és cap problema.)

La Dionisia s’acosta a la Laura i a cau d’orella li diu:

-          I VOL... - la nena és tomba rapidíssima i va al centre, fa la tombarella, diu

-          TA! - i torna a lloc quasi volant.

En Xavi, la Txell i en Marc fan exactament el mateix que la Laura, però no a l’hora sinó deixant  un espai de temps quasi imperceptible entremig d’un i altre.

Els altres nens del cercle, han quedat tan sorpresos, que han parant de cop. Quan decideixen tornar a caminar, els altres quatre ja tornaven a estar en els seus llocs corresponents, seguint com si res no hagués passat.

La Dionisia satisfeta, mira a les seves companyes i els hi fa senyal per tornar a repetir l’operació. Ara son elles les que es queden sorpreses al veure a la Dionisia fent unes passes exagerades,  al mateix temps que les va contant amb els dits de les mans, aixecades ben enlaire sobre el seu cap. Es tomba, se les mira i els hi ensenya els deu dits ben separats, fent senyal de que son deu.

Les altres tres no l’acaben d’entendre. La Dionisia, en adonar-se’n, decideix tornar a repetir l’exercici, però ara ben complert, amb tombarella i tot. I en acabar, corre com una bala fent veure que s’ha situat altre vegada al lloc que li tocava del cercle.

Les seves companyes han collit l’onda i es preparen per situar-se darrera els nens, desprès de que hagin fet les deu passes corresponents, contant a partir d’aquest mateix moment.

A la segona vegada, la Monitora decideix parlar,  després de la sorpresa però al anar-ho a fer, ja han tornat a caminar deu passes i ara no son només els quatre “escollits” els que volten, sinó quasi bé tothom.

Ja no hi ha ni ordre ni concert. Cada un va a parar allà on pot, tant si hi ha espai com si ha de caure damunt d’algun altre. N’hi ha que no paren  d’intentar-ho... però, no tothom en sap de fer tombarelles, aquests son els que fan de catifa, sempre hi ha algú que els hi va a parar a sobre.

Les bruixetes també estan per terra, rient com a boges. Ja no els hi cal dir res, ara son elles las que han s’han quedat ben parades al sentir un ...TA! general corejat per tots plegats i cridant de tal manera, que deixen sord a qualsevol.

La monitora es queda perplexa d’avant d’aquell panorama, amb cara de sorpresa i d’ impotència.

La Dionisia, al veure-ho, fa senyal a les seves companyes per “ajudar” a la monitora a decidir-se a imitar a tots els altres. Es posen totes quatre al seu voltant dient

-          I VOL... - La noia, sense ni adonar-se'n, diu

-          ...TA!

Es contagia de l’alegria dels nens i també va girant, però entre lo contenta que està i la pràctica que hi té, tant gira del dret com del revés, dient el conseqüent ...TA!. No entén el perquè però so està passant pipa.

Es tal el xivarri que fan, que arriba fins el despatx de la Directora. La dona s’aixeca, surt al passadís i veu la porta oberta de varies classes, amb els professors traient el cap intentant endevinar que passa.

Se'n va directe al gimnàs i és troba a tots els nens girant amb tombarella, cridant TA!, i fent la pila del greix, i una mica més apartada, la monitora que només fa que girar, i després seure per poder riure de gust, agafar aire i seguir girant, amb uns crits de  ...TA! ...TA! ...TA! que sembla que vagi tocant el tambor.

La Directora no es pot creure el que veu. Reconeix alguns nens, mira l’ordre de llista de classes que hi ha a la porta, i l’hi confirma que és el grup de  5è. B, el mateix que ja la havia organitzat dies enrere. Se’n fa creus.

-          No ho entenc – diu - i això que ara la professora és una altra.

Quan ella entra, les quatre bruixetes surten quasi volant. No poden fer gaire esforç perquè les riallades no els hi permeten.

Poc a poc s’han anat calmant i quan ja han aconseguit asserenar-se, decideixen fer el mateix que la setmana anterior, tornant a quedar al cap de vuit dies i recordant a la Conxa que serà el seu torn.

La Conxa s’ha estat trencant el cap tota la setmana pensant en quina en podria fer però, quan arriba el moment de trobar-se amb les altres i fer la proposta, ja ho porta ben lligat.

Un cop hi són totes quatre al lloc de trobada, o sigui, al respatller del “seu” banc, ja no espera que li facin cap pregunta, està tan il·lusionada que quasi sense ni acabar de seure es comença a explicar.

-          Mireu, he tingut una  idea que m’ha semblat molt interessant. Aquesta vegada no seria ben bé una entremaliadura: seria intentar ajudar-los a fer un esforç mental.

-          Francament, Conxa,  no t’entenc de res - li diu la Quimeta. A les altres dues els hi passa el mateix.

-          Deixa que m’expliqui - respon la Conxa - Ara parlaré com si el meu pla ja fos acceptat. Mireu, avui a segona hora els hi toquen mates. Els “ajudarem” a fer els exercicis de càlcul mental.

-          Tu també t’has anat a informar? - li pregunta la Dionisia.

-          Dona, clar, contesta la Conxa – ho vaig trobar un gran  encert. Bé, vaig decidir fer un tomb per les classes per poder veure com anaven en les diferents assignatures i quan va arribar el moment de fer mates, vaig poder comprovar que de càlcul no en tenen ni idea, cap, començant pel Xavi.

Veient que les seves amigues la segueixen amb interès, continua.

-          El pla és aquest: quan la senyoreta els hi plantegi les diferents operacions, només  acabar de fer la pregunta,  ell ja l’haurà resolt, fent carrera amb en Marc, la Txell i la Laura, com si fessin una competició, a veure qui pot més. Es tracta de dir-los el resultat correcte a l’orella, anant amb molt de compte, ells no han de notar rés de rés. Fins i tot, amb una mica de sort se'n hi enganxa algun altre i encara podrem aconseguir que n’aprenguin.

-          Doncs mira, si que es interessant - diu la Ramona – potser no riurem gaire però valdrà la pena veure la cara de sorpresa de la senyu, sense contar la d’ells mateixos, no s’ho creuran ni bojos.

-          Fet? - pregunta la Conxa.

-          Fet - responen les altres tres.

Quan es l’hora i tots estan asseguts, elles es posen de genolls al costat. No volen perdre detall de les cares de tots plegats.

La senyoreta obre un llibre i els hi diu

-          Per començar, farem una mica de càlcul mental. Ho teniu molt fluixet, i això no pot ser. Bé comencem, recordeu que jo os pregunto una operació i el primer que la sàpiga que contesti directament el resultat, d’acord?

-          Sí, diuen algunes veus.

La senyu fa la primera pregunta i directament respon el Xavi el resultat correcte. Ella es tomba una mica sorpresa, pensant –mira, “sonó la flauta”. Diu la segona operació i altre vegada contesta el Xavi,  ara sí que no ho entén. S’el mira i es diu, si fos veritat que tingués tant d’entremaliat com de llest... decideix anar preguntant i no es pot creure que aquells quatre i d’altres, vagin contestant amb tanta seguretat i sense equivocar-se. 

De fet, cap de la classe s'ho creu. Com es possible saber contestar les mates correctament, amb el pal que fan només de pensar-hi?

Les bruixetes, estan contentes, sobretot perquè se'n adonen de que aquella classe si va malament, es perquè els mateixos nens no si esforcen gens. La senyu està sorpresa, però les quatre bruixetes encara més, perquè alguna vegada han contestat sols, sense ni haver-los-hi de dir, igual que d’altres nens. Increïble.

La senyoreta, com sap que aquella classe té “fregida” a la Directora pel comportament general de cada dia (no cal que les bruixetes els ajudin a fer trapelleries), decideix fer-la venir i que pugui comprovar per sí mateixa el comportament tan curiós dels alumnes.

La Directora hi va rondinant i pensant - no sé perquè li faig cas, com si això fos possible- La fa entrar a la classe (increïble, els nens estan tots asseguts al seu lloc). Torna a començar a preguntar i el resultat es el mateix d’abans. La Directora no ho pot creure. En acabar, els felicita però va pensant

-          Sembla cosa de bruixes !

Avui, quan surten de l’escola, les quatre amigues es senten molt bé. Han ajudat a despertar a les “marmotes” que han demostrat que eren aquella colla de nens. Ha sigut una bona obra.

S'acomiaden quedant per l’altra setmana i fent-li broma a la Quimeta.

-          Au va!, ara només faltes tu. A veure si se’t en ocorre una de ben “sonada”.

“Buf!, ho tinc molt difícil – pensa la Quimeta - desprès de tres histories com aquestes, no sé si seré capaç de poder inventar-me rés”.

Se'n va molt pensativa i preocupada per veure quina se’n enginyarà Tot d’una, la seva cara s’il·lumina amb un gran somriure: “Ja ho tinc, crec que pot ser molt divertit, ara m’hauré d’assabentar de quan faran la primera sortida”.

Quan les quatre bruixetes es tornen a trobar, la Ramona li pregunta si ja ha pensat en alguna cosa. La Quimeta rient, contenta, li diu que sí.

-          Doncs, som hi, digues que tenim ganes de saber-ho.

-          Els hi faré una broma amb les “chuches” a la primera excursió que facin.

-          I que serà aquesta broma? - pregunta la Dionisia, mirant-la amb expressió de no entendre res, igual que les altres dues.

-          Mireu, diu la Quimeta, tots els nens quan surten d’excursió, el primer que fan abans de marxar, es carregar de “chuches” per poder anar menjant durant tot el viatge.

-          Sí - comenta la Conxa - i què vols dir amb això? - La Quimeta se les mira i diu

-          Els profes sempre els renyen i els hi diuen que no en portin però, a l’hora de la veritat, sempre son els primers d’anar picant una mica de cada un. Doncs bé aquesta vegada se'n duran un bon “chasco”.

-          I això perquè, pregunta la Ramona.

-          Ara es quan entro jo en acció - diu la Quimeta - M’he fixat que la Txell es molt llaminera i que sempre que pot va menjant “chuches”. Com sempre, serà la primera en anar-ne a comprar, junt amb la seva amiga Laura i tots els altres plegats. No ens oblidem d’en Marc i d’en Xavi.

Mentre tant la Ramona, com la Dionisia i com la Conxa estan a l’expectativa, la Quimeta continua.

-          La meva idea és que nosaltres quatre ens ocuparem de que no en mengin ni una i de que els profes no els puguin renyar, i ells, que son els primers llaminers, es trobaran que tot i que els nens en porten bosses ben plenes, no en facin el més mínim cas i no arribin a treure-les de les motxilles, així es que, ni els hi podran renyar ni els en podran demanar cap per menjar ells.

-          I vols dir que aconseguiràs que et surti bé? - pregunta la Dionisia.

-          I tant - contesta la Quimeta - Els profes es pensen que son molt llestos. Sempre els renyen, però son els primers en posar la mà a la bossa. Si tots els nens fan el mateix, es passaran uns dies havent-se d'aguantar o sinó, hauran d’anar ells mateixos a comprar-ne. A veure quin exemple són capaços de donar.

-          Doncs pot ser prou divertit - diu la Ramona - Però, com aconseguirem que cap nen toqui una sola llaminadura durant aquests dies?

-          Oh! Això es fàcil - diu la Quimeta - La Txell serà la primera que només comprar-les, les endreçarà a la motxilla, dient que ara no li venen de gust, potser en un altre moment. No sabrà perquè, però faré que, tot i tenir-les, li semblarà que si se les menja, li sortiran grans a la cara. Ella mateixa estarà convençuda de que és una sensació que ja la ha notat alguna vegada, i la veritat, prefereix tenir bon aspecte i sobretot no haver de rascar.

-          La Laura, al sentir-la, farà igual que ella. També li sembla haver notat el mateix. Penseu que aquí ens toca a nosaltres. Els hi hem de passar les ungles per la cara, suau i molt de pressa, només perquè puguin pensar que es cert.

-          En Xavi i el Marc, també notaran el mateix que elles i al final, tota la classe tindrà la mateixa sensació. Això voldrà dir que cada vegada que vulguin tocar les “chuches”, ja ens en cuidàrem nosaltres de fer-los memòria, amb la carícia de les nostres ungles i tots plegats opinaran que el millor que poden fer, és deixar-les ben guardades dins la motxilla.

Totes quatre pensen que serà molt divertit i esperen amb impaciència la data de la primera excursió.

Per fi arriba el dia i es preparen per tirar endavant el pla que han decidit.

Semblava increïble però els nens han seguit fil per randa totes les previsions de la Quimeta! Només caldrà estar molt pendents de que no caiguin  en la temptació de picar-ne alguna sense que ningú els vegi, llavors, serà cosa de fer-li  passejar les ungles per la cara.

Arriba el moment de marxar, els nens, desprès d’acomiadar-se dels acompanyants, pugen tots al autocar que tenen preparat davant del cole, busquen seient i molt formals esperen que arrenqui, contents de poder passar uns dies tots junts, divertint-se al màxim, com sempre han fet.

Tot seguit pugen les quatre trapelles.

Els tres profes que van amb ells, s’asseuen, desprès de passar llista i d’assegurar-se que hi és tothom. Ara només cal esperar qui l’organitza primer.

 Les bruixetes decideixen seure una mica escampades per poder vigilar millor a la colla.

Els profes es miren entre ells. Suposen que no tardaran en aparèixer les famoses bosses de “chuches” que als nens sempre els hi costa una bona  reprimenda,  ja que no se les mengen sinó que les devoren sense control, i moltes vegades els hi provoca un bon mareig, amb les seves desagradables conseqüències . Tots tres estan a l’aguait de qui començarà.

 Van fen viatge, i tot segueix normal com quan havien pujat al autocar. Estan en els seus seients parlant entre ells, fent broma amb els que tenen a la vora, rient, jugant a fer endevinalles i fins i tot cantant plegats les cançons de moda.

Els profes estan completament desconcertats davant d’aquest comportament. No entenen com es possible que ningú hagués tret cap bossa. No recorden cap excursió en que hagi passat un cas com aquest.

Tots tres estan delint-se per poder menjar alguna “chuche”, però se’n guarden bé prou de fer-ne el mes mínim comentari. Fins a cert punt, es senten una mica avergonyits, això no treu  les ganes que tenen de poder posar-se’n alguna a la boca. Ni es recorden de que primer els haurien de renyar, i tot seguit  podrien posar la ma a dintre de les bossetes i veure quantes en podien pescar. Mira que en són de bones...

Increïble! no hi ha cap nen que els hi doni opció a llepar una mica, ningú n’ha tocat cap... el menys que ells ho hagin vist.

Els profes, davant d’aquesta determinació general, es queden amb un pam de nas i les bruixetes van fent el viatge molt contentes, ara  assegudes al mig del passadís. Vigilen, però veuen que no tenen cap feina i també que poden jugar plegades divertint-se,  i a més a més, anant de viatge.

De tant en tant totes quatre es tomben i miren als profes per veure quina cara posen . Els hi venen ganes de fer lis pessigolles a ells però han decidit ser prudents i no embolicar la troca, consideren que ja en tenen prou amb el dejuni de les “chuches”.

Tot ha sortit tal com ho havien planejat i les quatre bruixetes s’ho han passar bomba. Els profes, encara es rasquen el cap pensant en el comportament de tots plegats durant aquells dies.

Aquell mateix vespre, desprès de la tornada dels nens, les quatre amigues es tornen a trobar en el “seu” banc. Van  recordant totes les han organitzat i de matinada encara continuen rient sense parar.

Per fi, quan decideixen anar a dormir, la Ramona es posa seriosa i els hi diu: - ens ho hem passat tan bé que ara continuar amb aquests mateixos nens podria ser perillós i encara els hi faríem trontollar les notes del trimestre. Jo crec que hauríem de seguir jugant i planificant altres bromes però en una altra escola, que us sembla, hi esteu d’acord?

Les altres tres opinen el mateix i accepten la proposta de la Ramona.

VÉS A SABER ON SERÀN ARA LA QUIMETA, LA DIONISIA, LA CONXA I LA RAMONA I VÉS SABER QUINA SERÀ LA PROPERA QUE EN PORTARÀN DE CAP.

                                                                                                              Gemma Matas