Sec al racó de la plaça
fa molts anys que sec aquí.
Ningú gosa prendre’n plaça,
està reservat per mi.
M’acompanya el meu bastó,
l’amic que mai m’abandona.
Ell em dona el seu suport
quan vaig marxant poc a poc.
Veig uns infants jugant
corrent, saltant, cantant.
Veig el bastó entre mes mans...
VAL LA PENA FER-SE GRAN?
La memòria em va minvant,
cada dia soc més vell,
però hi ha fets que el cervell
mai oblida, hi son constants.
Recordo la meva infància
complicada, però feliç.
Recordo la meva mare,
amb el seu somriure trist.
No tinc record del meu pare
la guerra se’l emportà.
La mare el reviu plorant...
VAL LA PENA FER-SE GRAN?
Veig a l’avia endiumenjada
sense córrer, sense pressa.
repassant amb la mirada
si de tot ha fet endreça.
Veig a l’avi neguitós,
anant despresa a la porta,
“apa som-hi, farem tard
la missa ja haurà començat”
Porta el corbatí mig tort,
la camisa li va gran.
Com si això fos una dissort!
VAL LA PENA FER-SE GRAN!!!
Quin goig fa veure’ls plegats,
ben agafats de bracet.
Quin parell d’enamorats,
La Maria I en Quimet.
Ell la mira somrient
Tot dient-li a cau d’orella
“Mira que n’ets de bonica”
- va, em faràs posar vermella!
Quan penso en el seu amor
sento bategar el meu cor,
Tot em gira en un instant.
VAL LA PENA FER-SE GRAN!!!
Van anar passant els anys,
els avis ens van deixar.
La mare, no trigà gaire,
jo,tot sol em vaig quedà...
Vaig conèixer una xicota,
una noia molt formosa,
jove, alegre, animosa.
La voldria per esposa.
Ens vàrem enamorar.
ens anàvem estimant...
Ens casàrem ben aviat...
VAL LA PENA FER-SE GRAN!!!
Ens unia un gran amor,
érem feliços tots dos.
Quina joia sents al cor
quan estimes de debò.
Un dia, tot passejant,
la Núria se’m abraçà,
I em digué mig xiuxiuejant:
“serem pares ben aviat”.
Em vaig quedar embadalit,
la vaig besar dolçament.
Tindríem el nostre infant...
VAL LA PENA FER-SE GRAN!!!
Quan arribà el gran moment,
de la il·lusió no hi cabíem.
Però en acabar el naixement,
un calfred d’horror ens omplia.
La Núria no aguantà el part.
Morí al néixer la nena.
La petita també marxà
jo... embogia de pena.
Perquè aquella crueltat,
perquè haver de patir tant?
Deu meu, tingues pietat,
VAL LA PENA FER-SE GRAN?
Dintre meu, tot es moria
a punt vaig estar d’anar-me’n.
Res m’unia a aquest mon
Però em vencé la covardia.
Fa tants anys que això passà,
que ja sembla fantasmagòric.
El record que em va quedà,
pot ser que sigui pletòric.
Aixeco el cap del bastó,
torno a mirar els infants,
i em pregunto mig plorant:
VAL LA PENA FER-SE GRAN?
Gemma Matas
Hola Gemma[Ofensiu]
ResponEliminaallan lee | 07-11-2011
m'he commogut llegint aquest poema. Sobretot quan parla de la mare i el seu somriure trist. La meva àvia també somreia tristament. Ho expliques com en una cançó una mica amarga i alhora bonica. M'ha agradat molt. Benvinguda a Relats.
a
M'HA EMOCIONAT[Ofensiu]
ResponEliminabloodymaruja | 07-11-2011 | Valoració: 9
Es tan veritat com la vida... molt ben trobat..
Petons . Jo també soc nova a la pàgina
Memòria d'una vida[Ofensiu]
ResponEliminaUnaquimera | 21-02-2012
Les reflexions d’aquest home gran entendririen a qualsevol, ja que toquen la fibra del cor.
Des de la segona estrofa queda patent la seva soledat i es parla d’un final que es va apropant, fets tots dos que afegeixen traços de color fosc a la imatge dibuixada en els primers versos, que podria ser plàcida si hagués continuat d'un altre manera la història.
A partir d’aquí, la memòria pren el paper de narradora i presenta records del passat, de la família amb absències, de l’amor entre els que hi són... però que més endavant faltaran.
Quan l’escrit pren de nou un aire alegre, la desgràcia torna a deixar caure la seva destral, sense pietat.
I, de tot plegat, queden els records... que són tan fidels companys com un bastó.
Un relat molt i molt sentit, aquest que resumeix una vida i presenta un testimoni tan versemblant!
Ara t’ofereixo un poema que vaig escriure tot just dedicat a la memòria i “In memòriam”: Jau!
T’envio una abraçada GRAN,
Unaquimera
PUBLICACIÓ DIGITAL
ResponEliminaPublicat per TINETbiblioteca de la Diputació Tarragona el 16-1-2012