19 de febr. 2011

MARE, ON SON ELS TEUS REIS?




  L’Agnès estava asseguda acabant de fer una bora a uns pantalons. Era molt tard i estava certament cansada després d’un dia de feina més carregosa i feixuga de lo habitual.

 Es dedicava a la neteja, el que vulgarment s’acostuma a dir “a dona de fer feines”. Normalment l’hi era més suportable però estaven arribant les festes de Nadal i tothom volia tenir la casa impecable.

 Era una noia molt jove, soltera i amb una filla petita de sis anys, la Mireia.

 La seva nena ho era tot per ella, treia forces d’allà on fos perquè no li faltés res i per procurar que tingués una infància el més feliç possible.

 Tot acabant la mitja bora que li faltava per poder plegar aquella nit i ficar-se al llit per dormir i descansar, els seus pensaments estaven molt lluny d’allà.

 Recordava la seva infància, trista i amb pocs al·licients. Quan tenia només vuit anys, els seus pares van tenir un accident de cotxe molt greu. La mare va morir a l’acte i el pare, tot i que en va sortir il·lès, va caure en una depressió tan gran, que va ser incapaç de cuidar degudament a la seva filla.

 L’Agnès va anar creixent i arribà a l’adolescència. Feia molt temps que anava al institut, però la seva dedicació als estudis era molt limitada. Més d’una vegada havia tingut de repetir curs.

Sempre l’hi havia faltat la estimació i el calor dels seus pares. Tenia la mateixa sensació de soledat d’una noia orfe...

 Tot i les circumstàncies que l’envoltaven, era oberta i amigable amb tothom, però no era massa alegre.

 Tenia molts amics, sobretot un de molt especial, en Jaume. Tot i ser companys de classe, era un parell d’anys més gran que l’Agnès. La seva amistat cada cop anava a més, fins que van començar a tenir una relació totalment íntima i quan només tenia disset anys, es va quedar embarassada.

 L’Agnès, quan ja n’estava ben segura li va dir al Jaume amb molta il·lusió però quina va ser la seva sorpresa, quan ell no en va voler saber res i la va abandonar a la seva sort.

 La noia, va quedar sense paraules. Es sentia incapaç d’entendre la reacció d’en Jaume. Va plorar silenciosament i amb gran tristesa va decidir quin seria el camí a seguir. No va dubtar ni per un moment: tindria la criatura!

 Sabia sobradament que l’economia de casa seva era bastant precària, per tant, no tenia altre remei que deixar el institut i mirar de trobar una feina, del que fos, però que li permetés poder tirar endavant i quant arribés el moment, poder fer-se càrrec de la seva criatura el millor possible.

 Degut a la seva falta de preparació escolar, es va trobar que no estava gens preparada ni per entrar en una oficina, ni fer cap altre feina més que netejar. El seu embaràs aviat seria notable i tampoc l’acceptaven de dependenta en cap botiga, ja que en pocs mesos es veurien obligats a posar una substituta i això no li interessava a cap comerciant.

 Va mirar de trobar unes quantes cases que l’acceptessin per anar a netejar, planxar i fer les feines pesades que les senyores preferien tenir algú que els hi resolgués, pagant els diners acordats i oblidar-se de tenir de passar hores posant la casa en condicions.

 Quan va néixer la nena, es va poder anar muntant els horaris a la seva conveniència i així disposar de tot el temps possible per poder estar per la seva filla.

 Tenia bastant-te idea de cosir. Li agradava i n’havia anat  a aprendre quan era  molt joveneta, així que també va mirar de trobar alguna merceria o qualsevol altre tipus de botiga que li podessin passar roba per anar fent arranjaments fàcils a casa seva i completar una mica mes el sou que anava entrant.

 Va acabar la bora. Va plegar els pantalons i es preparà per anar a descansar.

 Com feia sempre, va anar a veure a la seva petita. La nena dormia profundament. Era tan bonica com ella mateixa. Els seus ulls també eren de color blau profund i el seu cabell era molt ros. El portava llarg i li cobria les espatlles. Semblava talment un angelet.

 L’Agnès quasi amb veu alta li va dir amb convenciment: Mireia, faré el que em sigui possible perquè no deixis d’estudiar i preparar-te pel futur. Deu vulgui que mai t’hagis de trobar en una situació tan desagradable com la de la teva mare.

 Se’l hi va acostar, li va fer un petó molt suau, la va acaronar i es retirà pensant “quina criatura més bonica i més bona que arribo a tenir”, “la meva filla val tots els diners del món”, es tornà a tombar i li va dir xiuxiuejant, bona nit princesa meva... i es retirà cap a la seva habitació.

 Anaven passant les festes i arribà el dia de Reis.

 La Mireia va córrer a llevar-se amb la il·lusió de veure que li haurien deixat aquesta vegada

 Com cada any, es va trobar una joguina i algun altre petit regalet. A més a més, sempre hi havia una bosseta amb xocolatines. La mare deia que no li deixaven carbó perquè devien veure que es portava molt bé i no se’l mereixia.

  Una vegada, quan tenia set anys, abans de Reis li va preguntar:

-       Mare com és que a tots el meus amics els hi porten més coses que a mi? Saps que, a vegades, també els en porten que ni tan sols les han demanat?.

 L’Agnès va fer una cara una mica de sorpresa però també una mica trista. Li va contestar que de fet no ho sabia i per tal, no li podia respondre el perquè.

 Ella va insistir i li va comentar:

-       Pensa que tinc amics que no es porten massa bé, i tot i que els hi porten carbó, son dels que reben més coses.

 La Mireia no havia quedat massa convençuda al veure el silenci de la seva mare i aquella expressió encara més trista que no li havia desaparegut del rostre. Decidí deixar-ho córrer, al mateix temps que pensava que potser l’hauria fet enfadar una mica. Sabia prou bé que sempre li deien que no s’havia d’insistir amb les preguntes. Aquest comentari li feien tant a l’escola com a casa.

 Va anar passant el temps i al cap d’un any, quan tornà a arribar el dia de Reis, al anar a veure quins regals li havien portat, es trobà el joc de perruqueria que desitjava tant i també el cap de la nina que l’acompanyava per poder-li fer tota mena de pentinats. Enganxada a la caixa del joc hi havia una petita nota que deia:

“Això és especial per tu Mireia, no hi ha gaires coses perquè t’estimem molt i preferim escollir-ho bé i es difícil saps? – es per això que preferim que estiguis molt contenta amb el que et portem i que hi juguis força, veuràs com t’ho passaràs molt bé”

 La nena quedà certament sorpresa però pensant en el escrit de la nota, es va adonar de que només hi havia regals per ella. Com era possible que no li haguessin portat res a la seva mare?

 Era la primera vegada a la seva vida que es fixava en aquell detall però, al intentar recordar els anys anteriors, no li venia a la memòria haver vist mai a la mare desembolicar cap regal.

 Com era possible que passés això? – Es que no veien els Reis que era la persona més bona i més treballadora del món? – Si a ella li portaven coses escollides perquè s’ho passés bé, perquè no pensaven amb la mare? – No ho podia entendre i va decidir preguntar-l’hi.

-       Mare, li va dir, tu creus que jo soc prou bona per rebre regals dels Reis?

 L’Agnès totalment sorpresa, se l’ha mirà i li contestà:

-       Perquè ho dius això? – La Mireia li va respondre,

-       Jo veig que et portes més bé que ningú. Molt més bé que jo mateixa, doncs, perquè no et porten cap regal els Reis?

 L’Agnès, que ni menys s’esperava aquell comentari, no va saber que respondre. Restà callada uns moments, notà que estava apunt de plorar, tant per l’observació de la seva filla, com pel fet de pensar, “la il·lusió que em faria poder trobar-me alguna sorpresa”.

 Decidí que havia de contestar la pregunta que li havia fet la nena i li digué:

-       De vegades els Reis, van a casa d’algun nen o d’alguna nena i es troben en que s’ha portat tan bé durant tot l’any, que han de pensar molt per trobar la cosa que els hi pugui fer més il·lusió, igual com fan amb tu. Llavors, això ja els hi porta molta feina i han d’anar a tantes cases, que no tenen temps per pensar en res més.

  La Mireia, va contestà ràpidament.

-       Doncs mira mare, no ho entenc. A casa de tots els meus amics els hi porten també regals als seus pares, o sigui que, ON SON ELS TEUS REIS?  

 L’Agnès, es trobà indefensa, no sabia que contestar, buscà ràpidament un argument convincent i li digué,

-       Segurament els teus amics no es porten tan bé com tu i els Reis no han de pensar tant, llavors, disposen de més temps per poder estar també pels seus pares.

 La nena, sense ni pensar-ho contestà:

-       Si es per això, no et preocupis mare, l’any que ve tindràs un regal.

 L’Agnès mirant-la amb sorpresa li preguntà,

-       Que vols dir amb això?

-       Doncs que l’any que ve procuraré portar-me una mica malament. A mi em deixaran una mica de carbó però tu tindràs un regal.

 Aquest comentari de la Mireia li va desmuntà totalment la poca fortalesa que li quedava des de que va iniciar aquella conversa amb la petita.

 No podia plorar davant de la nena, ja estava prou preocupada amb el fet que li havia exposat i tampoc podia aguantar-se més.

 Anà directament al lavabo i tancà la porta. Els ulls se’l hi varen omplir de llàgrimes. Plorà en silenci. Esperà asserenar-se una mica i quan ja es va sentir millor, s’arreglà, sortí i tornà al costat de la petita.

 En aquell moment, no es veia en cor de respondre res al comentari de la nena, ja arribaria el moment de buscar la resposta adequada. Ara, el que anava a fer, era posar-se a jugar a “perruqueres” i deixar que la seva filla li fes tants pentinats com li vinguessin de gust.



Gemma Matas

Nadal 2010

7 comentaris:

  1. Publicat per TRIBUNA-GUIMERÀ

    http://www.valldelcorb.info/blogs/contesnadal/?p=312

    el dia 30-XI-2011

    ResponElimina
  2. Sensible i més ![Ofensiu]
    Joan 07 (G.Pons) | 11-11-2011 | Valoració: 10
    Quin Relat més humà Gemma. Gràcies.
    Moviment de persones amb perfils molt a prop. Gràcies.

    ResponElimina
  3. Ens ho envies a tribuna@guimera.info ?[Ofensiu]
    Antonio Mora Vergés | 26-11-2011 | Valoració: 10
    També si tens una imatge que et suggereixi el text, ambdós coses però, text i imatges en arxius separats, encara que dins d'un mateix e-mail.

    Gràcies.

    tribuna@guimera.info
    http://www.valldelcorb.info/blogs/contesnadal/?p=187

    ResponElimina
  4. Regals no materials[Ofensiu]
    Unaquimera | 06-03-2012
    Bé, l’Agnès no haurà de respondre gaires vegades més a les preguntes de la Mireia respecte al tema dels Reis, ja que aviat deduirà la realitat pel seu propi compte, o serà informada definitivament pels companys més xerraires, que de fet a la edat que tenen ja deuen d’anar amb la revelació de boca a orella des de fa mesos.
    Però si fos el cas, jo crec que podria al•legar que ella ha demanat als Reis coses que no es veuen, que no es poden tocar ni embolicar, però que li fan molta falta: salut, per exemple, per a les dues, i feina que li permeti guanyar diners per mantenir-se, però sobre tot l’amor de la seva filla, que fa que tot plegat valgui la pena.

    De vegades, allò no material és més important que el que es veu i es toca, i aquesta és una reflexió que convé anar repetint a les criatures conforme es van fent grans, encara que de moment no ho entenguin del tot...
    Per raons evidents, t’ofereixo COR A COR, PAS A PAS.

    I t’envio una abraçada de regal,
    Unaquimera

    ResponElimina
  5. Un bonic relat[Ofensiu]
    Escandalós | 01-05-2012 | Valoració: 10
    Un bonic relat, Gemma, tendre i real. Massa joves totes dues, mare i filla per a preguntes sense resposta!

    ResponElimina
  6. Dedicat:

    Per la Neus, una amiga molt especial que sempre em troba el "punt just" en tots els meus escrits.

    ResponElimina
  7. PEPITA VIDAL VILA
    21 de nov. (Fa 7 dies)

    per a usuari
    Hola Gemma: M'ha agradat molt, quan vagi a Girona a veure la meva neta, mel's emportaré, ella té 11 anys i estic segura que li agradaran.
    Gracies.
    Pepita.

    ResponElimina